h1

El jardí de les tortugues

30 Juliol 2010

Podríem imaginar una torre d’estiueig a la tardor, envoltada d’un parc amb una reixa d’entrada mig oberta… Entrem-hi. Seguint un camí vorejat de grans cedres, ens trobem davant d’una balustrada de pedra ornamentada amb escultures insòlites: tortugues. Al fons, el perfil d’una casa elegant i decrèpita…

Però aquest no és l’escenari del llibre d’en Jordi Peñarroja, les històries breus que composen el seu recull tenen molts escenaris i el fil conductor dels relats són unes tortugues, no pas de pedra, sinó animals que viuen en un jardí tocant a casa de l’Adrià, un dels seus protagonistes. Hi ha, a més, un segon fil conductor molt relacionat amb la natura profunda dels quelonis i és el temps, el pas del temps.

D’entrada, la coberta del llibre ens crida l’atenció, és una fotografia curiosa i desconcertant que la lectura del llibre ens aclarirà. Els relats discorren en èpoques diverses, cosa que impregna el llibre d’una estranya acronia, d’una sensació de temps imprecís i a la vegada elàstic, que l’autor condueix amb habilitat segons quina en porta de cap. El xipolleig i els riures d’ “Horabaixa dionisíaca” ens fan reflexionar sobre la ignorància i la saviesa, la “Ciutat gris” ens empeny vers un món desolat, un espai carregat de segles, intemporal… Quan l’autor ens passeja pels viaranys de la botànica, de bracet amb en Josep Maria, erudit, romàntic, solitari i atemporal, desconfieu de les seves intencions, el que vol és deixar clar que l’escriptora al·ludida no és santa de la seva devoció, denunciant de passada, els danys irreparables que el “progrés” ha causat a la natura.

“És ell qui té basquetmania” tampoc és el que sembla, és la dissecció de l’obra de l’Adrià que pinta records i veu el món com un possible museu. El temps ens embolcalla de forma inequívoca a “Tren de fum”, i el te amb galetes maries de “Crònica de llibres inexistents” el conté de forma implícita. “Castell desert” és potser el més amarat de temps… suspesos en un temps indefinit…, el vent s’atura com el temps…, per citar alguns moments dins dels relats.

Al bell mig del llibre, el to divertit i sovint burleta de l’autor deixa pas a un text dramàtic, que dibuixa una línia temporal entre un nadó malalt i un home adult donant de plaquetes en un hospital, que tècnicament és un hàbil exercici d’estil. Per sort, ens fa somriure un petit record visual del protagonista relacionat amb les cortines de l’àvia.

En definitiva un llibre d’aparença lleugera però dens i impregnat de temps, de memòria, de tortugues, de cinema, de llibres, d’ironia, d’amistat i de complicitats, un llibre que cal assaborir sense pressa, tranquil·lament, com el bon vi.

Mercè Artigas

Mercè Artigas és bibliotecària (oficialment, diplomada en     Biblioteconomia i Documentació) i llicenciada en Història de l’Art.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: