h1

LA RUTA “PAU CLARIS, PRESIDENT DE LA PRIMERA REPÚBLICA” SENTIDA PER ANTONI MUÑOZ

2 Març 2011

El proppassat 26 de febrer, dissabte, vàrem apropar-nos a la geografia personal de Pau Claris, president de la Primera República, en una ruta organitzada pel Cercle Català d’Història. Va ser un recorregut per la Barcelona del seu temps i Antoni Muñoz, especialista en la nostra història dels segles XVII i XVIII, va sentir així la passejada:

PARAULES I PEDRES CAP A LA FONT DEL RIU

Impressions de la ruta Pau Claris

Voldria plorar, però no ploro.

He perdut el riu que cantava dins del meu cor. No ploro.

Em vénen al cap aquesta paraules de l’estimat poeta barceloní Agustí Bartra quan comencem la ruta guiada per en Jordi Peñarroja, sota el títol de “Pau Claris, president de la Primera República”

Jordi Pijoan-López, escriptor i arqueòleg, Toni Muñoz i Jordi Peñarroja en un moment de la ruta (Foto: Maria Miró)

Jo també voldria plorar però no ploro perquè en escoltar les seves paraules, reflectides cadascuna a la seva corresponent pedra, sento que estem caminant fins a les fonts d’aquest riu perdut, que tant necessari és trobar si volem recuperar el nostre propi camí. Quan davant d’una cruïlla una persona no sap quina drecera triar de les moltes que ofereixen els venedors d’il.lusions, millor retornar als orígens.

Vam mirar l’establiment Pans & Company situat a l’actual Plaça de Sant Jaume, però en Jordi ens va indicar que el miressin amb els ulls d’un veí del segle XVII i vam veure l’antiga Plaça de Sant Jaume, molt maca encara que més petita, que poc té a veure amb l’aparença actual.

Enfilant-nos pel carrer de la Ciutat,  al costat esquerre de l’actual seu de l’Ajuntament, vàrem trobar que allà estava la finestra per on es treia la bandera o el penó de Santa Eulàlia, segons les circumstàncies, per a què l’agafés el Conseller en Cap muntat a cavall. Per facilitar el fet de muntar a cavall, el Consell de Cent havia previst un llarg escambell de pedra, amb esglaons a tots dos costats, adossat a la façana.

Vitrall de la finestra de Santa Eulàlia de la Casa de la Ciutat (Foto: Jordi Peñarroja)

Va desfilar després, davant els nostres ulls, la pica, mig amagada, on es va batejar el petit Pau Claris a l’església de Sant Just, atès que la seva família tenia casa al carrer del costat. També identificàrem la seu de la Inquisició amb el seu impressionant escut, el pont elevat que connectava el palau reial amb la catedral, la residència de Pere IV, i altres llocs a recuperar per la memòria.

Pica baptismal de l’església dels Sants Just i Pastor, temple on va ser batejat Pau Claris (Foto: Jordi Peñarroja)

En Jordi es va aturar prop d’una farmàcia de la Via Laietana, jo pensava que potser algú necessitava algun medicament però no, la creu verda de l’establiment ens feia l’ullet amb complicitat, recordant l’emplaçament del temple on van anar les despulles del dirigent català que va morir, molt probablement enverinat, el 27 de febrer de 1641. En aquest moment vaig recordar les paraules que va pronunciar el doctor Francesc Fontanella al panegíric que va dedicar a la mort del Diputat:

O Claris, generós a ta victòria

d’esquiva nimfa amb la sagrada rama

cinyen França, i Espanya, enveja, i glòria.

I amb l’honor teus resplendors aclama,

la Fama és immortal per ta memòria,

la Pàtria és memorable per ta Fama.

Coberta de l’absis de Santa Maria del Mar (Foto: Jordi Peñarroja)

Després de passar per Santa Maria del Mar, església on ens assabentem que probablement van anar a parar les despulles d’en Pau Claris arran de l’enderrocament de Sant Joan de Jerusalem, vam acabar al Pla de Palau, on en un espai que ara cal imaginar s’hi trobava el magatzem de pólvora i armes sota el control dels antics consellers de la ciutat.

El hall de l’estació de França, un saló magnífic. Aquí trobem, el 1639, l’Escola Militar de Barcelona. (Foto: Jordi Peñarroja)

Veritablement si vols seguir les petjades d’en Jordi Peñarroja, cal enganxar l’oïda a terra i cal rentar-se els ulls entre mirada i mirada.

Tot i esperant la següent ruta sobre l’alliberament del diputat Tamarit i els fets del Corpus de Sang, que ja fa salivera a la boca, vull finir aquestes petites reflexions amb unes altres paraules de l’Agustí Bartra que ressumeixen el què jo vaig sentir en acabar aquest viatge:

Era el temps del desig

de l’au de foc, endormiscada al mandil dels ferrers,

quan mon cor, amb l’oïda encastada a la terra, sentia la remor d’horda de les paraules.

Era el temps del neguit de la falç sense puny…

Toni Muñoz

*****

Nota: Antoni Muñoz és coautor, amb Josep Catà i Jordi Peñarroja, de l’exposició L’intent d’anorrear un poble …1714-1725… (1999), del Memorial 1714. A banda de diversos articles i comunicacions, ha publicat, en col·laboració amb Josep Catà, els llibres La traïció anglesa. Comerç colonial i destrucció de la sobirania catalana (1706-1715), el 2009;  Absolutisme contra pactisme. La ciutadella de Barcelona (1640-1704), el 2008, i Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736), el 2005.

Advertisements

One comment

  1. […] Barcelona (also known as Laucata) rose here in 1639, as you can read from Jordi Peñarroja in his blog. › LikeBe the first to like this […]



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: