Posts Tagged ‘Barcelona’

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 10

3 Desembre 2011

PACTISME ÉS LLIBERTAT

 A la seva Crònica, escrita entre 1325 i 1328, Ramon Muntaner (Peralada, 1265 – Eivissa, 1336) aconsegueix expressar sense embuts un sentiment i una concepció de nacionalisme que resulta excepcional al seu temps i a Europa. L’historiador i jurista espanyol Francisco Elías de Tejada (Madrid, 1917-1976), carlí, se’n fa ressò i no s’està de reconèixer que Al menos hasta donde llegan mis noticias, la primera vez que en la península se utiliza el vocablo “nación” con valor moderno de cuerpo político separado y no de simple comunidad de ascendencia etnográfica, se hace con aplicación a Cataluña y por escritores catalanes. Con la particularidad altamente significativa de que este hallazgo de la acepción moderna de nación no es labor de cualquier pluma de escritor ajeno a la vida cotidiana ni al bullir de los sucesos, sino decir del lenguaje usual de parlamentos y palacios.

 Figueres té un monument dedicat a l’extraordinari Ramon Muntaner: guerrer, diplomàtic, escriptor i teòric de la nacionalitat catalana. (Foto: Jordi Peñarroja)

    Aquest nacionalisme modern, molt avançat al seu temps, ve acompanyat per un ordenament jurídic, constitucional, que en opinió del mateix Elías de Tejada, és excepcional perquè supo sacar desde las temáticas feudalistas los postulados de la libertad política, merced a corregir con tintes de mutualismo romano el juramento feudal, transformando la jerarquización férrea del derecho germánico en un diálogo entre jerarquías, en el cual el inferior no perdía su personalidad» i també perquè aquesta «ordenación constitucional alcanzó en el siglo xiv una modernidad que asombra y un sentido de respeto a la libertad humana que bien podemos anhelar en el siglo xx. Abans, al Dotzè de Lo Crestià (1381-13…) diu Francesc Eiximenis que la comunitat, no contrastant que aja príncep elegit, si lo príncep no és profitós a ço a què és elegit per la comunitat, roman en son plen poder de tolre al príncep la dita senyoria e l’ús del regiment. Cascuna d’aquestes parts d’aquesta raó són així de clares que no y à què duptar, e per consegüent la conclusió és certa. I afegeix: si és ensenyat clarament que lo príncep no serva los patis (pactes), sens tota excusació senyoria appar clarament que ell se deu tenir per deposat; e si no ho fa, ell té la sens tot dret e així com a tiran.

La porta dels Serrans a la ciutat de València apareix com entrada a la Ciutat de Déu en una xilografia renaixentista il·lustrant El Dotzè del Crestià d’Eiximenis.

     Les paraules de fra Francesc Eiximenis sancionen el pactisme constitucional català i justifiquen tant la deposició i guerra contra Joan II, com la deposició de Felip III i la guerra de Separació, i, més  tard, la denúncia de l’incompliment del pacte per part del Borbó i l’entrada a la guerra de Successió.

La llarga crisi constitucional catalana, que dura sis segles, s’inicia amb el compromís de Casp (1413) i el resultat de la guerra civil de 1412-1413, uns fets que entronitzen a Catalunya la casa castellana de Trastàmara. De 1413 a 1516 entre els monarques de la casa de Trastàmara només trobem un rei moderadament acceptable: Alfons el Magnànim. La resta dels Trastàmares són un seguit de senyors que són o se senten tan profundament castellans que no arriben a assumir ni entendre el pensament polític i institucional català i, a més, tenen com a gran objectiu arribar a ser reis de Castella.

A Casp, seu de l’irregular Compromís que instaura la dinastia castellana dels Trastàmara, trobem aquesta capella dedicada a la marededéu de Montserrat, enrunada a la guerra del Francès i refeta al segle XIX. (Fotografia, de  1974: Jordi Peñarroja) 

     Les tendències absolutistes de Joan II, germà del Magnànim, arriben a provocar la primera guerra civil catalana, un conflicte complex, que té les arrels al Compromís de Casp, dura 10 anys (1462-1472) i hi ha moments que es barreja amb la revolta dels remences.

Joan II retratat en un permòdol del claustre de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona, pagat en bona part pel seu fill Ferran. (Foto: Jordi Peñarroja)

     La guerra contra Joan II és el tema del Col·loqui cinquè, on Cristòfol Despuig interpreta d’acord amb la nostra tradició pactista aquest greu enfrontament, que atribueix fonamentalment a que lo rei los havia trencat la fe i parau­la que donat los havia. I després que rompé als catalans les capitulacions pro­meses i jurades (…), fou ab veu de pública crida publicat que fos tingut per persona privada i enemic de la cosa pública. Perquè lo rei ha de ser rei i no tirà, que lo nom de rei, a «regendo, a bene regendo» se deriva, i lo regiment ha de ser ab regla dreta, que tot és una mateixa virtut de vocable, i ha de guardar lo que promet també, i així Aristòtil, entre altres consells i avisos que donà al rei Alexandre, molt saluda­bles, li diu: «Alexander, serua pacta.» I encara que lo rei don Joan fonc un gentil príncep, (…) ja veeu de quan­ta importància fonc lo trencar de la paraula (…) contra constitucions i privilegis; lo rómper també les capitulacions fetes (…). Són coses aquestes molt terribles, espan­toses e incomportables.

Aquestes coses terribles, espan­toses e incomportables, com ara trencar de la paraula (…) contra Constitucions i privilegis mai no passen durant els segles que dura la dinastia del casal de Barcelona.

Els enfrontaments es fan inevitables quan reis de dinasties forasteres, que no tenen assimilat els constitucionalisme català, intenten exercir de monarques absoluts. Quan Ferran el Catòlic, que en Despuig anomena “Ferrando”, s’adona a contracor de l’error d’aquesta política feta a la manera de Castella, ja és massa tard: el temps dels Trastàmara fineix i en desaparèixer aquest rei, l’any 1516, entra en escena la monarquia hispànica, que és el nom que donem a una circumstància històrica en la qual un senyor és rei a tots els estats peninsulars, amb Portugal a voltes a dins, a voltes a fora.

Probable retrat d’un jove Carles I d’Àustria a Sant Jeroni de la Murtra. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Després de Ferran el Catòlic, el seu net Carles I d’Àustria apareix com un enigma moderadament acceptable i el 16 de febrer de 1519, adreçant-ser a les Corts reunides a Barcelona, proclama que per quant lo nostre desig principalment és ab obra tenir i mantenir lo dit principat en pau i justícia, e egualment sens excepció de persones, mirant l’honra, utilitat i bé universal de tots los nostres regnes; guardant-los les constitucions, privilegis i llibertats a ells atorgats. Les paraules són boniques, però Carles d’Àustria cau de quatre grapes, víctima del seu autoritarisme, a mans de l’alta noblesa castellana. La conseqüència és que la tendència cap a l’absolutisme dels Àustries i la seva plena identificació amb Castellà porten progressivament els catalans cap a l’inevitable enfrontament amb la monarquia hispànica.

Olivares en un gravat vuitcentista que copia el retrat que li va fer Velazquez, evidenciant que el “conde-duque” en això de manar no té aturador.

     Les topades constitucionals més greus amb la monarquia dels Àustries arriben amb Felip III que, aconsellat pel conde-duque de Olivares, esdevé el rei enemic. Olivares, en el Gran memorial (secret) de 23 de desembre de 1624, aconsella a Felip III, com a rei Felipe IV de Castella, que tenga V.M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia en todo aquello que mira a dividir límites, puertos secos, el poder celebrar cortes de Castilla, Aragón y Portugal en la parte que quisiere, a poder introducir V.M. acá y allá ministros de las naciones promiscuamente y en aquel temperamento que fuere necesario en la autoridad y mano de los consellers, jurados, diputaciones y consejos de las mismas provincias en cuanto fueren perjudiciales para el gobierno y indecentes a la autoridad real, en que se podrian hallar medios proporcionados para todo, que si V.M. lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo. I aconsella la manera d’aconseguir-ho: hallándose V.M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en conformidad con las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos.

Pau Claris, president de la Diputació del General i de la I República Catalana, té un monument vora l’Arc de Triomf de Barcelona. (Foto: Jordi Peñarroja)

     En contraposició a Olivares i el rei, a la seva Proclamación católica (publicada anònimament a Barcelona, el 1640) Gaspar Sala i Berart recorda ser los Catalanes vassallos pactados, y convencionales, y que estan libres, quanto a lo reservado en el contrato.

El rei Felip III de Catalunya acaba destituint Olivares. I conscient de la desgràcia humana que és el seu fill i futur rei Carles II, al seu testament exclou a perpetuïtat com a hereus de la corona els membres de la Casa de Borbó. La tria de Felip de Borbó com a hereu de la monarquia hispànica és, doncs, il·legal.

     La provocació que desemboca en la guerra de Separació és un assaig general del projecte per a la dominació de Catalunya que els Castellans, dirigits pel primer Borbó, segueixen metòdicament aprofitant el tarannà descaradament absolutista i centralista del primer rei Borbó i els seus successors. Aquest xoc de concepcions polítiques l’expressa el diputat militar Manuel Ferrer i Sitges, l’any 1713, quan retòricament es demana: Què motius té lo sereníssim Duc d’Anjou per haver deliberat oprimir-nos amb tant rigor, com voler reduir-nos de pobles francs i líberos a nació del tot subjecta i esclava?

Miniatures realitzades per Jaume Serra representant fidelment soldats del regiment de les Reials Guàrdies Catalanes (1706). Eren la guàrdia personal del rei Carles III, l’ultim monarca que jura les Constitucions de Catalunya i vestien de groc, el color de la casa d’Àustria. (Foto: Jordi Peñarroja)

     El fiscal general del Consejo de Castilla Joseph Rodrigo Villalpando, analitzant el Decreto de Nueva Planta, el 1716, corrobora que lo que sucedia antes en Cataluña: (…) su Mag. establecia leyes con el consentimiento de aquellos vasallos, y no las derogava sin ellos. Tenían Diputados que eran como Procuradores o defensores del Prinzipado; y siendo Administradores, y teniendo a su mano el tributo principal que llaman de las Generalidades se hallavan Cabeças del Principado y Dueños del dinero, con que su obediencia al Rey N.S. puede decirse que era voluntaria.

Una mostra de la propaganda política clandestinasetcentista, nacionalista i antiborbònica, és aquesta caricatura xiligrafiada d’un sinistre Felipe V, estampada el 1746 per celebrar la mort del monarca botxí, al qual optem per penjar cap per avall, com al museu de Xàtiva.

   Al cap d’un segle d’aquelles paraules de Rodríguez Villalpando, Alexandre de Laborde, que és un viatger francès  que dibuixa monuments i moltes altres coses, perquè en realitat és un espia napoleònic,  publica el seu Viatge pintoresc i històric a París, entre 1807 i 1818),  famós per les seves il·lustracions.

Imatge representant la gent esbargint-se al passeig de l’Esplanada de Barcelona, amb la sinistra ciutadella com a rerefons. Imatge de Laborde, dibuixada poc abans d’esclatar la guerra del Francès.

En aquesta obra de Laborde, que a més de làmines té un text interessant, hom pot llegir que els catalans, habituats sota els reis d’Aragó a compartir el poder legislatiu amb el sobirà, a no reconèixer el seu príncep sino com a comte de Barcelona, a pagar solament els impostos als quals volien consentir, a fornir només les tropes que volien concedir, es consideraven tots com a participants de l’autoritat sobirana, i tenien, a causa d’això, una idea d’independència que s’ha perpetuat durant molt de temps.

Dos segles després, aquesta independència no s’ha recuperat encara. Hi ha botiflers, com a 1706, 1713 i 1714, però la necessitat de recuperar Estat i institucions pròpies és tan evident avui com a 1714. Perquè aixó no rutlla, fa massa temps que Espanya ens roba.

(continuarà…)

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 8

19 Novembre 2011

TORTOSA, PORT DE MAR

Tortosa té una situació que Despuig entén molt bé: bon clima, bon siti, molt comerci per la mar i per lo riu i també per la terra, dos ports a la mar, e igual dis­tancia a les tres principals ciutats de la Corona, i en la mateixa està de la de Mallorca; molta còpia d’haveries, de sal i de peix major, de varietat i abundància de frui­tes, gran longitud i latitud de térmens, molta llibertat per sos privilegis (Col·loqui sisè).

Imatge vuitcentista de Ciutat de Mallorca. Tortosa és pràcticament equidistant de Barcelona, València i Palma. 

     El port Fangós, que la  sorra torna impracticable a la fi del segle XIV (lo port Fangós que vui ja no és port, sí, un gran estany a qui dien lo Pantà), és punt de partida de moltes empreses dels reis Pere el Gran (Pere dels francesos, l’anomena en Despuig), Jaume II, Pere III, Martí l’Humà (quan era només duc de Montblanc), etc.

Figura jacent de Jaume II, a la seva tomba de Santes Creus, i Martí I, malalt, segons el retaule de St. Sever de la catedral de Barcelona, dos dels reis catalans que han embarcat al port Fangós. (Fotos: Jordi Peñarroja)

     La pèrdua d’aquest port queda compensada, perquè com nota el mercader Fàbio al Col·loqui sisè, a Tortosa tenim lo comerci del riu, que és una cosa importantíssima i de molta gran utilitat, per aquells dos ports d’Alfac i de l’Ampolla, que tenim a la mar, dins nostre terme.

Enteixinat renaixentista sobre el forat de l’escala del palau del Lloctinent, a Barcelona, obrat durant el regnat de Carles I d’Àustria amb fusta de Tortosa transportada per via marítima. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Aquesta equidistància de les principals ciutats de la corona catalana, per terra, mar o riu, i els seus ports, de riu i de mar, fan important Tortosa.

Vaixells de càrrega, de buc rodó, en una xilografia siscentista. 

     La revifada econòmica a cavall del conreu de l’arròs frena només momentàniament la crisi generada per l’esquarterament del territori nacional a partir de 1714. Una maniobra accentuada a partir de la divisió provincial vuitcentista i parcialment frenada per la persistència dels límits eclesiàstics, quan bisbats com els de Lleida i Tortosa serveixen d’ens aglutinadors.

Amb el declivi del tràfic fluvial, i del comerç en general, la llotja de Tortosa perd les seves funcions.

     Durant el segles XIX i XX, les transformacions de la xarxa viaria repercuteixen negativament sobre algunes localitats. Cardona, per exemple, deixa de ser una cruïlla important i esdevé una localitat marginal. Tortosa perd la proximitat a la carretera general que substitueix el camí ral i més endavant també queda en situació relativament marginal respecte a la nova autopista. Tampoc queda sobre dins del traçat de la xarxa ferroviària principal. De cop i volta, Tortosa ja no és la ciutat del pont i, a sobre, veu com desapareix la navegació per l’Ebre. L’augment del tonatge dels vaixells a vapor, seguits per les motonaus, afecta el caràcter comercial dels ports dels Alfacs i l’Ampolla, que ara, a més, resten fora del municipi…

A Tortosa, eix del territori, a cops de progrés la fiquen subtilment en un cul de sac.

(continuarà…)

h1

EL BARRI GÒTIC A “el Periódico de Cataluña”

4 Novembre 2011

Per indicació d’uns amics he llegit una sèrie d’articles apareguts a “el Periódico de Cataluña” sobre l’anomenat “Barri gòtic” de Barcelona i que, sobretot, m’han informat sobre els autors d’aquests articles publicats a les darreries d’octubre d’enguany i sobre el seu diari, que des de fa una anys es publica també en català, una estratègia que li ha copiat un altre diari tradicionalment publicat en castellà, “La Vanguardia”.

Sobre la premsa i els periodistes s’han dit moltes coses. Unes són certes, altres són mites.

Un dels problemes és el tema de la llibertat de premsa, un mite adorable però difícil de exercir en el dia a dia. Perquè, fins quan legalment no existeix censura, les empreses periodístiques tenen propietaris. També tenen anunciants. I també hi ha paper subvencionat o llicència per emetre en una determinada freqüència d’ona. I en definitiva, ens trobem sempre amb allò de: qui paga, mana. Vull dir amb això que els mitjans d’informació, amb major o menor llibertat, tenen una línia, sustenten unes opinions i, en definitiva, han de servir uns interessos. I a més tenen o adopten un “llibre d’estil”. Els periodistes estan en clar desavantatge pel que fa a la llibertat.

Per altra banda hi ha una vella definició, cent per cent xarona, segons la qual “un periodista és un especialista en qüestions generals”. Un personatge encarnant aquesta definició és retratat humorísticament per Karel Čapek en un dels seus Contes d’una butxaca. I és que l’exercici de la professió obliga sovint el periodista a tocar temes que superen dels límits del que és exigible a una persona culta però no especialista en aquella matèria. Per això, i al marge de l’existència dels mitjans especialitzats, no és debades que els mitjans d’informació general optin per tenir especialistes en una sèrie de temes.

Però pel que fa als temes culturals (arts, arqueologia, història, literatura, espectacle) no sol haver-hi tanta exigència com per a economia o política.

Considerant la sèrie d’articles sobre l’anomenat “barri gòtic” de Barcelona publicats al diari “el Periódico de Cataluña” cal dir que són molt lliures. Vull dir amb això que els seus autors diuen el que els rota, sembla. És clar que els titulars tenen una redacció molt sensacionalista, per cridar l’atenció, dins de l’estil que fa tants anys que es practica al “grupo Z”, al qual pertany aquest diari. El contingut, és però discutible en més d’un aspecte, des de la llibertat del lector.

Però els articles en qüestió són molt periodístics, sí. Vull dir que ho són com acostumen a ser-ho les publicacions amb la marca Z, que no té res a veure amb el personatge de “el Zorro”.

Tot va començar al Jardí del Paradís. Adam i Eva van tastar la primera poma i apa, premi! A córrer món, xiquets. Està per escriure la crònica postmoderna i digital de tot el que ha passat al món des de llavors fins que el docte arquitecte catalanet Lluís Domènech i Montaner es va treure de la màniga una finestra coronella i la va plantar a la façana de la casa número 10 del carrer del Paradís, cosa que hom pot considerar-se un atreviment i fins una mixtificació de la realitat. Però no un anacronisme, sinó una restitució a l’estil original de l’edifici perquè el balcó que hi havia anteriorment era una obertura molt posterior a la construcció d’aquesta edificació gòtica. Potser cal recordar que els balcons són una invenció dels arquitectes del segle XVII.

Edifici del carrer Paradís nº 10 de Barcelona, el 2006, amb la finestra coronella decidida per Domènech i Montaner en el lloc del balcó que probablement ampliava un finestral gòtic anterior. (Foto: Jordi Peñarroja)

Personalment, els edificis que mostren, en la barreja d’estils dels elements que els composen, l’evidència del pas dels segles no em fan basarda, ans al contrari. Però entenc el frenesí purista d’aquells arquitectes formats en la Renaixença, hereva en molts aspectes del Romanticisme.

És curiós altrament que aquests dos periodistes de “el Periódico de Cataluña”, que han llegit unes quantes coses per  documentar-se, es fixin en el pont neogòtic “20 Century” del carrer del Bisbe i s’oblidin del pont gòtic autèntic que manà enderrocar el benemèrit Felipe V. Aquest pont desaparegut el manà construir el rei Martí, que es guanyà el renom de l’Humà no per ser bona persona (l’ofici de rei és cosa que marca) sinó per ser un home culte immers en els corrents de l’Humanisme. Bé, doncs el pont en qüestió reposava sobre un arc que es llançava sobre el carrer dels Comtes i arrencava del Palau Reial Major per lliurar-se a la Catedral, aprofitant el buit d’un gran finestral romànic (procedent de la segona catedral de Barcelona). Aquest finestral existeix encara i al seu dessota encara s’aprecia, a la paret de la seu, la ferida que recorda el lliurament del pont gòtic del rei Martí.

