Posts Tagged ‘cinema’

h1

ARA TOCA “UN RIU DE CRIMS”

14 Març 2011

El diari Ara, a la seva edició de diumenge 13 de març del 2011, a la pàgina 50 publica l’article de Josep Lambies La novel·la negra catalana ensenya les seves millors cartes. A Lambies l’interessa el tema, prou com per comprar-se llibres del gènere i a sobre dedicar temps a preparar i redactar l’article, que se centra en dos reculls d’històries curtes de sèrie negra: Crims. Cat i Un riu de crims.

Pere Tordera encanonant quatre membres de la banda (Foto: Pilar Garriga).

La societat sembla que ha canviat de manera que ara es possible plantejar un recull d’històries negres, ben negres, emmarcades en un entorn de petites ciutats i pobles d’ambient fonamentalment rural, com és la geografia humana de les terres de l’Ebre.

Cal no oblidar però l’antiga tradició del cançoner, amb les seves històries de lladres de camí ral, i la literatura de fil i canya recollint les figures dels bandolers del XVII, que són històries no gens urbanes.

Per què aquesta embranzida ebrenca dins de la narrativa catalana i el gènere negre? Doncs perquè des de fa uns pocs anys hi ha un parell de novelistes negres i ebrencs que publiquen: Jordi Pijoan* i Fede Cortés**. I perquè hi ha un instigador d’actes literaris criminals que es diu Octavi Serret i té el cau, disfressat de petita llibreria, a Vall-de-roures, capital del Matarranya. Tot plegat, amb el suport d’un editor***.

Josep Lambies  recull això, i més, en el seu article, il·lustrat amb dues fotografies. Una, de Francesc Melcion, amb tres autors de crims.cat i el Magnus Compilator d’Un riu de crims; a l’altra, de Pere Tordera, apareixen quatre autors d’aquest recull d’històries ebrenques ben negres i criminals.

Fragment de l’article publicat al diari Ara, amb la fotografia de Pere Tordera.

*    Jordi Pijoan, a més de compilador d’Un riu de crims, és coautor de dues novel·les negres en col·laboració amb Manel Barrera, Tu no m’estimes i Sang culé, que desenvolupen la seva trama entre dos pols geogràfics: Barcelona i les terres de l’Ebre. També ha publicat el recull d’històries fantàstiques Mitja dotzena d’ous, que majoritariament (quatre dels sis relats) tenen aspectes que permeten qualificar-los alhora de negres i fantàstics.

**  Fede Cortés és el creador de la delirant parella de detectius, els germans Johnson & Johnson, protagonistes d’una sèrie amb tres títols publicats: De Tots Sants a les rebaixes de gener, La poesia no fa ombra i El català és un misteri poètic? Fede és tan reconsagradament criminal que a voltes també escriu versos, amb els quals fins guanya premis.

*** Consulteu les sucoses fitxes d’aquests i altres reconeguts criminals de la banda, basades en el testimoni de Fede Cortés, a l’apartat de Els còmplices, pp. 401-412 d’Un riu de crims. Del pròleg no us en dic res, és escrit a Salamanca. I de les notes del compilador val més no parlar-ne: podria subscriure-les i a sobre parla bé de tothom. Quin cas, aquest Pijoan! I en Josep Lambies, un altre. A aquest li recomanaria especialment una pel·lícula, no gens ebrenca però molt negra, tan negra que és una història disfressada de la resistència armada antifranquista de l’anarquisme català: A tiro limpio (1963), d’en Paco Pérez-Dolz. Encara que no sigui literatura, una pel·lícula és narrativa. I té un guió.

Anuncis
h1

I per dijous, MITJA DOTZENA D’OUS a Terrassa

13 Setembre 2010

Durant el procés de creixent urbanització del Principat enregistrat al primer terç del segle XX, l’avicultura s’industrialitza progresivament i la capital indiscutible d’aquesta activitat agropecuària és la ciutat de Reus. Per aixó, durant la guerra Reus ha de guanyar el repte d’incrementar la producció d’ous de gallina per alimentar la població catalana. És el que, des del govern de la Generalitat, s’anomena La batalla de l’ou.

MITJA DOTZENA D’OUS és un llibre que res no té a veure però amb la reusenca batalla de l’ou. L’autor hauria pogut fer-ho, al capdavall és historiador, de la branca de l’arqueologia. Però no, després d’haver lliurat a la premsa especialitzada tot de papers sobre el món dels ibers, el senyor Pijoan participa en diverses obres col·lectives de narracions curtes, publica dues novel·les en col·laboració amb Manel Barrera (1955-2010), també historiador, i ara ens ofereix aquest aplec de sis històries curtes que ens aproximen al món dels fenòmens dits paranormals.

Cal dir que un dels trets característics del senyor Pijoan i dels seus llibres és el seu sentit de l’humor, ex-aequo amb una evident crítica social i molt especialment una punyent aproximació satírica, per no dir sarcàstica, a la política real i quotidiana. Aquests trets es fan evidents també en un volum de cròniques paranormals com MITJA DOTZENA D’OUS.

Convé subratllar que al relat “Ni que la mort ens separi” hi ha referàncies a la guerra del 36, que “Un mal esguard” és alhora un homenatge a l’ “Informe per a l’Acadèmia” de Kafka ensems que un sarcàstic i peculiar reconeixement honorífic d’aquells polítics que, com el personatge de còmic Iznogud, l’infame, volen ser califa en lloc del califa i a qualsevol preu. “El dormilega” és una història ben àcida que té les arrels en un dels films primerencs de W. Allen, mentre “Un contracte draconià” és una visió del món editorial emmarcat dins la lluita entre l’àngel i el diable. “Psicofonia per a principiants” és una aproximació a l’explotació de la credulitat humana com a negoci, amb final sorpresa inclòs, mentre “La mar que ens sotja” erotitza un mite d’Andersen.

Jordi Pijoan i Jordi Peñarroja a la carpa de LLIBRES de la 9a Mostra d’Entitats dels PP.CC., que organitza Gent de la Terra al Pg. de Lluís Companys, el proppassat Onze de Setembre. (Fotografia: Maria Miró).

Els relats van precedits per “Esperits: un mite a les portes de la comprovació científica en el segle XXI”, un pròleg que és un homenatge a Stanislav Lem (un dels més destacats i polifacètics autors polonesos de la segona meitat del segle XX),  signat pel professor Georges P. Redcliff, alter ego de Jordi Peñarroja, que presenta MITJA DOTZENA D’OUS a la llibreria Abacus de Terrassa el proper dijous, 16 de setembre, a les set del vespre.

h1

El President a París

18 Juliol 2010

El millor comentari crític de la novel·la històrica El President a París és, probablement, el que va escriure Joan Francesc Escrihuela als blocs de Vilaweb el 2007.

He descobert entre les novetats editorials d’aquest Sant Jordi un llibre ben curiós, El President a París, de Jordi Peñarroja, editat per Llibres de l’Índex. Es tracta d’un relat de ficció històrica sobre un fet real, el judici al que fou sotmès Francesc Macià com a cap militar d’un escamot armat que pretenia alliberar Catalunya de la dictadura del general Primo de Rivera entrant al Principat pel coll d’Ares el novembre de 1926.

El llibre ens narra una suposada pel·lícula que s’hauria rodat en els estudis Kinefon del barri de Les Tres Torres de Barcelona en plena guerra civil el 1937. El més innovador del relat és que el seu autor, gran coneixedor del lèxic cinematogràfic, ens descriu la història a partir del punt de vista de l’equip de rodatge, començant pel casting per trobar l’actor protagonista que farà de coronel Macià, fins als que faran de tribunal, acusats, testimonis i advocats. La narració està feta a tres bandes, en primer lloc: el temps present literari que és situat a la Barcelona del 1937 durant la II República. En segon lloc: la narració dels Fets de Prats de Molló del 1926 que anem descobrint a mesura que es desenvolupa el judici que s’esdevingué a París. I, en tercer lloc: la convivència de l’equip tècnic. Actors, director, personal dels platós i encarregats del bar dels estudis fan que, a través dels seus diàlegs, anem descobrint la dura vida que es vivia a la ciutat de Barcelona en plena guerra civil, sotmesa als durs bombardejos de l’aviació feixista del Duce italià en suport del seu homòleg, el general Franco.

En llegint aquest llibre hom té la sensació que ho veu tot a través d’una càmera de cine, tot hi és detallat: els enquadraments, les panoràmiques, les preses en picat i contra picat, la il·luminació, l’escenografia i la direcció dels actors, tot plegat fa que hom revisqui el judici que s’esdevingué realment al París del 1927 contra els conjurats catalans i que tingué d’enormes ecos dins la premsa francesa i internacional. El més trist d’aquest fet és que l’operació militar fracassà per mor d’un traïdor que anà a denunciar-ho a la gendarmeria francesa. Malauradament la nostra història encara es repeteix: actualment hi ha qui posa per endavant a la causa catalana el fet de ser d’esquerres, dretes, de centre, de dalt o de baix per sobre dels interessos de Catalunya.

Joan Francesc Escrihuela