Posts Tagged ‘Ebre’

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 8

19 Novembre 2011

TORTOSA, PORT DE MAR

Tortosa té una situació que Despuig entén molt bé: bon clima, bon siti, molt comerci per la mar i per lo riu i també per la terra, dos ports a la mar, e igual dis­tancia a les tres principals ciutats de la Corona, i en la mateixa està de la de Mallorca; molta còpia d’haveries, de sal i de peix major, de varietat i abundància de frui­tes, gran longitud i latitud de térmens, molta llibertat per sos privilegis (Col·loqui sisè).

Imatge vuitcentista de Ciutat de Mallorca. Tortosa és pràcticament equidistant de Barcelona, València i Palma. 

     El port Fangós, que la  sorra torna impracticable a la fi del segle XIV (lo port Fangós que vui ja no és port, sí, un gran estany a qui dien lo Pantà), és punt de partida de moltes empreses dels reis Pere el Gran (Pere dels francesos, l’anomena en Despuig), Jaume II, Pere III, Martí l’Humà (quan era només duc de Montblanc), etc.

Figura jacent de Jaume II, a la seva tomba de Santes Creus, i Martí I, malalt, segons el retaule de St. Sever de la catedral de Barcelona, dos dels reis catalans que han embarcat al port Fangós. (Fotos: Jordi Peñarroja)

     La pèrdua d’aquest port queda compensada, perquè com nota el mercader Fàbio al Col·loqui sisè, a Tortosa tenim lo comerci del riu, que és una cosa importantíssima i de molta gran utilitat, per aquells dos ports d’Alfac i de l’Ampolla, que tenim a la mar, dins nostre terme.

Enteixinat renaixentista sobre el forat de l’escala del palau del Lloctinent, a Barcelona, obrat durant el regnat de Carles I d’Àustria amb fusta de Tortosa transportada per via marítima. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Aquesta equidistància de les principals ciutats de la corona catalana, per terra, mar o riu, i els seus ports, de riu i de mar, fan important Tortosa.

Vaixells de càrrega, de buc rodó, en una xilografia siscentista. 

     La revifada econòmica a cavall del conreu de l’arròs frena només momentàniament la crisi generada per l’esquarterament del territori nacional a partir de 1714. Una maniobra accentuada a partir de la divisió provincial vuitcentista i parcialment frenada per la persistència dels límits eclesiàstics, quan bisbats com els de Lleida i Tortosa serveixen d’ens aglutinadors.

Amb el declivi del tràfic fluvial, i del comerç en general, la llotja de Tortosa perd les seves funcions.

     Durant el segles XIX i XX, les transformacions de la xarxa viaria repercuteixen negativament sobre algunes localitats. Cardona, per exemple, deixa de ser una cruïlla important i esdevé una localitat marginal. Tortosa perd la proximitat a la carretera general que substitueix el camí ral i més endavant també queda en situació relativament marginal respecte a la nova autopista. Tampoc queda sobre dins del traçat de la xarxa ferroviària principal. De cop i volta, Tortosa ja no és la ciutat del pont i, a sobre, veu com desapareix la navegació per l’Ebre. L’augment del tonatge dels vaixells a vapor, seguits per les motonaus, afecta el caràcter comercial dels ports dels Alfacs i l’Ampolla, que ara, a més, resten fora del municipi…

A Tortosa, eix del territori, a cops de progrés la fiquen subtilment en un cul de sac.

(continuarà…)

Anuncis
h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 7

11 Novembre 2011

EL DELTA, ENTRE EL PEIX I L’ARRÒS

La introducció vuitcentista del conreu de l’arròs, acompanyada per la colonització del delta a gran escala, ha canviat bona part de les terres del delta. N’ha canviat el paisatge, que s’ha tornat en bona part agrícola i, en certa manera, semblant al de l’Albufera valenciana o al que envolta la ciutat de Sueca, a la Ribera baixa, amb els seus arrossars.

Els arrossars de Sueca, regats amb aigües del Xúquer, dibuixen un paisatge, amb les serres de la Murta i les Agulles tancant el panorama, semblant als arrossars del delta de l’Ebre quan es mira el Caro. (Foto: Maria Miró)

     Fins a l’arribada de l’arròs, el delta de l’Ebre és un territori d’estanys i aiguamolls, santuari de salvatgines, refugi de malfactors, escenari de singulars pesqueries i font endèmica de febres.


Un recó del delta que el 1987 conserva l’aparença de no haver canviat en segles. (Foto: Jordi Peñarroja) 

  L’arròs ha ruralitzat el delta i, com abans a València, ha contribuït a erradicar les febres amb les espècies piscícoles associades, devoradores de larves de mosquit.  I l’arròs ha portat com acompanyament la carxofa. Una paella sense carxofa és una paella coixa. Un plat més antic que la paella és però l’anguila. A Tortosa i el delta, l’anguila es cuina molt bé.

Arrossar d’Amposta. (Foto: Jordi Peñarroja) 

   Les noves devocions dels urbanites per la cuina (més aviat la taula) i la natura domesticada i acotada ha obert pas al turisme, quan els espais naturals que l’agricultura encara no havia guanyat es declaren Parc Natural. Els parcs, amb els seus caminets amb baranes i senyals, tenen per a la natura la mateixa funció que les reserves per als indis. Lamentablement, els límits que marquen parcs i reserves són necessaris en el món actual. I visitar-los es ven com aventura. Vejats miracle!, que deia en Turmeda.

      El Col·loqui sisè de Cristòfol Despuig és crític amb la qüestió del Delta i ens il·lustra sobre aquest territori i els seus problemes tal com són al segle xvi i, de retruc, posa en evidència els canvis enregistrats.

   Al seu alter ego Fàbio, el mercader tortosí, fa dir: Oït he jo que feia gran destorb a l’aument d’aquest poble unes aigües empantanades que ab sobres de tem­poral se resten en unes partides del terme, ací davant nosaltres, casi juntes, que es diu Castellnou i Vila-roja; i he oït que si vénen a ésser tants los temporals que les aigües d’aquestes dos partides se junten ―que com a ve­ïnes se pot fer i es sol fer―, que en aquells anys que açò s’aconté, no s’escusen febres mortals ací; i sé dir-vos que jo les hi he vistes dos vegades, tals que no devien res, en ser cruels, a pestilència; i deien que açò les causava. Es­pecialment en l’any mil cinc-cents vint-i-cinc i en l’any 1547 foren tan braves, que arruïnaven la ciutat, no menys que la deixà arruïnada la pestilència que fonc en l’any 1520 i 21, i també en l’any 30, que totes aquestes calamitats he vistes jo en mon temps sobre aquest poble.

El bot tradicional del delta, de fons pla per poder navegar en aigües somes, és a punt de desaparèixer. La imatge és de 1987, amb l’illa de Buda al fons. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Per altra banda, se li esmena la plana a don Pedro, el cavaller valencià, quan dubta de la qualitat del peix dels estanys del delta afirmant que aqueix peix que dieu que es pren en los estanys no sera tan bo com l’altre, almenys no ho és lo que es pren en l’Albufera de València, que sera com aqueixos estanys. I torna a ser el mercader qui el contradiu amb raonaments interessants: són boníssims, perquè la mar entra e ix en aques­tos estanys ordinariament, i l’aigua de pluja no s’hi pot replegar ni empantanar com en l’Albufera de València.

La relació de les arts dels pescadors tortosins, que van a mar, al riu i als estanys, segueix contant Fàbio, formen un conjunt impressionant: los enginys i los aparells que los pes­cadors d’ací tenen per a pendre lo peix i de quantes ma­neres lo prenen i que varietats de noms d’eixàrcies tenen, espantar-vos-hi heu. Tenen primerament una eixàrcia a qui dien ells la brogina, que és la reina de totes les eixàrcies, la qual té mil i dos-centes braces de llargària; és tan caudalosa esta eixàrcia que en nostres dies abraça i traga d’un vol passades mil paneres de peix, i cada pa­nera fins a sis arroves de peix, poc més o menys; tenen bolitxs, cintes, tirones, rebordes, soltes, caracons, tirs sabogals per als estanys, tirs sabogals per al riu, tonaires, palangres per a reigs, palangres per a anguiles, boletxes, arcinals, ralls, reixagues, pantenes, bertrols, anguileres, nanses, camallocs, morells, sepieres, ventoles, salabres, manegues esturionals; ab tots aquestos instruments, se­nyor, se pren, senyor, en la mar, en los estanys i en lo riu.

La vegetació lacustre del delta entra en l’Ebre, per on veiem navegar cap a mar, el 1987, un bot de pesca, de disseny tradicional i motoritzat. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Algun del peixos que hom trobava a l’Ebre tortosí en temps de Despuig, com l’esturió, s’han extingit per sobrepesca i augment de la contaminació de l’aigua. D’altres els hem oblidat recentment, com la saboga, que és un peix que suporta bé aigües de salinitat diversa i és troba a la mar però també en estanys propers i s’endinsa força dins l’Ebre. La saboga és peix blau semblant a la sardina, però de llargada semblant al verat. Aixó sí, és més espinós que el sorell, i per això avui no arriba al mercat. La raó és que la majoria del públic ha perdut progressivament  l’habilitat de separar les espines durant la segona meitat del segle xx, com a conseqüència de canvis d’hàbits de consum, centrat ara en la demanda de peix “sense espines”, com el rap i preparats congelats diversos. Però abans era molt apreciat, fins per cavallers. Així consta al sisè i darrer del Col·loquis quan, la vigília de la partida de don Pedro cap a València, Fabio i don Lúcio l’obsequien amb una sortida de pesca en barca al riu i l’èxit els acompanya.

Lúcio: Ab totes les raons se fa dring. No us oblideu de pen­dre, ans que ixcau d’aquí de la barca, aqueixes dotze sa­bogues que havem mort, que les haurem de menester!

Don Pedro: Jo almenys ne vull dos per a portar-me’n demà en pa per al camí.

Fàbio: Serà molt ben fet, que sabogues no se’n troben en tota part…

Però allò que un cavaller del segle XVI valora i troba delitós, ho menysprea avui el consumidor de peix de supermercat. El màrketing i la globalització tenen efectes colaterals a la cuina.

La vegetació del delta facilitat bons amagatalls per a les embarcacions petites. (Foto: Jordi Peñarroja)

Es interessant també notar que el cavaller pensa abans en portar menjar per al viatge que no pas en parar en alguna fonda. I anar de Tortosa a València, uns dos-cents quilòmetres, representa una bona cavalcada, amb descansos obligats tant per al cavall com per al genet. I el peix fregit es conserva raonablement bé sense nevera. També la idea de portar-lo en pa ens parla de la pràctica de l’entrepà molt abans que els anglesos provin d’apropiar-se la idea.

(continuarà…)

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 6

29 Octubre 2011

MAR, RIU, PLA, MUNTANYA

El terme de Tortosa és a hores d’ara força més reduït que al segle XVI, tot i ser encara considerable. En temps de Despuig, l’extens terme de Tortosa abasta un territori que, a partir del nucli urbà, s’escampa per més d’una comarca actual i va des del massís del Port, amb cims que s’acosten als 1500 m, fins al delta de l’Ebre, literalment al nivell del mar. Tortosa reuneix així una quantitat i varietat de terrenys increïble. I els té arran del mar i articulats pel riu, el pare Ebre.

La muntanya costeruda, i fins abrupta, s’alça junt a les fèrtils terres al·luvials que han aplanat el fons de la cubeta de l’Ebre i formen les zones humides al delta, insalubres fins fa poc i encara fràgils i inacabades , que el cronos geològic s’escola a un ritme diferent al temps dels homes. Tortosa i la seva rodalia conformen així, des del món dels ibers fins al moment actual, un panorama de gran varietat, tant paisatgística com d’activitat humana. Canviant, però sempre divers.

A partir del riu, una terra plana i rica amb el teló  de les muntanyes tancant l’escenari. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Despuig ho reconeix i valora al Col·loqui sisè. En aquestes pàgines, i per boca del mercader Fàbio, un dels seus alter ego, sintetitza la relació de paisatges i recursos tortosins: Han-vos dit la veritat, que són tantes les coses que ací tenim, que no menys vos meravellareu que de les que haveu oïdes. Ací tenim, primerament, forment, i encara que no tant com n’havem menester, tenim emperò la for­ma per a proveir-nos-ne facilíssima, que per aquest riu los colam d’Urgell i d’Aragó, i per altra part lo pont de Morella, que és un altre Urgell, no està ací a dos dies; i com tot falta, la mar nos remedia.

Per compensar el seu particular dèficit cerealistic, Tortosa fa arribar per l’eix fluvial Segre-Ebre el blat urgellenc. A la imatge, camp de blat a tocar de la fortalesa ibera dels Vilars, a Arbeca, on acaba la plana urgellenca. (Foto: Jordi Peñarroja)

Queda clar que la comunicació és habitual amb l’Urgell, que abans de l’obra vuitcentista del canal d’Urgell és terra de secà i fonamentalment cerealista, com la Segarra. Però també amb Morella i tes terres dels Ports.

Morella, vila reial des dels temps de Jaume I, és proveïdora de Tortosa al segle XVI. Ciutat de l’antiga Ilercavònia, és dins del bisbat tortosí. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Segueix Despuig parlant dels recursos de Tortosa, el 1557, per boca de Fàbio: Més avant, ordis i al­tres pans menuts, cànems i llins, llavors de cebes i de cols, i són estes dos sements ací tan estremades, que les porten per tot lo món i especialment si són de l’horta de Pimpi; olis que mai s’agoten, com los blats en Urgell, i los millors que sien en Europa; vins, i molt bons, espe­cialment los clarets; figues, garrofes, mel i cera, peix en increïble quantitat; solsores per a sabó, soses per a vidre, roja per a tenyir, roudor per a adobar, gualda també per a tenyir, sal en gran abundància, seda hi va en grandíssim aument, fusta en infinit número i la millor, o almenys la més fort d’Espanya; alquitrà, pega, trementina, carbó, llenyes ab gran fartura, palmes en grandíssima quanti­tat, que posades en obra ne carreguen vaixells, aquestes són palmes bordes, també n’hi ha veres, moltes i molt bones; espart, i encara que poc, mas és molt fort; ha hi també algeps per a obrar cases, molt i molt bo, i l’he vist jo en mon temps tan mercat que no costava a més de vuit sous lo cafís d’ací, que seria a raó de poc més de dos sous i mig lo vostre cafís València. Així mateix hi ha guix per a posar la verema, molt bo.

La introducció del conreu de l’arrós al segle XIX ha canviat el paisatge del Delta però, sobretot, ha ajudat a erradicar-ne les febres. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Cal notar que no s’esmenta l’arrós, un conreu que no s’introdueix al delta de l’Ebre fins ben entrat el segle XIX i que n’ha canviat el paisatge i les condicions de vida.

En aquesta imatge de les dunes del delta de l’Ebre, del 1987, trobem un exemplar descendent de les “vaqueries” esmentades per Despuig al seu llibre. (Foto: Jordi Peñarroja)

    La ramaderia tortosina és avui ben diferent dels temps d’en Despuig. El bestià de peu rodó ha estat substituït per vehicles a motor, com arreu del país. Hi ha però encara ramaderia bovina, i els correbous són una festa molt antiga que es manté viva en aquestes contrades.

Vedell de ramaderia ebrenca al correbous d’Horta de Sant Joan, el 2002. (Foto: Jordi Peñarroja)

     El fet és que al 1557 ha hi vaqueries, eguasseries, moltes i molt belles, bestiars llanars, i és la disposició de la terra tan gentil per a hivernar-los, que quiscun any se n’omple esta ribera; per cert, que hi ha hagut any que hi són vinguts vuitanta mília caps de bes­tiar llanar a hivernar ací en aquest terme. La llana d’al­guns dels bestiars que són naturals d’ací és tan fina com és la de Castella, de la qual se fan draps trentens i vint­-i-quatrens finíssims. Ha hi porqueries; ha hi cabreries, moltes i molt bones.

El cavaller Cristòfol Despuig és un cavaller modern i el seu negoci ja no és la guerra, és el comerç. En la seva percepció del món, renaixentista, el comerç té un paper important i ho expressa sense embuts: I sense tot açò tenim lo comerci del riu, que és una cosa importantíssima i de molta gran utilitat, per aquells dos ports d’Alfac i de l’Ampolla, que tenim a la mar, dins nostre terme.

El port de Sant Carles de la Ràpita, als Alfacs, és ara una base de pescadors i un complex d’amarradors per embarcacions esportives. (Foto: Jordi Peñarroja)

   El port d’Alfac, que nosaltres pluralitzem, és el lloc triat per la borbònica majestat de Carlos III per aixecar el seu San Carlos, avui Sant Carles de la Ràpita. Del somni megalòman d’aquell Borbó, fill de Felipe V, en resta la població, que recorda el castell i monestir de la Ràpita sobre les ruines del quals s’edificà. La manca de diners i la sorra inutilitzant el teòricament navegable canal de la dreta de l’Ebre aborten el projecte en començar el regnat del següent Borbó, Carlos IV. La Ràpita té una flota pesquera que captura un peix de gran qualitat. A l’altra banda del delta, l’Ampolla, també municipi independent de Tortosa, és encara un important port de pescadors i, ara també, esportiu.

Al Parc Natural del Delta de l’Ebre hi ha estanys i aiguamolls, amb característica vegetació. A més de ser àrea de nidificació per a moltes espècies d’aus, migratòries o no, ens conserven un tros de paisatge del Delta sense gaire canvis  respecte al que coneix Despuig. La imatge és de 1987. (Foto: Jordi Peñarroja)

   I per acabar, el repàs elogiós dels productes tortosins que fa el mercader Fàbio, Despuig mateix, relaciona per postres les fruites més escollides, que acompanya amb olors exquisides i un variat assortit de plantes remeieres: Més avant tenim, per a coses de delit i de vista, mol­ta abundància de totes sidres com són poncirs, llimes, llimons de Cetalia, dels altres llimons comuns, naranges, toronges de que es fan mil delicadures d’encamilades cobertes d’aquesta verdor, que és glòria de veure-les. Així mateix tenim moltes fruites, molt bones i saboroses, te­nim tàperes, fonoll marí, bargallons, cosa infinida; ai­gües estil·lades d’olors com són, aigua nafra, aigua-ros, aigua de mosqueta, aigua de trèvol, aigua de murtra i altres, una cosa estremada –especialment de la nafa se’n fa tanta que se’n proveeix la mitat d’Aragó–, aigües cor­dials d’arboç, d’agrielles, d’endívia, de bugalosa i de sàlvia, d’husia, d’eufràsia, de romer, d’alfàbrega, de bor­raines, de romaní i de totes les altres, és una cosa increïble. Sé dir-vos, senyor, açò, que són tantes les herbes que dins d’aquest terme naixen bones per a la salut dels hòmens, de les quals se serveixen los apotecaris, que sinó són algunes poques, totes les demés que en Espa­nya poden trobar-se, se troben ací; i entre les altres s’hi troba la sarsaparrila, ab que curen lo mal de sement, i l’herba escurçonera. 

(continuarà…)

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 5

20 Octubre 2011

L’EIX DE L’EBRE

Fins al segle XVIII, l’Ebre és un eix econòmic important, fins navegable, amb les limitacions d’un cabal irregular i les dificultats que representen les seves goles.

Però que una ciutat històrica i tan tradicionalment catalana domini el curs inferior de l’Ebre no agrada als castellans i menys encara als borbònics. És per això que a la segona meitat del segle XVIII, el rei Carlos III, fill de Felipe V de Borbon, pensa en l’Ebre com a via de sortida al mar per a Saragossa i l’Aragó, amb un port nou, Sant Carles de la Ràpita, al que la navegació fluvial accediria per un canal obert a la dreta de l’Ebre. Tot de passada, aquesta acció és una maniobra per enfrontar unes provincias colonials, conquerides de poc, que han estat unides sota un altra corona fins a 1714. En la mateixa direcció, el projecte apunta a degradar i empobrir Tortosa i el seu comerç. El riu i els corrents marins boicotegen en bona mesura aquest somni borbònic. El despotisme, il·lustrat o no, sempre és despòtic i antidemocràtic. I malgrat la força del despotisme borbònic, l’Ebre és sorrut i  iber. El canal carolí de la dreta de l’Ebre es fa, però lluny de servir per a eix navegable, acaba sent un canal només per a regar.

Canal de la dreta de l’Ebre, vora Amposta. (Foto: Jordi Peñarroja)

     La importància del riu com a via de navegació per a mercaderies i eix vertebrador del territori, des Pirineus al mar, la posa en evidència Joan Amades en parlar dels rais i els raiers: Antany, els rais solien baixar fins a Tortosa.

L’eix fluvial Segre-Ebre uneix els territoris de l’Alt Urgell fins al Baix Ebre. A la imatge, detall del claustre de la Seu d’Urgell. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Continua Amades, parlant dels rais: Els que bai­xaven pel Segre, d’Oliana a Ponts solien invertir de tres a qua­tre dies. Fins a Lleida, n’invertien un i mig. Arribaven fins a Mequinensa, on, pel junyent d’aquest riu amb l’Ebre, passaven a aquest altre, i seguien Ebre avall, fins a Tortosa, on arribaven al cap de quatre o cinc dies. És una navegació difícil i, en determinats moments, perillosa. En fer-se fosc, els raiers s’aturen, la navegació nocturna resulta massa arriscada. Amades explica què fan a les nits: Cada colla tenia un avisador, que, dies abans, feia el recorregut i anunciava la probable arribada dels rais a les cases on feien posada, per tal que estiguessin preparades.