El mur de la catedral de Barcelona mostra el record del lliurament del pont gòtic del rei Martí. (Foto: Jordi Peñarroja) 

Que la pelleringa de pedra neogòtica que cobreix la façana de la Catedral de la Santa Creu hagi necessitat més restauració i consolidació que la porta de Sant Iu, per on comença la construcció d’aquesta catedral el 1298, deu ser perquè les mirades del turistes cansen la pedra. Hi ha molts més turistes que miren i fotografien la façana de la catedral que no pas embadalits davant la porta de Sant Iu i la torre de les hores. Per altra banda la desaparició de l’escala que hi havia a la plaça de Sant Iu ha eliminat un pegat bastit per la Santa Inquisición, a qui el sòmines de Felip I va cedir part del Palau Reial Major. No em negareu que el rei nostre senyor Felip I era un sòmines comparat amb son pare, l’emperador Carles, perquè anar a estiuejar a El Escorial és una ximpleria quan podia anar, com son pare i son besavi Ferran el Catòlic, a Sant Jeroni de la Murtra, on podia menjar ostres fresques de Badalona, humitejades amb suc de flairoses llimones del Maresme i acompanyades per un blanc fred d’Alella.

Un altra cosa que obliden els esforçats periodistes de les series “La ciutat reinventada”, “La ciutat redibuixada” i “La reconstrucció de l’urbs” és que la classicista porta divuitesca que serveix d’entrada al Museu Marés no existiria sense la col·laboració, altra vegada, del senyor Felipe V. Sense els combats de Santa Clara a l’agost de 1714 i el mateix Onze de Setembre, les clarisses no haurien acabat instal·lades al saló del Tinell… Però sembla que aquestes històries borbòniques no els interessen.

Xilografia satírica representant el rei Felipe V de Borbón apareguda clandestinament l’any 1746, celebrant la seva mort. 

Que el “Barri gòtic” és una denominació turística creada als anys 20 del segle XX i que ha tingut èxit no és cap secret, és un fet repetidament proclamat. Que ho descobreixin ara és una descoberta equivalent a trobar “la recepta original de la sopa d’all”. Evidentment, els límits d’aques “barri” inventat són inconcrets, com correspòn a una parida d’aquest calibre. El “Gòtic” és lluny de ser un barri, és només un eslogan, com ho són “la ciutat llum” aplicat a París i “el país de la Llibertat” pel que fa als USA. Tampoc és veritat que la Gran Muralla de la Xina es vegi des de l’espai i es segueix dient (però qui coi se’n va a la Lluna per mirar la Gran Muralla?). Els tòpics tenen aixó: són clixés simplificadors que han fet fortuna i que sovint són inexactes i exageracions. O sigui, veritats a mitges. O mitges mentides.

A mi m’agradaria que algun d’aquests saberuts que hi ha pel món estudiés l’arquitectura catalana qualificada com a gòtica dels segles XV, XVI i XVII (sí, n’hi ha del XVII!) i posés de manifest que no és gòtic sinó una de les maneres catalanes de fer Renaixement, per evolució de les formes pròpies. També hi ha mostres de Renaixement  reprenent formes de l’arquitectura imperial romana, que és el que fan Roma i Florència, per exemple, i que en podríem dir Renaixement a la italiana. I no oblidem que l’arquitectura medieval italiana es caracteritza per l’absència de gòtic , limitant-se a seguir els models heretats de l’imperi (les excepcions són la Llombardia, el Milanesat i la Sereníssima República de Venezia, al nord, i després Sardenya, Nàpols i Sicília per obra i gràcia dels catalans). Les catedrals dites romàniques de Pisa i altres són en realitat basíliques que són epígons de l’arquitectura tardoimperial. Aquesta arquitectura, quan evoluciona a Florència i Roma és la que porta l’etiqueta de “Renaixement” als manuals. Però no és tot el Renaixement.

Tornant a Barcelona i el seu “barri gòtic” he de dir que fa anys que un amic meu, de l’empresa turística Itinera, fa un ruta cultural amb  el nom de “Barcelona mentidera”. És un tour divertit sobre la collonada del “pont gòtic” del carrer del Bisbe i altres anècdotes curioses. I és que això del “Barri gòtic”, per començar, té un fotiment de metres de muralla romana i, posiblement, la casa d’habitatges més antiga de Barcelona, que és de 5 o 6 pisos i que, tot mostrant moltes intervencions posteriors, resulta que no és gòtica sinó romànica!

Estic d’acord amb els periodistes que signen aquests articles en què això del “Barri gòtic” s’assembla perillosament, cada vegada més, a un parc temàtic. Ara, això no és pels seus edificis i per les intervencions que s’hi han fet. Tinguem present que les ciutats que podem veure monumentalment preservades amb puresa integral són ciutats mortes, i Pompeia n’és l’exemple paradigmàtic. El drama del “Barri gòtic” no és aquesta o aquelles restauracions o intervencions arquitectòniques més o menys afortunades, sinó la pressió del negoci turístic sobre la gent del barri i la desaparició del comerç i obradors tradicionals: la fleca (més de pa que de pastes), el cafè, la cansaladeria, el petit “super”, la peixateria… Com és que no en parlen d’aixó? Perquè al “Barri gòtic hi viu gent que veu com la invasió turística adultera el seu barri i els dificulta la vida quotidiana.

“La ciutat del Born” mostra com era un barri a principis del segle XVIII. Amb tots els edificis arranats per ordre de Felipe V ha arribat a nosaltres sense alteracions: és una ciutat morta. (Foto: Jordi Peñarroja)

Ai, ai, ai, aquests xicots de “el Periódico”, què periodistes que són! Ostres, ho són per l’ofici i per l’empresa!

És clar que no són els únics periodistes que hi ha a “el Periódico”, ni a Catalunya ni al món. Sort!

h1

VOTAR EL 10 D’ABRIL

1 Abril 2011

L’epígraf 4.6. Una república borbònica d’Edificis viatgers de Barcelona diu que:

La centralista II República Española coincideix en algunes actuacions, durant la guerra de 1936-39, amb els punts de vista de tres feixistes de la categoria de Miguel Primo de Rivera, Francisco Franco i Benito Mussolini.

Després dels Fets de Maig de 1937, el govern de l’Espanya republicana troba en la crisi d’ordre públic l’excusa que necessita per ocupar Barcelona i instal·lar-s’hi. Don Manuel Azaña –que és el Presidente espanyol– no té cap inconvenient en manifestar obertament el seu tarannà el 29 de juliol de 1937, quan diu que «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos». Aquestes paraules d’Azaña, senzilles i tendres, fan entenedors i expliquen perfectament els criteris tàctics i estratègics aplicats respecte a la Catalunya autònoma pels espanyols republicans, tant en l’aspecte polític com en el militar.

Avions feixistes bombardejant Catalunya durant la guerra de 1936-39 (Fotomuntatge de Jordi Peñarroja)

Concretament, i a tall d’exemple, fixem-nos en què passa quan el comandant Alberto Bayo dirigeix l’expedició de voluntaris catalans a Mallorca –ben al començament de la guerra, a l’agost del 1936–. Vist l’èxit inicial de l’operació, la República Española s’apressa a retirar-li el suport naval de l’esquadra i, a sobre, li nega també qualsevol mena de cobertura aèria. En aquestes condicions, malgrat haver assegurat un cap de pont, l’expedició catalana, constituïda amb voluntaris del Principat i de València, ha de replegar-se i reembarcar. És així com l’illa de Mallorca queda definitivament en poder dels feixistes i esdevé la gran base aeronaval des d’on l’Aviazione Legionaria llença els seus atacs per bombardejar el País Valencià, Catalunya i molt especialment Barcelona. Cal suposar que aquesta situació i els seus resultats són del tot al gust del general Franco i del president Azaña: 2718 barcelonins morts en els bombardeigs franquistes durant la guerra i 1500 edificis total o parcialment destruïts o afectats.

* * * * *

I com es llegeix a Barcelona: Sentir l’Onze de Setembre 1714-2014.  Volum 1, és evident que:

A tres-cents anys vista, resulta prou significatiu aquest reconeixement “republicà” de l’actualitat del conflicte plantejat en la guerra de Successió i ens adverteix de la conveniència de fer una aproximació al sentit d’aquella guerra i a la batalla de l’Onze de Setembre, sobre la interpretació tradicional dels quals apareixen molts dubtes raonables.

(Foto: Jordi Peñarroja)

* * * * *

És evident que el 14 d’abril del 1931, com la Gloriosa de 1868, tenen el costat festiu del destronament de la dinastia borbònica a tot l’Estat espanyol, però aporten poc a la recuperació de l’Estat Català. La segona República Catalana, la de Macià, només dura  tres dies. La història de la primera República, la de Pau Claris, s’allarga gairebé un any. Però llavors, tot i que el XVII és un segle poc republicà, Catalunya és un Estat. És clar que si veiam l’Onze de Setembre com la data que assenyala l’inici de la lluita per la recuperació de l’Estat perdut pel derecho de conquista invocat per Felipe V, la perspectiva canvia. Els fets indiquen que d’una manera o altra, la lluita en defensa de les Llibertats i Constitucions de Catalunya no s’atura el 1714. El 2009 va ser el 12 de setembre a Arenys, ara toca el 10 d’ Abril a Barcelona.

(Fotografia:  Jordi Peñarroja)

h1

LA RUTA “PAU CLARIS, PRESIDENT DE LA PRIMERA REPÚBLICA” SENTIDA PER ANTONI MUÑOZ

2 Març 2011

El proppassat 26 de febrer, dissabte, vàrem apropar-nos a la geografia personal de Pau Claris, president de la Primera República, en una ruta organitzada pel Cercle Català d’Història. Va ser un recorregut per la Barcelona del seu temps i Antoni Muñoz, especialista en la nostra història dels segles XVII i XVIII, va sentir així la passejada:

PARAULES I PEDRES CAP A LA FONT DEL RIU

Impressions de la ruta Pau Claris

Voldria plorar, però no ploro.

He perdut el riu que cantava dins del meu cor. No ploro.

