Posts Tagged ‘arquitectura’

h1

EL BARRI GÒTIC A “el Periódico de Cataluña”

4 Novembre 2011

Per indicació d’uns amics he llegit una sèrie d’articles apareguts a “el Periódico de Cataluña” sobre l’anomenat “Barri gòtic” de Barcelona i que, sobretot, m’han informat sobre els autors d’aquests articles publicats a les darreries d’octubre d’enguany i sobre el seu diari, que des de fa una anys es publica també en català, una estratègia que li ha copiat un altre diari tradicionalment publicat en castellà, “La Vanguardia”.

Sobre la premsa i els periodistes s’han dit moltes coses. Unes són certes, altres són mites.

Un dels problemes és el tema de la llibertat de premsa, un mite adorable però difícil de exercir en el dia a dia. Perquè, fins quan legalment no existeix censura, les empreses periodístiques tenen propietaris. També tenen anunciants. I també hi ha paper subvencionat o llicència per emetre en una determinada freqüència d’ona. I en definitiva, ens trobem sempre amb allò de: qui paga, mana. Vull dir amb això que els mitjans d’informació, amb major o menor llibertat, tenen una línia, sustenten unes opinions i, en definitiva, han de servir uns interessos. I a més tenen o adopten un “llibre d’estil”. Els periodistes estan en clar desavantatge pel que fa a la llibertat.

Per altra banda hi ha una vella definició, cent per cent xarona, segons la qual “un periodista és un especialista en qüestions generals”. Un personatge encarnant aquesta definició és retratat humorísticament per Karel Čapek en un dels seus Contes d’una butxaca. I és que l’exercici de la professió obliga sovint el periodista a tocar temes que superen dels límits del que és exigible a una persona culta però no especialista en aquella matèria. Per això, i al marge de l’existència dels mitjans especialitzats, no és debades que els mitjans d’informació general optin per tenir especialistes en una sèrie de temes.

Però pel que fa als temes culturals (arts, arqueologia, història, literatura, espectacle) no sol haver-hi tanta exigència com per a economia o política.

Considerant la sèrie d’articles sobre l’anomenat “barri gòtic” de Barcelona publicats al diari “el Periódico de Cataluña” cal dir que són molt lliures. Vull dir amb això que els seus autors diuen el que els rota, sembla. És clar que els titulars tenen una redacció molt sensacionalista, per cridar l’atenció, dins de l’estil que fa tants anys que es practica al “grupo Z”, al qual pertany aquest diari. El contingut, és però discutible en més d’un aspecte, des de la llibertat del lector.

Però els articles en qüestió són molt periodístics, sí. Vull dir que ho són com acostumen a ser-ho les publicacions amb la marca Z, que no té res a veure amb el personatge de “el Zorro”.

Tot va començar al Jardí del Paradís. Adam i Eva van tastar la primera poma i apa, premi! A córrer món, xiquets. Està per escriure la crònica postmoderna i digital de tot el que ha passat al món des de llavors fins que el docte arquitecte catalanet Lluís Domènech i Montaner es va treure de la màniga una finestra coronella i la va plantar a la façana de la casa número 10 del carrer del Paradís, cosa que hom pot considerar-se un atreviment i fins una mixtificació de la realitat. Però no un anacronisme, sinó una restitució a l’estil original de l’edifici perquè el balcó que hi havia anteriorment era una obertura molt posterior a la construcció d’aquesta edificació gòtica. Potser cal recordar que els balcons són una invenció dels arquitectes del segle XVII.

Edifici del carrer Paradís nº 10 de Barcelona, el 2006, amb la finestra coronella decidida per Domènech i Montaner en el lloc del balcó que probablement ampliava un finestral gòtic anterior. (Foto: Jordi Peñarroja)

Personalment, els edificis que mostren, en la barreja d’estils dels elements que els composen, l’evidència del pas dels segles no em fan basarda, ans al contrari. Però entenc el frenesí purista d’aquells arquitectes formats en la Renaixença, hereva en molts aspectes del Romanticisme.

És curiós altrament que aquests dos periodistes de “el Periódico de Cataluña”, que han llegit unes quantes coses per  documentar-se, es fixin en el pont neogòtic “20 Century” del carrer del Bisbe i s’oblidin del pont gòtic autèntic que manà enderrocar el benemèrit Felipe V. Aquest pont desaparegut el manà construir el rei Martí, que es guanyà el renom de l’Humà no per ser bona persona (l’ofici de rei és cosa que marca) sinó per ser un home culte immers en els corrents de l’Humanisme. Bé, doncs el pont en qüestió reposava sobre un arc que es llançava sobre el carrer dels Comtes i arrencava del Palau Reial Major per lliurar-se a la Catedral, aprofitant el buit d’un gran finestral romànic (procedent de la segona catedral de Barcelona). Aquest finestral existeix encara i al seu dessota encara s’aprecia, a la paret de la seu, la ferida que recorda el lliurament del pont gòtic del rei Martí.

El mur de la catedral de Barcelona mostra el record del lliurament del pont gòtic del rei Martí. (Foto: Jordi Peñarroja) 

Que la pelleringa de pedra neogòtica que cobreix la façana de la Catedral de la Santa Creu hagi necessitat més restauració i consolidació que la porta de Sant Iu, per on comença la construcció d’aquesta catedral el 1298, deu ser perquè les mirades del turistes cansen la pedra. Hi ha molts més turistes que miren i fotografien la façana de la catedral que no pas embadalits davant la porta de Sant Iu i la torre de les hores. Per altra banda la desaparició de l’escala que hi havia a la plaça de Sant Iu ha eliminat un pegat bastit per la Santa Inquisición, a qui el sòmines de Felip I va cedir part del Palau Reial Major. No em negareu que el rei nostre senyor Felip I era un sòmines comparat amb son pare, l’emperador Carles, perquè anar a estiuejar a El Escorial és una ximpleria quan podia anar, com son pare i son besavi Ferran el Catòlic, a Sant Jeroni de la Murtra, on podia menjar ostres fresques de Badalona, humitejades amb suc de flairoses llimones del Maresme i acompanyades per un blanc fred d’Alella.

Un altra cosa que obliden els esforçats periodistes de les series “La ciutat reinventada”, “La ciutat redibuixada” i “La reconstrucció de l’urbs” és que la classicista porta divuitesca que serveix d’entrada al Museu Marés no existiria sense la col·laboració, altra vegada, del senyor Felipe V. Sense els combats de Santa Clara a l’agost de 1714 i el mateix Onze de Setembre, les clarisses no haurien acabat instal·lades al saló del Tinell… Però sembla que aquestes històries borbòniques no els interessen.

Xilografia satírica representant el rei Felipe V de Borbón apareguda clandestinament l’any 1746, celebrant la seva mort. 

Que el “Barri gòtic” és una denominació turística creada als anys 20 del segle XX i que ha tingut èxit no és cap secret, és un fet repetidament proclamat. Que ho descobreixin ara és una descoberta equivalent a trobar “la recepta original de la sopa d’all”. Evidentment, els límits d’aques “barri” inventat són inconcrets, com correspòn a una parida d’aquest calibre. El “Gòtic” és lluny de ser un barri, és només un eslogan, com ho són “la ciutat llum” aplicat a París i “el país de la Llibertat” pel que fa als USA. Tampoc és veritat que la Gran Muralla de la Xina es vegi des de l’espai i es segueix dient (però qui coi se’n va a la Lluna per mirar la Gran Muralla?). Els tòpics tenen aixó: són clixés simplificadors que han fet fortuna i que sovint són inexactes i exageracions. O sigui, veritats a mitges. O mitges mentides.

A mi m’agradaria que algun d’aquests saberuts que hi ha pel món estudiés l’arquitectura catalana qualificada com a gòtica dels segles XV, XVI i XVII (sí, n’hi ha del XVII!) i posés de manifest que no és gòtic sinó una de les maneres catalanes de fer Renaixement, per evolució de les formes pròpies. També hi ha mostres de Renaixement  reprenent formes de l’arquitectura imperial romana, que és el que fan Roma i Florència, per exemple, i que en podríem dir Renaixement a la italiana. I no oblidem que l’arquitectura medieval italiana es caracteritza per l’absència de gòtic , limitant-se a seguir els models heretats de l’imperi (les excepcions són la Llombardia, el Milanesat i la Sereníssima República de Venezia, al nord, i després Sardenya, Nàpols i Sicília per obra i gràcia dels catalans). Les catedrals dites romàniques de Pisa i altres són en realitat basíliques que són epígons de l’arquitectura tardoimperial. Aquesta arquitectura, quan evoluciona a Florència i Roma és la que porta l’etiqueta de “Renaixement” als manuals. Però no és tot el Renaixement.

Tornant a Barcelona i el seu “barri gòtic” he de dir que fa anys que un amic meu, de l’empresa turística Itinera, fa un ruta cultural amb  el nom de “Barcelona mentidera”. És un tour divertit sobre la collonada del “pont gòtic” del carrer del Bisbe i altres anècdotes curioses. I és que això del “Barri gòtic”, per començar, té un fotiment de metres de muralla romana i, posiblement, la casa d’habitatges més antiga de Barcelona, que és de 5 o 6 pisos i que, tot mostrant moltes intervencions posteriors, resulta que no és gòtica sinó romànica!

Estic d’acord amb els periodistes que signen aquests articles en què això del “Barri gòtic” s’assembla perillosament, cada vegada més, a un parc temàtic. Ara, això no és pels seus edificis i per les intervencions que s’hi han fet. Tinguem present que les ciutats que podem veure monumentalment preservades amb puresa integral són ciutats mortes, i Pompeia n’és l’exemple paradigmàtic. El drama del “Barri gòtic” no és aquesta o aquelles restauracions o intervencions arquitectòniques més o menys afortunades, sinó la pressió del negoci turístic sobre la gent del barri i la desaparició del comerç i obradors tradicionals: la fleca (més de pa que de pastes), el cafè, la cansaladeria, el petit “super”, la peixateria… Com és que no en parlen d’aixó? Perquè al “Barri gòtic hi viu gent que veu com la invasió turística adultera el seu barri i els dificulta la vida quotidiana.

“La ciutat del Born” mostra com era un barri a principis del segle XVIII. Amb tots els edificis arranats per ordre de Felipe V ha arribat a nosaltres sense alteracions: és una ciutat morta. (Foto: Jordi Peñarroja)

Ai, ai, ai, aquests xicots de “el Periódico”, què periodistes que són! Ostres, ho són per l’ofici i per l’empresa!

És clar que no són els únics periodistes que hi ha a “el Periódico”, ni a Catalunya ni al món. Sort!

Anuncis
h1

LA RUTA “PAU CLARIS, PRESIDENT DE LA PRIMERA REPÚBLICA” SENTIDA PER ANTONI MUÑOZ

2 Març 2011

El proppassat 26 de febrer, dissabte, vàrem apropar-nos a la geografia personal de Pau Claris, president de la Primera República, en una ruta organitzada pel Cercle Català d’Història. Va ser un recorregut per la Barcelona del seu temps i Antoni Muñoz, especialista en la nostra història dels segles XVII i XVIII, va sentir així la passejada:

PARAULES I PEDRES CAP A LA FONT DEL RIU

Impressions de la ruta Pau Claris

Voldria plorar, però no ploro.

He perdut el riu que cantava dins del meu cor. No ploro.

Em vénen al cap aquesta paraules de l’estimat poeta barceloní Agustí Bartra quan comencem la ruta guiada per en Jordi Peñarroja, sota el títol de “Pau Claris, president de la Primera República”

Jordi Pijoan-López, escriptor i arqueòleg, Toni Muñoz i Jordi Peñarroja en un moment de la ruta (Foto: Maria Miró)

Jo també voldria plorar però no ploro perquè en escoltar les seves paraules, reflectides cadascuna a la seva corresponent pedra, sento que estem caminant fins a les fonts d’aquest riu perdut, que tant necessari és trobar si volem recuperar el nostre propi camí. Quan davant d’una cruïlla una persona no sap quina drecera triar de les moltes que ofereixen els venedors d’il.lusions, millor retornar als orígens.

Vam mirar l’establiment Pans & Company situat a l’actual Plaça de Sant Jaume, però en Jordi ens va indicar que el miressin amb els ulls d’un veí del segle XVII i vam veure l’antiga Plaça de Sant Jaume, molt maca encara que més petita, que poc té a veure amb l’aparença actual.

Enfilant-nos pel carrer de la Ciutat,  al costat esquerre de l’actual seu de l’Ajuntament, vàrem trobar que allà estava la finestra per on es treia la bandera o el penó de Santa Eulàlia, segons les circumstàncies, per a què l’agafés el Conseller en Cap muntat a cavall. Per facilitar el fet de muntar a cavall, el Consell de Cent havia previst un llarg escambell de pedra, amb esglaons a tots dos costats, adossat a la façana.

Vitrall de la finestra de Santa Eulàlia de la Casa de la Ciutat (Foto: Jordi Peñarroja)

Va desfilar després, davant els nostres ulls, la pica, mig amagada, on es va batejar el petit Pau Claris a l’església de Sant Just, atès que la seva família tenia casa al carrer del costat. També identificàrem la seu de la Inquisició amb el seu impressionant escut, el pont elevat que connectava el palau reial amb la catedral, la residència de Pere IV, i altres llocs a recuperar per la memòria.

Pica baptismal de l’església dels Sants Just i Pastor, temple on va ser batejat Pau Claris (Foto: Jordi Peñarroja)

En Jordi es va aturar prop d’una farmàcia de la Via Laietana, jo pensava que potser algú necessitava algun medicament però no, la creu verda de l’establiment ens feia l’ullet amb complicitat, recordant l’emplaçament del temple on van anar les despulles del dirigent català que va morir, molt probablement enverinat, el 27 de febrer de 1641. En aquest moment vaig recordar les paraules que va pronunciar el doctor Francesc Fontanella al panegíric que va dedicar a la mort del Diputat:

O Claris, generós a ta victòria

d’esquiva nimfa amb la sagrada rama

cinyen França, i Espanya, enveja, i glòria.

I amb l’honor teus resplendors aclama,

la Fama és immortal per ta memòria,

la Pàtria és memorable per ta Fama.

Coberta de l’absis de Santa Maria del Mar (Foto: Jordi Peñarroja)

Després de passar per Santa Maria del Mar, església on ens assabentem que probablement van anar a parar les despulles d’en Pau Claris arran de l’enderrocament de Sant Joan de Jerusalem, vam acabar al Pla de Palau, on en un espai que ara cal imaginar s’hi trobava el magatzem de pólvora i armes sota el control dels antics consellers de la ciutat.

El hall de l’estació de França, un saló magnífic. Aquí trobem, el 1639, l’Escola Militar de Barcelona. (Foto: Jordi Peñarroja)

Veritablement si vols seguir les petjades d’en Jordi Peñarroja, cal enganxar l’oïda a terra i cal rentar-se els ulls entre mirada i mirada.

Tot i esperant la següent ruta sobre l’alliberament del diputat Tamarit i els fets del Corpus de Sang, que ja fa salivera a la boca, vull finir aquestes petites reflexions amb unes altres paraules de l’Agustí Bartra que ressumeixen el què jo vaig sentir en acabar aquest viatge:

Era el temps del desig

de l’au de foc, endormiscada al mandil dels ferrers,

quan mon cor, amb l’oïda encastada a la terra, sentia la remor d’horda de les paraules.

Era el temps del neguit de la falç sense puny…

Toni Muñoz

*****

Nota: Antoni Muñoz és coautor, amb Josep Catà i Jordi Peñarroja, de l’exposició L’intent d’anorrear un poble …1714-1725… (1999), del Memorial 1714. A banda de diversos articles i comunicacions, ha publicat, en col·laboració amb Josep Catà, els llibres La traïció anglesa. Comerç colonial i destrucció de la sobirania catalana (1706-1715), el 2009;  Absolutisme contra pactisme. La ciutadella de Barcelona (1640-1704), el 2008, i Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736), el 2005.

h1

QUATRE COLUMNES DEVALUADES

2 Març 2011

Malgrat la construcció de quatre columnes jòniques a la part baixa de la muntanya de Montjuïc, on les trobem ben arrenglerades, és inexacte parlar d’una restitució, com diu la inscripció al peu de la columna de l’extrem de ponent de l’alineació.

No penso ara en les Victòries que havien de coronar les columnes, tot i que per aquests verals s’hi lliurà part de la victoriosa batalla de Montjuïc el 26 de gener de 1641, al començament de la guerra de Separació. Tampoc no vull invocar ni reivindicar el projecte avortat de monumentalitzar la muntanya de Montjuïc, original de

l’arquitecte i polític Puig i Cadafalch, cosa que ja fa en Jordi Salat, que ha dedicat un llibre al tema: Les quatre columnes catalanes, de lectura molt interessant i recomanable. Hi trobem una molt bona aproximació al tema de les quatre columnes i el projecte global d’en Puig per a Montjuïc.

A la coberta del llibre de Salat hi ha una imatge de les columnes amb guarniment festiu, del fotògraf Roisin.

Recordem que, a més d’arquitecte, Josep Puig i Cadafalch és el darrer President de la Mancomunitat de Catalunya, derrocat ell també pel general colpista Miguel Primo de Rivera. Aquest militar actua com a braç executor de l’españolísimo i absolutista rei Alfonso XIII en l’intent bestial i genocida, massa oblidat, de solucionar la cuestión catalana, un dels objectius principals de la dictadura primo-riverista, junt amb la liquidació de la llibertat sindical, entenent això com a repressió del sindicalisme llibertari.

Primo y Alfonso. Quins angelets! (Fotomuntatge: Jordi Peñarroja)

Però el que sí està clar és que les actuals columnes són una mica més petites que les de 1918 i no estan al mateix lloc. La principal devaluació de les quatre columnes ve precisament d’aquest canvi d’ubicació.

Les quatre columnes sempre ha semblat que no lligaven amb el projecte ciutadà de parc temàtic de cara al turista i amb l’eslogan Barcelona, la millor botiga del món, un dels eixos directors de la política del govern municipal. Les quatre columnes, com a símbot nacional, topen amb aquesta imatge. Potser per això els socialistes volien arrambar-les contra una paret del palau de Victoria Eugenia, més alt, eliminant-ne la visibilitat i en inferioritat de condicions respecte de l’horitzontalitat del proper pavelló alemany de Mies van der Rohe.

Es possible que l’emplaçament original semblés perillós a l’alcalde Hereu, per si un dia queien accidentalment les quatre columnes aixafant un autocar de turistes. A més, queda clar que a l’alcalde Hereu li agrada fer canvis a la ciutat, tan sí com no, sigui a la Diagonal o a Montjuïc. Però aquesta vegada a l’alcalde Hereu se li veu el llautó. Perquè l’espai on es planten les columnes resulta que després del 1918 ja havia canviat.

I el gran canvi és la monumental font dita màgica, qualificatiu inapropiat quan les seves combinacions d’aigua i llum són pur disseny industrial i tecnologia.

(Foto: Jordi Peñarroja)

Agafant-nos-ho bé podem reconèixer que és un fet positiu que les columnes hi tornen a ser. Però no hem d’oblidar que apareixen ben devaluades, gairebé tant com la pesseta durant el segle XX.

La veritat és que les quatre columnes d’ara han anat a parar uns cent metres cap enrere respecte a l’emplaçament de les columnes originals, les de 1918. El resultat és que, vistes des del lloc de la també enderrocada Creu Coberta, ara plaça d’Espanya, la distància ha canviat i les columnes, com era previsible, es veuen més petites. La distància, tothom ho sap, encongeix les alçades.

El fet de voler canviar l’emplaçament de les columnes hom pot atribuir-lo a una fidelitat. El govern socialista de Barcelona s’ha manifestat un altra vegada fidel a la seva política nacional, mantinguda durant els 33 anys que porta a l’Alcaldia, tot i que sembla, només sembla, haver cedit a la pressió cívica. Però no, el govern Hereu ha imposat finalment i sibilina un emplaçament per a les quatre columnes que, quan els dies de festa i de fires, s’engeguen els sortidors de la font, resulta que brolla una gran cortina d’aigua que arriba a tapar les quatre columnes. I si aquestes quatre columnes simbolitzen Catalunya, el resultat és políticament sublim i d’acord amb les actuacions sucursalistes dels alcaldes socialistes que han precedit Hereu a l’alcaldia de Barcelona. Els alcaldes Serra (després ministro español), Maragall, Clos (també ministro a Madrid) i ara Hereu no volen veure Barcelona com a capital d’un Estat, si aquest Estat és català, reprenent la tradició estroncada en aplicació del sagrado derecho de conquista invocat pel rei de Castella Felipe V de Borbon.

(fotos de la font tapant columnes: Jordi Peñarroja)

La font tapa les columnes. Això s’arregla bellugant alguna cosa. Com la font està molt bé, la deixarem on és. A més, canviar-la de lloc, refer-la en un altre lloc adient és complicat, lent i molt costós. Així que ara, per solucionar el problema plantejat per l’efecte de la font sobre les simbòliques columnes, ara cal bellugar-les i portar-les on haurien se ser, davant de la font. Al seu emplaçament original, vistes amb la perspectiva prevista per Puig i Cadafalch, que a més de polític nacionalista era arquitecte.

En aquest emplaçament les columnes comptarien ara amb els efectes dels jocs de llum i agua de la magnífica font, que li serviria de magnífic i alegre rerefons, tan de dia com de nit.

I ben aviat, quan el senyor Hereu figuri a les golfes dels mals endreços de la història, en agraïment als serveis prestats en l’afer de l’Hotel del Palau, la reforma de la Diagonal, la mistificació de les quatre columnes i altres glorioses i costoses actuacions municipals del seu mandat, espero que mai se li concedeixi com a públic reconeixement a les seves virtuts cíviques un guardó com la Creu de Sant Jordi, malgrat que sigui una condecoració prou devaluada i desprestigiada amb la repetida concessió a personatges de la categoria moral del reconegut botifler feixista Juan Antonio Samaranch, el 1985; i també, entre altres il·lustres: el 1986 al periodista Carlos Sentís (alférez provisional i espia dels Servicios de Información Militar franquistes); el 1992 a Martín de Riquer (excombatiente del Tercio de Nuestra Señora de Montserrat i després Jefe Provincial de Propaganda del Movimiento) i el 2010 al juez Baltasar Garzón, responsable el 1992 de la repressió i tortures a independentistes catalans, mostrant quin és el seu visceral estil de defensa dels drets humans dels catalans. Ni hem de voler que la barcelonesa Medalla d’Or de la Ciutat, igualment desprestigiada per concessions equivalents, sigui per l’alcalde Hereu. Ell ha de ser al seu lloc. Com les Quatre Columnes.

(Fotomuntatge: Jordi Peñarroja)

h1

Gaudí i l’última barricada de l’Onze de Setembre

11 febrer 2011

D’Antoni Gaudí es diuen moltes coses. Un arquitecte únic, és clar! I molt admirat al Japó i també, més recentment, a la Xina. Hi ha japonesos i xinesos que estalvien durant força temps per poder anar una setmana o deu dies de vacances a Barcelona per veure la Sagrada Família. Encara que no és japonés ni xinès, fins i tot ve el Papa de Roma a fer visita pastoral a Barcelona i aprofita l’avinentesa per fer turisme gaudinià tot de passada.

L’obra de Gaudí té una relativament ampla àrea de dispersió, però amb el seu dens epicentre a Barcelona, on es concentra el gruix de la seva obra construida i, també, la major part de la documentació conservada de i sobre l’arquitecte. I si a Barcelona s’aixequen els edificis més importants de Gaudí, també hi ha mostres d’allò que s’en diu obra menor i ara es fica a la carpeta de Gaudí dissenyador. És aquí, a la secció de mobiliari urbà, on trobem referenciats els fanals dissenyats per Antoni Gaudí.

Detall de l’ornamentació amb simbologia hermètica dels fanals de la plaça Reial, amb les ales i les serps d’Hermes.

Com la majoria dels fanals públics amb peu dissenyats i fabricats fabricats a l’època, els de Gaudí són de ferro colat, i obra de joventut: ambdos models són un projecte de 1878. Els més coneguts són els fanals de sis braços que són a la plaça Reial de Barcelona. N’hi ha una versió més senzilla, amb només tres braços i una ornamentació simplificada; un parell d’aquests fanals són al Pla de Palau i els podem veure plantats a la vorera ampla que hi ha davant l’edifici de la Duana borbònica  construida a les darreries del segles XVIII per ordre del ministro de Hacienda, Roncalli, del gobierno de Su Majestad Carlos IV.

Quan es construeix la nova Duana projectada per Enric Sagnier, inaugurada el 1902, que és més gran i a tocar del moll, la Duana de Roncalli perd la seva funció original, però l’aprofita el ministerio de la Gobernación com a seu del Gobierno Civil de la Provincia i, després, com a dependència de la Delegación del Gobierno en Cataluña. Vora aquest edifici, els fanals de Gaudí romanen al seu lloc i segueixen fent de bon veure. A més a més, els fanals de Gaudí marquen una fita per a la memòria històrica.

La geometria diu que dos punts determinen una línia recta. La gràcia dels fanals de Gaudí és que són una mostra de geometria aplicada a la memòria històrica, més enllà dels absurds límits que volen limitar els nostres records al periode de 1936-1975, com si abans i després no hagués passat res. I és així perquè aquests fanals estan situats de manera que les seves bases determinen una recta, que passa també pel pas de vianants senyalitzat que hi ha per creuar l’avinguda del marquès de l’Argentera. Aquesta recta coincideix amb la línia de l’última barricada des d’on els defensors de Barcelona disparen els darrers trets contra les tropes borbòniques en la jornada de l’Onze de Setembre.

La línia pintada sobre la foto assenyala l’emplaçament de l’última barricada de l’Onze de Setembre.

Sigui o no una coincidència, l’emplaçament d’aquests fanals d’Antoni Gaudi ens recorda la consciència nacional, repetidament manifestada, del genial arquitecte. I, just enfront d’un edifici borbònic que encara representa al Reino de España, els podem veure com un subtil monument gaudinià a la barricada de 1714, on hi ha catalans que lluiten en defensa de l’Estat Català, les seves Constitucions i  Llibertats.

L’estructura i ornamentació dels fanals de tres braços és més senzilla que la dels de sis. Les bases són però igualment rotundes i acompleixen perfectament la funció de fites.

Potser cal recordar que en aquesta barricada dirigeix el foc de l’artilleria el general valencià Joan Baptista Basset i que la pólvora dels defensors ha vingut per mar, tramesa des de Mallorca.

Nota: Fotografies de Jordi Peñarroja. Podeu trobar informació complementaria sobre el pla de Palau a BARCELONA: SENTIR L’ONZE DE SETEMBRE, volum 1.

h1

LLEIDA: EL ROSER, 12 D’OCTUBRE, FESTA DE “LA HISPANIDAD” – 1a PART

11 Octubre 2010

Anselm Turmeda (Ciutat de Mallorca, circa 1355 – Tunis, post 1423) és un escriptor mallorquí i políglota. Com Llull, però a diferència d’aquest (que només rep algunes acusacions d’heretgia) fra Anselm Turmeda és un disident de l’església que acaba apostatant. I, tot de passada, esdevé un home venerat com a sant baró pels mahometans.

Turmeda té molt mala opinió dels frares preicaors de l’orde de sant Domènec i dels mètodes inquisitorials. Ho manifesta explícitament a dues de les seves obres. Una és el Llibre de consells e bons amonestaments, obra tardana escrita després d’haver apostatat, en català i a la ciutat de Tunis, i que s’imprimeix repetidament perquè és un llibre que es fa servir com a llibre de doctrina per a infants fins que no és substituit per les aportacions d’Antoni Maria Claret, bisbe i confessor de la reina Isabel II, autor del llibre més venut en català del segle XIX (Camí dret i segur per anar al cel) i, encara que no per aquest motiu, Sant.

L’altre llibre de Turmeda on aquest tira contra els dominics i el terror inquisitorial és escrit també a Tunis, però en àrab. El coneixem editat en català amb el títol d’Autobiografia i atac als defensors de la creu, traduit per Mikel de Epalza. Una de les coses que sempre m’ha seduit d’aquest llibre és la part de l’Autobiografia, pel testimoni que ens dóna, de la ciutat de Lleida al darrer quart del segle XIV, quan Anselm Turmeda és un dels alumnes del seu Estudi General. En aquests fragments, Turmeda té força afinitats amb la prosa de Ramon Muntaner.

L’esglèsia de Sant Llorenç és, després de la Seu vella, el temple més important de Lleida al segle XIV i, coetani de la construcció inicial del Carme, una mostra de la transició del món del Romànic al Gòtic. (Foto: Jordi Peñarroja).

En aquella Lleida universitària, envoltada per fruiters i afamada per la seva producció de figues seques i orellanes, el jove Anselm Turmeda ha d’haver conegut, tot i que no l’esmenta, el convent del Roser dels frares dominicans en la seva esplendor medieval. Llavors el Roser, que ja és documentat als anys 20 del segle XIII, és un convent fora muralles del periode inicial del Gòtic a Catalunya, engrandit i enriquit al segle XVI, quan el Sant Ofici esdevé instrument totpoderós de l’absolutisme dels Àustries hispànics. Situat sota els pous de glaç, entre el castell de Gardeny i el nucli murallat de la ciutat de Lleida, el Roser esdevé una mena de fortalesa dels frares predicadors, garantia de la puresa de la fe.

Lleidatans del segle XIV representats a l’ornamentació gòtica de l’església de Sant Llorenç. (Foto: Maria Miró).

L’ortodoxia catòlica del Carme és insuficient però per a la salvaguarda del convent. L’estratègia militar i els avatars de la guerra determinen l’any 1642, durant la guerra de Separació, que l’exèrcit castellà destrueixi el monestir del Carme de Lleida. El fet deriva directament de l’enclavament del monestir, que és a primera línia de foc, a manera de baluard avançat fora muralles.

Després toca reconstruir, cosa que costa diners. És per això que els frares del Carme, que pertanyen a l’orde vinculat a la Inquisició, després d’haver experimentat quina cosa és patir la relaxació a mans del poder reial, via terços castellans, decideixen optar pel recolliment intramurs i aixecar amb prudent capteniment el nou convent en una cèntrica situació, al carrer dels Cavallers. La reconstrucció és de 1699 i es fa aprofitant, això sí, tanta pedra com es pot de l’enderrocat Carme extramurs. Trobem així que, en part, el nou convent del Carme és un edifici viatger de Lleida, i una combinació d’elements gòtics i barrocs.

h1

Una república molt borbònica

12 Agost 2010

La segona part del llibre Edificis viatgers de Barcelona està dedicada a “Supervivents civils d’una ciutat sota les bombes”. Entre aquests afortunats trobem que, al capítol 4, es parla de La Casa del Gremi dels Calderers, una façana per tapar forats. Veiem que hi trobem.

* * *

4.1. Pur joc renaixentista al carrer de la Bòria.-  Trobem la casa del Gremi de Calderers situada originalment al carrer de la Bòria, a tocar de la plaça de l’Àngel, i fent un arc sobre el desaparegut carrer de les Filateres. Aquest és un dels edificis més interessants afectats per les obres d’obertura de la Gran Via A de la Reforma, l’actual Via Laietana.

Només s’ha salvat la seva notable façana, renaixentista. Aquesta obra és un pur joc de formes, un virtuós, molt hàbil i lleuger exercici d’arquitecte sense altre pretensió que el joc estètic, i que, certament, captiva l’espectador.

I, excepcionalment entre nosaltres, no s’hi noten trets manllevats del gòtic.

Façana de la casa del Gremi de Calderers,en la seva reconstrucció actual a la plaça de Sant Felip Neri, tercer emplaçament d’aquest monument.

4.2. Catalunya, motor del Renaixement.-   Convé assenyalar que la influència o pervivència del gòtic en la nostra arquitectura del renaixement, i fins del barroc, sovint s’interpreta pejorativament, adduint que hi ha poques mostres entre nosaltres d’arquitectura renaixentista “pura”. Penso que aquesta valoració és errònia. La permanència d’elements gòtics a la nostra arquitectura renaixentista indica la independència creativa d’una gent que està al dia dels corrents del món, els adopta i adapta però no es limita a la simple còpia provinciana d’allò que està de moda. I cal recordar que la relació de Catalunya amb Itàlia és constant i intensa des del segle XII fins al XVIII.

Per altra banda, si la influència del gòtic en l’arquitectura del renaixement italià és escassa o inexistent és per una raó molt simple: fora del nord de la península (Llombardia, Véneto) i de Sardenya, Nàpols i Sicília, on el gòtic pren importància de la mà dels catalans, a Itàlia gairebé no hi ha gòtic a l’arquitectura. Fins el seu romànic sembla més aviat un epígon de l’arquitectura del baix imperi, fora de la Llombardia i la seva zona d’influència. L’art de l’antiga Roma és omnipresent a la Itàlia medieval, sobretot des de la Toscana al Llaci. Ben al contrari, a Catalunya el gòtic és un estil tan arreladament nacional –un antigòtic, segons Cirici– que sembla una cosa natural la seva influència en l’arquitectura renaixentista que es fa aquí, igual que es detecten influències i fins elements del romànic en el nostre gòtic.

I recordem també que l’humanisme es manifesta ben aviat en autors nostres, qualificats de “pre-renaixentistes”, com ara l’herètic Arnau de Vilanova (circa 1240-1311), el sarcàstic Bernat Metge (1340/46-1413) i el cínic Anselm Turmeda (circa 1350-després de 1423). Al capdavall, tot arrenca de Llull (1232?-1316?), fins el renaixement italià, forjat a partir de la irradiació humanista de les corts catalanitzades dels regnes de Sicília i Nàpols (la Magna Grècia!), als segles XIV i XV.

4.3. Els calderers de l’edat moderna.-   La qüestió és que els calderers barcelonins del segle XVI són prou moderns i il·lustrats per encarregar una façana com aquesta a un mestre d’obres del seu temps, el nom del qual no coneixem. I a començaments del segle XVIII són també prou moderns per defensar amb les armes les seves Llibertats i Constitucions, que són les nostres, enfront de l’obscurantisme autocràtic de Felipe de Borbón i els exèrcits de Castella i França.

Calderers i ferrers formen la 2a companyia del 5è batalló de la Coronela, dit de Sant Sever. L’Onze de Setembre de 1714 són al terraplè de la cortina entre els baluards del Portal Nou i de Sant Pere, a les ordres del capità Joan Catà i Renau, aguantant la forta envestida de 10.000 efectius borbònics i retardant el seu avanç. L’enginyer militar Pròsper de Verboom, borbònic, parla de la duresa d’aquests combats i de l’aferrissada defensa dels catalans. Catà i els ferrers i calderers sobrevivents participen en el seguit de combats de defensa i represa del baluard de Sant Pere, una posició que canvia de mans repetidament fins a l’armistici que precedeix la capitulació.

La casa del gremi té la sort de sobreviure a les bombes borbòniques de 1714, però cau davant l’empenta de l’obertura salvatge de la Via Laietana. Salvada in extremis per l’Ajuntament,  la façana es reconstrueix primer en un edifici públic a la malgirbada plaça de Lesseps, el 1911. L’antic arc sobre el carrer de les Filateres s’aplana, alineant-se amb la façana principal, i esdevé en aquest nou emplaçament la porta del garatge de l’edifici municipal. Aquesta destinació de la façana de la casa del Gremi dels Calderers sembla una mesura definitiva però resulta ser només una indefinida provisionalitat.

El bandejament gracienc té una durada limitada a uns quaranta anys. És en la remodelació de la plaça de Sant Felip Neri, que es fa a principis dels anys cinquanta, on la façana de la casa del Gremi dels Calderers sembla trobar el seu emplaçament definitiu, altra vegada a la ciutat vella.

4.4. Les urpades feixistes de l’Aviazione Legionaria.-   El nou emplaçament és ara al costat de la façana barroca de Sant Felip Neri. La funció no és gens gremial, per la porta de la casa del Gremi de Calderers s’entra ara a la nova escola de Sant Felip Neri, els alumnes de la qual animen amb els seus jocs els matins de la plaça, que és el seu pati. Però aquesta vegada s’ha reconstruït l’arc de la casa gremial sobre el carrer de Montjuïc del Bisbe, fent la mateixa funció que abans sobre el desaparegut carrer de les Filateres.

Que una façana amb caràcter de pur joc sigui la façana d’una escola té la seva gràcia. Però la història que ha conduït fins aquest punt no en té res de graciosa. Si ens fixem en la façana veïna de l’església de Sant Felip Neri hi trobem la marca de les urpes de la darrera guerra.

Aquestes marques no recorden cap afusellament de capellans víctimas de la barbarie roja, són tot el contrari: urpades de bombes feixistes. Les pedres ferides ens recorden que el dia 30 de gener de 1938 l’Aviazione Legionaria italiana, fent costat a Franco, també bombardeja la ciutat de Barcelona. Bombes que cal suposar volen tocar el proper palau de la Generalitat, cauen a la plaça de Sant Felip Neri. És un bombardeig on hi ha baixes infantils: queden molts ferits i moren una vintena de nens refugiats, alguns mentre se’ls atén a l’Hospital Clínic.

Pels efectes sembla que una bomba de 150 kg cau a la plaça. Pensem que una bomba de 150 kg té el poder destructor equivalent a tres projectils de l’artilleria de 6 polzades dels creuers de la II Guerra Mundial, com l’italià Eugenio di Savoia. Una segona bomba italiana toca directament l’oratori de Sant Felip Neri, traspassa dos pisos i també la volta del soterrani de la sagristia, que funciona com a refugi perquè es creu un lloc segur, a prova de bombes, construït amb volta de pedra però la realitat és que hi ha només una lleugera volta catalana, de rajola plana. En aquest soterrani hi ha aixoplugats els nens i adolescents refugiats que són a càrrec de la Protecció de Menors. L’explosió de la bomba causa finalment la masacre…

A la façana de l’església de Sant Felip Neri, la pedra serva memoria de l’explosió d’una de les bombes feixistes llançades el 30 de gener de 1938.

4.5. Centralisme espanyol i feixisme.-   A diferència dels alemanys nazis de la Legión Cóndor, que no venen gaire a bombardejar Barcelona, els feixistes italians hi estan abonats però no perden gaire alçada per deixar anar les seves bombes. El resultat és que els aviadors italians tenen poca precisió en el bombardeig, però se senten prou satisfets sembrant el terror entre la població civil.

Prop de la plaça de Sant Felip Neri, els italians també toquen la catedral i, en diverses accions, moltes cases del que ara és l’avinguda de la Catedral, com veurem al capítol següent.

Els franquistes no s’estan d’homenatjar repetidament els nazis alemanys. Una d’aquestes mostres és un monòlit commemoratiu, a la Diagonal, inaugurat el 22 de novembre de 1941, prop del lloc on va estavellar-se un dels avions bombarders de la Legión Cóndor, abatut pels republicans. No hi ha però cap monument per a l’Aviazione Legionaria italiana.

Monòlit en memòria dels set aviadors nazis de bombardeig, al servei d’España, abatuts a Barcelona. Era a la Diagonal i la fotografia és de 1977.

El primer bombardeig de Barcelona durant la guerra és nocturn i naval, el fa el creuer italià Eugenio di Savoia, teòricament en funcions de control al servei de la “No Intervenció”. La nit del 13 de febrer de 1937, trobant-se al límit de l’abast de la seva artilleria, aquest vaixell obre foc amb els seus canons de sis polzades. El seu objectiu és la fàbrica Elizalde, que fabrica motors d’aviació, però els seus projectils no l’encerten i esclaten en habitatges graciencs.

La feixista Aviazione Legionaria aporta als franquistes el suport d’aproximadament 6.000 homes de la Regia Aeronautica italiana i uns 700 avions de tot tipus. A partir de juny de 1937, per bombardejar Barcelona fan servir habitualment el seu millor bombarder, el trimotor Savoia-Marchetti 79, ja experimentat a la guerra d’Abissínia i capaç de carregar 1.250 kg de bombes. Arriben a disposar de 99 exemplars d’aquest avió, 80 del quals s’enquadren després de la guerra als rengles del Ejército del Aire espanyol, que s’arma amb aparells italians i alemanys.

L’ús de Mallorca com a base aeronaval italiana és un vell desig de Mussolini, que es troba manifestat en el tractat entre Madrid i Roma, pactat amb el dictador Primo de Rivera, amb unes clàusules secretes, preparades pel coronel Marsengo, agregat militar italià a Madrid, que  contemplen la fortificació de les Balears. Jaime Vicens Vives explica matisadament el 1940 aquesta estratègia adoptada durant la guerra pels feixistes espanyols i italians a la seva obra España. Geopolítica del Estado y del Imperio.

4.6. Una república molt espanyola.-   La centralista II República Española coincideix en algunes actuacions, durant la guerra de 1936-39, amb els punts de vista de tres feixistes de la categoria de Miguel Primo de Rivera, Francisco Franco i Benito Mussolini.

Després dels Fets de Maig de 1937, el govern de l’Espanya republicana troba en la crisi d’ordre públic l’excusa que necessita per ocupar Barcelona i instal·lar-s’hi. Don Manuel Azaña –que és el Presidente espanyol– no té cap inconvenient en manifestar obertament el seu tarannà el 29 de juliol de 1937, quan diu que «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos». Aquestes paraules d’Azaña, senzilles i tendres, fan entenedors i expliquen perfectament els criteris tàctics i estratègics aplicats respecte a la Catalunya autònoma pels espanyols republicans, tant en l’aspecte polític com en el militar i propagandístic. Pel que fa a nosaltres, és una República borbònica.

Nens jugant el 2005 a la plaça de Sant Felip Neri, bombardejada pels feixistes el 1938 i redissenyada per l’arquitecte Adolf Florensa després de la guerra.

Concretament, i a tall d’exemple, fixem-nos en què passa quan el comandant Alberto Bayo dirigeix l’expedició de voluntaris catalans a Mallorca –ben al començament de la guerra, a l’agost del 1936–. Vist l’èxit inicial de l’operació, la República Española s’apressa a retirar-li el suport naval de l’esquadra i, a sobre, li nega també qualsevol mena de cobertura aèria. En aquestes condicions, malgrat haver assegurat un cap de pont, l’expedició catalana, constituïda amb voluntaris del Principat i de València, ha de replegar-se i reembarcar. És així com l’illa de Mallorca queda definitivament en poder dels feixistes i esdevé la gran base aeronaval des d’on l’Aviazione Legionaria llença els seus atacs per bombardejar el País Valencià, el Principat i, molt especialment, Barcelona. Cal suposar que aquesta situació i els seus resultats són del tot al gust imperial del general Franco i del president Azaña: 2718 barcelonins morts en els bombardeigs franquistes durant la guerra i 1500 edificis total o parcialment destruïts o afectats.

* * *

El text d’aquest capítol segueix encara. Però amb els fragments reproduïts aquesta anècdota de la història de Catalunya en relació amb España ja està prou explicada. Com no va gosar escriure el catalanòfob Antonio Machado: Catalanito que vienes al mundo,/te guarde Dios./Entrambas dos Españas/ han de helarte el corazón.

Les fotografies són de Jordi Peñarroja i formen part de la  il·lustració del llibre Edificis viatgers de Barcelona.

h1

Barcelona: sentir l’Onze de Setembre

18 Juliol 2010

Toni Muñoz ha publicat aquesta crítica  de BARCELONA: SENTIR L ONZE DE SETEMBRE a la secció Biblioteca de la web del Cercle català d’història, www.cch.cat.

No és un llibre d’història acadèmic, encara que sí parla de la nostra història. No és un llibre sobre arquitectura urbana, encara que de tots els edificis simbòlics de Barcelona s’en faci esment. Aleshores davant de quin tipus de llibre ens trobem? Doncs, es tracta d’un llibre escrit des dels instints, entre la ràbia, el riure i la compassió, és a dir un llibre sobre el coneixement.

El coneixement o el “saber” no sorgeix només de l’estudi o formació, encara que el seu autor regalima saviesa a través de les seves pàgines. Però, el coneixement no surt d’això, tot i que és condició indispensable per poder pensar, sinó del creuament de idees, d’espais i de temps.

Nietszche posava un símil que resulta molt aclaridor: quan es creuen i xoquen dues espases, les espurnes que se’n desprenen i esquitxen no surten de manera directa de l’acer de les mateixes, sinó del seu fregament; cal unir dues coses o dues idees i fer-les xocar de tal manera que en surti alguna cosa diferent de les mateixes idees. Això és el coneixement.

Jordi Peñarroja utilitza aquest principi al llarg de tot el llibre. Cal, a més d’unir el passat i el present, relacionar-los de manera que entrin en ressonància perquè aparegui una nova forma de conèixer. Quan és capaç de reunir el passat (l’última barricada de 1714) i el present (un pas de vianants actual al mateix lloc) en el cap del lector reneix una nova forma de contemplar la seva ciutat, i de viure a la vegada el passat dins de l’espai present.

Estem molt a prop d’aquella frase de Nietszche: “la veritat es corba, el propi temps és un cercle”, que posava en boca del nan de Zaratustra.

A tall d’exemple els capítols sobre Santa Maria del Mar, del Fossar de les Moreres o sobre el barri de Sant Pere, són una meravella com en el seu recorregut va teixint una mena de teranyina entre el passat i el present.

El mateix podem dir de la relació entre la repressiva concepció borbònica de la fortalesa militar i el parc de la Ciutadella actual, capítol amb el qual tanca el llibre. Per cert, la primera il·lustració del mateix és l’estàtua del mamut, en

primer pla, que es troba col·locada en l’antiga esplanada de la ciutadella manada bastir per Felip V. Després d’aquesta fotografia l’autor comença amb els espais de la memòria. La memòria d’un mamut era superior a la d’un elefant? No ho sabem. Però la memòria tota sola no va enlloc, llevat dels museus. Cal inserir el passat dins del present, si volem conèixer alguna cosa del futur. L’autor escriu al final del capítol del Pla de Palau: la nostra mirada cega i és veritat, la nostra mirada no serveix de res si no aconsegueix albirar tot allò que la falsifica. Cal rentar-se els ulls i retrobar el plaer d’aturar-nos el temps necessari per amarar-nos de l’essència d’uns espais fets en un destil·lació de segles, cal eixugar-se el nas si volem ensumar la picor del salnitre de la pólvora dels resistents de l’Onze de Setembre, i cal treure el tap de les nostre oïdes si volem sentir les paraules dels nostres oficials que ens animen a la defensa de les nostres Constitucions i Llibertats. Són paraules de l’autor.

Cal no tan sols llegir, sinó també sentir aquest llibre admirable.

Toni Muñoz

Fitxa bibliogràfica:

JORDI PEÑARROJA. Barcelona: sentir l’Onze de Setembre. 1714-2014. Volum 1. Col. espais de la memòria 2. Llibres de l’Índex. Barcelona, 2007. (328 pp. 17×24 cm. ISBN 978-84-96563-55-1.)

Toni Muñoz és un historiador amb un rigorós mètode científic. En col·laboració amb Josep Catà ha publicat LA TRAÏCIÓ ANGLESA. Comerç colonial i destrucció de la sobirania catalana (1706-1715), ABSOLUTISME CONTRA PACTISME. La ciutadella de Barcelona (1640-1704) i Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736). Amb Josep Catà i Jordi Peñarroja ha muntat l’exposició L’intent d’anorrear un poble …1714-1725…, del Memorial 1714.