Posts Tagged ‘arqueologia’

h1

EL BARRI GÒTIC A “el Periódico de Cataluña”

4 Novembre 2011

Per indicació d’uns amics he llegit una sèrie d’articles apareguts a “el Periódico de Cataluña” sobre l’anomenat “Barri gòtic” de Barcelona i que, sobretot, m’han informat sobre els autors d’aquests articles publicats a les darreries d’octubre d’enguany i sobre el seu diari, que des de fa una anys es publica també en català, una estratègia que li ha copiat un altre diari tradicionalment publicat en castellà, “La Vanguardia”.

Sobre la premsa i els periodistes s’han dit moltes coses. Unes són certes, altres són mites.

Un dels problemes és el tema de la llibertat de premsa, un mite adorable però difícil de exercir en el dia a dia. Perquè, fins quan legalment no existeix censura, les empreses periodístiques tenen propietaris. També tenen anunciants. I també hi ha paper subvencionat o llicència per emetre en una determinada freqüència d’ona. I en definitiva, ens trobem sempre amb allò de: qui paga, mana. Vull dir amb això que els mitjans d’informació, amb major o menor llibertat, tenen una línia, sustenten unes opinions i, en definitiva, han de servir uns interessos. I a més tenen o adopten un “llibre d’estil”. Els periodistes estan en clar desavantatge pel que fa a la llibertat.

Per altra banda hi ha una vella definició, cent per cent xarona, segons la qual “un periodista és un especialista en qüestions generals”. Un personatge encarnant aquesta definició és retratat humorísticament per Karel Čapek en un dels seus Contes d’una butxaca. I és que l’exercici de la professió obliga sovint el periodista a tocar temes que superen dels límits del que és exigible a una persona culta però no especialista en aquella matèria. Per això, i al marge de l’existència dels mitjans especialitzats, no és debades que els mitjans d’informació general optin per tenir especialistes en una sèrie de temes.

Però pel que fa als temes culturals (arts, arqueologia, història, literatura, espectacle) no sol haver-hi tanta exigència com per a economia o política.

Considerant la sèrie d’articles sobre l’anomenat “barri gòtic” de Barcelona publicats al diari “el Periódico de Cataluña” cal dir que són molt lliures. Vull dir amb això que els seus autors diuen el que els rota, sembla. És clar que els titulars tenen una redacció molt sensacionalista, per cridar l’atenció, dins de l’estil que fa tants anys que es practica al “grupo Z”, al qual pertany aquest diari. El contingut, és però discutible en més d’un aspecte, des de la llibertat del lector.

Però els articles en qüestió són molt periodístics, sí. Vull dir que ho són com acostumen a ser-ho les publicacions amb la marca Z, que no té res a veure amb el personatge de “el Zorro”.

Tot va començar al Jardí del Paradís. Adam i Eva van tastar la primera poma i apa, premi! A córrer món, xiquets. Està per escriure la crònica postmoderna i digital de tot el que ha passat al món des de llavors fins que el docte arquitecte catalanet Lluís Domènech i Montaner es va treure de la màniga una finestra coronella i la va plantar a la façana de la casa número 10 del carrer del Paradís, cosa que hom pot considerar-se un atreviment i fins una mixtificació de la realitat. Però no un anacronisme, sinó una restitució a l’estil original de l’edifici perquè el balcó que hi havia anteriorment era una obertura molt posterior a la construcció d’aquesta edificació gòtica. Potser cal recordar que els balcons són una invenció dels arquitectes del segle XVII.

Edifici del carrer Paradís nº 10 de Barcelona, el 2006, amb la finestra coronella decidida per Domènech i Montaner en el lloc del balcó que probablement ampliava un finestral gòtic anterior. (Foto: Jordi Peñarroja)

Personalment, els edificis que mostren, en la barreja d’estils dels elements que els composen, l’evidència del pas dels segles no em fan basarda, ans al contrari. Però entenc el frenesí purista d’aquells arquitectes formats en la Renaixença, hereva en molts aspectes del Romanticisme.

És curiós altrament que aquests dos periodistes de “el Periódico de Cataluña”, que han llegit unes quantes coses per  documentar-se, es fixin en el pont neogòtic “20 Century” del carrer del Bisbe i s’oblidin del pont gòtic autèntic que manà enderrocar el benemèrit Felipe V. Aquest pont desaparegut el manà construir el rei Martí, que es guanyà el renom de l’Humà no per ser bona persona (l’ofici de rei és cosa que marca) sinó per ser un home culte immers en els corrents de l’Humanisme. Bé, doncs el pont en qüestió reposava sobre un arc que es llançava sobre el carrer dels Comtes i arrencava del Palau Reial Major per lliurar-se a la Catedral, aprofitant el buit d’un gran finestral romànic (procedent de la segona catedral de Barcelona). Aquest finestral existeix encara i al seu dessota encara s’aprecia, a la paret de la seu, la ferida que recorda el lliurament del pont gòtic del rei Martí.

El mur de la catedral de Barcelona mostra el record del lliurament del pont gòtic del rei Martí. (Foto: Jordi Peñarroja) 

Que la pelleringa de pedra neogòtica que cobreix la façana de la Catedral de la Santa Creu hagi necessitat més restauració i consolidació que la porta de Sant Iu, per on comença la construcció d’aquesta catedral el 1298, deu ser perquè les mirades del turistes cansen la pedra. Hi ha molts més turistes que miren i fotografien la façana de la catedral que no pas embadalits davant la porta de Sant Iu i la torre de les hores. Per altra banda la desaparició de l’escala que hi havia a la plaça de Sant Iu ha eliminat un pegat bastit per la Santa Inquisición, a qui el sòmines de Felip I va cedir part del Palau Reial Major. No em negareu que el rei nostre senyor Felip I era un sòmines comparat amb son pare, l’emperador Carles, perquè anar a estiuejar a El Escorial és una ximpleria quan podia anar, com son pare i son besavi Ferran el Catòlic, a Sant Jeroni de la Murtra, on podia menjar ostres fresques de Badalona, humitejades amb suc de flairoses llimones del Maresme i acompanyades per un blanc fred d’Alella.

Un altra cosa que obliden els esforçats periodistes de les series “La ciutat reinventada”, “La ciutat redibuixada” i “La reconstrucció de l’urbs” és que la classicista porta divuitesca que serveix d’entrada al Museu Marés no existiria sense la col·laboració, altra vegada, del senyor Felipe V. Sense els combats de Santa Clara a l’agost de 1714 i el mateix Onze de Setembre, les clarisses no haurien acabat instal·lades al saló del Tinell… Però sembla que aquestes històries borbòniques no els interessen.

Xilografia satírica representant el rei Felipe V de Borbón apareguda clandestinament l’any 1746, celebrant la seva mort. 

Que el “Barri gòtic” és una denominació turística creada als anys 20 del segle XX i que ha tingut èxit no és cap secret, és un fet repetidament proclamat. Que ho descobreixin ara és una descoberta equivalent a trobar “la recepta original de la sopa d’all”. Evidentment, els límits d’aques “barri” inventat són inconcrets, com correspòn a una parida d’aquest calibre. El “Gòtic” és lluny de ser un barri, és només un eslogan, com ho són “la ciutat llum” aplicat a París i “el país de la Llibertat” pel que fa als USA. Tampoc és veritat que la Gran Muralla de la Xina es vegi des de l’espai i es segueix dient (però qui coi se’n va a la Lluna per mirar la Gran Muralla?). Els tòpics tenen aixó: són clixés simplificadors que han fet fortuna i que sovint són inexactes i exageracions. O sigui, veritats a mitges. O mitges mentides.

A mi m’agradaria que algun d’aquests saberuts que hi ha pel món estudiés l’arquitectura catalana qualificada com a gòtica dels segles XV, XVI i XVII (sí, n’hi ha del XVII!) i posés de manifest que no és gòtic sinó una de les maneres catalanes de fer Renaixement, per evolució de les formes pròpies. També hi ha mostres de Renaixement  reprenent formes de l’arquitectura imperial romana, que és el que fan Roma i Florència, per exemple, i que en podríem dir Renaixement a la italiana. I no oblidem que l’arquitectura medieval italiana es caracteritza per l’absència de gòtic , limitant-se a seguir els models heretats de l’imperi (les excepcions són la Llombardia, el Milanesat i la Sereníssima República de Venezia, al nord, i després Sardenya, Nàpols i Sicília per obra i gràcia dels catalans). Les catedrals dites romàniques de Pisa i altres són en realitat basíliques que són epígons de l’arquitectura tardoimperial. Aquesta arquitectura, quan evoluciona a Florència i Roma és la que porta l’etiqueta de “Renaixement” als manuals. Però no és tot el Renaixement.

Tornant a Barcelona i el seu “barri gòtic” he de dir que fa anys que un amic meu, de l’empresa turística Itinera, fa un ruta cultural amb  el nom de “Barcelona mentidera”. És un tour divertit sobre la collonada del “pont gòtic” del carrer del Bisbe i altres anècdotes curioses. I és que això del “Barri gòtic”, per començar, té un fotiment de metres de muralla romana i, posiblement, la casa d’habitatges més antiga de Barcelona, que és de 5 o 6 pisos i que, tot mostrant moltes intervencions posteriors, resulta que no és gòtica sinó romànica!

Estic d’acord amb els periodistes que signen aquests articles en què això del “Barri gòtic” s’assembla perillosament, cada vegada més, a un parc temàtic. Ara, això no és pels seus edificis i per les intervencions que s’hi han fet. Tinguem present que les ciutats que podem veure monumentalment preservades amb puresa integral són ciutats mortes, i Pompeia n’és l’exemple paradigmàtic. El drama del “Barri gòtic” no és aquesta o aquelles restauracions o intervencions arquitectòniques més o menys afortunades, sinó la pressió del negoci turístic sobre la gent del barri i la desaparició del comerç i obradors tradicionals: la fleca (més de pa que de pastes), el cafè, la cansaladeria, el petit “super”, la peixateria… Com és que no en parlen d’aixó? Perquè al “Barri gòtic hi viu gent que veu com la invasió turística adultera el seu barri i els dificulta la vida quotidiana.

“La ciutat del Born” mostra com era un barri a principis del segle XVIII. Amb tots els edificis arranats per ordre de Felipe V ha arribat a nosaltres sense alteracions: és una ciutat morta. (Foto: Jordi Peñarroja)

Ai, ai, ai, aquests xicots de “el Periódico”, què periodistes que són! Ostres, ho són per l’ofici i per l’empresa!

És clar que no són els únics periodistes que hi ha a “el Periódico”, ni a Catalunya ni al món. Sort!

Anuncis
h1

ICTINEUS: així va néixer BLAU DE MAR, la primera part del llibre

28 Juliol 2010

L’any 1980, el llibre per a joves Aventures, invents i navegacions d’en Narcís Monturiol acaba amb el desig d’un tercer Ictineu amb motors elèctrics i equipat amb bateries de níquel-cadmi. Aquell any li regalen el llibre a un adolescent que es diu Pere Forés. Ara, en Pere Forés ha projectat l’Ictineu 3 i és promotor de l’empresa catalana Ictineu Submarins, que està construint aquest nou ictineu, un submarí d’investigació per a usos civils, amb propulsió elèctrica i que serà el primer submarí del món equipat amb bateries de níquel-cadmi…

Llavors passa allò de les sobretaules, que li expliques aquestes coses al teu editor, li mostres un exemplar del llibre de 1980, i el resultat són unes propostes editorials que cal negociar.Perquè en aquest cas el millor és fer un llibre nou abans que una reedició. És el cas d’ICTINEUS, que ja no és un llibre per a joves, sinó una obra plantejada de cara a un sector molt ample del públic lector.

Conservant i fins incrementant el respecte i afecte cap a la persona de Narcís Monturiol, el text d’ICTINEUS és molt més extens, matissat i agosarat, alhora que segueix la petja del personatge fins a la seva projecció en el temps present i el futur immediat. La il·lustració, amb gairebé 300 imatges, és un bon ajut per ficar-se dins el món del personatge i capir la projecció de les seves idees fins a l’actualitat.

ICTINEUS comença just on acaba el text de 1980, fent una immersió amb el nou Ictineu 3, en una missió arqueològica. La idea d’aquesta arrencada, que és d’anticipació, neix d’una conversa amb Pere Forès i la Carme Parareda i pren forma com a idea en una visita al monestir de Santa Maria de Santes Creus, concretament al claustre. Allà hom pot veure que l’escultor Reinard des Fonoll retrata un bisbe amb ales de dimoni. És una imatge davant la qual cal pensar: aquest és el papa francès malparit que decreta la croada contra els catalans i Pere el Gran!

I cal pensar-ho perquè, a més de ser català, Reinard des Fonoll serveix un encàrrec del rei Jaume II, dit el Just, fill de Pere el Gran, al costat de l’església on hi ha la tomba d’aquests dos reis, artífexs fonamentals de la construcció nacional de Catalunya.

Poc després, uns amics de Sueca m’indiquen la conveniència de visitar el monestir de Santa Maria de la Valldigna, fundat per Jaume II. Els primers monjos de la Valldigna procedeixen de Santes  Creus i, com aquest monestir, a Santa Maria de la Valldigna hi ha una part important del barroc siscentista. Però això ja va més enllà del temps de Pere II, el Gran, i el seu fill Jaume II.

ICTINEUS és un  llibre molt obert en la temàtica tractada, ha de ser-ho si hom vol aproximar-se al pensament del polifacètic Monturiol. I cal tenir en compte els canvis de tot tipus produïts durant els segles XIX i XX. Per entendre aquests canvis, és important disposar d’imatges adients. I moltes de les que apareixen al llibre s’han fet expressament. A tall d’exemple, la varietat cromàtica del mar i la lectura d’un article de Monturiol publicat al seu setmanari La madre de familia aconsellen muntar una sessió fotogràfica a Caldes d’Estrac, amb la col·laboració de dues amigues bibliotecàries fent de models. Contrariant una de les opinions del feixista Eugenio de Oros, en comptes d’actuar com a vestals de la Cultura, les esmentades senyores no fan de bibliotecària a les fotos, ans surten rentant roba a mà!

I és que avui resulta gairebé tan complicat il·lustrar un llibre com fer troballes arqueològiques submarines relacionades amb la batallà de les illes Formigues, lliurada el 1285 i guanyada pels almiralls Ramon Marquet i Berenguer Mallol. Lamentablement, la crònica que ens explica la batalla és la de Bernat Desclot, el cronista de prosa elegant preferit pels noucentistes. Llàstima que no en tinguem la versió d’un Ramon Muntaner, més directe, millor coneixedor del món de la guerra i molt més expressiu. I a sobre, autor de l’eximpli de la mata de jonc, inclòs a la seva Crònica.

h1

ICTINEUS A LA LLIBRERIA ABACUS-SANT ANDREU

18 Juliol 2010

Jordi Pijoan-López, escriptor i arqueòleg, ha presentat ICTINEUS a la llibreria Abacus-Sant Andreu. Tot i que no en va fer gaire ús, la formació arqueològica de Pijoan-López resultava convenient, atès que una de les finalitats dels Ictineus de Monturiol era l’arqueologia submarina i que aquest llibre explica una futura expedició arqueològica de l’Ictineu 3, a hores d’ara encara en construcció.

L’autor, és clar, també hi ha dit la seva. Qualsevol es refia d’un arqueòleg entestat a fer-li la prova del Carboni-14 a la maqueta originat de l’Ictineu I, l’avarament del qual està històricament documentada el 1859! Fora d’aquestes dèries, fruit d’una comprensible deformació professional, el presentador captà l’interès del públic, i el deixà més interessat pel llibre presentat i el seu autor.

Fotografies: Maria Miró