Em vénen al cap aquesta paraules de l’estimat poeta barceloní Agustí Bartra quan comencem la ruta guiada per en Jordi Peñarroja, sota el títol de “Pau Claris, president de la Primera República”

Jordi Pijoan-López, escriptor i arqueòleg, Toni Muñoz i Jordi Peñarroja en un moment de la ruta (Foto: Maria Miró)

Jo també voldria plorar però no ploro perquè en escoltar les seves paraules, reflectides cadascuna a la seva corresponent pedra, sento que estem caminant fins a les fonts d’aquest riu perdut, que tant necessari és trobar si volem recuperar el nostre propi camí. Quan davant d’una cruïlla una persona no sap quina drecera triar de les moltes que ofereixen els venedors d’il.lusions, millor retornar als orígens.

Vam mirar l’establiment Pans & Company situat a l’actual Plaça de Sant Jaume, però en Jordi ens va indicar que el miressin amb els ulls d’un veí del segle XVII i vam veure l’antiga Plaça de Sant Jaume, molt maca encara que més petita, que poc té a veure amb l’aparença actual.

Enfilant-nos pel carrer de la Ciutat,  al costat esquerre de l’actual seu de l’Ajuntament, vàrem trobar que allà estava la finestra per on es treia la bandera o el penó de Santa Eulàlia, segons les circumstàncies, per a què l’agafés el Conseller en Cap muntat a cavall. Per facilitar el fet de muntar a cavall, el Consell de Cent havia previst un llarg escambell de pedra, amb esglaons a tots dos costats, adossat a la façana.

Vitrall de la finestra de Santa Eulàlia de la Casa de la Ciutat (Foto: Jordi Peñarroja)

Va desfilar després, davant els nostres ulls, la pica, mig amagada, on es va batejar el petit Pau Claris a l’església de Sant Just, atès que la seva família tenia casa al carrer del costat. També identificàrem la seu de la Inquisició amb el seu impressionant escut, el pont elevat que connectava el palau reial amb la catedral, la residència de Pere IV, i altres llocs a recuperar per la memòria.

Pica baptismal de l’església dels Sants Just i Pastor, temple on va ser batejat Pau Claris (Foto: Jordi Peñarroja)

En Jordi es va aturar prop d’una farmàcia de la Via Laietana, jo pensava que potser algú necessitava algun medicament però no, la creu verda de l’establiment ens feia l’ullet amb complicitat, recordant l’emplaçament del temple on van anar les despulles del dirigent català que va morir, molt probablement enverinat, el 27 de febrer de 1641. En aquest moment vaig recordar les paraules que va pronunciar el doctor Francesc Fontanella al panegíric que va dedicar a la mort del Diputat:

O Claris, generós a ta victòria

d’esquiva nimfa amb la sagrada rama

cinyen França, i Espanya, enveja, i glòria.

I amb l’honor teus resplendors aclama,

la Fama és immortal per ta memòria,

la Pàtria és memorable per ta Fama.

Coberta de l’absis de Santa Maria del Mar (Foto: Jordi Peñarroja)

Després de passar per Santa Maria del Mar, església on ens assabentem que probablement van anar a parar les despulles d’en Pau Claris arran de l’enderrocament de Sant Joan de Jerusalem, vam acabar al Pla de Palau, on en un espai que ara cal imaginar s’hi trobava el magatzem de pólvora i armes sota el control dels antics consellers de la ciutat.

El hall de l’estació de França, un saló magnífic. Aquí trobem, el 1639, l’Escola Militar de Barcelona. (Foto: Jordi Peñarroja)

Veritablement si vols seguir les petjades d’en Jordi Peñarroja, cal enganxar l’oïda a terra i cal rentar-se els ulls entre mirada i mirada.

Tot i esperant la següent ruta sobre l’alliberament del diputat Tamarit i els fets del Corpus de Sang, que ja fa salivera a la boca, vull finir aquestes petites reflexions amb unes altres paraules de l’Agustí Bartra que ressumeixen el què jo vaig sentir en acabar aquest viatge:

Era el temps del desig

de l’au de foc, endormiscada al mandil dels ferrers,

quan mon cor, amb l’oïda encastada a la terra, sentia la remor d’horda de les paraules.

Era el temps del neguit de la falç sense puny…

Toni Muñoz

*****

Nota: Antoni Muñoz és coautor, amb Josep Catà i Jordi Peñarroja, de l’exposició L’intent d’anorrear un poble …1714-1725… (1999), del Memorial 1714. A banda de diversos articles i comunicacions, ha publicat, en col·laboració amb Josep Catà, els llibres La traïció anglesa. Comerç colonial i destrucció de la sobirania catalana (1706-1715), el 2009;  Absolutisme contra pactisme. La ciutadella de Barcelona (1640-1704), el 2008, i Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736), el 2005.

h1

TREBALL DE CAMP, BANG, BANG!

21 Setembre 2010

Aquesta setmana hi haurà poques novetats perquè em toca ser bon nen i fer treball de camp.

Un dels relats de El jardí de les tortugues, l’humor sarcàstic del sang-i-fetge de la novel·la Sang Culé, de Pijoan i Barrera, unes notícies de la premsa i la meva devoció per alguns estalinistes reciclats, m’han inspirat una novel·la negra, que tindrà una bona collita roja, i ja tinc estructurada.

