h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 3

6 Octubre 2011

TORTOSA ESDEVÉ CATALANA

La conquesta de Tortosa per Ramon Berenguer IV és un fet històric ben documentat. La historiografia acostuma però a explicar les coses d’una manera freda i, fins a cert punt, distant. Ben al contrari, en Cristòfol Despuig, que és descendent d’un dels cavallers que participen a l’empresa tortosina de Ramon Berenguer, ens en fa una narració molt viva, a la manera directa de la Crònica de Ramon Muntaner. És possible que aquesta gesta l’hagués sentit rapetidament, essent infant, a la manera dels contes a la vora del foc. El cas és que les referències a aquest notable fet d’armes les fa Despuig als col·loquis segon i tercer. I és sobretot per boca del cavaller Lúcio, alter ego de Cristòfol Despuig, que ens arriba aquesta viva crònica tortosina.

La Suda de Tortosa és el darrer reducte de defensa sarraïna en un setge que s’allarga durant sis llargs mesos. (Foto: Jordi Peñarroja) 

     Ens conta Despuig que passaren-se notables actes de guerra, perquè los moros se defensaren bravís­simament; i, aprés que perderen la ciutat, se recolliren tots i ab totes ses robes en la Suda, i d’allí los tragueren a força d’armes sis mesos aprés que fonc posat lo siti a la ciutat; que lo primer de juliol de l’any que tinc dit en­trà l’armada del comte i dels genovesos ―que eren LXXXIII galeres, i entre naus i altres vaixells de diverses for­mes, CCLX― i dos dies aprés se posa lo siti (Col·loqui segon). Sobre aquest, fet amb ajut de ginys de guerra, afegeix que posaren los cristians, allí, un artifici de fusta, i ab sotils ingenis ajustaren aquell a la murada del castell de la Suda, primer; i combateren d’allí ab gran esforç i ab molta fúria; però fonc derrocat lo terç del dit cas­tell de fusta ab la infinitat de pedres grossíssimes que los moros ab enginys tiraven, entre les quals n’hi havia al­gunes que pesaven més de dos-centes lliures. Vist açò per los cristians, tornaren a reparar lo castell de fusta i posaren sobre ell una eixàrcia  o ret de cordes de cànem molt grosses per a defensar-se de les pedres que los mo­ros tiraven. D’aquesta manera tornaren al combat i, ab tanta fúria, que donaren l’assalt; i pres lo primer castell, fàcilment foren presos los altres dos, perquè tots tres són reclosos dins d’una murada (Col·loqui segon).

Catalunya en temps de Ramon Berenguer IV viu la plenitud del Romànic, cosa que exemplifiquen els guerrers representats en capitells al claustyre de la catedral de Tortosa. El personatge de l’esquerra, sense ausberg i amb tres ascones, és probablement un almogàver. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Sabem que Ramon Berenguer IV tenia en aquell moment la hissenda molt migrada, per la qual cosa no sorprèn la seva generositat amb els cavallers d’actuació més destacada: al Montcada donà la tercera part de la ciutat, l’un dels tres castells; i al Pallars donà lo lloc d’Ossera; al Despuig, lo castell i lloc de Paüls i la torre de Llaber i una casa dins la ciutat junt al portal de la Rosa, la qual, ab la torre, encara posseeixen per a vui los d’aquell nom, si bé que la casa dos vega­des és eixida d’aquell poder per certes coses, però final­ment ella hi és tornada i, per a vui, com he dit, la posse­eixen; al Sentmenat donà l’altre dels tres castells de la Suda i lo castell i lloc de Casles, a qui vui dien Carles; i tots estos castells i llocs són dins los termes generals de Tortosa (Col·loqui segon). Més endavant, Despuig puntualitza encara que Ramon Berenguer a la religió dels templers, que tam­bé li ajudaren, principalment en aquella empresa, dona lo darrer terç. Sols deixa de donar a mossèn Guillem, senyor de Montpeller, lo qual era un dels magnats que en aquella conquista se trobaren, perque ell no volgué res, que sols vingué allí per fer valença al comte, de qui era parent; i per lo comte, volgué que, a memòria i honra de mossèn Guillem, restàs en Tortosa lo pes i la mesura de Montpe­ller, com per a vui la tenim. (…) Finalment donà als ciutadans de Barcelona, per lo molt i bé que en aquesta jornada l’havien servit, privilegi per a portar cadena d’or i espasa i esperons daurats, i per a poder combatre a ca­vall, i que s’haguessen de deseixir d’ells ans de damnifi­car-los, com se fa ab los cavallers (Col·loqui tercer). I respecte als genovesos, presa la ciutat, los donà lo comte, com he dit, la tercera part d’ella; la qual part, dins dos anys aprés, veneren al comte, reservant-se certes fran­queses que tenien, com encara per a  vui les tenen. Si sou los donara, no hi havia per què donar part de la ciu­tat i tal ciutat (Col·loqui tercer).

Un altra representació romànica de guerrers catalans, protegits amb ausbergs, al claustre de la catedral de Tortosa. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Però quan el rei marxa cap a Lleida, per assetjar-la, apareix davant Tortosa un exèrcit andalusí i llavors los ciutadans novament poblats, contra la porfia i fúria deIs moros, resistiren virilment tot lo que pogueren (Col·loqui tercer). Atesa la desproporció de forces, determinaren, los ciutadans, d’ enviar per socorro al com­te, que, com he dit, era leshores en Urgell, lo qual los respongué que en ninguna manera podia per a leshores socórrer-los per trobar-se com se trobava, tan oprès en les conquistes d’allà, que, per ço, ells mateixos se donas­sen cobro i reparo ab la millor forma que poguessen, que ell no podia fer més (Col·loqui tercer).

Quan s’arriba a una situació saguntina, les dones tortosines proposen que totes elles s’armaren i puja­ren a les murades ab llances i altres armes vistoses i de ferir, i ab moltes banderes i atambors farien gran vis­ta i soroll de gent de guerra, i que los hòmens, per altra part, tot en un temps, molt ben armats i determinats, fe­rissen en los enemics que tenien lo siti en la part de Sant Joan (…) , pero que abans que açó se fes, llançassen dos homens al real dels enemics, com que els enviaven en altres parts ab lletres, los quals se deixassen [prendre] ab dissimulada forma per los moros i aquestos publicas­sen com en aquella nit era entrat gran socorro dins la ciutat. I que fent-ho així, elles tenien ferma esperança en Déu que haurien complida victoria (Col·loqui tercer). Dit i fet, tramesos los homens al camp dels enemics com estava acordat i armades les dones ab la forma apuntada i pujades a les murades, los cristians, ab gran­díssima furia i esforç, ixqueren a la cruel batalla, en la qual se donaren tan bona manya que degollaren una in­finitat de moros, i lo resto fugit de tal forma i ab tan grandíssima paor i avalot, que foren causa que també los altres camps, que en lo rededor de la ciutat estaven, fugissen, com de fet fugiren, que no n’hi resta ningú en peu; per on los cristians restarien senyors del camp i de tot lo que los moros deixarien, que fonc una cosa infinida (Col·loqui tercer).

Un cop assolits el seus objecius a la línia del Segre, lo comte en Ramon Berenguer desocupat per altra, vingué des de Lleida ací a Tortosa per un desculpar-se i descarregar-se de l’oblit que hauria tingut, o de com havia així derenclits los d’aquest poble en no socórrer-los en tan urgentíssima necessitat. Ja que fonc al portal, a la fe, tancaren-li, los ciutadans, la porta molt gentilment (Col·loqui tercer).

Els cavallers també són representats al claustre de la seu tortosina. (Foto: Jordi Peñarroja)

     És aquest fet, mostra eloqüent del pactisme, el certificat de catalanitat que acredita Tortosa quan és encara ciutat de frontera.

Lluny d’enutjar-se, vist per lo comte que les portes li donaven per los ulls, considerant que ab raó feien allò, comensà ab dolces paraules d’afalagar­los i tornar-los a l’amor i obediencia sua, dient-los que considerassen que ell era lo qui els havia poblats en aquesta tan bona i tan regalada terra ab tants treballs, fatigues i despeses, i que més que a ningú pesava a ell com no los havia pogut socórrer, assegurant-los que en l’esdevenidor ell los faria tal esmena, que clarament co­neixerien quant carament los amava. Oïdes per los ciu­tadans aquestes i altres molt dolces paraules de la boca del comte, respongueren que, a la veritat, la voluntat d’ells no era deixar-lo de tenir per senyor, ans bé los pla­ïa posar-se debaix de son domini i senyoria; mas que, puix ell los havia desemparats en tan gran necessitat e infortuni, de tal manera que ells mateixos en ses pròpri­es forces e indústria s’eren haguts a restaurar dels perills de la universal perdició, que era com que ells mateixos se fossen conquistats, era molt gran raó que lo comte los poblàs en la ciutat ab tota voluntat d’ells i donàs privi­legis i llibertats a son plaer, en la qual petició i demanda lo comte consentí volonters, i aixís dona llicència que ordenassen, com millor los paregués, les lleis i esta­tuts ab que regissen. Los quals, ab aquest poder, orde­naren los costums (…), i tals com los escrigueren, tals los confirmà lo comte (Col·loqui tercer).

Aquest enfrontament dels tortosins del segle XII amb el seu monarca per haver faltat aquest als pactes constitucionals és en essència el que enfronta els catalans amb el Trastàmara Joan II al segle XV i, després, amb Felip III a la Guerra de Separació i amb Felip IV a la Guerra de Successió. La gran diferència en aquests successius enfrontaments és que Ramon Berenguer IV se sentia tan català com els seus súbdits i era pactista com ells, mentre que Joan II, Felip III d’Àustria i Felip IV de Borbó eren reis estrangers i amb tarannà absolutista.

(continuarà…)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: