h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 5

20 Octubre 2011

L’EIX DE L’EBRE

Fins al segle XVIII, l’Ebre és un eix econòmic important, fins navegable, amb les limitacions d’un cabal irregular i les dificultats que representen les seves goles.

Però que una ciutat històrica i tan tradicionalment catalana domini el curs inferior de l’Ebre no agrada als castellans i menys encara als borbònics. És per això que a la segona meitat del segle XVIII, el rei Carlos III, fill de Felipe V de Borbon, pensa en l’Ebre com a via de sortida al mar per a Saragossa i l’Aragó, amb un port nou, Sant Carles de la Ràpita, al que la navegació fluvial accediria per un canal obert a la dreta de l’Ebre. Tot de passada, aquesta acció és una maniobra per enfrontar unes provincias colonials, conquerides de poc, que han estat unides sota un altra corona fins a 1714. En la mateixa direcció, el projecte apunta a degradar i empobrir Tortosa i el seu comerç. El riu i els corrents marins boicotegen en bona mesura aquest somni borbònic. El despotisme, il·lustrat o no, sempre és despòtic i antidemocràtic. I malgrat la força del despotisme borbònic, l’Ebre és sorrut i  iber. El canal carolí de la dreta de l’Ebre es fa, però lluny de servir per a eix navegable, acaba sent un canal només per a regar.

Canal de la dreta de l’Ebre, vora Amposta. (Foto: Jordi Peñarroja)

     La importància del riu com a via de navegació per a mercaderies i eix vertebrador del territori, des Pirineus al mar, la posa en evidència Joan Amades en parlar dels rais i els raiers: Antany, els rais solien baixar fins a Tortosa.

L’eix fluvial Segre-Ebre uneix els territoris de l’Alt Urgell fins al Baix Ebre. A la imatge, detall del claustre de la Seu d’Urgell. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Continua Amades, parlant dels rais: Els que bai­xaven pel Segre, d’Oliana a Ponts solien invertir de tres a qua­tre dies. Fins a Lleida, n’invertien un i mig. Arribaven fins a Mequinensa, on, pel junyent d’aquest riu amb l’Ebre, passaven a aquest altre, i seguien Ebre avall, fins a Tortosa, on arribaven al cap de quatre o cinc dies. És una navegació difícil i, en determinats moments, perillosa. En fer-se fosc, els raiers s’aturen, la navegació nocturna resulta massa arriscada. Amades explica què fan a les nits: Cada colla tenia un avisador, que, dies abans, feia el recorregut i anunciava la probable arribada dels rais a les cases on feien posada, per tal que estiguessin preparades.

Lleida i el riu Segre a principis del segle XX, en una postal de Roisin.

     Segons Amades, a principis del segle XX, els raiers encara baixen de trenta a quaranta mil peces (troncs) pel Segre, i altres vint mil peces per la Noguera. A mesura que el país s’electrifica i augmenta els regadius gràcies a la construcció d’embassaments als rius i l’aparició de carreteres asfaltades i camions, de tonatge creixent, s’acaben els rais i els raiers al Segre, les Nogueres , el Cinca i el mateix Ebre.

Mequinensa el 1974, a punt de ser engolida per les aigües de l’embassament. (Foto: Jordi Peñarroja)

     També s’esvaeix un altre aspecte del tràfic de mercaderies per l’Ebre, els llaüts. Aquestes embarcacions, que sovint naveguen sense aturar-se quan arriba la fosca de la nit, són ara pur record. La seva navegació i transcendència han quedat fixades per Jesús Moncada, escriptor de Mequinensa a Camí de Sirga, la seva documentadíssima novel·la etnogràfica sobre la darrera època de la navegació per l’Ebre.

Llaüt aparcat vora el riu a Riba-Roja (Ribera d’Ebre), el 2008. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Als llaüts els ha mort el mateix que ha acabat amb els rais, un progrés tecnològic sotmès a la voluntat d’un govern foraster que, recordant a Manuel de Pedrolo i d’acord amb ell, hem de qualificar com a colonial.

Comporta de l’embassament de Flix (Ribera d’Ebre), el 1974. Al fons hom pot veure el complex de la contaminant indústria electroquíca . (Foto: Jordi Peñarroja)

     Lo riu és vida, diuen a Tortosa i les terres de l’Ebre. És cert i fan bé defensant l’aigua del riu i el Delta contra trasvassaments depredadors i salvatges projectats al servei de polítiques colonials. Però l’Ebre és molt més que aigua. Lo riu és vida perquè uneix un territori. Lo riu és vida perquè fa país.

Pintada a Tortosa. (Foto: Jordi Peñarroja)

(Continuarà…)

Anuncis
h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 4

16 Octubre 2011

LA CIUTAT DEL PONT

Tortosa és una històrica cruïlla de camins. De fet, la cruïlla de dos eixos.

Un és l’eix de l’Ebre, que comunica amb el mar un ample rerepaís, que arriba al Pirineu.

L’altre és un antic camí, probablement anterior a l’esclat de la cultura ibera, i que després els romans aprofiten i anomenen d’entrada via Heràclea i, posteriorment, quan la República esdevé Imperi, Via Augusta. Sobre aquesta carretera, Tortosa és el pas de l’Ebre i acaba sent, com Avinyó al Roïna, la ciutat del pont.

Sense Ebre no hi hauria Tortosa. Tortosa és l’Ebre.  (Foto Jordi Peñarroja)

     El pont de Tortosa no és però un pont de pedra. A Tortosa hi ha un pont de barques.

Van der Wyngaere dibuixa Tortosa i el seu pont de barques el 1563, que Despuig descriu el 1557 per boca del mercader tortosí de Los col·loquis, Fàbio: Mirau també lo cappont que ací tenim, davant los ulls, quant alegre i quant profitosa obra és!, per la qual ha pogut corregir-se la forma del sustentar aquest pont tan artificiosament fabricat sobre aquestes deu barques, que tostemps esta­rà millor que no estava, i les barques no eixiran tan envellides com solien, per no ésser onze com eren, que aquest bé, entre los altres, nos ha aportat esta alegríssi­ma obra (Col·loqui 4).

L’Ajuntament de Tortosa té una placa informativa vora l’antiga estació del tren de la Cava on hi ha gravada sobre metall una reproducció del dibuix descriptiu que va fer Van der Wyngaere de Tortosa i lo pont de barques. (Foto: Jordi Peñarroja)

     El cavaller valencià don Pedro afegeix que en lo cap d’aquest pont me recorde també que hi havia puntals, i sobre d’ells anaven un tros, com en lo pont de Fraga o de Sent Boi (Col·loqui 4).

El 1148, quan Ramon Berenguer IV assetja i pren Tortosa als sarraïns, talla lo pont de barques, que llavors ja existeix, per barrar el pas a possibles socors per als assetjats.

Després de la conquesta, el pont triga a refer-se.  Per passar el riu a Tortosa, el 1221 consta que hi ha el servei d’una barca . Vint anys després, el 1241, ja hi ha documentació que parla de lo pont de barques. Aquest pont, que demana un acurat manteniment, es manté fins a l’incendi del 4 de juliol de 1892, que el destrueix.

Abans, la construcció del pont del ferrocarril (1867-1868), de ferro, ja anuncia que els temps estan canviant.

El pont del Ferrocarril, a Tortosa, vist des de la Suda. (Foto: Maria Miró)

(Continuarà…)

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 3

6 Octubre 2011

TORTOSA ESDEVÉ CATALANA

La conquesta de Tortosa per Ramon Berenguer IV és un fet històric ben documentat. La historiografia acostuma però a explicar les coses d’una manera freda i, fins a cert punt, distant. Ben al contrari, en Cristòfol Despuig, que és descendent d’un dels cavallers que participen a l’empresa tortosina de Ramon Berenguer, ens en fa una narració molt viva, a la manera directa de la Crònica de Ramon Muntaner. És possible que aquesta gesta l’hagués sentit rapetidament, essent infant, a la manera dels contes a la vora del foc. El cas és que les referències a aquest notable fet d’armes les fa Despuig als col·loquis segon i tercer. I és sobretot per boca del cavaller Lúcio, alter ego de Cristòfol Despuig, que ens arriba aquesta viva crònica tortosina.

La Suda de Tortosa és el darrer reducte de defensa sarraïna en un setge que s’allarga durant sis llargs mesos. (Foto: Jordi Peñarroja) 

     Ens conta Despuig que passaren-se notables actes de guerra, perquè los moros se defensaren bravís­simament; i, aprés que perderen la ciutat, se recolliren tots i ab totes ses robes en la Suda, i d’allí los tragueren a força d’armes sis mesos aprés que fonc posat lo siti a la ciutat; que lo primer de juliol de l’any que tinc dit en­trà l’armada del comte i dels genovesos ―que eren LXXXIII galeres, i entre naus i altres vaixells de diverses for­mes, CCLX― i dos dies aprés se posa lo siti (Col·loqui segon). Sobre aquest, fet amb ajut de ginys de guerra, afegeix que posaren los cristians, allí, un artifici de fusta, i ab sotils ingenis ajustaren aquell a la murada del castell de la Suda, primer; i combateren d’allí ab gran esforç i ab molta fúria; però fonc derrocat lo terç del dit cas­tell de fusta ab la infinitat de pedres grossíssimes que los moros ab enginys tiraven, entre les quals n’hi havia al­gunes que pesaven més de dos-centes lliures. Vist açò per los cristians, tornaren a reparar lo castell de fusta i posaren sobre ell una eixàrcia  o ret de cordes de cànem molt grosses per a defensar-se de les pedres que los mo­ros tiraven. D’aquesta manera tornaren al combat i, ab tanta fúria, que donaren l’assalt; i pres lo primer castell, fàcilment foren presos los altres dos, perquè tots tres són reclosos dins d’una murada (Col·loqui segon).

Catalunya en temps de Ramon Berenguer IV viu la plenitud del Romànic, cosa que exemplifiquen els guerrers representats en capitells al claustyre de la catedral de Tortosa. El personatge de l’esquerra, sense ausberg i amb tres ascones, és probablement un almogàver. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Sabem que Ramon Berenguer IV tenia en aquell moment la hissenda molt migrada, per la qual cosa no sorprèn la seva generositat amb els cavallers d’actuació més destacada: al Montcada donà la tercera part de la ciutat, l’un dels tres castells; i al Pallars donà lo lloc d’Ossera; al Despuig, lo castell i lloc de Paüls i la torre de Llaber i una casa dins la ciutat junt al portal de la Rosa, la qual, ab la torre, encara posseeixen per a vui los d’aquell nom, si bé que la casa dos vega­des és eixida d’aquell poder per certes coses, però final­ment ella hi és tornada i, per a vui, com he dit, la posse­eixen; al Sentmenat donà l’altre dels tres castells de la Suda i lo castell i lloc de Casles, a qui vui dien Carles; i tots estos castells i llocs són dins los termes generals de Tortosa (Col·loqui segon). Més endavant, Despuig puntualitza encara que Ramon Berenguer a la religió dels templers, que tam­bé li ajudaren, principalment en aquella empresa, dona lo darrer terç. Sols deixa de donar a mossèn Guillem, senyor de Montpeller, lo qual era un dels magnats que en aquella conquista se trobaren, perque ell no volgué res, que sols vingué allí per fer valença al comte, de qui era parent; i per lo comte, volgué que, a memòria i honra de mossèn Guillem, restàs en Tortosa lo pes i la mesura de Montpe­ller, com per a vui la tenim. (…) Finalment donà als ciutadans de Barcelona, per lo molt i bé que en aquesta jornada l’havien servit, privilegi per a portar cadena d’or i espasa i esperons daurats, i per a poder combatre a ca­vall, i que s’haguessen de deseixir d’ells ans de damnifi­car-los, com se fa ab los cavallers (Col·loqui tercer). I respecte als genovesos, presa la ciutat, los donà lo comte, com he dit, la tercera part d’ella; la qual part, dins dos anys aprés, veneren al comte, reservant-se certes fran­queses que tenien, com encara per a  vui les tenen. Si sou los donara, no hi havia per què donar part de la ciu­tat i tal ciutat (Col·loqui tercer).

Un altra representació romànica de guerrers catalans, protegits amb ausbergs, al claustre de la catedral de Tortosa. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Però quan el rei marxa cap a Lleida, per assetjar-la, apareix davant Tortosa un exèrcit andalusí i llavors los ciutadans novament poblats, contra la porfia i fúria deIs moros, resistiren virilment tot lo que pogueren (Col·loqui tercer). Atesa la desproporció de forces, determinaren, los ciutadans, d’ enviar per socorro al com­te, que, com he dit, era leshores en Urgell, lo qual los respongué que en ninguna manera podia per a leshores socórrer-los per trobar-se com se trobava, tan oprès en les conquistes d’allà, que, per ço, ells mateixos se donas­sen cobro i reparo ab la millor forma que poguessen, que ell no podia fer més (Col·loqui tercer).

Quan s’arriba a una situació saguntina, les dones tortosines proposen que totes elles s’armaren i puja­ren a les murades ab llances i altres armes vistoses i de ferir, i ab moltes banderes i atambors farien gran vis­ta i soroll de gent de guerra, i que los hòmens, per altra part, tot en un temps, molt ben armats i determinats, fe­rissen en los enemics que tenien lo siti en la part de Sant Joan (…) , pero que abans que açó se fes, llançassen dos homens al real dels enemics, com que els enviaven en altres parts ab lletres, los quals se deixassen [prendre] ab dissimulada forma per los moros i aquestos publicas­sen com en aquella nit era entrat gran socorro dins la ciutat. I que fent-ho així, elles tenien ferma esperança en Déu que haurien complida victoria (Col·loqui tercer). Dit i fet, tramesos los homens al camp dels enemics com estava acordat i armades les dones ab la forma apuntada i pujades a les murades, los cristians, ab gran­díssima furia i esforç, ixqueren a la cruel batalla, en la qual se donaren tan bona manya que degollaren una in­finitat de moros, i lo resto fugit de tal forma i ab tan grandíssima paor i avalot, que foren causa que també los altres camps, que en lo rededor de la ciutat estaven, fugissen, com de fet fugiren, que no n’hi resta ningú en peu; per on los cristians restarien senyors del camp i de tot lo que los moros deixarien, que fonc una cosa infinida (Col·loqui tercer).

Un cop assolits el seus objecius a la línia del Segre, lo comte en Ramon Berenguer desocupat per altra, vingué des de Lleida ací a Tortosa per un desculpar-se i descarregar-se de l’oblit que hauria tingut, o de com havia així derenclits los d’aquest poble en no socórrer-los en tan urgentíssima necessitat. Ja que fonc al portal, a la fe, tancaren-li, los ciutadans, la porta molt gentilment (Col·loqui tercer).

Els cavallers també són representats al claustre de la seu tortosina. (Foto: Jordi Peñarroja)

     És aquest fet, mostra eloqüent del pactisme, el certificat de catalanitat que acredita Tortosa quan és encara ciutat de frontera.

Lluny d’enutjar-se, vist per lo comte que les portes li donaven per los ulls, considerant que ab raó feien allò, comensà ab dolces paraules d’afalagar­los i tornar-los a l’amor i obediencia sua, dient-los que considerassen que ell era lo qui els havia poblats en aquesta tan bona i tan regalada terra ab tants treballs, fatigues i despeses, i que més que a ningú pesava a ell com no los havia pogut socórrer, assegurant-los que en l’esdevenidor ell los faria tal esmena, que clarament co­neixerien quant carament los amava. Oïdes per los ciu­tadans aquestes i altres molt dolces paraules de la boca del comte, respongueren que, a la veritat, la voluntat d’ells no era deixar-lo de tenir per senyor, ans bé los pla­ïa posar-se debaix de son domini i senyoria; mas que, puix ell los havia desemparats en tan gran necessitat e infortuni, de tal manera que ells mateixos en ses pròpri­es forces e indústria s’eren haguts a restaurar dels perills de la universal perdició, que era com que ells mateixos se fossen conquistats, era molt gran raó que lo comte los poblàs en la ciutat ab tota voluntat d’ells i donàs privi­legis i llibertats a son plaer, en la qual petició i demanda lo comte consentí volonters, i aixís dona llicència que ordenassen, com millor los paregués, les lleis i esta­tuts ab que regissen. Los quals, ab aquest poder, orde­naren los costums (…), i tals com los escrigueren, tals los confirmà lo comte (Col·loqui tercer).

Aquest enfrontament dels tortosins del segle XII amb el seu monarca per haver faltat aquest als pactes constitucionals és en essència el que enfronta els catalans amb el Trastàmara Joan II al segle XV i, després, amb Felip III a la Guerra de Separació i amb Felip IV a la Guerra de Successió. La gran diferència en aquests successius enfrontaments és que Ramon Berenguer IV se sentia tan català com els seus súbdits i era pactista com ells, mentre que Joan II, Felip III d’Àustria i Felip IV de Borbó eren reis estrangers i amb tarannà absolutista.

(continuarà…)

h1

Va de llengua

30 Setembre 2011

Un amic m’ha passat aquest text.

Com que em diu FES-HO CÓRRER!, i l’he llegit, crec que no calen comentaris. He tornat a la  llengua original el títol d’un manifest i una de les seves frases, i aqui teniu el missatge:


 No posis tele 5

La cadena de televisió Telecinco s’ha adherit avui al ‘Manifiesto por la lengua común‘, que el passat 23 de Juny ha presentat un grup d’intel·lectuals a Madrid.

La cadena comparteix les exigències d’aquest grup d’intel·lectuals, entre els quals es troben Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen al parlament espanyol que elabori una normativa per a fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i l’única ‘que pueda ser usada por sus ciudadanos‘.

Telecinco és la primera televisió que s’ha adherit a aquest manifest. A més, Telecinco ha dit, en l’informatiu del migdia, que posa a la disposició del col·lectiu que du aquesta iniciativa el seu canal de televisió per a donar suport a aquest projecte.

Si ells s’adhereixen al manifest, nosaltres apaguem Telecinco. Junts podem!

PASSA-HO! PASSA-HO! PASSA-HO! PASSA-HO!

ITzali Tele5

Telecinco telebista-kateak bat egin du ekainaren 23an ‘intelektual’ talde batek Madrilen aurkeztutako ‘Manifiesto por la lengua común‘.
delakoarekin, eta beraz, taldearen eskakizunekin; talde horretan, besteak beste, Mario Vargas Llosa, Fernando Savater edo Álvaro Pombo daude.

Espainiako Parlamentuari zera eskatu diote: araudi bat lantzeko, lurralde osoko hizkuntza ofiziala -eta bertako hiritarrek erabil dezaketen bakarra gaztelania izan dadin.

Telecinco da manifestuarekin bat egin duen lehen telebista katea, eta gain! era, man ifestu horri babesa emateko bitarteko guztiak jartzeko asmoa erakutsi du.

Haiek manifestuarekin bat egiten badute, egin dezagun guk bat huelgarekin: ez dezagun telecinco ikusi!

ZABALDU! ZABALDU! ZABALDU! ZABALDU!

A canle de televisión Telecinco adheriuse hoxe ao ‘Manifiesto por la lengua común‘, que o pasado 23 de Xuño presentou un grupo de intelectuais en Madrid.

A canle comparte as exixencias deste grupo de intelectuais, entre os que se encontran Mario Vargas Llosa, Fernando Savater ou Álvaro Pombo, que piden ao parlamento español que elabore unha normativa para fixar que o castelán sexa a lingua oficial de todo o territorio e a única ‘que pueda ser usada por sus ciudadanos‘.

Telecinco é a primeira televisión que se adheriu a este manifesto. Ademais, Telecinco dixo no informativo do mediodía, que pon a disposición do colectivo que leva esta iniciativa, a súa canle de televisión para dar apoio a este proxecto.

Se eles se adhiren ao manifesto, nós desconectamos Telecinco. Xuntos podemos!

¡Pásao! ¡Pásao! ¡Pásao! ¡Pásao! ¡Pásao! ¡Pásao!

apaga Tele 5

La cadena de televisión Telecinco se ha adherido hoy al ‘Manifiesto por la lengua común’, que el pasado 23 de Junio ha presentado un grupo de intelectuales en Madrid.

La cadena comparte las exigencias de este grupo de intelectuales, entre los que se encuentran Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que piden al parlamento español que elabore una normativa para fijar que el castellano sea la lengua oficial de todo el territorio y la única ‘que pueda ser utilizada por sus ciudadanos’.

Telecinco es la primera televisión que se ha adherido a este manifiesto. Ademas, Telecinco ha dicho en el informativo del mediodía, que pone a disposición del colectivo que lleva esta iniciativa, su canal de televisión para dar apoyo a este proyecto.

Si ellos se adhieren al manifiesto, nosotros apagamos Telecinco ¡Juntos podemos!

¡Pásalo! ¡Pásalo! ¡Pásalo! ¡Pásalo! ¡Pásalo!

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 2

30 Setembre 2011

EL LLIBRE

Una llengua és molt més que una combinació lèxico-sintàctica objecte d’estudi filològic. I també és molt més que una cantarella. Una llengua apareix, es desenvolupa, emmalalteix i pot morir, lligada a una gent, una història i un territori. Una llengua és una manera de pensar i per això mateix resulta que una llengua és una pàtria. I és això el que dóna importància a les obres literàries.

    Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, escrits pel cavaller  Cristòfol Despuig, s’han datat com a obra escrita l’any 1557, per referències que són presents al text. L’original s’ha perdut i només se’n conserva una única còpia manuscrita, probablement sis-centista o de principis del XVIII. Però passen tres segles abans que una còpia manuscrita de l’obra no arriba a la impremta, el 1877, a cura del jesuïta arenyenc Fidel Fita. Aquesta edició vuitcentista té una reimpressió, facsímil i tortosina, de 1975, amb una introducció de J. Massip.  Posteriorment hi ha dues edicions crítiques: la de 1981, a cura de la barcelonina Eulàlia Duran, i la de 1996, a cura de l’hospitalenc Joan Tres, ambdues editades a Barcelona per Curial.

Casa del cavaller Cristòfol Despuig, autor de Los col·loquis, a la ciutat de Tortosa. Ara aixopluga una biblioteca popular. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Mentre no quedi fefaentment aclarida l’apropiació castellana de diverses obres que semblen originalment escrites en català, operació realitzada per obra in gràcia de la censura de la monarquia hispànica, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa són l’obra literària més important del segle XVI que ens ha arribat escrita en català.

És sobretot a les impremtes, gràcies a la pràctica de la censura prèvia, on es realitza l’apropiació castellana de textos originals en català, seguint disposicions reials a partir del regnat de Carles I d’Àustria. La imatge ens mostra un caixista en una impremta, segons un auca valenciana del segle XVII.

Cal dir que aquesta supervivència ha estat possible precisament pel caràcter de text inèdit que han tingut Los col·loquis durant molt de temps. La condició de text conservat només com a manuscrit durant tres segles, pràcticament amagat, l’han preservat de tot mal fins a ser desvetllada la seva existència durant la Renaixença. Aquestan mena d’hivernació ha permès a Los col·loquis escapar a la sistemàtica persecució de la llengua catalana impresa exercida pels censors reials  a les impremtes durant els segles XVI i XVII, quan els originals més interessants escrits en català sortien de les estampes traduïts i impresos en castellà, sense respectar ni el nom de l’autor, per obra i gràcia d’una Inquisició instrumentalitzada per un poder reial foraster. Aquesta censura s’inicia amb el Trastàmara Ferrando II, com l’anomena Despuig, i és continuada i augmentada pel seu net Carles I, l’Emperador, però assoleix la plenitad amb la monarquia del tot i definitivament castellanitzada a partir de l’absolutista rei nostre senyor Felip I d’Àustria, o Habsburg, un autòcrata sonat que planta la seva cort a Madrid i estiueja a El Escorial.

Quan quedi restablert l’autèntic panorama de les lletres catalanes dels segles XVI i XVII, probablement trobarem que Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa ja no són la millor obra catalana del XVI, sinó simplement un dels bons llibres produïts en aquella centúria. Literàriament parlant és un llibre correctament escrit, però no extraordinari, que adopta una formula, el col·loqui, que és molt típica del Renaixement. Allò que la singularitza aquesta obra i la fa sorprenentent actual és tant la mentalitat lúcida del seu autor, Despuig, com l’escenari dels col·loquis, Tortosa.

Carles I d’Àustria apareix pintat en un mural del refectori del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Més que al 1148, data de la conquesta catalana de la ciutat, i tant com al 1708, quan s’inicia l’ocupació borbònica, o el 1869, quan és l’escenari triat per a l’interessant Pacte de Tortosa, la centralitat de Tortosa és evident. Aparentment marginada per les noves estructures de la xarxa de transports, Tortosa és al centre geogràfic, tant dins l’àmbit de la llengua com en referència al territori nacional, de Salses a Guardamar i de Maó al Cinca. És així com ho veu Despuig a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Un llibre que llegit avui resulta, a més d’un interessant viatge en el temps a la Tortosa del segle XVI, un discurs farcit de dades i opinions de sorprenent actualitat. Actualitat al segle XXI, és clar.

(continuarà…)

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui . 1

23 Setembre 2011

L’ESCENARI DELS COL·LOQUIS

Hi ha territoris amb una llarga tradició històrica. L’arc mediterrani que va des de l’extrem meridional del País Valencià fins la Provença és una d’aquestes unitats geopolítiques.

Abans de l’agressió franquista, el doctor Bosch Gimpera ja havia assenyalat aquest territori com a propi de la cultura ibèrica. Ibèrica no vol dir espanyola sinó ibera, dels ibers. Els romans fan tant com poden per destruir la consciència i la memòria deel poble iber i la seva cultura. Aparentment ho aconsegueixen, però  malgrat els esforços de Roma per desiberitzar i romanitzar aquest territori, el substrat ibèric resisteix més que no sembla. Tant els almogàvers medievals com el fusellers de muntanya del XVIII són, més que no sembla, hereus dels guerrers ibers. Aquesta continuïtat, junt amb altres fets, permet situar l’origen de la nostra tradició com a poble, pel cap baix, al segle v aC, uns quinze segles abans del que normalment s’accepta.

Arc romà de Cabanes (la Plana Alta). La carta de població d’aquest poble fou atorgada el 1243 pel bisbe de Tortosa (Foto: Jordi Peñarroja)

     Aquest territori, que és important dins l’imperi de Roma (Barcino i Constantinoble són les ciutats del seu imperi amb les muralles més fortes construïdes pels romans), a partir del segle IX coneix una gran revifada política, cultural i econòmica, que es fa esplendor dels segles XII a XVI. Després d’haver estat motor del Renaixement europeu, els conjunt dels Països Catalans entra en una crisi d’identitat arran de la derrota de 1714.

Perduda la importància de Tortosa com a port marítim i fluvial, la llotja gòtica decau fins a la condició actual de monument preservat i canviat de lloc. (Foto: Jordi Peñarroja) 

Són estudis econòmics europeus els que reconeixen la realitat, viabilitat i necessitat d’aquest territori per a la plena recuperació europea, a finals del anys 50 del segle XX. Llavors la OCDE assenyala ja el futur econòmic de l’arc mediterrani transfronterer, malgrat el jacobinisme dels estats francès (general De Gaulle) i espanyol (general Ísimo), que no modifiquen les seves polítiques centralistes i uniformistes.

Hi ha però, a l’inici d’aquest segle XXI, una Catalunya emergent que és el motor d’aquest arc mediterrani reconegut pels economistes i que, penetrant el rerapaís pels dos grans rius Ebre i Roina, representa una població que a hores d’ara supera els 25 milions d’habitants. I és que ara la Mediterrània, la nostra Mediterrània, retroba el seu paper.

Tortosa, amb la catedral en primer terme, vista des de la Suda. Fins als anys 50 del segle XX, que és escapçat, els límits del bisbat de Tortosa coincideixen molt aproximadament amb els de l’antiga Ilercavònia.  (Foto: Jordi Peñarroja)

     La història recent, però, li ha jugat una mala passada a Tortosa. La llotja gòtica, avui canviada de lloc i allunyada del riu, perd importància amb el definitiu declivi de Tortosa com a port de mar, durant el regnat del rei Borbó Carlos III. Malgrat els intents de mantenir la navegació fluvial, aquesta resulta afectada per la irregularitat dels cabals i, a més, la construcció d’embassaments al segle XX són un cop massa fort per al comerç tradicional que segueix la via fluvial de l’Ebre. El ferrocarril i la carretera, enfrontats a una orografia difícil, no han compensat aquesta davallada i la industrialització s’ha allunyat de l’Ebre.

Arc romà de Berà, al terme de Roda de Berà (Camp de Tarragona), plantat al mig de la carretera N-340 en un tram que coincideix exactament amb la Via Augusta romana. (Foto: Jordi Peñarroja) 

     Al segle XVI la situació és diferent i Tortosa és encara una ciutat important i rica. El treballat remolí de l’ull de ventilació de la tortosina font de l’Àngel simbolitza el paper històric de centre territorial i cruïlla de camins de la ciutat de Tortosa, al cor de la Ilercavònia ibera, quasi equidistant de dos arcs romans, l’inacabat de Cabanes, camí de Morvedre, i el més conegut de Berà, a la ratlla del Penedès. És aquest l’escenari de “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, un text del segle xvi que conté dades, afirmacions i opinions de gran actualitat.

