Posts Tagged ‘Franco’

h1

EL ROSER, 12 D’OCTUBRE, FESTA DE “LA HISPANIDAD” – 3a PART

2 Novembre 2010

A partir de 1707, amb el Roser reduit a cendres, la ciutat de Lleida gaudeix dels beneficis i delícies de la destructora ocupació borbònica, acompanyada per la rapinyaire administració castellana en un magnífic exercici de hispanidad.

D’entrada, i com a un doble càstig, tan per correspondència a la resistència oferta durant el setge com per la necessitat d’assegurar un glacis al conjunt, reforçat i ampliat, de les fortificacions del turó de la Seu, hom mana enderrocar el ric barri de la Suda. És una destructiva operació urbanística que sintonitza amb l’ocupació hispanoborbònica de Xàtiva i que prefigura la destrucció del barri de Ribera de Barcelona en 1715 per exigències de la construcció de la Ciutadella de Barcelona.

Com a mostra brillant d’Il·lustració divuitesca, per ordre de Felipe V se suprimeix l’Estudi General de Lleida, que és el primer centre universitàri obert al Principat. Després, la capital de la Terra Ferma no torna a ser ciutat universitària fins al 1991! Amb l’única excepció de la universitat de València, Felipe de Borbón suprimeix totes les universitats catalanes i com a graciosa compensació institueix la universitat de Cervera com a única del Principat de Catalunya. La universitat cerverina aguanta com a institució fins a la primera guerra carlina, quan l’estat espanyol considera convenient, com a mal menor, suprimir-la alhora que reinstaura la universitat de Barcelona, una “universidad literaria” en llengua castellana que, durant aproximadament un segle i quart resta com a l’única existent en el conjunt de les noves “cuatro provincias” en que els jacobins liberals españols esquarteren molt intencionadament el Principat, al segle XIX.

El tarannà respectuós dels ocupants espanyols queda però evidenciat per la tradició castellana d’ajuntar la creu amb l’espasa, convertint la Seu en caserna. Amb aquesta salvaguarda, temple i claustre reben un tracte exquisidament descurat fins a 1949, quan el progrés de l’aviació militar deixa en estat d’obsolescència bèl·lica tots els castells del món. Altres accions sublims i de profunda devoció cristiana de l’exèrcit hispanoborbònic són l’enderrocament de campanars que puguin obstaculitzar el foc de l’artilleria emplaçada al turó de la Seu, com passa al campanar de Sant Joan, ben visible en un conegut dibuix de 1563 de van Wyngaerde.

Columna militar sortint del recinte militaritzat del turó de la Seu, durant el primer quart del segle XX (Imatge fotogràfica d’una postal editada per Roisin)

Com a compensació i escarni, entre 1761 i 1790 s’aixeca la Seu Nova, una baluerna triomfal presidida per les armes de la monarquia castellana i borbònica, que ha dissenyat un enginyer militar castellà, Pedro Martín Cermeño, que abans d’ocupar-se en una obra tan pietosa ha treballat a les obres de la Ciutadella de Barcelona i ha ideat la urbanització militar del barri de la Barceloneta.

Escut borbònic al coronament de la façana de la Seu nova de Lleida (foto: Jordi Peñarroja, 2010)

Recordem que les desgràcies de la guerra han reduit la població de Lleida, el 1714, a només 640 famílies. Empobrida i més que delmada en la seva població, la recuperació de la ciutat és lenta i agreujada encara per les conseqüències de la guerra del Francès i la nova guerra contra Catalunya de 1936-39.En aquest context de revifada vigilada se situa la segona reconstrucció del Roser de Lleida.

Anuncis
h1

Una república molt borbònica

12 Agost 2010

La segona part del llibre Edificis viatgers de Barcelona està dedicada a “Supervivents civils d’una ciutat sota les bombes”. Entre aquests afortunats trobem que, al capítol 4, es parla de La Casa del Gremi dels Calderers, una façana per tapar forats. Veiem que hi trobem.

* * *

4.1. Pur joc renaixentista al carrer de la Bòria.-  Trobem la casa del Gremi de Calderers situada originalment al carrer de la Bòria, a tocar de la plaça de l’Àngel, i fent un arc sobre el desaparegut carrer de les Filateres. Aquest és un dels edificis més interessants afectats per les obres d’obertura de la Gran Via A de la Reforma, l’actual Via Laietana.

Només s’ha salvat la seva notable façana, renaixentista. Aquesta obra és un pur joc de formes, un virtuós, molt hàbil i lleuger exercici d’arquitecte sense altre pretensió que el joc estètic, i que, certament, captiva l’espectador.

I, excepcionalment entre nosaltres, no s’hi noten trets manllevats del gòtic.

Façana de la casa del Gremi de Calderers,en la seva reconstrucció actual a la plaça de Sant Felip Neri, tercer emplaçament d’aquest monument.

4.2. Catalunya, motor del Renaixement.-   Convé assenyalar que la influència o pervivència del gòtic en la nostra arquitectura del renaixement, i fins del barroc, sovint s’interpreta pejorativament, adduint que hi ha poques mostres entre nosaltres d’arquitectura renaixentista “pura”. Penso que aquesta valoració és errònia. La permanència d’elements gòtics a la nostra arquitectura renaixentista indica la independència creativa d’una gent que està al dia dels corrents del món, els adopta i adapta però no es limita a la simple còpia provinciana d’allò que està de moda. I cal recordar que la relació de Catalunya amb Itàlia és constant i intensa des del segle XII fins al XVIII.

Per altra banda, si la influència del gòtic en l’arquitectura del renaixement italià és escassa o inexistent és per una raó molt simple: fora del nord de la península (Llombardia, Véneto) i de Sardenya, Nàpols i Sicília, on el gòtic pren importància de la mà dels catalans, a Itàlia gairebé no hi ha gòtic a l’arquitectura. Fins el seu romànic sembla més aviat un epígon de l’arquitectura del baix imperi, fora de la Llombardia i la seva zona d’influència. L’art de l’antiga Roma és omnipresent a la Itàlia medieval, sobretot des de la Toscana al Llaci. Ben al contrari, a Catalunya el gòtic és un estil tan arreladament nacional –un antigòtic, segons Cirici– que sembla una cosa natural la seva influència en l’arquitectura renaixentista que es fa aquí, igual que es detecten influències i fins elements del romànic en el nostre gòtic.

I recordem també que l’humanisme es manifesta ben aviat en autors nostres, qualificats de “pre-renaixentistes”, com ara l’herètic Arnau de Vilanova (circa 1240-1311), el sarcàstic Bernat Metge (1340/46-1413) i el cínic Anselm Turmeda (circa 1350-després de 1423). Al capdavall, tot arrenca de Llull (1232?-1316?), fins el renaixement italià, forjat a partir de la irradiació humanista de les corts catalanitzades dels regnes de Sicília i Nàpols (la Magna Grècia!), als segles XIV i XV.

4.3. Els calderers de l’edat moderna.-   La qüestió és que els calderers barcelonins del segle XVI són prou moderns i il·lustrats per encarregar una façana com aquesta a un mestre d’obres del seu temps, el nom del qual no coneixem. I a començaments del segle XVIII són també prou moderns per defensar amb les armes les seves Llibertats i Constitucions, que són les nostres, enfront de l’obscurantisme autocràtic de Felipe de Borbón i els exèrcits de Castella i França.

Calderers i ferrers formen la 2a companyia del 5è batalló de la Coronela, dit de Sant Sever. L’Onze de Setembre de 1714 són al terraplè de la cortina entre els baluards del Portal Nou i de Sant Pere, a les ordres del capità Joan Catà i Renau, aguantant la forta envestida de 10.000 efectius borbònics i retardant el seu avanç. L’enginyer militar Pròsper de Verboom, borbònic, parla de la duresa d’aquests combats i de l’aferrissada defensa dels catalans. Catà i els ferrers i calderers sobrevivents participen en el seguit de combats de defensa i represa del baluard de Sant Pere, una posició que canvia de mans repetidament fins a l’armistici que precedeix la capitulació.

La casa del gremi té la sort de sobreviure a les bombes borbòniques de 1714, però cau davant l’empenta de l’obertura salvatge de la Via Laietana. Salvada in extremis per l’Ajuntament,  la façana es reconstrueix primer en un edifici públic a la malgirbada plaça de Lesseps, el 1911. L’antic arc sobre el carrer de les Filateres s’aplana, alineant-se amb la façana principal, i esdevé en aquest nou emplaçament la porta del garatge de l’edifici municipal. Aquesta destinació de la façana de la casa del Gremi dels Calderers sembla una mesura definitiva però resulta ser només una indefinida provisionalitat.

El bandejament gracienc té una durada limitada a uns quaranta anys. És en la remodelació de la plaça de Sant Felip Neri, que es fa a principis dels anys cinquanta, on la façana de la casa del Gremi dels Calderers sembla trobar el seu emplaçament definitiu, altra vegada a la ciutat vella.

4.4. Les urpades feixistes de l’Aviazione Legionaria.-   El nou emplaçament és ara al costat de la façana barroca de Sant Felip Neri. La funció no és gens gremial, per la porta de la casa del Gremi de Calderers s’entra ara a la nova escola de Sant Felip Neri, els alumnes de la qual animen amb els seus jocs els matins de la plaça, que és el seu pati. Però aquesta vegada s’ha reconstruït l’arc de la casa gremial sobre el carrer de Montjuïc del Bisbe, fent la mateixa funció que abans sobre el desaparegut carrer de les Filateres.

Que una façana amb caràcter de pur joc sigui la façana d’una escola té la seva gràcia. Però la història que ha conduït fins aquest punt no en té res de graciosa. Si ens fixem en la façana veïna de l’església de Sant Felip Neri hi trobem la marca de les urpes de la darrera guerra.

Aquestes marques no recorden cap afusellament de capellans víctimas de la barbarie roja, són tot el contrari: urpades de bombes feixistes. Les pedres ferides ens recorden que el dia 30 de gener de 1938 l’Aviazione Legionaria italiana, fent costat a Franco, també bombardeja la ciutat de Barcelona. Bombes que cal suposar volen tocar el proper palau de la Generalitat, cauen a la plaça de Sant Felip Neri. És un bombardeig on hi ha baixes infantils: queden molts ferits i moren una vintena de nens refugiats, alguns mentre se’ls atén a l’Hospital Clínic.

Pels efectes sembla que una bomba de 150 kg cau a la plaça. Pensem que una bomba de 150 kg té el poder destructor equivalent a tres projectils de l’artilleria de 6 polzades dels creuers de la II Guerra Mundial, com l’italià Eugenio di Savoia. Una segona bomba italiana toca directament l’oratori de Sant Felip Neri, traspassa dos pisos i també la volta del soterrani de la sagristia, que funciona com a refugi perquè es creu un lloc segur, a prova de bombes, construït amb volta de pedra però la realitat és que hi ha només una lleugera volta catalana, de rajola plana. En aquest soterrani hi ha aixoplugats els nens i adolescents refugiats que són a càrrec de la Protecció de Menors. L’explosió de la bomba causa finalment la masacre…

A la façana de l’església de Sant Felip Neri, la pedra serva memoria de l’explosió d’una de les bombes feixistes llançades el 30 de gener de 1938.

4.5. Centralisme espanyol i feixisme.-   A diferència dels alemanys nazis de la Legión Cóndor, que no venen gaire a bombardejar Barcelona, els feixistes italians hi estan abonats però no perden gaire alçada per deixar anar les seves bombes. El resultat és que els aviadors italians tenen poca precisió en el bombardeig, però se senten prou satisfets sembrant el terror entre la població civil.

Prop de la plaça de Sant Felip Neri, els italians també toquen la catedral i, en diverses accions, moltes cases del que ara és l’avinguda de la Catedral, com veurem al capítol següent.

Els franquistes no s’estan d’homenatjar repetidament els nazis alemanys. Una d’aquestes mostres és un monòlit commemoratiu, a la Diagonal, inaugurat el 22 de novembre de 1941, prop del lloc on va estavellar-se un dels avions bombarders de la Legión Cóndor, abatut pels republicans. No hi ha però cap monument per a l’Aviazione Legionaria italiana.

Monòlit en memòria dels set aviadors nazis de bombardeig, al servei d’España, abatuts a Barcelona. Era a la Diagonal i la fotografia és de 1977.

El primer bombardeig de Barcelona durant la guerra és nocturn i naval, el fa el creuer italià Eugenio di Savoia, teòricament en funcions de control al servei de la “No Intervenció”. La nit del 13 de febrer de 1937, trobant-se al límit de l’abast de la seva artilleria, aquest vaixell obre foc amb els seus canons de sis polzades. El seu objectiu és la fàbrica Elizalde, que fabrica motors d’aviació, però els seus projectils no l’encerten i esclaten en habitatges graciencs.

La feixista Aviazione Legionaria aporta als franquistes el suport d’aproximadament 6.000 homes de la Regia Aeronautica italiana i uns 700 avions de tot tipus. A partir de juny de 1937, per bombardejar Barcelona fan servir habitualment el seu millor bombarder, el trimotor Savoia-Marchetti 79, ja experimentat a la guerra d’Abissínia i capaç de carregar 1.250 kg de bombes. Arriben a disposar de 99 exemplars d’aquest avió, 80 del quals s’enquadren després de la guerra als rengles del Ejército del Aire espanyol, que s’arma amb aparells italians i alemanys.

L’ús de Mallorca com a base aeronaval italiana és un vell desig de Mussolini, que es troba manifestat en el tractat entre Madrid i Roma, pactat amb el dictador Primo de Rivera, amb unes clàusules secretes, preparades pel coronel Marsengo, agregat militar italià a Madrid, que  contemplen la fortificació de les Balears. Jaime Vicens Vives explica matisadament el 1940 aquesta estratègia adoptada durant la guerra pels feixistes espanyols i italians a la seva obra España. Geopolítica del Estado y del Imperio.

4.6. Una república molt espanyola.-   La centralista II República Española coincideix en algunes actuacions, durant la guerra de 1936-39, amb els punts de vista de tres feixistes de la categoria de Miguel Primo de Rivera, Francisco Franco i Benito Mussolini.

Després dels Fets de Maig de 1937, el govern de l’Espanya republicana troba en la crisi d’ordre públic l’excusa que necessita per ocupar Barcelona i instal·lar-s’hi. Don Manuel Azaña –que és el Presidente espanyol– no té cap inconvenient en manifestar obertament el seu tarannà el 29 de juliol de 1937, quan diu que «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos». Aquestes paraules d’Azaña, senzilles i tendres, fan entenedors i expliquen perfectament els criteris tàctics i estratègics aplicats respecte a la Catalunya autònoma pels espanyols republicans, tant en l’aspecte polític com en el militar i propagandístic. Pel que fa a nosaltres, és una República borbònica.

Nens jugant el 2005 a la plaça de Sant Felip Neri, bombardejada pels feixistes el 1938 i redissenyada per l’arquitecte Adolf Florensa després de la guerra.

Concretament, i a tall d’exemple, fixem-nos en què passa quan el comandant Alberto Bayo dirigeix l’expedició de voluntaris catalans a Mallorca –ben al començament de la guerra, a l’agost del 1936–. Vist l’èxit inicial de l’operació, la República Española s’apressa a retirar-li el suport naval de l’esquadra i, a sobre, li nega també qualsevol mena de cobertura aèria. En aquestes condicions, malgrat haver assegurat un cap de pont, l’expedició catalana, constituïda amb voluntaris del Principat i de València, ha de replegar-se i reembarcar. És així com l’illa de Mallorca queda definitivament en poder dels feixistes i esdevé la gran base aeronaval des d’on l’Aviazione Legionaria llença els seus atacs per bombardejar el País Valencià, el Principat i, molt especialment, Barcelona. Cal suposar que aquesta situació i els seus resultats són del tot al gust imperial del general Franco i del president Azaña: 2718 barcelonins morts en els bombardeigs franquistes durant la guerra i 1500 edificis total o parcialment destruïts o afectats.

* * *

El text d’aquest capítol segueix encara. Però amb els fragments reproduïts aquesta anècdota de la història de Catalunya en relació amb España ja està prou explicada. Com no va gosar escriure el catalanòfob Antonio Machado: Catalanito que vienes al mundo,/te guarde Dios./Entrambas dos Españas/ han de helarte el corazón.

Les fotografies són de Jordi Peñarroja i formen part de la  il·lustració del llibre Edificis viatgers de Barcelona.

h1

El jardí de les tortugues

30 Juliol 2010

Podríem imaginar una torre d’estiueig a la tardor, envoltada d’un parc amb una reixa d’entrada mig oberta… Entrem-hi. Seguint un camí vorejat de grans cedres, ens trobem davant d’una balustrada de pedra ornamentada amb escultures insòlites: tortugues. Al fons, el perfil d’una casa elegant i decrèpita…

Però aquest no és l’escenari del llibre d’en Jordi Peñarroja, les històries breus que composen el seu recull tenen molts escenaris i el fil conductor dels relats són unes tortugues, no pas de pedra, sinó animals que viuen en un jardí tocant a casa de l’Adrià, un dels seus protagonistes. Hi ha, a més, un segon fil conductor molt relacionat amb la natura profunda dels quelonis i és el temps, el pas del temps.

D’entrada, la coberta del llibre ens crida l’atenció, és una fotografia curiosa i desconcertant que la lectura del llibre ens aclarirà. Els relats discorren en èpoques diverses, cosa que impregna el llibre d’una estranya acronia, d’una sensació de temps imprecís i a la vegada elàstic, que l’autor condueix amb habilitat segons quina en porta de cap. El xipolleig i els riures d’ “Horabaixa dionisíaca” ens fan reflexionar sobre la ignorància i la saviesa, la “Ciutat gris” ens empeny vers un món desolat, un espai carregat de segles, intemporal… Quan l’autor ens passeja pels viaranys de la botànica, de bracet amb en Josep Maria, erudit, romàntic, solitari i atemporal, desconfieu de les seves intencions, el que vol és deixar clar que l’escriptora al·ludida no és santa de la seva devoció, denunciant de passada, els danys irreparables que el “progrés” ha causat a la natura.

“És ell qui té basquetmania” tampoc és el que sembla, és la dissecció de l’obra de l’Adrià que pinta records i veu el món com un possible museu. El temps ens embolcalla de forma inequívoca a “Tren de fum”, i el te amb galetes maries de “Crònica de llibres inexistents” el conté de forma implícita. “Castell desert” és potser el més amarat de temps… suspesos en un temps indefinit…, el vent s’atura com el temps…, per citar alguns moments dins dels relats.

Al bell mig del llibre, el to divertit i sovint burleta de l’autor deixa pas a un text dramàtic, que dibuixa una línia temporal entre un nadó malalt i un home adult donant de plaquetes en un hospital, que tècnicament és un hàbil exercici d’estil. Per sort, ens fa somriure un petit record visual del protagonista relacionat amb les cortines de l’àvia.

En definitiva un llibre d’aparença lleugera però dens i impregnat de temps, de memòria, de tortugues, de cinema, de llibres, d’ironia, d’amistat i de complicitats, un llibre que cal assaborir sense pressa, tranquil·lament, com el bon vi.

Mercè Artigas

Mercè Artigas és bibliotecària (oficialment, diplomada en     Biblioteconomia i Documentació) i llicenciada en Història de l’Art.

h1

ONZE DE SETEMBRE, ABANS DEL 10 DE JULIOL

22 Juliol 2010

Que un Borbó descendent de Felipe V sigui avui rei d’España és a l’esperit i la lletra de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado de 1966, ratificada en referèndum pel pueblo español. Un referèndum d’allò més democràtic, com ho demostra que als soldats els (ens) portaven a votar en formació…

El triomf final del franquisme a España és evident. Ho demostra que passar del franquisme al neofranquisme és allò que en diuen transició democràtica. La lucecita del Pardo, que deia Arias Navarro, encarregat el 1936 de la repressió franquista a Màlaga, s’ha apagat. No hi fa res que la UCD s’hagi extingit, el tàndem PP-PsoE ha encès fars i adopta polítiques que vetllen la unidad de la Patria.

Se silencia que la sagrada Constitución Española de 1978 va redactar-se amb un rerefons de sabres i, a sobre, hi ha passerells que no la volen veure tal com va publicar-se: lluint el simbòlic colom franquista, que és el que caldria mantenir arreu per a que nadie se llame a engaño, i per a vergonya de les democràcies d’Europa.

És clar que del neofranquisme que és la III Restauració Borbònica en diuen democràcia. Amb el ejército com a garant de la sagrada unidad de la pàtria –que és el que diu la consti del 78, consagrant una patriòtica tradició militar iniciada al segle XIX–. I sense que ningú li hagi passat comptes a un personatge com don Manuel Fraga Iribarne i una colla de babaus, o potser malalts d’Alzheimer, homenatgin un feixista impenitent com Juan Antonio Samaranch, per posar un parell d’exemples prou significatius i coneguts.

Però del 20-N de 1975 ençà, s’han produït canvis.

Els polítics espanyols han aconseguit mantenir un Estado Español fort però els ha fallat la construcció d’una Patria Española, que en el fons vol dir només castellana. Un projecte que comença a fallar-los, gràcies a la seva tradicional prepotència, al segle XVII. Que és, junt amb altres factors, allò que ensorra el projecte quan semblava que todo está atado y bien atado.

Que no era lligat del tot ja ho evidencien, malgrat la seva moderació, tant la manifestació del 14 de Setembre de 1901 com la gran manifestació de l’Onze de Setembre  de 1977, ara fa un terç de segle.

I la història continua…

Veiem ara, per fer memòria, algunes imatges del 1977.

King Kong, en el paper de Sant Jordi, i un Tiranosaurus rex , en el paper del drac, es manifesten a la façana de can Pistoles, ara reconvertit en teatre Capitol.

Aquesta colla es munta la seva manifestació matinal dalt d’un camió amb la caixa descoberta. És un esclat de joia que recorda escenes de la victòria del 20 de juliol del 1936.

Institucionalment, l’Onze de Setembre de 1977 només hi ha permisivitat. No hi ha Generalitat, ni que sigui provisional, i sobre l’Estatut de 1932 es manté encara la derogació franquista de 1938 que segueix l’ocupació de Lérida (Lleida) per l’Ejército Nacional.

Encara sense pensions reconegudes, els nostres mutilats de guerra sobrevivents participen a la manifestació. Mutilats feixistes ben peixats, com Martín de Riquer, no hi són.

La gran manifestació del 77 surt del passeig de Gràcia i tomba per la Ronda de Sant Pere, passa davant del monument a Rafael Casanova (baluard de Sant Pere) i arriba fins a l’Arc de Triomf (baluard del Portal Nou), on es dissol. Aquest recorregut té més sentit històric que tombar per la Gran Via i acaba a la plaça de Tetuà, un nom que commemora la màxima victòria vuitcentista aconseguida per l’imperialisme español.

Una escena de 1977  que, amb el natural relleu generacional, s’ha anat repetint a les grans manifestacions posteriors.

Cansades i amb mal de peus, aquestes àvies es retiren després d’haver pogut reclamar Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia. Les llambordes poden ser motiu d’altres comentaris…

Algunes d’aquestes imatges apareixen als reportatges que el desaparegut setmanari Oriflama dedica a la manifestació de l’Onze de Setembre de 1977.












h1

MAIG DEL 68, LLUNY DEL MITE

19 Juliol 2010

L’any 1968, el mes de maig arriba arreu, com cada any. Fins a l’estat veí del nord, amb menys Llibertat del que presumeixen, ben poca Igualtat i menys encara d’aquella Fraternitat que proclamen, com en temps de la més recent “memòria històrica” han demostrat durant la, segons ells, guerre d’Espagne. Després, i durant la II Guerra Mundial, cal recordar el tracte pervers donat als refugiats republicans als camps de concentració (expressió avui prohibida a la premsa francesa) i la col·laboració cordial amb els nazis del Frankreich presidit pel mariscal Petain, secundat pels francesos de la zona ocupada. Aquesta col·laboració en la construcció del nou ordre feixista a Europa la demostren els francesos en la repressió de republicans esquerranosos i la gent de la resistència, a més de participar amb entusiasme en l’extermini de jueus. De gent com Hugo, Zola i Jaurés n’hi ha ben poca a França.

Encara hi ha gavatxos que opinen que Europa comença als Pirineus. Des de 1659 allà hi ha una frontera interestatal, que el 1968 té gendarmes a una banda i guàrdies civils a l’altra, sense problemes. A l’altra banda de l’Atlàntic, Bogart afirma que un policia sempre és un policia, bufant el fum de la pipa que acaba de disparar. Dos policies són una parella i de tres policies vestits de gris i armats amb pipa i porra en diuen “una pareja de a tres”.

El 1968, a València hi ha un homenatge a Joan Fuster… Sí, el 68, un homenatge a Joan Fuster, a l’Ateneu Mercantil de València, a la plaça de l’Ajuntament, rebatejada llavors a honor del dictador. L’acte va ser fotografiat per l’excel·lent professional valencià Francesc Jarque i pel barceloní Jordi Peñarroja. I prou. Algunes de les fotos de Peñarroja les podreu trobar a les revistes de llavors Tele/estel, Serra d’Or i Destino. I, més endavant, també en aquest bloc. I ho deixo en bloc, defugint discussions filològiques, en referència a la seva funció de bloc de notes.

Abans de l’homenatge a Fuster hi ha el Primer de Maig.

El Primer de Maig, per obra i gràcia del general Ísimo, aquí esdevé la festa de San José Artesano, que és l’excusa per a folklórics actes de Demostración Sindical, que surten a la tele i al No-Do. Els que no celebren la festa de San José Artesano són uns pàries que no surten a TVE (una, grande, libre) i que amb prou feines apareixen als arxius privats de l’època.

Perquè les imatges del Primer de Maig no es poden publicar. Són ACR, actividades contra el Régimen. Per això se’n fan poques i aquestes no es publiquen.

Es cantarà en els temps ombrívols? 
També es cantarà sobre els temps ombrívols
.

Paraules de Brecht.

I com podia haver dit Bogart a Casablanca, sempre ens quedarà Barcelona.


Llibertat sindical, guixada d’abril del 1968.


Els cocos són modernets i el 68 ja pinten amb esprai. Per a qui no ho sàpiga: CNS és la Central Nacional de Sindicatos feixista i CO, una simplificació de CCOO, Comissions Obreres.


1MAIG, breu i simple. El risc imposa velocitat a les pintades.



Tapar simbologia nazi a voltes no l’esborra, encara que a sobre es pinti un altre missatge.


Primer de Maig. Intent de concentració al Turó de la Peira, sense enjardinar. Arribats en una tocinera els grisos es concentren ordenadament. Són gent d’ordre.

Primer de Maig al turó de la Peira. La relació de forces és clarament favorable a la griszapo i al cap de no res, sense incidents memorables, el turó és seu. Tot és normal i maco i el poble resta en pau, que cantava Ovidi Montllor.

Aquestes imatges formen part de l’exposició de fotografies Homenatge a Joan Fuster i altres imatges del 68, que ha tingut fins ara un recorregut força curiós: Canet de Mar (1988), Barcelona (1998) i Sueca (2009).


h1

El President a París

18 Juliol 2010

El millor comentari crític de la novel·la històrica El President a París és, probablement, el que va escriure Joan Francesc Escrihuela als blocs de Vilaweb el 2007.

He descobert entre les novetats editorials d’aquest Sant Jordi un llibre ben curiós, El President a París, de Jordi Peñarroja, editat per Llibres de l’Índex. Es tracta d’un relat de ficció històrica sobre un fet real, el judici al que fou sotmès Francesc Macià com a cap militar d’un escamot armat que pretenia alliberar Catalunya de la dictadura del general Primo de Rivera entrant al Principat pel coll d’Ares el novembre de 1926.

El llibre ens narra una suposada pel·lícula que s’hauria rodat en els estudis Kinefon del barri de Les Tres Torres de Barcelona en plena guerra civil el 1937. El més innovador del relat és que el seu autor, gran coneixedor del lèxic cinematogràfic, ens descriu la història a partir del punt de vista de l’equip de rodatge, començant pel casting per trobar l’actor protagonista que farà de coronel Macià, fins als que faran de tribunal, acusats, testimonis i advocats. La narració està feta a tres bandes, en primer lloc: el temps present literari que és situat a la Barcelona del 1937 durant la II República. En segon lloc: la narració dels Fets de Prats de Molló del 1926 que anem descobrint a mesura que es desenvolupa el judici que s’esdevingué a París. I, en tercer lloc: la convivència de l’equip tècnic. Actors, director, personal dels platós i encarregats del bar dels estudis fan que, a través dels seus diàlegs, anem descobrint la dura vida que es vivia a la ciutat de Barcelona en plena guerra civil, sotmesa als durs bombardejos de l’aviació feixista del Duce italià en suport del seu homòleg, el general Franco.

En llegint aquest llibre hom té la sensació que ho veu tot a través d’una càmera de cine, tot hi és detallat: els enquadraments, les panoràmiques, les preses en picat i contra picat, la il·luminació, l’escenografia i la direcció dels actors, tot plegat fa que hom revisqui el judici que s’esdevingué realment al París del 1927 contra els conjurats catalans i que tingué d’enormes ecos dins la premsa francesa i internacional. El més trist d’aquest fet és que l’operació militar fracassà per mor d’un traïdor que anà a denunciar-ho a la gendarmeria francesa. Malauradament la nostra història encara es repeteix: actualment hi ha qui posa per endavant a la causa catalana el fet de ser d’esquerres, dretes, de centre, de dalt o de baix per sobre dels interessos de Catalunya.

Joan Francesc Escrihuela