Posts Tagged ‘Edificis Viatgers de Barcelona’

h1

LA RUTA “PAU CLARIS, PRESIDENT DE LA PRIMERA REPÚBLICA” SENTIDA PER ANTONI MUÑOZ

2 Març 2011

El proppassat 26 de febrer, dissabte, vàrem apropar-nos a la geografia personal de Pau Claris, president de la Primera República, en una ruta organitzada pel Cercle Català d’Història. Va ser un recorregut per la Barcelona del seu temps i Antoni Muñoz, especialista en la nostra història dels segles XVII i XVIII, va sentir així la passejada:

PARAULES I PEDRES CAP A LA FONT DEL RIU

Impressions de la ruta Pau Claris

Voldria plorar, però no ploro.

He perdut el riu que cantava dins del meu cor. No ploro.

Em vénen al cap aquesta paraules de l’estimat poeta barceloní Agustí Bartra quan comencem la ruta guiada per en Jordi Peñarroja, sota el títol de “Pau Claris, president de la Primera República”

Jordi Pijoan-López, escriptor i arqueòleg, Toni Muñoz i Jordi Peñarroja en un moment de la ruta (Foto: Maria Miró)

Jo també voldria plorar però no ploro perquè en escoltar les seves paraules, reflectides cadascuna a la seva corresponent pedra, sento que estem caminant fins a les fonts d’aquest riu perdut, que tant necessari és trobar si volem recuperar el nostre propi camí. Quan davant d’una cruïlla una persona no sap quina drecera triar de les moltes que ofereixen els venedors d’il.lusions, millor retornar als orígens.

Vam mirar l’establiment Pans & Company situat a l’actual Plaça de Sant Jaume, però en Jordi ens va indicar que el miressin amb els ulls d’un veí del segle XVII i vam veure l’antiga Plaça de Sant Jaume, molt maca encara que més petita, que poc té a veure amb l’aparença actual.

Enfilant-nos pel carrer de la Ciutat,  al costat esquerre de l’actual seu de l’Ajuntament, vàrem trobar que allà estava la finestra per on es treia la bandera o el penó de Santa Eulàlia, segons les circumstàncies, per a què l’agafés el Conseller en Cap muntat a cavall. Per facilitar el fet de muntar a cavall, el Consell de Cent havia previst un llarg escambell de pedra, amb esglaons a tots dos costats, adossat a la façana.

Vitrall de la finestra de Santa Eulàlia de la Casa de la Ciutat (Foto: Jordi Peñarroja)

Va desfilar després, davant els nostres ulls, la pica, mig amagada, on es va batejar el petit Pau Claris a l’església de Sant Just, atès que la seva família tenia casa al carrer del costat. També identificàrem la seu de la Inquisició amb el seu impressionant escut, el pont elevat que connectava el palau reial amb la catedral, la residència de Pere IV, i altres llocs a recuperar per la memòria.

Pica baptismal de l’església dels Sants Just i Pastor, temple on va ser batejat Pau Claris (Foto: Jordi Peñarroja)

En Jordi es va aturar prop d’una farmàcia de la Via Laietana, jo pensava que potser algú necessitava algun medicament però no, la creu verda de l’establiment ens feia l’ullet amb complicitat, recordant l’emplaçament del temple on van anar les despulles del dirigent català que va morir, molt probablement enverinat, el 27 de febrer de 1641. En aquest moment vaig recordar les paraules que va pronunciar el doctor Francesc Fontanella al panegíric que va dedicar a la mort del Diputat:

O Claris, generós a ta victòria

d’esquiva nimfa amb la sagrada rama

cinyen França, i Espanya, enveja, i glòria.

I amb l’honor teus resplendors aclama,

la Fama és immortal per ta memòria,

la Pàtria és memorable per ta Fama.

Coberta de l’absis de Santa Maria del Mar (Foto: Jordi Peñarroja)

Després de passar per Santa Maria del Mar, església on ens assabentem que probablement van anar a parar les despulles d’en Pau Claris arran de l’enderrocament de Sant Joan de Jerusalem, vam acabar al Pla de Palau, on en un espai que ara cal imaginar s’hi trobava el magatzem de pólvora i armes sota el control dels antics consellers de la ciutat.

El hall de l’estació de França, un saló magnífic. Aquí trobem, el 1639, l’Escola Militar de Barcelona. (Foto: Jordi Peñarroja)

Veritablement si vols seguir les petjades d’en Jordi Peñarroja, cal enganxar l’oïda a terra i cal rentar-se els ulls entre mirada i mirada.

Tot i esperant la següent ruta sobre l’alliberament del diputat Tamarit i els fets del Corpus de Sang, que ja fa salivera a la boca, vull finir aquestes petites reflexions amb unes altres paraules de l’Agustí Bartra que ressumeixen el què jo vaig sentir en acabar aquest viatge:

Era el temps del desig

de l’au de foc, endormiscada al mandil dels ferrers,

quan mon cor, amb l’oïda encastada a la terra, sentia la remor d’horda de les paraules.

Era el temps del neguit de la falç sense puny…

Toni Muñoz

*****

Nota: Antoni Muñoz és coautor, amb Josep Catà i Jordi Peñarroja, de l’exposició L’intent d’anorrear un poble …1714-1725… (1999), del Memorial 1714. A banda de diversos articles i comunicacions, ha publicat, en col·laboració amb Josep Catà, els llibres La traïció anglesa. Comerç colonial i destrucció de la sobirania catalana (1706-1715), el 2009;  Absolutisme contra pactisme. La ciutadella de Barcelona (1640-1704), el 2008, i Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736), el 2005.

Anuncis
h1

QUATRE COLUMNES DEVALUADES

2 Març 2011

Malgrat la construcció de quatre columnes jòniques a la part baixa de la muntanya de Montjuïc, on les trobem ben arrenglerades, és inexacte parlar d’una restitució, com diu la inscripció al peu de la columna de l’extrem de ponent de l’alineació.

No penso ara en les Victòries que havien de coronar les columnes, tot i que per aquests verals s’hi lliurà part de la victoriosa batalla de Montjuïc el 26 de gener de 1641, al començament de la guerra de Separació. Tampoc no vull invocar ni reivindicar el projecte avortat de monumentalitzar la muntanya de Montjuïc, original de

l’arquitecte i polític Puig i Cadafalch, cosa que ja fa en Jordi Salat, que ha dedicat un llibre al tema: Les quatre columnes catalanes, de lectura molt interessant i recomanable. Hi trobem una molt bona aproximació al tema de les quatre columnes i el projecte global d’en Puig per a Montjuïc.

A la coberta del llibre de Salat hi ha una imatge de les columnes amb guarniment festiu, del fotògraf Roisin.

Recordem que, a més d’arquitecte, Josep Puig i Cadafalch és el darrer President de la Mancomunitat de Catalunya, derrocat ell també pel general colpista Miguel Primo de Rivera. Aquest militar actua com a braç executor de l’españolísimo i absolutista rei Alfonso XIII en l’intent bestial i genocida, massa oblidat, de solucionar la cuestión catalana, un dels objectius principals de la dictadura primo-riverista, junt amb la liquidació de la llibertat sindical, entenent això com a repressió del sindicalisme llibertari.

Primo y Alfonso. Quins angelets! (Fotomuntatge: Jordi Peñarroja)

Però el que sí està clar és que les actuals columnes són una mica més petites que les de 1918 i no estan al mateix lloc. La principal devaluació de les quatre columnes ve precisament d’aquest canvi d’ubicació.

Les quatre columnes sempre ha semblat que no lligaven amb el projecte ciutadà de parc temàtic de cara al turista i amb l’eslogan Barcelona, la millor botiga del món, un dels eixos directors de la política del govern municipal. Les quatre columnes, com a símbot nacional, topen amb aquesta imatge. Potser per això els socialistes volien arrambar-les contra una paret del palau de Victoria Eugenia, més alt, eliminant-ne la visibilitat i en inferioritat de condicions respecte de l’horitzontalitat del proper pavelló alemany de Mies van der Rohe.

Es possible que l’emplaçament original semblés perillós a l’alcalde Hereu, per si un dia queien accidentalment les quatre columnes aixafant un autocar de turistes. A més, queda clar que a l’alcalde Hereu li agrada fer canvis a la ciutat, tan sí com no, sigui a la Diagonal o a Montjuïc. Però aquesta vegada a l’alcalde Hereu se li veu el llautó. Perquè l’espai on es planten les columnes resulta que després del 1918 ja havia canviat.

I el gran canvi és la monumental font dita màgica, qualificatiu inapropiat quan les seves combinacions d’aigua i llum són pur disseny industrial i tecnologia.

(Foto: Jordi Peñarroja)

Agafant-nos-ho bé podem reconèixer que és un fet positiu que les columnes hi tornen a ser. Però no hem d’oblidar que apareixen ben devaluades, gairebé tant com la pesseta durant el segle XX.

La veritat és que les quatre columnes d’ara han anat a parar uns cent metres cap enrere respecte a l’emplaçament de les columnes originals, les de 1918. El resultat és que, vistes des del lloc de la també enderrocada Creu Coberta, ara plaça d’Espanya, la distància ha canviat i les columnes, com era previsible, es veuen més petites. La distància, tothom ho sap, encongeix les alçades.

El fet de voler canviar l’emplaçament de les columnes hom pot atribuir-lo a una fidelitat. El govern socialista de Barcelona s’ha manifestat un altra vegada fidel a la seva política nacional, mantinguda durant els 33 anys que porta a l’Alcaldia, tot i que sembla, només sembla, haver cedit a la pressió cívica. Però no, el govern Hereu ha imposat finalment i sibilina un emplaçament per a les quatre columnes que, quan els dies de festa i de fires, s’engeguen els sortidors de la font, resulta que brolla una gran cortina d’aigua que arriba a tapar les quatre columnes. I si aquestes quatre columnes simbolitzen Catalunya, el resultat és políticament sublim i d’acord amb les actuacions sucursalistes dels alcaldes socialistes que han precedit Hereu a l’alcaldia de Barcelona. Els alcaldes Serra (després ministro español), Maragall, Clos (també ministro a Madrid) i ara Hereu no volen veure Barcelona com a capital d’un Estat, si aquest Estat és català, reprenent la tradició estroncada en aplicació del sagrado derecho de conquista invocat pel rei de Castella Felipe V de Borbon.

(fotos de la font tapant columnes: Jordi Peñarroja)

La font tapa les columnes. Això s’arregla bellugant alguna cosa. Com la font està molt bé, la deixarem on és. A més, canviar-la de lloc, refer-la en un altre lloc adient és complicat, lent i molt costós. Així que ara, per solucionar el problema plantejat per l’efecte de la font sobre les simbòliques columnes, ara cal bellugar-les i portar-les on haurien se ser, davant de la font. Al seu emplaçament original, vistes amb la perspectiva prevista per Puig i Cadafalch, que a més de polític nacionalista era arquitecte.

En aquest emplaçament les columnes comptarien ara amb els efectes dels jocs de llum i agua de la magnífica font, que li serviria de magnífic i alegre rerefons, tan de dia com de nit.

I ben aviat, quan el senyor Hereu figuri a les golfes dels mals endreços de la història, en agraïment als serveis prestats en l’afer de l’Hotel del Palau, la reforma de la Diagonal, la mistificació de les quatre columnes i altres glorioses i costoses actuacions municipals del seu mandat, espero que mai se li concedeixi com a públic reconeixement a les seves virtuts cíviques un guardó com la Creu de Sant Jordi, malgrat que sigui una condecoració prou devaluada i desprestigiada amb la repetida concessió a personatges de la categoria moral del reconegut botifler feixista Juan Antonio Samaranch, el 1985; i també, entre altres il·lustres: el 1986 al periodista Carlos Sentís (alférez provisional i espia dels Servicios de Información Militar franquistes); el 1992 a Martín de Riquer (excombatiente del Tercio de Nuestra Señora de Montserrat i després Jefe Provincial de Propaganda del Movimiento) i el 2010 al juez Baltasar Garzón, responsable el 1992 de la repressió i tortures a independentistes catalans, mostrant quin és el seu visceral estil de defensa dels drets humans dels catalans. Ni hem de voler que la barcelonesa Medalla d’Or de la Ciutat, igualment desprestigiada per concessions equivalents, sigui per l’alcalde Hereu. Ell ha de ser al seu lloc. Com les Quatre Columnes.

(Fotomuntatge: Jordi Peñarroja)

h1

Onze de Setembre: el fossar oblidat de Sant Pere

7 Setembre 2010

El Fossar de les Moreres és a la memòria del país gràcies a uns versos de Pitarra, l’escriptor que l’arquitecte Pere Falqués ens ha encimbellat, deixant-lo ben assegut en una comoda butaca al pla del Teatre de Barcelona tot mirant com l’espectacle de la Rambla va desfilant davant seu.

Però ni Pitarra, Robrenyo o Clavé han escrit res sobre altres fossars, avui desapareguts, que han acollit caiguts a l’Onze de Setembre de 1714. Perquè totes les parròquies i convents tenien el seu.
Ben a prop dels baluards de Sant Pere i del Portal Nou, escenaris de durs enfrontaments la jornada de l’Onze de Setembre, hi ha el fossar del convent de Sant Pere de les Puel·les. En aquella jornada, aquest cementiri monacal és també camp de batalla.
Amb la desaparició dels cementiris de dins del perímetre murallat de Barcelona, l’espai es transforma en plaça. No hi ha res però que recordi el fossar. L’antic monestir romànic de Sant Pere de les Puel·les, originalment extramurs, que durant el setge de 1706 serveix d’aixoplug a Carles III, el darrer rei dels catalans, ha estat esmicolat i a hores d’ara en queda l’esglèsia, sotmesa a restauracions no gaire encertades, i poca cosa més, amb funcions parroquials.
Pel que fa al seu fossar, a BARCELONA: SENTIR L’ONZE DE SETEMBRE podem llegir el següent:

9.12. La plaça de Sant Pere i l’Onze de Setembre.
Tots tres carrers de Sant Pere conflueixen a la plaça de Sant Pere, aproximadament triangular i inexistent el 1714. L’Onze de Setembre davant dels edificis on acaben els tres carrers de Sant Pere i l’antic monestir de Sant Pere de les Puel·les hi ha un espai obert, amb horts. I també un fossar: el fossar de Sant Pere, que en algun moment de l’Onze de Setembre és camp de batalla.


Plànol del Fossar de Sant Pere, ara plaça de Sant Pere, publicat (1916) pel regidor Francesc Carreras Candi al seu monumental volum sobre la ciutat de Barcelona

Aquest fossar és el cementiri més proper als escenaris dels combats del baluard de Sant Pere i del Portal Nou. És lògic suposar que, després de la suspensió de focs, als morts en aquests combats se’ls dona sepultura aquí.
Quan es fa el cementiri del Poble Nou, les despulles del fossar de Sant Pere es traslladen al nou. El 1823, l’Ajuntament liberal lloga carros per acabar el seu trasllat i, després, l’espai esdevé plaça.

Les successives exclaustracions vuitcentistes impedeixen a les monges benetes realitzar el seu projecte d’enderrocar l’antic monestir de Sant Pere de les Puel·les i fer-se’n un de nou al terreny de l’antic fossar. No hi fa res, perquè a l’Ajuntament republicà de Barcelona li ve de gust fer una mica d’abadessa vuitcentista i el 1873 enderroca tot el monestir, fora de l’església, que fa de parròquia.
Vint anys després la plaça rep una font modernista, que és una cosa que acostuma a quedar bé, dissenyada per Pere Falqués el 1893, i que l’Ajuntament manté avui suportant encara un rètol redactat en la lengua del Imperio. Atès el lloc on és, i el temps que vivim, sembla un detall més aviat impropi. Tenint en compte que aquest rètol és poc més que una llauna, substituir-lo per un altre amb una breu llegenda commemorativa del paper d’aquest fossar respecte a l’Onze de Setembre seria una despesa mínima: el monument, que és la font, mai no ha estat dedicat a res i ja està fet.

Però potser cal adonar-se de la importància històrica d’aquest fossar oblidat, que és equiparable al Fossar de les Moreres.
Ai, la memòria! La memòria no s’hereta, es practica. Si no, s’oblida. I per facilitar l’oblit existeixen les censures.
Què dèiem del Fossar de Sant Pere?

I ara, tres anys després de la publicació d’aquest llibre, què en podem dir del Fossar de Sant Pere?

Fotografies de Jordi Peñarroja

h1

Els 32 ictineus de guerra (sistema Monturiol)

17 Agost 2010

Hom diu que Emili Vilanova és un escriptor costumista vuitcentista, bonhomiós i nostàlgic. I en bona mesura ho és. Autor, sobretot, d’histories curtes que acaba aplegant en volum. En certa manera fa a Barcelona allò que el poeta Jan Neruda fa a Praga amb els seus Contes de la Malà Strana, crònica d’un món que acabarà esvanint-se. Cosa que, si fa no fa, és un dels aspectes de l’obra de tots els autors que escriuen sobre el seu temps.

A la riba esquerra del Vltava, sota el castell de Praga, hi ha el barri de la Malà Strana. (Il·lustració del llibre Barcelona: sentir l’Onze de Setembre, fotografia de Jordi Peñarroja).

Ahores d’ara, Emili Vilanova i Jan Neruda són dos autors pràcticament oblidats. El txec sona una mica perquè el xilè Neftalí Reyes l’admirava i avui és conegut pel seu nom de lletres: Pablo Neruda. El barceloní senyor Vilanova és un escriptor a qui ningú ha tingut fins ara l’acudit de fer-li un homenatge semblant. A sobre, el carrer on va viure tota la vida ha patit els efectes de l’obertura de la Via Laietana i al tros més llarg que ha sobreviscut li han canviat el nom. Casa seva ha desaparegut, enderrocada. Malgrat tot, al parc de la Ciutadella de Barcelona hi trobem un monument discret, amb el seu bust al capdamunt. En aquest retrat escultòric, tot i reflectir la imatge d’un Emili Vilanova bonhomiós, la seva expressió té un somriure enriquit amb un punt de sornegueria.

A la col·lecció de la MOLC, el volum 39 està dedicat a Emili Vilanova. Es titula Lo primer amor i altres narracions i és una bona antologia de la seva obra narrativa, a cura de Manuel Jorba.

Vilanova escriu històries curtes. Aquest escriptor és un menestral, fill de menestrals, que es guanya la vida amb el negoci familiar de la construcció i lloguer d’envelats. Ara els envelats han canviat de sistema i el que està de moda és muntar una carpa. Però les històries de Vilanova aguanten. Sí que ens parlen d’un món esvanit i que pot semblar llunyà, però aguanten. Llàstima que no hi hagi un volum complementari que reculli una antologia de les seves col·laboracions periodístiques. En va fer a les pagines de periòdics diversos, entre els quals cal comptar els editats per Valentí Almirall.

Trobem aquí un aspecte sovint silenciat de la vida d’Emili Vilanova: el seu pensament polític. I cal dir que el senyor Emili Vilanova és un nacionalista ignorat. Ho demostra un dels relats inclosos a l’antologia de la MOLC. Pertany al volum Plorant i rient, publicat el 1889, l’any de la clausura de l’Exposició Universal de 1888, que es vol instrument de propaganda españolista. Ho desitgen tant el gobierno de la Nación, com l’habsburguesa mare d’Alfonso XIII o una colla d’aprofitats i de botiflers, entre els quals es fa notar el senyor Rius i Taulet, mesell llagoter de Sagasta a l’Ajuntament de Barcelona.

L’Ictineu II disparant el seu canó submarí el 1865, segons un gravat de la revista La Vanguardia, reproduit al llibre ICTINEUS.

No ha de sorprendre ningú que en aquest context el senyor Emili Vilanova escrigui, i publiqui, un interessant relat d’anticipació, on trenca amb el seu estil narratiu habitual i ho fa adoptant les maneres d’una crònica periodística. Perquè “Falòrnies” és una crònica que, per a Vilanova, passa en el futur. Un futur que avui ja és passat.

Tros desaparegut del carrer de Basea. La primera casa de l’esquerra és la d’Emili Vilanova. (Fotografia de La Ilustració Catalana).

Fixem-nos en les dates. Publicació de “Falòrnies”: 1889, als inicis del Modernisme. Temps on passa l’acció: 5 de maig de 1950…

Emili Vilanova preveu un món que resulta força diferent de la realitat de 1950. Ell prescindeix, a més, d’avorrides disquisicions sobre els esdeveniments succeits entre el seu 1889 i el seu imaginat i desitjat 1950. Perquè al 1950 d’Emili Vilanova resulta que Barcelona és la capital d’un Estat, independent, del qual formen part el Principat i Mallorca i que defensa la seva marina mercant amb un estol impressionant, que Vilanova descriu d’aquesta manera:

Aixís que el port tornà a estar quiet, l’aire assossegat, les gotes caigudes, i tota la mullena al seu lloc, eixiren a flor d’aigua amb les respectives banderes de les quatre barres los trenta-dos “Ictineos” (sistema Monturiol) que componen l’esquadra de pau i guerra a sota mar.

Tenint en compte que Vilanova té 23 anys el 1865, quan Monturiol fa proves al port de Barcelona d’un canó submarí muntat al seu Ictineu II, és evident que quan escriu “Falòrnies” recorda aquelles proves de Narcís Monturiol, mort el 1885, i que els republicans catalans no han oblidat el polifacètic empordanès.

Emili Vilanova al parc de la Ciutadella.(Foto  de Jordi Peñarroja)

I si Emili Vilanova, l’any 1889, gosa preveure una Catalunya independent el 1950, pot ser adient anar a veure el seu monument al parc de la Ciutadella, en un indret que és sobre el solar del desaparegut convent de Santa Clara, escenari de ferotges combats a l’agost i l’Onze de Setembre de 1714, i demanar-li: —I tu, Emili, a qui votaries, ara?

h1

Una república molt borbònica

12 Agost 2010

La segona part del llibre Edificis viatgers de Barcelona està dedicada a “Supervivents civils d’una ciutat sota les bombes”. Entre aquests afortunats trobem que, al capítol 4, es parla de La Casa del Gremi dels Calderers, una façana per tapar forats. Veiem que hi trobem.

* * *

4.1. Pur joc renaixentista al carrer de la Bòria.-  Trobem la casa del Gremi de Calderers situada originalment al carrer de la Bòria, a tocar de la plaça de l’Àngel, i fent un arc sobre el desaparegut carrer de les Filateres. Aquest és un dels edificis més interessants afectats per les obres d’obertura de la Gran Via A de la Reforma, l’actual Via Laietana.

Només s’ha salvat la seva notable façana, renaixentista. Aquesta obra és un pur joc de formes, un virtuós, molt hàbil i lleuger exercici d’arquitecte sense altre pretensió que el joc estètic, i que, certament, captiva l’espectador.

I, excepcionalment entre nosaltres, no s’hi noten trets manllevats del gòtic.

Façana de la casa del Gremi de Calderers,en la seva reconstrucció actual a la plaça de Sant Felip Neri, tercer emplaçament d’aquest monument.

4.2. Catalunya, motor del Renaixement.-   Convé assenyalar que la influència o pervivència del gòtic en la nostra arquitectura del renaixement, i fins del barroc, sovint s’interpreta pejorativament, adduint que hi ha poques mostres entre nosaltres d’arquitectura renaixentista “pura”. Penso que aquesta valoració és errònia. La permanència d’elements gòtics a la nostra arquitectura renaixentista indica la independència creativa d’una gent que està al dia dels corrents del món, els adopta i adapta però no es limita a la simple còpia provinciana d’allò que està de moda. I cal recordar que la relació de Catalunya amb Itàlia és constant i intensa des del segle XII fins al XVIII.

Per altra banda, si la influència del gòtic en l’arquitectura del renaixement italià és escassa o inexistent és per una raó molt simple: fora del nord de la península (Llombardia, Véneto) i de Sardenya, Nàpols i Sicília, on el gòtic pren importància de la mà dels catalans, a Itàlia gairebé no hi ha gòtic a l’arquitectura. Fins el seu romànic sembla més aviat un epígon de l’arquitectura del baix imperi, fora de la Llombardia i la seva zona d’influència. L’art de l’antiga Roma és omnipresent a la Itàlia medieval, sobretot des de la Toscana al Llaci. Ben al contrari, a Catalunya el gòtic és un estil tan arreladament nacional –un antigòtic, segons Cirici– que sembla una cosa natural la seva influència en l’arquitectura renaixentista que es fa aquí, igual que es detecten influències i fins elements del romànic en el nostre gòtic.

I recordem també que l’humanisme es manifesta ben aviat en autors nostres, qualificats de “pre-renaixentistes”, com ara l’herètic Arnau de Vilanova (circa 1240-1311), el sarcàstic Bernat Metge (1340/46-1413) i el cínic Anselm Turmeda (circa 1350-després de 1423). Al capdavall, tot arrenca de Llull (1232?-1316?), fins el renaixement italià, forjat a partir de la irradiació humanista de les corts catalanitzades dels regnes de Sicília i Nàpols (la Magna Grècia!), als segles XIV i XV.

4.3. Els calderers de l’edat moderna.-   La qüestió és que els calderers barcelonins del segle XVI són prou moderns i il·lustrats per encarregar una façana com aquesta a un mestre d’obres del seu temps, el nom del qual no coneixem. I a començaments del segle XVIII són també prou moderns per defensar amb les armes les seves Llibertats i Constitucions, que són les nostres, enfront de l’obscurantisme autocràtic de Felipe de Borbón i els exèrcits de Castella i França.

Calderers i ferrers formen la 2a companyia del 5è batalló de la Coronela, dit de Sant Sever. L’Onze de Setembre de 1714 són al terraplè de la cortina entre els baluards del Portal Nou i de Sant Pere, a les ordres del capità Joan Catà i Renau, aguantant la forta envestida de 10.000 efectius borbònics i retardant el seu avanç. L’enginyer militar Pròsper de Verboom, borbònic, parla de la duresa d’aquests combats i de l’aferrissada defensa dels catalans. Catà i els ferrers i calderers sobrevivents participen en el seguit de combats de defensa i represa del baluard de Sant Pere, una posició que canvia de mans repetidament fins a l’armistici que precedeix la capitulació.

La casa del gremi té la sort de sobreviure a les bombes borbòniques de 1714, però cau davant l’empenta de l’obertura salvatge de la Via Laietana. Salvada in extremis per l’Ajuntament,  la façana es reconstrueix primer en un edifici públic a la malgirbada plaça de Lesseps, el 1911. L’antic arc sobre el carrer de les Filateres s’aplana, alineant-se amb la façana principal, i esdevé en aquest nou emplaçament la porta del garatge de l’edifici municipal. Aquesta destinació de la façana de la casa del Gremi dels Calderers sembla una mesura definitiva però resulta ser només una indefinida provisionalitat.

El bandejament gracienc té una durada limitada a uns quaranta anys. És en la remodelació de la plaça de Sant Felip Neri, que es fa a principis dels anys cinquanta, on la façana de la casa del Gremi dels Calderers sembla trobar el seu emplaçament definitiu, altra vegada a la ciutat vella.

4.4. Les urpades feixistes de l’Aviazione Legionaria.-   El nou emplaçament és ara al costat de la façana barroca de Sant Felip Neri. La funció no és gens gremial, per la porta de la casa del Gremi de Calderers s’entra ara a la nova escola de Sant Felip Neri, els alumnes de la qual animen amb els seus jocs els matins de la plaça, que és el seu pati. Però aquesta vegada s’ha reconstruït l’arc de la casa gremial sobre el carrer de Montjuïc del Bisbe, fent la mateixa funció que abans sobre el desaparegut carrer de les Filateres.

Que una façana amb caràcter de pur joc sigui la façana d’una escola té la seva gràcia. Però la història que ha conduït fins aquest punt no en té res de graciosa. Si ens fixem en la façana veïna de l’església de Sant Felip Neri hi trobem la marca de les urpes de la darrera guerra.

Aquestes marques no recorden cap afusellament de capellans víctimas de la barbarie roja, són tot el contrari: urpades de bombes feixistes. Les pedres ferides ens recorden que el dia 30 de gener de 1938 l’Aviazione Legionaria italiana, fent costat a Franco, també bombardeja la ciutat de Barcelona. Bombes que cal suposar volen tocar el proper palau de la Generalitat, cauen a la plaça de Sant Felip Neri. És un bombardeig on hi ha baixes infantils: queden molts ferits i moren una vintena de nens refugiats, alguns mentre se’ls atén a l’Hospital Clínic.

Pels efectes sembla que una bomba de 150 kg cau a la plaça. Pensem que una bomba de 150 kg té el poder destructor equivalent a tres projectils de l’artilleria de 6 polzades dels creuers de la II Guerra Mundial, com l’italià Eugenio di Savoia. Una segona bomba italiana toca directament l’oratori de Sant Felip Neri, traspassa dos pisos i també la volta del soterrani de la sagristia, que funciona com a refugi perquè es creu un lloc segur, a prova de bombes, construït amb volta de pedra però la realitat és que hi ha només una lleugera volta catalana, de rajola plana. En aquest soterrani hi ha aixoplugats els nens i adolescents refugiats que són a càrrec de la Protecció de Menors. L’explosió de la bomba causa finalment la masacre…

A la façana de l’església de Sant Felip Neri, la pedra serva memoria de l’explosió d’una de les bombes feixistes llançades el 30 de gener de 1938.

4.5. Centralisme espanyol i feixisme.-   A diferència dels alemanys nazis de la Legión Cóndor, que no venen gaire a bombardejar Barcelona, els feixistes italians hi estan abonats però no perden gaire alçada per deixar anar les seves bombes. El resultat és que els aviadors italians tenen poca precisió en el bombardeig, però se senten prou satisfets sembrant el terror entre la població civil.

Prop de la plaça de Sant Felip Neri, els italians també toquen la catedral i, en diverses accions, moltes cases del que ara és l’avinguda de la Catedral, com veurem al capítol següent.

Els franquistes no s’estan d’homenatjar repetidament els nazis alemanys. Una d’aquestes mostres és un monòlit commemoratiu, a la Diagonal, inaugurat el 22 de novembre de 1941, prop del lloc on va estavellar-se un dels avions bombarders de la Legión Cóndor, abatut pels republicans. No hi ha però cap monument per a l’Aviazione Legionaria italiana.

Monòlit en memòria dels set aviadors nazis de bombardeig, al servei d’España, abatuts a Barcelona. Era a la Diagonal i la fotografia és de 1977.

El primer bombardeig de Barcelona durant la guerra és nocturn i naval, el fa el creuer italià Eugenio di Savoia, teòricament en funcions de control al servei de la “No Intervenció”. La nit del 13 de febrer de 1937, trobant-se al límit de l’abast de la seva artilleria, aquest vaixell obre foc amb els seus canons de sis polzades. El seu objectiu és la fàbrica Elizalde, que fabrica motors d’aviació, però els seus projectils no l’encerten i esclaten en habitatges graciencs.

La feixista Aviazione Legionaria aporta als franquistes el suport d’aproximadament 6.000 homes de la Regia Aeronautica italiana i uns 700 avions de tot tipus. A partir de juny de 1937, per bombardejar Barcelona fan servir habitualment el seu millor bombarder, el trimotor Savoia-Marchetti 79, ja experimentat a la guerra d’Abissínia i capaç de carregar 1.250 kg de bombes. Arriben a disposar de 99 exemplars d’aquest avió, 80 del quals s’enquadren després de la guerra als rengles del Ejército del Aire espanyol, que s’arma amb aparells italians i alemanys.

L’ús de Mallorca com a base aeronaval italiana és un vell desig de Mussolini, que es troba manifestat en el tractat entre Madrid i Roma, pactat amb el dictador Primo de Rivera, amb unes clàusules secretes, preparades pel coronel Marsengo, agregat militar italià a Madrid, que  contemplen la fortificació de les Balears. Jaime Vicens Vives explica matisadament el 1940 aquesta estratègia adoptada durant la guerra pels feixistes espanyols i italians a la seva obra España. Geopolítica del Estado y del Imperio.

4.6. Una república molt espanyola.-   La centralista II República Española coincideix en algunes actuacions, durant la guerra de 1936-39, amb els punts de vista de tres feixistes de la categoria de Miguel Primo de Rivera, Francisco Franco i Benito Mussolini.

Després dels Fets de Maig de 1937, el govern de l’Espanya republicana troba en la crisi d’ordre públic l’excusa que necessita per ocupar Barcelona i instal·lar-s’hi. Don Manuel Azaña –que és el Presidente espanyol– no té cap inconvenient en manifestar obertament el seu tarannà el 29 de juliol de 1937, quan diu que «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos». Aquestes paraules d’Azaña, senzilles i tendres, fan entenedors i expliquen perfectament els criteris tàctics i estratègics aplicats respecte a la Catalunya autònoma pels espanyols republicans, tant en l’aspecte polític com en el militar i propagandístic. Pel que fa a nosaltres, és una República borbònica.

Nens jugant el 2005 a la plaça de Sant Felip Neri, bombardejada pels feixistes el 1938 i redissenyada per l’arquitecte Adolf Florensa després de la guerra.

Concretament, i a tall d’exemple, fixem-nos en què passa quan el comandant Alberto Bayo dirigeix l’expedició de voluntaris catalans a Mallorca –ben al començament de la guerra, a l’agost del 1936–. Vist l’èxit inicial de l’operació, la República Española s’apressa a retirar-li el suport naval de l’esquadra i, a sobre, li nega també qualsevol mena de cobertura aèria. En aquestes condicions, malgrat haver assegurat un cap de pont, l’expedició catalana, constituïda amb voluntaris del Principat i de València, ha de replegar-se i reembarcar. És així com l’illa de Mallorca queda definitivament en poder dels feixistes i esdevé la gran base aeronaval des d’on l’Aviazione Legionaria llença els seus atacs per bombardejar el País Valencià, el Principat i, molt especialment, Barcelona. Cal suposar que aquesta situació i els seus resultats són del tot al gust imperial del general Franco i del president Azaña: 2718 barcelonins morts en els bombardeigs franquistes durant la guerra i 1500 edificis total o parcialment destruïts o afectats.

* * *

El text d’aquest capítol segueix encara. Però amb els fragments reproduïts aquesta anècdota de la història de Catalunya en relació amb España ja està prou explicada. Com no va gosar escriure el catalanòfob Antonio Machado: Catalanito que vienes al mundo,/te guarde Dios./Entrambas dos Españas/ han de helarte el corazón.

Les fotografies són de Jordi Peñarroja i formen part de la  il·lustració del llibre Edificis viatgers de Barcelona.

h1

Edificis Viatgers de Barcelona

14 Juliol 2010

Josep Catà diu a la secció Biblioteca del web cch.cat:

Jordi Peñarroja ens obsequia, en aquest cas, amb una obra extraordinàriament pedagògica. A través de la història, amb minúscules, del que ell mateix defineix com l’aventura fantàstica dels edificis viatgers, ajuda el lector a endinsar-se en el coneixement de la Història, ara amb majúscules, del país i de la seva capital. D’aquesta manera,amb el pretext de la peripècia d’aquests edificis, veiem desfilar estils artístics, des de l’art romà fins a l’arquitectura de Mies Van der Rohe, que ens permeten enllaçar amb la trajectòria histórica de Barcelona, definida a partir de 1714 en paraules del mateix autor, com a ciutat a la recerca del seu destí… per superar la seva esquizofrènia i una síndrome d’Estocolm. D’aquesta manera, en Jordi Peñarroja, de la mà d’aquestes construccions viatgeres, no només ens informa de les seves característiques artístiques i del seu periple viatger,sinó que, a més a més i sobretot, fa desfilar davant els ulls del lector l’esplendor medieval, el desastre de 1714, les revoltes posteriors contra el centralisme, les dictadures…

En resum, una obra per a llegir, gaudir i fer pensar. A destacar, com sempre en les obres d’aquest autor, una ploma àgil, carregada d’ironia fina, i un exhaustiu treball fotogràfic, també marca de la casa. Els molt interessats en la defensa de la memòria històrica també podran descobrir com es pot intentar esborrar-la també destruint, substituint o adulterant selectivament part del seu patrimoni urbà.

Imatges de temes relacionats amb l’enderrocament (1888) del desaparegut temple de Sant Joan de Jerusalem, de l’orde dels Hospitalers, a Barcelona.

Josep Catà i Tur és professor d’Història i investigador, coautor de Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736), Absolutisme contra pactisme. La ciutadella de Barcelona (1640-1704) i La traïció anglesa (1706-1715), en col·laboració amb Antoni Muñoz.