Lleida i el riu Segre a principis del segle XX, en una postal de Roisin.

     Segons Amades, a principis del segle XX, els raiers encara baixen de trenta a quaranta mil peces (troncs) pel Segre, i altres vint mil peces per la Noguera. A mesura que el país s’electrifica i augmenta els regadius gràcies a la construcció d’embassaments als rius i l’aparició de carreteres asfaltades i camions, de tonatge creixent, s’acaben els rais i els raiers al Segre, les Nogueres , el Cinca i el mateix Ebre.

Mequinensa el 1974, a punt de ser engolida per les aigües de l’embassament. (Foto: Jordi Peñarroja)

     També s’esvaeix un altre aspecte del tràfic de mercaderies per l’Ebre, els llaüts. Aquestes embarcacions, que sovint naveguen sense aturar-se quan arriba la fosca de la nit, són ara pur record. La seva navegació i transcendència han quedat fixades per Jesús Moncada, escriptor de Mequinensa a Camí de Sirga, la seva documentadíssima novel·la etnogràfica sobre la darrera època de la navegació per l’Ebre.

Llaüt aparcat vora el riu a Riba-Roja (Ribera d’Ebre), el 2008. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Als llaüts els ha mort el mateix que ha acabat amb els rais, un progrés tecnològic sotmès a la voluntat d’un govern foraster que, recordant a Manuel de Pedrolo i d’acord amb ell, hem de qualificar com a colonial.

Comporta de l’embassament de Flix (Ribera d’Ebre), el 1974. Al fons hom pot veure el complex de la contaminant indústria electroquíca . (Foto: Jordi Peñarroja)

     Lo riu és vida, diuen a Tortosa i les terres de l’Ebre. És cert i fan bé defensant l’aigua del riu i el Delta contra trasvassaments depredadors i salvatges projectats al servei de polítiques colonials. Però l’Ebre és molt més que aigua. Lo riu és vida perquè uneix un territori. Lo riu és vida perquè fa país.

Pintada a Tortosa. (Foto: Jordi Peñarroja)

(Continuarà…)

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 4

16 Octubre 2011

LA CIUTAT DEL PONT

Tortosa és una històrica cruïlla de camins. De fet, la cruïlla de dos eixos.

Un és l’eix de l’Ebre, que comunica amb el mar un ample rerepaís, que arriba al Pirineu.

L’altre és un antic camí, probablement anterior a l’esclat de la cultura ibera, i que després els romans aprofiten i anomenen d’entrada via Heràclea i, posteriorment, quan la República esdevé Imperi, Via Augusta. Sobre aquesta carretera, Tortosa és el pas de l’Ebre i acaba sent, com Avinyó al Roïna, la ciutat del pont.

Sense Ebre no hi hauria Tortosa. Tortosa és l’Ebre.  (Foto Jordi Peñarroja)

     El pont de Tortosa no és però un pont de pedra. A Tortosa hi ha un pont de barques.

Van der Wyngaere dibuixa Tortosa i el seu pont de barques el 1563, que Despuig descriu el 1557 per boca del mercader tortosí de Los col·loquis, Fàbio: Mirau també lo cappont que ací tenim, davant los ulls, quant alegre i quant profitosa obra és!, per la qual ha pogut corregir-se la forma del sustentar aquest pont tan artificiosament fabricat sobre aquestes deu barques, que tostemps esta­rà millor que no estava, i les barques no eixiran tan envellides com solien, per no ésser onze com eren, que aquest bé, entre los altres, nos ha aportat esta alegríssi­ma obra (Col·loqui 4).

L’Ajuntament de Tortosa té una placa informativa vora l’antiga estació del tren de la Cava on hi ha gravada sobre metall una reproducció del dibuix descriptiu que va fer Van der Wyngaere de Tortosa i lo pont de barques. (Foto: Jordi Peñarroja)

     El cavaller valencià don Pedro afegeix que en lo cap d’aquest pont me recorde també que hi havia puntals, i sobre d’ells anaven un tros, com en lo pont de Fraga o de Sent Boi (Col·loqui 4).

El 1148, quan Ramon Berenguer IV assetja i pren Tortosa als sarraïns, talla lo pont de barques, que llavors ja existeix, per barrar el pas a possibles socors per als assetjats.

Després de la conquesta, el pont triga a refer-se.  Per passar el riu a Tortosa, el 1221 consta que hi ha el servei d’una barca . Vint anys després, el 1241, ja hi ha documentació que parla de lo pont de barques. Aquest pont, que demana un acurat manteniment, es manté fins a l’incendi del 4 de juliol de 1892, que el destrueix.

Abans, la construcció del pont del ferrocarril (1867-1868), de ferro, ja anuncia que els temps estan canviant.

El pont del Ferrocarril, a Tortosa, vist des de la Suda. (Foto: Maria Miró)

(Continuarà…)

h1

ARA TOCA “UN RIU DE CRIMS”

14 Març 2011

El diari Ara, a la seva edició de diumenge 13 de març del 2011, a la pàgina 50 publica l’article de Josep Lambies La novel·la negra catalana ensenya les seves millors cartes. A Lambies l’interessa el tema, prou com per comprar-se llibres del gènere i a sobre dedicar temps a preparar i redactar l’article, que se centra en dos reculls d’històries curtes de sèrie negra: Crims. Cat i Un riu de crims.

Pere Tordera encanonant quatre membres de la banda (Foto: Pilar Garriga).

La societat sembla que ha canviat de manera que ara es possible plantejar un recull d’històries negres, ben negres, emmarcades en un entorn de petites ciutats i pobles d’ambient fonamentalment rural, com és la geografia humana de les terres de l’Ebre.

Cal no oblidar però l’antiga tradició del cançoner, amb les seves històries de lladres de camí ral, i la literatura de fil i canya recollint les figures dels bandolers del XVII, que són històries no gens urbanes.

Per què aquesta embranzida ebrenca dins de la narrativa catalana i el gènere negre? Doncs perquè des de fa uns pocs anys hi ha un parell de novelistes negres i ebrencs que publiquen: Jordi Pijoan* i Fede Cortés**. I perquè hi ha un instigador d’actes literaris criminals que es diu Octavi Serret i té el cau, disfressat de petita llibreria, a Vall-de-roures, capital del Matarranya. Tot plegat, amb el suport d’un editor***.

Josep Lambies  recull això, i més, en el seu article, il·lustrat amb dues fotografies. Una, de Francesc Melcion, amb tres autors de crims.cat i el Magnus Compilator d’Un riu de crims; a l’altra, de Pere Tordera, apareixen quatre autors d’aquest recull d’històries ebrenques ben negres i criminals.

Fragment de l’article publicat al diari Ara, amb la fotografia de Pere Tordera.

*    Jordi Pijoan, a més de compilador d’Un riu de crims, és coautor de dues novel·les negres en col·laboració amb Manel Barrera, Tu no m’estimes i Sang culé, que desenvolupen la seva trama entre dos pols geogràfics: Barcelona i les terres de l’Ebre. També ha publicat el recull d’històries fantàstiques Mitja dotzena d’ous, que majoritariament (quatre dels sis relats) tenen aspectes que permeten qualificar-los alhora de negres i fantàstics.

**  Fede Cortés és el creador de la delirant parella de detectius, els germans Johnson & Johnson, protagonistes d’una sèrie amb tres títols publicats: De Tots Sants a les rebaixes de gener, La poesia no fa ombra i El català és un misteri poètic? Fede és tan reconsagradament criminal que a voltes també escriu versos, amb els quals fins guanya premis.

*** Consulteu les sucoses fitxes d’aquests i altres reconeguts criminals de la banda, basades en el testimoni de Fede Cortés, a l’apartat de Els còmplices, pp. 401-412 d’Un riu de crims. Del pròleg no us en dic res, és escrit a Salamanca. I de les notes del compilador val més no parlar-ne: podria subscriure-les i a sobre parla bé de tothom. Quin cas, aquest Pijoan! I en Josep Lambies, un altre. A aquest li recomanaria especialment una pel·lícula, no gens ebrenca però molt negra, tan negra que és una història disfressada de la resistència armada antifranquista de l’anarquisme català: A tiro limpio (1963), d’en Paco Pérez-Dolz. Encara que no sigui literatura, una pel·lícula és narrativa. I té un guió.

h1

Un riu de crims a Vall-de-roures

18 febrer 2011

La II Trobada de Gènere Negre del Matarranya ha estat el marc de la presentació del recull Un riu de crims, un volum de 416 pàgines que aplega la col·laboració de 24 autors que aporten relats del gènere negre, a més d’altres textos complementaris.

Octavi Serret oferint Un riu de crims (Foto: Jordi Peñarroja)

Octavi Serret, reconegut terrorista cultural, ha instigat aquesta criminal conxorxa literària i editorial. Per a perpretar el delicte, una desfermada successió de sexe, droga i… violència, ha aconseguit imposar una banda (the gang) d’assassins (the killers) obsesos pel sexe oral (usuaris de la llengua pròpia).

Vall-de-roures, capital ebrenca del gènere negre. (Foto: Jordi Peñarroja)

Un bona peça important de la banda és en Jordi Pijoan-López. Aquest angelet de la terra és coautor de la novel·la negra Tu no m’estimes, on el crim desfermat i finalment castigat (o no) combina amb el sexe arrauxat que acaba en relació estable. En resum, novel·la negre i rosa, cosa que no ha de sorprendre ningú: clàssics de tots els gèneres com ara Tirant lo Blanc, Els tres mosqueters, Guerra i pau o, sense anar més lluny, Per l’amor d’Imabelle, són també històries d’amor. Però no, és millor que calli ara, no vull influir precipitadament en la vostra lectura.Cas de voler reincidir en la lectura d’aquest pinxo de les lletres, tingueu en compte que Pijoan-López és coautor també de Sang culé, en certa manera continuació de l’obra anterior i que ha estat escrita igualment en col·laboració amb el malauradament desaparegut Manel Barrera. Tot i que Catalunya és més que un club, Sang culé és ben negra (comptan fins amb representació del braç eclesiàstic al seu repartiment de personatges) i criminal des de l’arrencada de la història. I culé, ben culé. Per tot plegat i per suggeriment del gran Serret, a qui tan bé escau el nom imperial d’Octavi, l’escriptor Jordi Pijoan ha oficiat de Magnus Compilator per ser fill de Tortosa (la ciutat, no l’actriu) a més d’insistent autor del gènere.

Jordi Pijoan-López davant de la llibreria Serret de Vall-de-roures (Foto: Jordi Peñarroja)

Les condicions bàsiques per a participar en aquesta rierada criminal ebrenca han estat ben simples. La història ha de ser classificable dins dels amples marges del gènere negre i l’autor ha de ser natural de, o resident a, les comarques de l’Ebre. Això de la condició ebrenca abasta un territori força ample, coincident aproximadament amb els límits històrics de la diòcesi de Tortosa. I als moderns, progres i guais desinformats i desconeixedors del nostre territori lingüístic i les seves característiques que, per ser tan guapos  i/o per mala fe, vulguin posar objeccions a aquesta referència territorial els recordarem ara que les sotanes pertanyen al capítol de la sastreria levítica, sí, però negra. I també que la llegenda urbana de El llibreter assassí de Barcelona està protagonitzada per un monjo exclaustrat i secularitzat arran de la desamortització de Mendizabal i ha inspirat un clàssic del gènere negre en llengua catalana: La Bíblia valenciana (1955), de Rafael Tasis. Cal afegir també que la convocatòria no ha exclòs autors pel fet de no tenir lligams de naixença o residència amb les comarques ebrenques, sempre que als seus relats l’acció es desenvolupés del tot o en part a les terres de l’Ebre.

La banda responsable de les morts i malifetes d’Un riu de crims. (Foto: Maria Miró

Octavius Imperator i el seu Magnus Compilator han comptat amb la col·laboració de Fede Cortés, Insignis Animator, per a l’organització de la trobada d’autors ebrencs negres i criminals, ensems que també com a redactor de fitxes dels sàdics, eficients i criminals complices d’aquest desbordat riu de crims. Cisco Sànchez, il Don, i Òscar Esquerda, il sottocapo ponentí, han estat els responsables del segell March editor, que ha apadrinat el projecte.

Jordi Pijoan i Jordi Peñarroja signant llibres a la llibreria Serret de Vall-de-roures. (Foto: Maria Miró)

Com autor coneixedor de les terres ebrenques (vid. la pàgina 454 d’Edificis viatgers de Barcelona), tot i ser-ne foraster, el Magnus Compilator em convidà a participar en el projecte. La col·laboració, Aquella pell tan bruna, és una història plàcida i estiuenca de mandra, xafogor i displicència criminal, on pot detectar-se la presència de tres importants i reconegudes influències extraliteràries: Billy Wilder (Sunset Boulevard, 1950), Alfred Hitchcock (Rear window, 1954) i Picasso (La bassa d’Horta, 1909).

I si més voleu saber, llegiu-vos el llibre.