Cal fer pràctiques però. M’agrada saber de què parlo i com he disparat més vegades canons de bateria de costa que no pas pistoles podria dir que ja he cremat prou pólvora amb armes de foc. Però no és el mateix, no és el mateix… A més, un duel entre un parell de 9 mm parabellum i una Magnum 44 promet. I a Anglaterra hi ha llocs on pacíficament pots adquirir experiència en aquestes qüestions, amb armes full però de pes i retrocés equivalent a les de debò.

Hi ha un moment a Magnum Force (1973) que Harry Callahan diu: no hi ha res dolent en disparar, si hom dispara contra persones que s’ho mereixen. I hi ha situacions davant les quals li donaries la raó. I és que la ira dels pacífics pot ser terrible. No hi ha perdó, que diria Clint Eastwood.

Aquesta novel·la és un encàrrec. Corre cada editor pel món…

h1

Onze de Setembre: el fossar oblidat de Sant Pere

7 Setembre 2010

El Fossar de les Moreres és a la memòria del país gràcies a uns versos de Pitarra, l’escriptor que l’arquitecte Pere Falqués ens ha encimbellat, deixant-lo ben assegut en una comoda butaca al pla del Teatre de Barcelona tot mirant com l’espectacle de la Rambla va desfilant davant seu.

Però ni Pitarra, Robrenyo o Clavé han escrit res sobre altres fossars, avui desapareguts, que han acollit caiguts a l’Onze de Setembre de 1714. Perquè totes les parròquies i convents tenien el seu.
Ben a prop dels baluards de Sant Pere i del Portal Nou, escenaris de durs enfrontaments la jornada de l’Onze de Setembre, hi ha el fossar del convent de Sant Pere de les Puel·les. En aquella jornada, aquest cementiri monacal és també camp de batalla.
Amb la desaparició dels cementiris de dins del perímetre murallat de Barcelona, l’espai es transforma en plaça. No hi ha res però que recordi el fossar. L’antic monestir romànic de Sant Pere de les Puel·les, originalment extramurs, que durant el setge de 1706 serveix d’aixoplug a Carles III, el darrer rei dels catalans, ha estat esmicolat i a hores d’ara en queda l’esglèsia, sotmesa a restauracions no gaire encertades, i poca cosa més, amb funcions parroquials.
Pel que fa al seu fossar, a BARCELONA: SENTIR L’ONZE DE SETEMBRE podem llegir el següent:

9.12. La plaça de Sant Pere i l’Onze de Setembre.
Tots tres carrers de Sant Pere conflueixen a la plaça de Sant Pere, aproximadament triangular i inexistent el 1714. L’Onze de Setembre davant dels edificis on acaben els tres carrers de Sant Pere i l’antic monestir de Sant Pere de les Puel·les hi ha un espai obert, amb horts. I també un fossar: el fossar de Sant Pere, que en algun moment de l’Onze de Setembre és camp de batalla.


Plànol del Fossar de Sant Pere, ara plaça de Sant Pere, publicat (1916) pel regidor Francesc Carreras Candi al seu monumental volum sobre la ciutat de Barcelona

Aquest fossar és el cementiri més proper als escenaris dels combats del baluard de Sant Pere i del Portal Nou. És lògic suposar que, després de la suspensió de focs, als morts en aquests combats se’ls dona sepultura aquí.
Quan es fa el cementiri del Poble Nou, les despulles del fossar de Sant Pere es traslladen al nou. El 1823, l’Ajuntament liberal lloga carros per acabar el seu trasllat i, després, l’espai esdevé plaça.

Les successives exclaustracions vuitcentistes impedeixen a les monges benetes realitzar el seu projecte d’enderrocar l’antic monestir de Sant Pere de les Puel·les i fer-se’n un de nou al terreny de l’antic fossar. No hi fa res, perquè a l’Ajuntament republicà de Barcelona li ve de gust fer una mica d’abadessa vuitcentista i el 1873 enderroca tot el monestir, fora de l’església, que fa de parròquia.
Vint anys després la plaça rep una font modernista, que és una cosa que acostuma a quedar bé, dissenyada per Pere Falqués el 1893, i que l’Ajuntament manté avui suportant encara un rètol redactat en la lengua del Imperio. Atès el lloc on és, i el temps que vivim, sembla un detall més aviat impropi. Tenint en compte que aquest rètol és poc més que una llauna, substituir-lo per un altre amb una breu llegenda commemorativa del paper d’aquest fossar respecte a l’Onze de Setembre seria una despesa mínima: el monument, que és la font, mai no ha estat dedicat a res i ja està fet.

Però potser cal adonar-se de la importància històrica d’aquest fossar oblidat, que és equiparable al Fossar de les Moreres.
Ai, la memòria! La memòria no s’hereta, es practica. Si no, s’oblida. I per facilitar l’oblit existeixen les censures.
Què dèiem del Fossar de Sant Pere?

I ara, tres anys després de la publicació d’aquest llibre, què en podem dir del Fossar de Sant Pere?

Fotografies de Jordi Peñarroja