Aquest respirador de la font de l’Àngel, a Tortosa, esquematitza gràficament la centralitat de la ciutat. (Foto: Jordi Peñarroja)

Aquest llibre, escrit l’any 1557, adopta la forma i estructura renaixentista del col·loqui i el diàleg s’entaula entre don Pedro, cavaller valencià, i el mateix Cristòfor Despuig. Aquest apareix desdoblat en dos personatges: Fabio, comerciant, i Lúcio, cavaller, ambdos tortosins.

Continuarà…

h1

VOTAR EL 10 D’ABRIL

1 Abril 2011

L’epígraf 4.6. Una república borbònica d’Edificis viatgers de Barcelona diu que:

La centralista II República Española coincideix en algunes actuacions, durant la guerra de 1936-39, amb els punts de vista de tres feixistes de la categoria de Miguel Primo de Rivera, Francisco Franco i Benito Mussolini.

Després dels Fets de Maig de 1937, el govern de l’Espanya republicana troba en la crisi d’ordre públic l’excusa que necessita per ocupar Barcelona i instal·lar-s’hi. Don Manuel Azaña –que és el Presidente espanyol– no té cap inconvenient en manifestar obertament el seu tarannà el 29 de juliol de 1937, quan diu que «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos». Aquestes paraules d’Azaña, senzilles i tendres, fan entenedors i expliquen perfectament els criteris tàctics i estratègics aplicats respecte a la Catalunya autònoma pels espanyols republicans, tant en l’aspecte polític com en el militar.

Avions feixistes bombardejant Catalunya durant la guerra de 1936-39 (Fotomuntatge de Jordi Peñarroja)

Concretament, i a tall d’exemple, fixem-nos en què passa quan el comandant Alberto Bayo dirigeix l’expedició de voluntaris catalans a Mallorca –ben al començament de la guerra, a l’agost del 1936–. Vist l’èxit inicial de l’operació, la República Española s’apressa a retirar-li el suport naval de l’esquadra i, a sobre, li nega també qualsevol mena de cobertura aèria. En aquestes condicions, malgrat haver assegurat un cap de pont, l’expedició catalana, constituïda amb voluntaris del Principat i de València, ha de replegar-se i reembarcar. És així com l’illa de Mallorca queda definitivament en poder dels feixistes i esdevé la gran base aeronaval des d’on l’Aviazione Legionaria llença els seus atacs per bombardejar el País Valencià, Catalunya i molt especialment Barcelona. Cal suposar que aquesta situació i els seus resultats són del tot al gust del general Franco i del president Azaña: 2718 barcelonins morts en els bombardeigs franquistes durant la guerra i 1500 edificis total o parcialment destruïts o afectats.

* * * * *

I com es llegeix a Barcelona: Sentir l’Onze de Setembre 1714-2014.  Volum 1, és evident que:

A tres-cents anys vista, resulta prou significatiu aquest reconeixement “republicà” de l’actualitat del conflicte plantejat en la guerra de Successió i ens adverteix de la conveniència de fer una aproximació al sentit d’aquella guerra i a la batalla de l’Onze de Setembre, sobre la interpretació tradicional dels quals apareixen molts dubtes raonables.

(Foto: Jordi Peñarroja)

* * * * *

És evident que el 14 d’abril del 1931, com la Gloriosa de 1868, tenen el costat festiu del destronament de la dinastia borbònica a tot l’Estat espanyol, però aporten poc a la recuperació de l’Estat Català. La segona República Catalana, la de Macià, només dura  tres dies. La història de la primera República, la de Pau Claris, s’allarga gairebé un any. Però llavors, tot i que el XVII és un segle poc republicà, Catalunya és un Estat. És clar que si veiam l’Onze de Setembre com la data que assenyala l’inici de la lluita per la recuperació de l’Estat perdut pel derecho de conquista invocat per Felipe V, la perspectiva canvia. Els fets indiquen que d’una manera o altra, la lluita en defensa de les Llibertats i Constitucions de Catalunya no s’atura el 1714. El 2009 va ser el 12 de setembre a Arenys, ara toca el 10 d’ Abril a Barcelona.

(Fotografia:  Jordi Peñarroja)