Archive for the ‘Fotos’ Category

h1

UN 10 DE JULIOL MEMORABLE

23 Juliol 2010

Som on som perquè ells, els de la España Una (allò de Grande Liebre, que dèiem a l’escola, és secundari), no han perdut la iniciativa fins fa quatre dies. Encara que no es noti, i potser ni ho sembli, la iniciativa la van perdre ara fa uns cinc anys, per excés de prepotència. I no precisament per la creativitat de les esquerres d’aquí…

Ara, el proppassat 10 de juliol, qui va voler es va manifestar a Barcelona. Malgrat les maniobres dels seguidors i companys de viatge del senyor Josep Lluís Sabater, il·lustre culé fincat a Vilacort, la manifestació va ser un èxit.

Paga la pena comparar la manifestació del 10-J d’enguany amb la mítica de l’11-S de 1977. Ha passat un  terç de segle entre les dues. I el més important és que en aquest temps hem anat de l’autonomisme a l’independentisme.

El moderat estatut de 1979 el van retallar a Madrid, com ja havien fet amb el de 1932. La maragallada que volia ser l’estatut del segle 21 ha estat víctima d’una sàdica ribotejada a càrrec del senyor Guerra. Ara, el Tribunal Constitucional ha trigat tant a dictar sentència perquè la seva feina ha estat trobar els pocs serrells que havien escapat a la fúria guerrera del gran diputado sevillano, ex-vicepresidente del gobierno de la nación. Amb tants i tants esforços, fets amb la més espanyola intenció del món, aquest estatut ha quedat prou acceptable per a Sabater, Moriles y Asociados. La qual cosa evidencia que el principal avantatge de la independència és que els estats són sobirans i els estrangers no decideixen. I nosaltres, com ha dit la senyora Aguirre, Espe  per als seus amics, a España sóm estrangers.

L’eslògan oficial i més o menys unitari de la manifestació del 10-J del 2010 diu que som una nació i nosaltres decidim. Però la història ensenya que aplicar aquests principis només pot fer-se des de la independència i en un estat propi. El 22 d’abril, només dotze dies després, el senyor Alcoberro, director del Museu d’Història de Catalunya (i especialista en l’estudi de l’exili català de 1714 cap a Àustria) ha acceptat dues coses. Primer, que la manifestació del proppassat 10 de juliol ha entrat en la història. I després l’obsequi que fa Òmnium Cultural al Museu d’Història de Catalunya d’una pancarta que, potser, només tornarà a desplegar-se en algun acte commemoratiu molt especial.

Ara,una sentència del Tribunal Internacional de La Haia, avala l’independentisme mantingut pels nostres sobiranistes i l’estat espanyol incrementa l’espoli i retalla més encara les inversions en una colònia -nosaltres- que veu a punt de perdre.

La festa ha començat.

M’agrada la història perquè m’interessa el futur.

Anuncis
h1

ONZE DE SETEMBRE, ABANS DEL 10 DE JULIOL

22 Juliol 2010

Que un Borbó descendent de Felipe V sigui avui rei d’España és a l’esperit i la lletra de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado de 1966, ratificada en referèndum pel pueblo español. Un referèndum d’allò més democràtic, com ho demostra que als soldats els (ens) portaven a votar en formació…

El triomf final del franquisme a España és evident. Ho demostra que passar del franquisme al neofranquisme és allò que en diuen transició democràtica. La lucecita del Pardo, que deia Arias Navarro, encarregat el 1936 de la repressió franquista a Màlaga, s’ha apagat. No hi fa res que la UCD s’hagi extingit, el tàndem PP-PsoE ha encès fars i adopta polítiques que vetllen la unidad de la Patria.

Se silencia que la sagrada Constitución Española de 1978 va redactar-se amb un rerefons de sabres i, a sobre, hi ha passerells que no la volen veure tal com va publicar-se: lluint el simbòlic colom franquista, que és el que caldria mantenir arreu per a que nadie se llame a engaño, i per a vergonya de les democràcies d’Europa.

És clar que del neofranquisme que és la III Restauració Borbònica en diuen democràcia. Amb el ejército com a garant de la sagrada unidad de la pàtria –que és el que diu la consti del 78, consagrant una patriòtica tradició militar iniciada al segle XIX–. I sense que ningú li hagi passat comptes a un personatge com don Manuel Fraga Iribarne i una colla de babaus, o potser malalts d’Alzheimer, homenatgin un feixista impenitent com Juan Antonio Samaranch, per posar un parell d’exemples prou significatius i coneguts.

Però del 20-N de 1975 ençà, s’han produït canvis.

Els polítics espanyols han aconseguit mantenir un Estado Español fort però els ha fallat la construcció d’una Patria Española, que en el fons vol dir només castellana. Un projecte que comença a fallar-los, gràcies a la seva tradicional prepotència, al segle XVII. Que és, junt amb altres factors, allò que ensorra el projecte quan semblava que todo está atado y bien atado.

Que no era lligat del tot ja ho evidencien, malgrat la seva moderació, tant la manifestació del 14 de Setembre de 1901 com la gran manifestació de l’Onze de Setembre  de 1977, ara fa un terç de segle.

I la història continua…

Veiem ara, per fer memòria, algunes imatges del 1977.

King Kong, en el paper de Sant Jordi, i un Tiranosaurus rex , en el paper del drac, es manifesten a la façana de can Pistoles, ara reconvertit en teatre Capitol.

Aquesta colla es munta la seva manifestació matinal dalt d’un camió amb la caixa descoberta. És un esclat de joia que recorda escenes de la victòria del 20 de juliol del 1936.

Institucionalment, l’Onze de Setembre de 1977 només hi ha permisivitat. No hi ha Generalitat, ni que sigui provisional, i sobre l’Estatut de 1932 es manté encara la derogació franquista de 1938 que segueix l’ocupació de Lérida (Lleida) per l’Ejército Nacional.

Encara sense pensions reconegudes, els nostres mutilats de guerra sobrevivents participen a la manifestació. Mutilats feixistes ben peixats, com Martín de Riquer, no hi són.

La gran manifestació del 77 surt del passeig de Gràcia i tomba per la Ronda de Sant Pere, passa davant del monument a Rafael Casanova (baluard de Sant Pere) i arriba fins a l’Arc de Triomf (baluard del Portal Nou), on es dissol. Aquest recorregut té més sentit històric que tombar per la Gran Via i acaba a la plaça de Tetuà, un nom que commemora la màxima victòria vuitcentista aconseguida per l’imperialisme español.

Una escena de 1977  que, amb el natural relleu generacional, s’ha anat repetint a les grans manifestacions posteriors.

Cansades i amb mal de peus, aquestes àvies es retiren després d’haver pogut reclamar Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia. Les llambordes poden ser motiu d’altres comentaris…

Algunes d’aquestes imatges apareixen als reportatges que el desaparegut setmanari Oriflama dedica a la manifestació de l’Onze de Setembre de 1977.












h1

MAIG DEL 68, LLUNY DEL MITE

19 Juliol 2010

L’any 1968, el mes de maig arriba arreu, com cada any. Fins a l’estat veí del nord, amb menys Llibertat del que presumeixen, ben poca Igualtat i menys encara d’aquella Fraternitat que proclamen, com en temps de la més recent “memòria històrica” han demostrat durant la, segons ells, guerre d’Espagne. Després, i durant la II Guerra Mundial, cal recordar el tracte pervers donat als refugiats republicans als camps de concentració (expressió avui prohibida a la premsa francesa) i la col·laboració cordial amb els nazis del Frankreich presidit pel mariscal Petain, secundat pels francesos de la zona ocupada. Aquesta col·laboració en la construcció del nou ordre feixista a Europa la demostren els francesos en la repressió de republicans esquerranosos i la gent de la resistència, a més de participar amb entusiasme en l’extermini de jueus. De gent com Hugo, Zola i Jaurés n’hi ha ben poca a França.

Encara hi ha gavatxos que opinen que Europa comença als Pirineus. Des de 1659 allà hi ha una frontera interestatal, que el 1968 té gendarmes a una banda i guàrdies civils a l’altra, sense problemes. A l’altra banda de l’Atlàntic, Bogart afirma que un policia sempre és un policia, bufant el fum de la pipa que acaba de disparar. Dos policies són una parella i de tres policies vestits de gris i armats amb pipa i porra en diuen “una pareja de a tres”.

El 1968, a València hi ha un homenatge a Joan Fuster… Sí, el 68, un homenatge a Joan Fuster, a l’Ateneu Mercantil de València, a la plaça de l’Ajuntament, rebatejada llavors a honor del dictador. L’acte va ser fotografiat per l’excel·lent professional valencià Francesc Jarque i pel barceloní Jordi Peñarroja. I prou. Algunes de les fotos de Peñarroja les podreu trobar a les revistes de llavors Tele/estel, Serra d’Or i Destino. I, més endavant, també en aquest bloc. I ho deixo en bloc, defugint discussions filològiques, en referència a la seva funció de bloc de notes.

Abans de l’homenatge a Fuster hi ha el Primer de Maig.

El Primer de Maig, per obra i gràcia del general Ísimo, aquí esdevé la festa de San José Artesano, que és l’excusa per a folklórics actes de Demostración Sindical, que surten a la tele i al No-Do. Els que no celebren la festa de San José Artesano són uns pàries que no surten a TVE (una, grande, libre) i que amb prou feines apareixen als arxius privats de l’època.

Perquè les imatges del Primer de Maig no es poden publicar. Són ACR, actividades contra el Régimen. Per això se’n fan poques i aquestes no es publiquen.

Es cantarà en els temps ombrívols? 
També es cantarà sobre els temps ombrívols
.

Paraules de Brecht.

I com podia haver dit Bogart a Casablanca, sempre ens quedarà Barcelona.


Llibertat sindical, guixada d’abril del 1968.


Els cocos són modernets i el 68 ja pinten amb esprai. Per a qui no ho sàpiga: CNS és la Central Nacional de Sindicatos feixista i CO, una simplificació de CCOO, Comissions Obreres.


1MAIG, breu i simple. El risc imposa velocitat a les pintades.



Tapar simbologia nazi a voltes no l’esborra, encara que a sobre es pinti un altre missatge.


Primer de Maig. Intent de concentració al Turó de la Peira, sense enjardinar. Arribats en una tocinera els grisos es concentren ordenadament. Són gent d’ordre.

Primer de Maig al turó de la Peira. La relació de forces és clarament favorable a la griszapo i al cap de no res, sense incidents memorables, el turó és seu. Tot és normal i maco i el poble resta en pau, que cantava Ovidi Montllor.

Aquestes imatges formen part de l’exposició de fotografies Homenatge a Joan Fuster i altres imatges del 68, que ha tingut fins ara un recorregut força curiós: Canet de Mar (1988), Barcelona (1998) i Sueca (2009).