h1

Els 32 ictineus de guerra (sistema Monturiol)

17 Agost 2010

Hom diu que Emili Vilanova és un escriptor costumista vuitcentista, bonhomiós i nostàlgic. I en bona mesura ho és. Autor, sobretot, d’histories curtes que acaba aplegant en volum. En certa manera fa a Barcelona allò que el poeta Jan Neruda fa a Praga amb els seus Contes de la Malà Strana, crònica d’un món que acabarà esvanint-se. Cosa que, si fa no fa, és un dels aspectes de l’obra de tots els autors que escriuen sobre el seu temps.

A la riba esquerra del Vltava, sota el castell de Praga, hi ha el barri de la Malà Strana. (Il·lustració del llibre Barcelona: sentir l’Onze de Setembre, fotografia de Jordi Peñarroja).

Ahores d’ara, Emili Vilanova i Jan Neruda són dos autors pràcticament oblidats. El txec sona una mica perquè el xilè Neftalí Reyes l’admirava i avui és conegut pel seu nom de lletres: Pablo Neruda. El barceloní senyor Vilanova és un escriptor a qui ningú ha tingut fins ara l’acudit de fer-li un homenatge semblant. A sobre, el carrer on va viure tota la vida ha patit els efectes de l’obertura de la Via Laietana i al tros més llarg que ha sobreviscut li han canviat el nom. Casa seva ha desaparegut, enderrocada. Malgrat tot, al parc de la Ciutadella de Barcelona hi trobem un monument discret, amb el seu bust al capdamunt. En aquest retrat escultòric, tot i reflectir la imatge d’un Emili Vilanova bonhomiós, la seva expressió té un somriure enriquit amb un punt de sornegueria.

A la col·lecció de la MOLC, el volum 39 està dedicat a Emili Vilanova. Es titula Lo primer amor i altres narracions i és una bona antologia de la seva obra narrativa, a cura de Manuel Jorba.

Vilanova escriu històries curtes. Aquest escriptor és un menestral, fill de menestrals, que es guanya la vida amb el negoci familiar de la construcció i lloguer d’envelats. Ara els envelats han canviat de sistema i el que està de moda és muntar una carpa. Però les històries de Vilanova aguanten. Sí que ens parlen d’un món esvanit i que pot semblar llunyà, però aguanten. Llàstima que no hi hagi un volum complementari que reculli una antologia de les seves col·laboracions periodístiques. En va fer a les pagines de periòdics diversos, entre els quals cal comptar els editats per Valentí Almirall.

Trobem aquí un aspecte sovint silenciat de la vida d’Emili Vilanova: el seu pensament polític. I cal dir que el senyor Emili Vilanova és un nacionalista ignorat. Ho demostra un dels relats inclosos a l’antologia de la MOLC. Pertany al volum Plorant i rient, publicat el 1889, l’any de la clausura de l’Exposició Universal de 1888, que es vol instrument de propaganda españolista. Ho desitgen tant el gobierno de la Nación, com l’habsburguesa mare d’Alfonso XIII o una colla d’aprofitats i de botiflers, entre els quals es fa notar el senyor Rius i Taulet, mesell llagoter de Sagasta a l’Ajuntament de Barcelona.

L’Ictineu II disparant el seu canó submarí el 1865, segons un gravat de la revista La Vanguardia, reproduit al llibre ICTINEUS.

No ha de sorprendre ningú que en aquest context el senyor Emili Vilanova escrigui, i publiqui, un interessant relat d’anticipació, on trenca amb el seu estil narratiu habitual i ho fa adoptant les maneres d’una crònica periodística. Perquè “Falòrnies” és una crònica que, per a Vilanova, passa en el futur. Un futur que avui ja és passat.

Tros desaparegut del carrer de Basea. La primera casa de l’esquerra és la d’Emili Vilanova. (Fotografia de La Ilustració Catalana).

Fixem-nos en les dates. Publicació de “Falòrnies”: 1889, als inicis del Modernisme. Temps on passa l’acció: 5 de maig de 1950…

Emili Vilanova preveu un món que resulta força diferent de la realitat de 1950. Ell prescindeix, a més, d’avorrides disquisicions sobre els esdeveniments succeits entre el seu 1889 i el seu imaginat i desitjat 1950. Perquè al 1950 d’Emili Vilanova resulta que Barcelona és la capital d’un Estat, independent, del qual formen part el Principat i Mallorca i que defensa la seva marina mercant amb un estol impressionant, que Vilanova descriu d’aquesta manera:

Aixís que el port tornà a estar quiet, l’aire assossegat, les gotes caigudes, i tota la mullena al seu lloc, eixiren a flor d’aigua amb les respectives banderes de les quatre barres los trenta-dos “Ictineos” (sistema Monturiol) que componen l’esquadra de pau i guerra a sota mar.

Tenint en compte que Vilanova té 23 anys el 1865, quan Monturiol fa proves al port de Barcelona d’un canó submarí muntat al seu Ictineu II, és evident que quan escriu “Falòrnies” recorda aquelles proves de Narcís Monturiol, mort el 1885, i que els republicans catalans no han oblidat el polifacètic empordanès.

Emili Vilanova al parc de la Ciutadella.(Foto  de Jordi Peñarroja)

I si Emili Vilanova, l’any 1889, gosa preveure una Catalunya independent el 1950, pot ser adient anar a veure el seu monument al parc de la Ciutadella, en un indret que és sobre el solar del desaparegut convent de Santa Clara, escenari de ferotges combats a l’agost i l’Onze de Setembre de 1714, i demanar-li: —I tu, Emili, a qui votaries, ara?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: