h1

UN 10 DE JULIOL MEMORABLE

23 Juliol 2010

Som on som perquè ells, els de la España Una (allò de Grande Liebre, que dèiem a l’escola, és secundari), no han perdut la iniciativa fins fa quatre dies. Encara que no es noti, i potser ni ho sembli, la iniciativa la van perdre ara fa uns cinc anys, per excés de prepotència. I no precisament per la creativitat de les esquerres d’aquí…

Ara, el proppassat 10 de juliol, qui va voler es va manifestar a Barcelona. Malgrat les maniobres dels seguidors i companys de viatge del senyor Josep Lluís Sabater, il·lustre culé fincat a Vilacort, la manifestació va ser un èxit.

Paga la pena comparar la manifestació del 10-J d’enguany amb la mítica de l’11-S de 1977. Ha passat un  terç de segle entre les dues. I el més important és que en aquest temps hem anat de l’autonomisme a l’independentisme.

El moderat estatut de 1979 el van retallar a Madrid, com ja havien fet amb el de 1932. La maragallada que volia ser l’estatut del segle 21 ha estat víctima d’una sàdica ribotejada a càrrec del senyor Guerra. Ara, el Tribunal Constitucional ha trigat tant a dictar sentència perquè la seva feina ha estat trobar els pocs serrells que havien escapat a la fúria guerrera del gran diputado sevillano, ex-vicepresidente del gobierno de la nación. Amb tants i tants esforços, fets amb la més espanyola intenció del món, aquest estatut ha quedat prou acceptable per a Sabater, Moriles y Asociados. La qual cosa evidencia que el principal avantatge de la independència és que els estats són sobirans i els estrangers no decideixen. I nosaltres, com ha dit la senyora Aguirre, Espe  per als seus amics, a España sóm estrangers.

L’eslògan oficial i més o menys unitari de la manifestació del 10-J del 2010 diu que som una nació i nosaltres decidim. Però la història ensenya que aplicar aquests principis només pot fer-se des de la independència i en un estat propi. El 22 d’abril, només dotze dies després, el senyor Alcoberro, director del Museu d’Història de Catalunya (i especialista en l’estudi de l’exili català de 1714 cap a Àustria) ha acceptat dues coses. Primer, que la manifestació del proppassat 10 de juliol ha entrat en la història. I després l’obsequi que fa Òmnium Cultural al Museu d’Història de Catalunya d’una pancarta que, potser, només tornarà a desplegar-se en algun acte commemoratiu molt especial.

Ara,una sentència del Tribunal Internacional de La Haia, avala l’independentisme mantingut pels nostres sobiranistes i l’estat espanyol incrementa l’espoli i retalla més encara les inversions en una colònia -nosaltres- que veu a punt de perdre.

La festa ha començat.

M’agrada la història perquè m’interessa el futur.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: