Archive for the ‘COL·LABORACIONS I ACTES’ Category

h1

EL ROSER, 12 D’OCTUBRE, FESTA DE “LA HISPANIDAD” – 3a PART

2 Novembre 2010

A partir de 1707, amb el Roser reduit a cendres, la ciutat de Lleida gaudeix dels beneficis i delícies de la destructora ocupació borbònica, acompanyada per la rapinyaire administració castellana en un magnífic exercici de hispanidad.

D’entrada, i com a un doble càstig, tan per correspondència a la resistència oferta durant el setge com per la necessitat d’assegurar un glacis al conjunt, reforçat i ampliat, de les fortificacions del turó de la Seu, hom mana enderrocar el ric barri de la Suda. És una destructiva operació urbanística que sintonitza amb l’ocupació hispanoborbònica de Xàtiva i que prefigura la destrucció del barri de Ribera de Barcelona en 1715 per exigències de la construcció de la Ciutadella de Barcelona.

Com a mostra brillant d’Il·lustració divuitesca, per ordre de Felipe V se suprimeix l’Estudi General de Lleida, que és el primer centre universitàri obert al Principat. Després, la capital de la Terra Ferma no torna a ser ciutat universitària fins al 1991! Amb l’única excepció de la universitat de València, Felipe de Borbón suprimeix totes les universitats catalanes i com a graciosa compensació institueix la universitat de Cervera com a única del Principat de Catalunya. La universitat cerverina aguanta com a institució fins a la primera guerra carlina, quan l’estat espanyol considera convenient, com a mal menor, suprimir-la alhora que reinstaura la universitat de Barcelona, una “universidad literaria” en llengua castellana que, durant aproximadament un segle i quart resta com a l’única existent en el conjunt de les noves “cuatro provincias” en que els jacobins liberals españols esquarteren molt intencionadament el Principat, al segle XIX.

El tarannà respectuós dels ocupants espanyols queda però evidenciat per la tradició castellana d’ajuntar la creu amb l’espasa, convertint la Seu en caserna. Amb aquesta salvaguarda, temple i claustre reben un tracte exquisidament descurat fins a 1949, quan el progrés de l’aviació militar deixa en estat d’obsolescència bèl·lica tots els castells del món. Altres accions sublims i de profunda devoció cristiana de l’exèrcit hispanoborbònic són l’enderrocament de campanars que puguin obstaculitzar el foc de l’artilleria emplaçada al turó de la Seu, com passa al campanar de Sant Joan, ben visible en un conegut dibuix de 1563 de van Wyngaerde.

Columna militar sortint del recinte militaritzat del turó de la Seu, durant el primer quart del segle XX (Imatge fotogràfica d’una postal editada per Roisin)

Com a compensació i escarni, entre 1761 i 1790 s’aixeca la Seu Nova, una baluerna triomfal presidida per les armes de la monarquia castellana i borbònica, que ha dissenyat un enginyer militar castellà, Pedro Martín Cermeño, que abans d’ocupar-se en una obra tan pietosa ha treballat a les obres de la Ciutadella de Barcelona i ha ideat la urbanització militar del barri de la Barceloneta.

Escut borbònic al coronament de la façana de la Seu nova de Lleida (foto: Jordi Peñarroja, 2010)

Recordem que les desgràcies de la guerra han reduit la població de Lleida, el 1714, a només 640 famílies. Empobrida i més que delmada en la seva població, la recuperació de la ciutat és lenta i agreujada encara per les conseqüències de la guerra del Francès i la nova guerra contra Catalunya de 1936-39.En aquest context de revifada vigilada se situa la segona reconstrucció del Roser de Lleida.

Anuncis
h1

“MITJA DOTZENA D’OUS” A SANT CUGAT

29 Setembre 2010

Mitja dotzena d’ous a Terrassa i Mitja dotzena d’ous a Sant Cugat del Vallès no fan Una dotzena d’ous, sinó que són la mateixa Mitja dotzena d’ous posseïda per un desfici irresistible que l’ha empès a cuinar una truita cultural entre el conjunt de monuments pre-romànics de Sant Pere de Terrassa i el claustre romànic del monestir de Sant Cugat.

Contemplant les imatges que poblen els capitells i murals romànics hom troba comprensible que esperits poc o molt fantasmals vulguin trobar-se en llocs on hi ha monuments d’aquest estil i apareixen sirenes amb dues cues, grius angelicals, monstres inexplicables i dracs altius, que són, pel cap baix, éssers fantàstics. Com alguns personatges de Mitja dotzena d’ous.

Fotografia amb un cert toc romàntic del claustre de Sant Cugat del Vallès, pels volts de 1920, que a hores d’ara resultaria impossible d’obtenir després de la darrera intervenció en aquest espai d’arqueòlegs i tècnics de conservació de monuments (arxiu JP)

La trobada serà a la llibreria Abacus de Sant Cugat del Vallès, carrer de la Torre número 6, el proper dijous, 30 de setembre del 2010, a les set del vespre (19.00 h).

Aquesta presentació de Mitja dotzena d’ous, repertori de les presències de l’ànima segons Jordi Pijoan, arqueòleg i escriptor, comptarà amb la presència del mateix autor i de Jordi Peñarroja, prologuista i presentador, amb el devot suport de mossèn Josep Maria Orteu, patró (non sanctus) d’alguna fundació, ànima pallaresa a l’exili i editor.

h1

SIGNATURA DE LLIBRES A LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ

17 Setembre 2010

Dissabte 18 de setembre, a les 6 de la tarda i fins a les 7, Jordi Peñarroja signa els seus llibres a la 28 Setmana del Llibre, instal·lada enguany al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

h1

I per dijous, MITJA DOTZENA D’OUS a Terrassa

13 Setembre 2010

Durant el procés de creixent urbanització del Principat enregistrat al primer terç del segle XX, l’avicultura s’industrialitza progresivament i la capital indiscutible d’aquesta activitat agropecuària és la ciutat de Reus. Per aixó, durant la guerra Reus ha de guanyar el repte d’incrementar la producció d’ous de gallina per alimentar la població catalana. És el que, des del govern de la Generalitat, s’anomena La batalla de l’ou.

MITJA DOTZENA D’OUS és un llibre que res no té a veure però amb la reusenca batalla de l’ou. L’autor hauria pogut fer-ho, al capdavall és historiador, de la branca de l’arqueologia. Però no, després d’haver lliurat a la premsa especialitzada tot de papers sobre el món dels ibers, el senyor Pijoan participa en diverses obres col·lectives de narracions curtes, publica dues novel·les en col·laboració amb Manel Barrera (1955-2010), també historiador, i ara ens ofereix aquest aplec de sis històries curtes que ens aproximen al món dels fenòmens dits paranormals.

Cal dir que un dels trets característics del senyor Pijoan i dels seus llibres és el seu sentit de l’humor, ex-aequo amb una evident crítica social i molt especialment una punyent aproximació satírica, per no dir sarcàstica, a la política real i quotidiana. Aquests trets es fan evidents també en un volum de cròniques paranormals com MITJA DOTZENA D’OUS.

Convé subratllar que al relat “Ni que la mort ens separi” hi ha referàncies a la guerra del 36, que “Un mal esguard” és alhora un homenatge a l’ “Informe per a l’Acadèmia” de Kafka ensems que un sarcàstic i peculiar reconeixement honorífic d’aquells polítics que, com el personatge de còmic Iznogud, l’infame, volen ser califa en lloc del califa i a qualsevol preu. “El dormilega” és una història ben àcida que té les arrels en un dels films primerencs de W. Allen, mentre “Un contracte draconià” és una visió del món editorial emmarcat dins la lluita entre l’àngel i el diable. “Psicofonia per a principiants” és una aproximació a l’explotació de la credulitat humana com a negoci, amb final sorpresa inclòs, mentre “La mar que ens sotja” erotitza un mite d’Andersen.

Jordi Pijoan i Jordi Peñarroja a la carpa de LLIBRES de la 9a Mostra d’Entitats dels PP.CC., que organitza Gent de la Terra al Pg. de Lluís Companys, el proppassat Onze de Setembre. (Fotografia: Maria Miró).

Els relats van precedits per “Esperits: un mite a les portes de la comprovació científica en el segle XXI”, un pròleg que és un homenatge a Stanislav Lem (un dels més destacats i polifacètics autors polonesos de la segona meitat del segle XX),  signat pel professor Georges P. Redcliff, alter ego de Jordi Peñarroja, que presenta MITJA DOTZENA D’OUS a la llibreria Abacus de Terrassa el proper dijous, 16 de setembre, a les set del vespre.

h1

EL PAPER DE LA HISTÒRIA EN EL CAMÍ CAP A LA SOBIRANIA

13 Setembre 2010

Josep Catà, Jordi Peñarroja i Antoni Muñoz hem elaborat la ponència que, amb el títol que encapçala aquesta entrada, presentem a les taules rodones que Gent de la Terra organitza sota el títol genèric La història i el seu paper en la construcció nacional dins la Fira d’Entitats que torna enguany a la seva cita anual al passeig de Lluís Companys de Barcelona, amb motiu de l’Onze de Setembre.
Els tres ponents vàrem iniciar la nostra col·laboració el 1999 per realitzar per al Memorial 1714 l’exposició L’INTENT D’ANORREAR UN POBLE …1714-1725…, que ja era un treball crític i desmitificador d’alguns tòpics que venien arrossegant-se per la historiografia catalana des dels temps de la Renaixensa.

Posteriorment practiquem una col·laboració mútua en els projectes que, conjuntament o separada, emprenem.

* * * * *

EL PAPER DE LA HISTÒRIA EN EL CAMÍ CAP A LA SOBIRANIA

1. Introducció
Els processos d’alliberament nacional a Europa durant el darrer segle han seguit camins diversos. Uns han estat fruit de guerres mundials i uns altres ho han estat de guerres locals, però els que s’adapten millor com a referents en les circumstàncies europees actuals i a la manera de ser catalana d’ara són aquells que han seguit unes vies pacifiques, les quals han reeixit quan, pel cap baix, s’han donat aquest parell de factors favorables: consens social i suport internacional.
a. Un consens social molt majoritari entre la població a favor de la independència (al qual s’hi arriba des de diferents fórmules, però sempre comptant amb els poders econòmics locals majoritàriament a favor).
b. Un suport internacional suficient per a avalar des del primer moment una declaració d’independència de caràcter representatiu i democràtic.
Resulta adient esmentar a tall d’exemple el cas de Noruega, en el passat, i el probable d’Escòcia, en el futur.
És evident, si no creiem viure al país de les meravelles, que la societat catalana encara té pendent de concloure la configuració del consens social intern i l’assoliment dels suports internacionals necessaris abans descrits, tot i que ja s’hagi fet molta via en aquesta direcció.
I dins de l’actual situació del procés d’alliberament nacional, quin paper juga allò que anomenem “la Història”?

Tot i que un escut borbònic corona l’Arc de Triomf, una sanefa d’estrelles de cinc puntes, símbol de llibertat i d’independència, ressegueix com una costura la part alta del monument. (Fotografia de Jordi Peñarroja)

La investigació i la divulgació de la nostra Història juguen el paper de desfer les mentides difoses sistemàticament i reiterada des del Ministerio de la Verdad —que diria Orwell— de l’Estat Español, borbònic o no, que és per a nosaltres l’encarnació del Gran Germà definit a 1984. I assumir aquest paper representa establir un discurs historiogràfic propi, per a conèixer-nos nosaltres mateixos i per a fer-nos conèixer com cal. Dit de manera planera: cal reescriure rigorosament la Història des del punt de vista dels catalans que se senten hereus d’aquells que mai no s’han considerat derrotats. Perquè el 1714, recordem-ho, els catalans capitulen davant forces militars estrangeres molt superiors en nombre, però, com els fets històrics posteriors demostren, no es rendeixen.
Aquesta revisió de la crònica dels fets i l’imaginari històric cal fer-la sense complexos: com a sobirans del nostre destí col·lectiu, que és el que som. Tenim l’exemple de dos grans cronistes, Muntaner i Desclot, que al segle XIII i cavalcant sobre l’onada expansiva de la nació estableixen els models referencials d’una història nacional com cal: un relat potent, raonablement objectiu, i fonamentat més en fets comprovables que no pas en especulacions.
Els primers que hem d’assumir, practicar i difondre aquesta visió de la història, vista des de la nostra perspectiva i no des de la dels altres, som els catalans. Després ja ho acceptaran els altres, siguin congressistes nordamericans, catedràtics berlinesos, o japonesos embadalits amb l’obra de Gaudí que, recordem-ho tant com calgui, és una figura senyera del nacionalisme català que passa pels calabossos de la policia española, detingut per les seves idees i negar-se a parlar en castellà.

2. Línies d’acció.
Des de la investigació històrica (a nivell personal, universitari, associatiu i institucional) i més encara des de la divulgació (premsa periòdica, llibres historiogràfics, narrativa històrica, món audiovisual, xarxa internauta) cal treballar, en dues línies d’actuació:
a) Posar de manifest els valors positius del pactisme català, per ser un model avançat del dret constitucional, tant en comparació amb el model absolutista, tan car a la dinastia borbònica, com davant d’altres models europeus coetanis. En aquest sentit la Universitat catalana, en el seu conjunt, ens ha fornit de diferents estudis sobre el funcionament de les institucions que configuraven l’Estat català de l’Edat Moderna, sobretot el de la Diputació del General i el del Consell de Cent, però també, i aquest sí que és un valor afegit propi del país, el de la Junta de Braços, organisme més representatiu que les pròpies Corts, creat en la revolució de 1640 i mantingut fins a la caiguda de Barcelona el 1714.
Un estudi comparatiu d’aital magnitud permet mostrar a la societat catalana i al món acadèmic i polític internacional, que l’Estat català funciona fins 1714 d’una manera ben moderna i eficaç, tant políticament com social. Hom ha volgut fer creure, als catalans i al món, que eliminar aquest model eficient i en progrés cap a la democràcia, i substituir-lo per l’absolutisme borbònic i una ineficient burocràcia és un gran benefici que ha estat aportat per administració castellana a Catalunya, per la gràcia de Déu. I hom ha pretès, tot de passada, fer oblidar que aquesta retrògrada aportació arriba com a seqüela d’una post-bèl·lica ocupació militar, perllongada fins ara, que va de Salses a Guardamar i de Maó al Cinca.


b) Establir amb claredat les continuïtats del “segle llarg” (1714-1833), que permetin demostrar la constant repressió exercida sobre el poble català en el seu conjunt entre la pèrdua de la sobirania i els inicis literaris de la Renaixença. Diferents estudis i recerques recents, tant des del món universitari com des dels investigadors no lligats a la universitat, posen cada cop més de manifest com els episodis del “segle llarg” que va de 1714 a 1833 no fan més que mostrar la continuïtat dels dos posicionaments: l’espanyol, opressor i ocupant, i el català, defensor de les llibertats perdudes i resistent. Amb aquest enfocament, la repressió posterior a la Pau de Viena de 1725, el memorial de greuges de 1760, l’avalot de les quintes de 1773, els rebomboris del pa de 1789 i fins alguns episodis de la Guerra del Francès (1808-1814), prenen la rellevància que els hi correspon. Així i tot resta una important tasca d’investigació d’arxius per tal d’omplir els anys sense episodis coneguts amb el ferm propòsit de deixar ben clar que els papers d’ocupant espanyol convençut (i també francès, pel que fa als comtats del nord) i català oprimit i inconformista es mostren —ara obertament, ara latents— durant tot aquest borbònic segle llarg previ a la Renaixença. Una Renaixença que, de fet, s’origina força abans de la data oficial, amb les actuacions vinculades a la Junta de Comerç i l’administració napoleònica del general Augereau, que encarrega a Ballot la seva Gramàtica.
c) Desmuntar la mitologia castellanista de la España plural, iniciada amb la centralista Constitución de 1812 i proseguida sistemàticament durant els segles XIX (sobretot amb l’invent de la división provincial de España, que volen intocable, per esquarterar per la via administrativa tant el Principat de Catalunya com el Regne de València), el segle XX (quan Catalunya esdevé per al Ejército Español l’enemic a batre després de les derrotes colonials de 1898 davant dels USA), i el XXI (amb el fonamentalisme d’una Constitución, de 1978, intocable i neofranquista).
Aquest objectiu cal assolir-lo des del discurs històric d’una societat catalana que, tot intentar primer l’encaix en una Espanya Federal, que és la via autonomista, s’adona de la inviabilitat d’aquest projecte i genera la via independentista, els inicis de la qual podem situar al voltant de l’anomenat Sexenni Revolucionari de 1868-1874.
d) Posar de manifest l’aptitud militar, financera i de tota mena dels catalans, els nostres èxits i els nostres grans personatges. Davant la tendència a oblidar les virtuts dels catalans i de menystenir qualsevol aspecte o personatge del país, quan no se’l fa estranger, cosa que ajuda a alimentar la baixa autoestima i l’autoodi, es fa necessari recuperar personatges i gestes dignes de ser esmentades amb orgull. Si la UNESCO reconeix avui que el Partenó forma part del Patrimoni de la Humanitat, el poble català ja ho fa al segle XIV, quan l’anomena Castell de Cetines i el mateix Pere III, el Cerimoniós, mana posar una guàrdia de ballesters per preservar aquest monument excepcional. D’això sembla que se’n diu avançar-se a la jugada o, menys esportivament, tenir visió de futur. El cavaller Cristòfor Despuig diu el 1557 a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa que : (…) la jornada de les Índies del mar Océano, que Cristòfol Colom, genovès, comenà i aprés acabaren Ferrando Cortés i Francisco Pissarro ab pròspera fortuna del mateix rei don Fernando d’Aragó, per manament i ordre del qual se començà, s’ha d’atribuir no gens a castellans. Les coses que diu el cavaller Despuig dels castellans (sense pels a la llengua) i de la monarquia hispànica (amb el degut respecte als senyors reis) són un testimoni esborronador. I, podríem dir, amb visió de futur, perquè Despuig coincideix amb els punts de vista d’aquells que treballen avui, al segle XXI, per refer l’imaginari català i reconstruir la història al marge de les manipulacions sofertes durant els darrers 500 anys. Altrament, la pretesa decadència dels catalans al Renaixement i el Barroc és una invenció, que els documents i l’anàlisi del patrimoni sobrevivent desmenteixen del tot. I tenim munts de personatges d’aquells que se’n diu “de pel·lícula” i amb tremp de vencedor, poc o molt coneguts: Francesc de Tamarit, Ermengol Amill, Josep Bellver, Josep Rovira, etc. A més de personatges tan atractius com els Ferragut esdevinguts Farragut als USA, el polifacètic Narcís Monturiol, la gentil espia Marianna de Copons, el polític i guionista de cine Josep Carner-Ribalta, el guerrer i escriptor Ramon Muntaner, el príncep Fortuna i tants d’altres. Perquè, al cap i a la fi, si el 1919 ningú no s’hagués mostrat al món com a polonès, com feren, en el seu moment, el lluitador independentista Tadeusz Kosciuszko, el revolucionari i músic Frederic Chopin, l’aristòcrata i escriptor Jan Potòcky o el general Pildsudsky, avui Polònia no existiria com a Estat i membre de la Unió Europea.

3. Eines de treball i espais de col.laboració
Les línies d’acció proposades precisen de coordinació, estímuls i, sobretot, de ganes de fer feina i, el que és més important, d’aconseguir fer arribar els resultats al conjunt de la societat catalana. Fer, en conseqüència, tant tasques d’investigació com de difusió massiva. Malgrat que no comptem encara amb un autèntic “espai català de comunicació”, sí que disposem d’un govern autònom (només el del Principat, lamentablement) amb les seves eines divulgatives i de promoció de la investigació, d’unes universitats —que ja han deixat clar que l’adveniment dels Borbons i l’ocupació de Catalunya no foren un pas cap a la modernitat—, de la iniciativa privada d’un teixit associatiu cultural favorable a aquestes propostes, i d’un ampli col.lectiu d’investigadors que poden posar fil a l’agulla. Només cal coordinar i discriminar positivament la realització de l’estudi comparatiu dels models representatius a l’Europa occidental en l’Edat Moderna i els darrers dos segles, cosa que vol dir la investigació i revisió de la història manipulada i mal estudiada dels darrers cinc-cents anys de Catalunya i el món. Perquè el pes de Catalunya en la història del món entre el segle XV i avui és més important que no sembla. Sí, la memòria històrica va molt més enllà de les conegudes anyades de 1931 a 1936. Sense oblidar, i tornem a la necessària visió de futur, que no podem pretendre commemorar el 2014 amb una actitud a la defensiva, poruga i submisa als dictats “historiogràfics”que ens vindran de Madrid.
La mort de Franco (20 de novembre de 1975) semblava obrir un temps d’esperança. Això no obstant, la promulgació de la Constitución Española (1978), la retallada de l’Estatut de Sau (1979) i la redacció i aprovació de la castradora LOAPA (1982), conseqüència directa del cop d’Estat triomfant del 23-F de 1981, configuren una situació que deixa ben palès, per una banda, que el nou règim democràtic és només el neofranquisme ja previst a la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado de 1966 i, per l’altra, el fet que, més enllà de les preteses aparences democràtiques, el successor de Franco, per ell designat, és Juan Carlos de Borbón.
El fracàs de la “transició” espanyola (més aviat cercle tancat entre el franquisme pur i el franquisme reformat), evident fins a nivells planetaris amb la recent sentència de mort sobre les restes de l’Estatut de 2005, malgrat els missatges manipuladors interessats en proclamar que Catalunya mai no havia tingut un nivell tan alt d’autogovern, tot silenciant de passada que aquí, fins a 1714, es gaudeix d’un Estat propi, que representa autogovern al 100%, ha d’empènyer la societat catalana cap a un futur sobirà.
La conselleria de Cultura de la Generalitat hauria d’actuar fent política d’Estat, com si fos el ministeri de cultura del futur i proper Estat Català. Això vol dir, entre altres coses, dotant amb recursos, beques i borses de treball els agents culturals. Amb moderació però. Una cultura dirigida i excessivament subvencionada és una cultura de ventrells agraits i mesells llagoters. Que ningú no ens faci enyorar la iniciativa i la llibertat de la cultura catalana contra el franquisme, evidentment no gens subvencionada.
Però siguem optimistes, que és millor per a la salut de les persones i de les nacions. I recordem que si Noruega és coneix abans de la seva independència, el 1905, gràcies a les seves exploracions polars (finançades com cal i preparades a consciència, i amb expedicionaris molt qualificats) i tot això esdevé molt important en l’assoliment de la seva plena sobirania, resulta que a hores d’ara l’Agència Espacial Europea (ESA) dirigeix el llançament dels seus vehicles espacials de tota mena amb software català, que Bèlgica i Suissa fabriquen les seves famoses xocolates amb maquinària de Sabadell, i que la Xina emergent brinda pels seus èxits amb milions d’ampolles de cava del Penedès.
Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Josep Catà, Jordi Peñarroja i Antoni Muñoz


Una coberta de setembre de 1977 del setmanari Oriflama, amb una fotografia de Jordi Peñarroja

h1

Dilluns 13, els ICTINEUS fan una immersió a LA REPÚBLICA de Joan Barril

10 Setembre 2010


El programa radiofònic LA REPÚBLICA de Joan Barril, és l’escenari d’una nova immersió d’ICTINEUS, cap a les 22.30 h del dilluns 13 de Setembre d’enguany.

L’entrevista versarà sobre diversos aspectes de Monturiol i la seva obra, a partir d’aquesta biografia de Narcís Monturiol escrita i il·lustrada per Jordi Peñarroja.

h1

SIGNATURA DE LLIBRES A LA FIRA D’ENTITATS

10 Setembre 2010

L’Onze de Setembre, de les 12 a les 13 h, Jordi Peñarroja signarà exemplars dels seus llibres a la carpa instal·lada com a llibreria per Gent de la Terra i Grup del Llibre.
També trobareu els seus llibres a l’estand del Cercle Català d’Història, on els signarà de 10 a 11 pel matí i de 16 a 17 i de les 18 fins a finalitzar la fira.