h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 5

20 Octubre 2011

L’EIX DE L’EBRE

Fins al segle XVIII, l’Ebre és un eix econòmic important, fins navegable, amb les limitacions d’un cabal irregular i les dificultats que representen les seves goles.

Però que una ciutat històrica i tan tradicionalment catalana domini el curs inferior de l’Ebre no agrada als castellans i menys encara als borbònics. És per això que a la segona meitat del segle XVIII, el rei Carlos III, fill de Felipe V de Borbon, pensa en l’Ebre com a via de sortida al mar per a Saragossa i l’Aragó, amb un port nou, Sant Carles de la Ràpita, al que la navegació fluvial accediria per un canal obert a la dreta de l’Ebre. Tot de passada, aquesta acció és una maniobra per enfrontar unes provincias colonials, conquerides de poc, que han estat unides sota un altra corona fins a 1714. En la mateixa direcció, el projecte apunta a degradar i empobrir Tortosa i el seu comerç. El riu i els corrents marins boicotegen en bona mesura aquest somni borbònic. El despotisme, il·lustrat o no, sempre és despòtic i antidemocràtic. I malgrat la força del despotisme borbònic, l’Ebre és sorrut i  iber. El canal carolí de la dreta de l’Ebre es fa, però lluny de servir per a eix navegable, acaba sent un canal només per a regar.

Canal de la dreta de l’Ebre, vora Amposta. (Foto: Jordi Peñarroja)

     La importància del riu com a via de navegació per a mercaderies i eix vertebrador del territori, des Pirineus al mar, la posa en evidència Joan Amades en parlar dels rais i els raiers: Antany, els rais solien baixar fins a Tortosa.

L’eix fluvial Segre-Ebre uneix els territoris de l’Alt Urgell fins al Baix Ebre. A la imatge, detall del claustre de la Seu d’Urgell. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Continua Amades, parlant dels rais: Els que bai­xaven pel Segre, d’Oliana a Ponts solien invertir de tres a qua­tre dies. Fins a Lleida, n’invertien un i mig. Arribaven fins a Mequinensa, on, pel junyent d’aquest riu amb l’Ebre, passaven a aquest altre, i seguien Ebre avall, fins a Tortosa, on arribaven al cap de quatre o cinc dies. És una navegació difícil i, en determinats moments, perillosa. En fer-se fosc, els raiers s’aturen, la navegació nocturna resulta massa arriscada. Amades explica què fan a les nits: Cada colla tenia un avisador, que, dies abans, feia el recorregut i anunciava la probable arribada dels rais a les cases on feien posada, per tal que estiguessin preparades.

Lleida i el riu Segre a principis del segle XX, en una postal de Roisin.

     Segons Amades, a principis del segle XX, els raiers encara baixen de trenta a quaranta mil peces (troncs) pel Segre, i altres vint mil peces per la Noguera. A mesura que el país s’electrifica i augmenta els regadius gràcies a la construcció d’embassaments als rius i l’aparició de carreteres asfaltades i camions, de tonatge creixent, s’acaben els rais i els raiers al Segre, les Nogueres , el Cinca i el mateix Ebre.

Mequinensa el 1974, a punt de ser engolida per les aigües de l’embassament. (Foto: Jordi Peñarroja)

     També s’esvaeix un altre aspecte del tràfic de mercaderies per l’Ebre, els llaüts. Aquestes embarcacions, que sovint naveguen sense aturar-se quan arriba la fosca de la nit, són ara pur record. La seva navegació i transcendència han quedat fixades per Jesús Moncada, escriptor de Mequinensa a Camí de Sirga, la seva documentadíssima novel·la etnogràfica sobre la darrera època de la navegació per l’Ebre.

Llaüt aparcat vora el riu a Riba-Roja (Ribera d’Ebre), el 2008. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Als llaüts els ha mort el mateix que ha acabat amb els rais, un progrés tecnològic sotmès a la voluntat d’un govern foraster que, recordant a Manuel de Pedrolo i d’acord amb ell, hem de qualificar com a colonial.

Comporta de l’embassament de Flix (Ribera d’Ebre), el 1974. Al fons hom pot veure el complex de la contaminant indústria electroquíca . (Foto: Jordi Peñarroja)

     Lo riu és vida, diuen a Tortosa i les terres de l’Ebre. És cert i fan bé defensant l’aigua del riu i el Delta contra trasvassaments depredadors i salvatges projectats al servei de polítiques colonials. Però l’Ebre és molt més que aigua. Lo riu és vida perquè uneix un territori. Lo riu és vida perquè fa país.

Pintada a Tortosa. (Foto: Jordi Peñarroja)

(Continuarà…)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: