h1

EL ROSER, 12 D’OCTUBRE, FESTA DE “LA HISPANIDAD” – 3a PART

2 Novembre 2010

A partir de 1707, amb el Roser reduit a cendres, la ciutat de Lleida gaudeix dels beneficis i delícies de la destructora ocupació borbònica, acompanyada per la rapinyaire administració castellana en un magnífic exercici de hispanidad.

D’entrada, i com a un doble càstig, tan per correspondència a la resistència oferta durant el setge com per la necessitat d’assegurar un glacis al conjunt, reforçat i ampliat, de les fortificacions del turó de la Seu, hom mana enderrocar el ric barri de la Suda. És una destructiva operació urbanística que sintonitza amb l’ocupació hispanoborbònica de Xàtiva i que prefigura la destrucció del barri de Ribera de Barcelona en 1715 per exigències de la construcció de la Ciutadella de Barcelona.

Com a mostra brillant d’Il·lustració divuitesca, per ordre de Felipe V se suprimeix l’Estudi General de Lleida, que és el primer centre universitàri obert al Principat. Després, la capital de la Terra Ferma no torna a ser ciutat universitària fins al 1991! Amb l’única excepció de la universitat de València, Felipe de Borbón suprimeix totes les universitats catalanes i com a graciosa compensació institueix la universitat de Cervera com a única del Principat de Catalunya. La universitat cerverina aguanta com a institució fins a la primera guerra carlina, quan l’estat espanyol considera convenient, com a mal menor, suprimir-la alhora que reinstaura la universitat de Barcelona, una “universidad literaria” en llengua castellana que, durant aproximadament un segle i quart resta com a l’única existent en el conjunt de les noves “cuatro provincias” en que els jacobins liberals españols esquarteren molt intencionadament el Principat, al segle XIX.

El tarannà respectuós dels ocupants espanyols queda però evidenciat per la tradició castellana d’ajuntar la creu amb l’espasa, convertint la Seu en caserna. Amb aquesta salvaguarda, temple i claustre reben un tracte exquisidament descurat fins a 1949, quan el progrés de l’aviació militar deixa en estat d’obsolescència bèl·lica tots els castells del món. Altres accions sublims i de profunda devoció cristiana de l’exèrcit hispanoborbònic són l’enderrocament de campanars que puguin obstaculitzar el foc de l’artilleria emplaçada al turó de la Seu, com passa al campanar de Sant Joan, ben visible en un conegut dibuix de 1563 de van Wyngaerde.

Columna militar sortint del recinte militaritzat del turó de la Seu, durant el primer quart del segle XX (Imatge fotogràfica d’una postal editada per Roisin)

Com a compensació i escarni, entre 1761 i 1790 s’aixeca la Seu Nova, una baluerna triomfal presidida per les armes de la monarquia castellana i borbònica, que ha dissenyat un enginyer militar castellà, Pedro Martín Cermeño, que abans d’ocupar-se en una obra tan pietosa ha treballat a les obres de la Ciutadella de Barcelona i ha ideat la urbanització militar del barri de la Barceloneta.

Escut borbònic al coronament de la façana de la Seu nova de Lleida (foto: Jordi Peñarroja, 2010)

Recordem que les desgràcies de la guerra han reduit la població de Lleida, el 1714, a només 640 famílies. Empobrida i més que delmada en la seva població, la recuperació de la ciutat és lenta i agreujada encara per les conseqüències de la guerra del Francès i la nova guerra contra Catalunya de 1936-39.En aquest context de revifada vigilada se situa la segona reconstrucció del Roser de Lleida.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: