Posts Tagged ‘CarlesI’

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 9

26 Novembre 2011

LLENGUA I IDENTITAT

Cristòfol Despuig és un home fidel al seu país i, per tant, a la llengua. Aquesta fidelitat el fa especialment lúcid a l’hora de detectar uns problemes que, de resultes del creixent absentisme i castellanització dels reis i la seva cort, ja es noten i agreugen al segle XVI i esdevindran intent de genocidi cultural després de 1714.

Tortosa, com a vila reial, té delegats a les Corts de 1702 celebrades al convent dels franciscans de Barcelona. Felip IV de Borbó hi jura les Constitucions de Catalunya, però tot seguit incompleix la seva paraula. Després vindrà “el mal d’Almansa”, que encara alcansa.

El català del text de Los col·loquis acusa però la presència de castellanismes, que al seu temps són més presents entre les classes socials altes que no pas entre menestrals i pagesos. El fet deriva de les concessions a la gran noblesa castellana que atorga Carles I, en pagament al suport militar d’aquell estament per sufocar a sang i foc els alçaments successius dels  comuneros castellans i els agermanats de Mallorca i València. Carles se sent incòmode amb els castellans, però aquests eduquen i formen el príncep Felip, i el castellanitzen fins al moll de l’os. Així és com Felip I, un rei gairebé sempre absent als seus Estats catalans, centralitza i castellanitza tan com pot l’administració arreu on és monarca i estableix al seu voltant una cort ben castellana, a Madrid, on només se sent castellà i un poc de llatí, a les misses.

Ocasionalment, com a les envistes de Nadal del 2010, hom pot veure a l’aparador d’alguna llibreria de vell ofertes com aquesta edició (1588) de les Constitucions de 1585, aplegades per Felip I d’Àustria a Monçó. Aquest rei sacralitza la castellanització de la dita “monarquia hispànica”. (Foto: Jordi Peñarroja)

      També, seguint una política iniciada en temps de Carles I, els reis de la monarquia hispànica fan per desnaturalitzar la noblesa catalana mitjançant matrimonis amb membres de la noblesa castellana. La petita noblesa, més centrada en viure dels seus negocis que no pas de llagoteries cortesanes, segueix arrelada al país i resisteix aquests atacs castellans contra els regnes.

Sermó funebre, en castellà, pronunciat el 1598 amb motiu de la mort del rei Felip I. S’0bserva la presència a l’acte del virrei, que és un castellà. 

Per això, en la seva obra, pot argumentar el cavaller Despuig, en parlar de la seva obra al pròleg, que: No he volgut escriure-la en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana, i també per no valer-me de llengua estranya per a llustrar i defensar la naturalesa prò­pia, que és la principal intenció de mon treball; ni tampoc la he volguda escriure en llatina perquè no pareguera ser tan generalment tractada i entesa per los de nostra nació com jo volguera, per honra i contentament dels quals s’és escrita. (Col·loquis, Endreça).

A la font de l’Àngel, sota una làpida gòtica escrita en llatí, els pròcers tortosins en fan col·locar un altra el 1601, aquesta en català, amb motiu de la reparació de la canalització de l’aigua. (Foto: Jordi Peñarroja)

     I més endavant, parlant de la qüestió de la llengua a València, diu per boca de don Pedro, el cavaller valencià: Sí, que los valencians d’ací de Catalunya són ei­xits, i los llinatges que d’ací no tenen lo principi no els tenim per tan bons, i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastorna­da (Col·loqui primer)

El monestir de Santa Maria de Valldigna (terme de Simat de Valldigna, a la Safor) és una fundació de Jaume II. Hom pot veure les armes reials als capitells del sobreclaustre del palau de l’abat, ara en restauració després d’haver estat parcialment traslladat a una masió de Torrelodones (Madrid), a principis del segle XX, d’on ha tornat al cap de 80 anys. (Foto: Jordi Peñarroja)

     I és que el cavaller Cristòfol Despuig, essent donzell s’educa a València i la coneix bé. És per això que no resulta aventurat identificar el valencià don Pedro com un altre alter ego de l’autor tortosí o, si més no, amb un reflex de l’ambient que ell ha freqüentat intensament de jove.

Mostra de l’esplendor de la València del Renaixement és el pati del palau de l’ambaixador Vic, enderrocat i reconstruït després com a peça del Museu de Belles Arts. (Foto: Jordi Peñarroja) 

     Despuig s’esplaia encara en relació a la llengua i el seu àmbit en un animat diàleg del Col·loqui primer:

Fàbio: I amic, no dieu que (València) fonc conquistada per lo rei en Jaume d’Aragó?, i no hi entrevingueren los aragonesos en la conquista?

Don Pedro: Sí, pero les forces i potencia principal, tota o quasi, era de Catalunya, i per ço se reservà allí la llengua catalana i no l’aragonesa. Ab tot, no deixaren de restar-­hi també alguns llinatges d’Aragó (…), que per a vui encara se troben allí.

(…)

Don Pedro: (…) la llengua catalana se restà i esten­gué per tot lo regne, com per a vui se parla des d’Oriola fins a Taiguera. (…)que és cosa certa que en aquell temps, no sols lo rei, mas tots los escrits del rei parlaven català, i així pogué restar la llengua ca­talana i no l’aragonesa.

Lúcio: Que no hi ha que dubtar en això, i lo mateix fou en la conquista de Mallorca que féu lo mateix rei, i en Menorca i en Ivissa, que aprés se conquistaren, fonc lo mateix; que en totes estes isles restà la llengua catalana, com encara per vui la tenen, i tal com la prengueren en los principis, perquè no han tingut ocasió d’alterar-la com los valencians; i en Sardenya, la qual conquista l’in­fant don Alfonso que aprés fonc rei d’Aragó, tenen tam­bé la llengua catalana, bé que allí tots no parlen català, que en moltes parts de l’illa retenen encara la llengua antiga del regne, però los cavallers i les persones de pri­mor i finalment tots los que negocien parlen català, per­que la catalana és allí cortesana.

Làpida escrita en català a Santa Maria del Mar, a Barcelona, recordant la col·locació de la primera pedra del temple, el 25 de març de 1329, per Alfons III, el benigne, en tornar de la conquesta de Sardenya. (Foto: Jordi Peñarroja)

     També ens recorda, en paraules dites pel seu alter ego, el cavaller tortosí Lúcio, que los reis, encara que priven l’apellido d’Aragó no per ço parlaven aragonès, sinó català, i fins lo rei don Martín, últim rei de la línea masculina dels comtes de Barcelona, parlava català. I son pare d’aquest rei, qui fonc en Pere Ter­cer, la crònica que compongué de les gest[es] de son avi, de son pare i seus, en llengua catalana la compongué, i de la pròpria mà sua se troba per a vui escrita dins lo Real Arxiu de Barcelona, copia de la qual té posada Pere Miquel Carbonell en la crònica que de Catalunya té feta.

     Més avant vos diré una cosa per a abonar ma raó que cert és de ponderar: i és que en Aragó, tant com afronta lo regne ab Catalunya i València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera, dos i tres llegües dins lo regne, que dins de Catalunya i València, en aquesta frontera, no hi ha memòria de la llengua aragonesa. Açò passa ab veritat així com ho dic, i d’aquí ve l’escàndol que jo prenc en veure que per a vui tan absolutament s’abraça la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors i altres cavallers de Catalunya, re­cordant-me que en altre temps no donaven lloc ad aquest abús los magnànims reis d’Aragó. I no dic que la castellana no sia gentil llengua (…), però condemne i reprove l’ordinariament parlar-la entre nosaltres, perquè d’açò se pot seguir que poc a poc se lleve de rael la de la pàtria, i així pareixeria ser per los castellans conquistada.


Edifici de “las Cortes”, a Madrid. (Foto: Galdric Peñarroja) 

     La validesa de la conclusió que en treu Despuig de tot plegat la veiem avui acreditada per la històrica constància castellana en els atacs al català, fins ara.

Aquesta importància de la llengua com a signe d’identitat troba la plena conformitat dels seus interlocutors de ficció. En el “Col·loqui primer”, el valencià Don Pedro comenta a Lúcio-Despuig que No estic mal ab lo que diu, que cert ja comença de passar la ralla aquest abús; tant i més que ací, allà en València entre nosaltres. Jo tindria per bé que es con­sideras per tots açò. I, per la seva banda, el mercader Fàbio-Despuig troba correcte, diguem que políticament correcte, que se sia esforçada la llengua nostra sobre l’aragonesa en lo regne de València i en aqueixes illes.

(continuarà…)

Anuncis