Posts Tagged ‘Gòtic’

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 11

3 gener 2012

DE PONENT, NI VENT NI GENT. 1

Cristòfol Despuig és un home llegit i bon coneixedor de la història. I quan el país ha passat per un segle de dinastia Trastàmara i ha suportat després quaranta anys de monarquia hispànica, aquest cavaller no s’està de donar repetidament a Los col·loquis de la il·lustre ciutat de Tortosa l’opinió que té del castellans. Recordem els personatges que parlen a Los col·loquis: Lúcio és el mateix Despuig; Fàbio és el mercader tortosí, un altre alter ego d’en Despuig (que a més de cavaller és home de negocis); don Pedro, el cavaller valencià, és també en certa manera Despuig, que s’ha format com a patge a València.

Idealització de patge renaixentista. Escultura modernista de Rosend Nobas al palau Centelles de Barcelona (Foto: Jordi Peñarroja)

Veiem ara a Los col·loquis una ampla mostra de com veu Despuig, l’any 1557, a Castella i els castellans: Fàbio: Sí, que grans paraulistes són, i per ço dien molts que de Castella no és bo sinó les coses mudes (Col·loqui Segon). Convé aclarir que al segle XVI, aquesta expressió de “les coses mudes”, avui del tot en desús, fa referència a les mules.

-oOo-

 Lúcio: Tras això tenen altra cosa pitjor, i és que volen ser tan absoluts i tenen les coses pròpries en tant i les estranyes en tan poc, que par que són ells venguts a soles del cel i que lo resto dels homens és la que és eixit de la terra(Col·loqui Segon).

-oOo-

 Lúcio: no hi ha nació en Espanya que tan arrimada i enfosquida sia estada en tot temps [com] la castellana, que casi mai ha sabut eixir de los térmens, no dic per a dominar, mas per a gosar guerrejar regnes estranys, com se mostra que ha fet la de la Corona d’ Aragó i la de Portugal; testimonis per la primera: les illes d’aquesta mar que són Sicília, Sardenya, Mallorca,

Gravat vuitcentista de la catedral de Palerm. Els catalans són els introductors del gòtic a Sicília.

Menorca, Ivissa, Còrsega i lo regne de Nàpols, que lo rei don Al­fonso d’Aragó conquistà, i també la jornada que Ramon Muntaner escriu que feren los catalans en Constantino­ble, aon tant se detingueren i tantes haçanyes hi obra­ren, no sols a honra i glòria sua, mas encara de tota Es­panya; i per la segona, que és la de Portugal: tot lo que posseix en la mar Océano(Col·loqui Segon).

 -oOo-

Lúcio: la ma­jor part de les vegades que (los castellans) han travat pendències ab los veïns cristians són restats escalabrats, i les més notables que han tengut ab los moros, si superades són estades per ells, ab la força de la nació nostra les han superades; però si voleu saber-ho, oïu-me, que jo us mostraré: primerament la batalla que contra la poderós rei de Córdo­va se donà, prop

Pont romà i torre Calahorra a Córdova. (Foto: Jordi Peñarroja)

de la mateixa ciutat, en temps del rei don Alfonso de Lleó, sinqué d’aquest nom, i de don Sancho comte de Castella, ab la potència e indústria del comte en Ramon Borrell de Barcelona se guanya; la ciu­tat de Toledo que lo rei don Alfonso, sisé d’aquest nom, conquistà, ab la gran valor i destresa en coses de guer­ra del rei don Sancho d’Aragó, primer d’aquest nom, se guanyà; la presa d’Almeria, que fonc en temps del rei don Alonso de Castella, octavo d’aquest nom, lo comte Ramon Berenguer Quart la féu, que casi no hi tocà lo rei; la ciutat de Cuenca, lo rei Alfonso d’Aragó a soles la conquistà per fer plaer al mateix don Alonso Octavo rei de Castella; la gran batalla del Muladar, que fonc prop les Naves de Tolosa, ab lo consell, esforç i valentia del rei don Pedro d’Aragó, primer d’aquell nom, a qui los ara­gonesos dien segon, la guanyà; i l’altra batalla nomenada la Pasada, que fonc en temps del rei de Castella don Alonso Onze, contra los reis de Bellamani, de Bugia, de Tursis i de Granada, donada prop la roca del Servo, ab la valentia del rei don Pedro d’Aragó, tercer d’aquell nom, a qui los d’Aragó dien quart, se guanyà, que li en­via a mossen Pere de Montcada ab deu galeres molt ben adreçades, que no sols lo servien ab gran valentia i des­tresa en la mar, mas, saltats en terra, foren la principal part de la victòria; i en la presa d’Algesera, feta per lo mateix rei don Alonso, aquest mateix rei don Pedro fonc lo qui més s’hi senyalà(Col·loqui Segon).

-oOo-

 

Anuncis
h1

EL BARRI GÒTIC A “el Periódico de Cataluña”

4 Novembre 2011

Per indicació d’uns amics he llegit una sèrie d’articles apareguts a “el Periódico de Cataluña” sobre l’anomenat “Barri gòtic” de Barcelona i que, sobretot, m’han informat sobre els autors d’aquests articles publicats a les darreries d’octubre d’enguany i sobre el seu diari, que des de fa una anys es publica també en català, una estratègia que li ha copiat un altre diari tradicionalment publicat en castellà, “La Vanguardia”.

Sobre la premsa i els periodistes s’han dit moltes coses. Unes són certes, altres són mites.

Un dels problemes és el tema de la llibertat de premsa, un mite adorable però difícil de exercir en el dia a dia. Perquè, fins quan legalment no existeix censura, les empreses periodístiques tenen propietaris. També tenen anunciants. I també hi ha paper subvencionat o llicència per emetre en una determinada freqüència d’ona. I en definitiva, ens trobem sempre amb allò de: qui paga, mana. Vull dir amb això que els mitjans d’informació, amb major o menor llibertat, tenen una línia, sustenten unes opinions i, en definitiva, han de servir uns interessos. I a més tenen o adopten un “llibre d’estil”. Els periodistes estan en clar desavantatge pel que fa a la llibertat.

Per altra banda hi ha una vella definició, cent per cent xarona, segons la qual “un periodista és un especialista en qüestions generals”. Un personatge encarnant aquesta definició és retratat humorísticament per Karel Čapek en un dels seus Contes d’una butxaca. I és que l’exercici de la professió obliga sovint el periodista a tocar temes que superen dels límits del que és exigible a una persona culta però no especialista en aquella matèria. Per això, i al marge de l’existència dels mitjans especialitzats, no és debades que els mitjans d’informació general optin per tenir especialistes en una sèrie de temes.

Però pel que fa als temes culturals (arts, arqueologia, història, literatura, espectacle) no sol haver-hi tanta exigència com per a economia o política.

Considerant la sèrie d’articles sobre l’anomenat “barri gòtic” de Barcelona publicats al diari “el Periódico de Cataluña” cal dir que són molt lliures. Vull dir amb això que els seus autors diuen el que els rota, sembla. És clar que els titulars tenen una redacció molt sensacionalista, per cridar l’atenció, dins de l’estil que fa tants anys que es practica al “grupo Z”, al qual pertany aquest diari. El contingut, és però discutible en més d’un aspecte, des de la llibertat del lector.

Però els articles en qüestió són molt periodístics, sí. Vull dir que ho són com acostumen a ser-ho les publicacions amb la marca Z, que no té res a veure amb el personatge de “el Zorro”.

Tot va començar al Jardí del Paradís. Adam i Eva van tastar la primera poma i apa, premi! A córrer món, xiquets. Està per escriure la crònica postmoderna i digital de tot el que ha passat al món des de llavors fins que el docte arquitecte catalanet Lluís Domènech i Montaner es va treure de la màniga una finestra coronella i la va plantar a la façana de la casa número 10 del carrer del Paradís, cosa que hom pot considerar-se un atreviment i fins una mixtificació de la realitat. Però no un anacronisme, sinó una restitució a l’estil original de l’edifici perquè el balcó que hi havia anteriorment era una obertura molt posterior a la construcció d’aquesta edificació gòtica. Potser cal recordar que els balcons són una invenció dels arquitectes del segle XVII.

Edifici del carrer Paradís nº 10 de Barcelona, el 2006, amb la finestra coronella decidida per Domènech i Montaner en el lloc del balcó que probablement ampliava un finestral gòtic anterior. (Foto: Jordi Peñarroja)

Personalment, els edificis que mostren, en la barreja d’estils dels elements que els composen, l’evidència del pas dels segles no em fan basarda, ans al contrari. Però entenc el frenesí purista d’aquells arquitectes formats en la Renaixença, hereva en molts aspectes del Romanticisme.

És curiós altrament que aquests dos periodistes de “el Periódico de Cataluña”, que han llegit unes quantes coses per  documentar-se, es fixin en el pont neogòtic “20 Century” del carrer del Bisbe i s’oblidin del pont gòtic autèntic que manà enderrocar el benemèrit Felipe V. Aquest pont desaparegut el manà construir el rei Martí, que es guanyà el renom de l’Humà no per ser bona persona (l’ofici de rei és cosa que marca) sinó per ser un home culte immers en els corrents de l’Humanisme. Bé, doncs el pont en qüestió reposava sobre un arc que es llançava sobre el carrer dels Comtes i arrencava del Palau Reial Major per lliurar-se a la Catedral, aprofitant el buit d’un gran finestral romànic (procedent de la segona catedral de Barcelona). Aquest finestral existeix encara i al seu dessota encara s’aprecia, a la paret de la seu, la ferida que recorda el lliurament del pont gòtic del rei Martí.

El mur de la catedral de Barcelona mostra el record del lliurament del pont gòtic del rei Martí. (Foto: Jordi Peñarroja) 

Que la pelleringa de pedra neogòtica que cobreix la façana de la Catedral de la Santa Creu hagi necessitat més restauració i consolidació que la porta de Sant Iu, per on comença la construcció d’aquesta catedral el 1298, deu ser perquè les mirades del turistes cansen la pedra. Hi ha molts més turistes que miren i fotografien la façana de la catedral que no pas embadalits davant la porta de Sant Iu i la torre de les hores. Per altra banda la desaparició de l’escala que hi havia a la plaça de Sant Iu ha eliminat un pegat bastit per la Santa Inquisición, a qui el sòmines de Felip I va cedir part del Palau Reial Major. No em negareu que el rei nostre senyor Felip I era un sòmines comparat amb son pare, l’emperador Carles, perquè anar a estiuejar a El Escorial és una ximpleria quan podia anar, com son pare i son besavi Ferran el Catòlic, a Sant Jeroni de la Murtra, on podia menjar ostres fresques de Badalona, humitejades amb suc de flairoses llimones del Maresme i acompanyades per un blanc fred d’Alella.

Un altra cosa que obliden els esforçats periodistes de les series “La ciutat reinventada”, “La ciutat redibuixada” i “La reconstrucció de l’urbs” és que la classicista porta divuitesca que serveix d’entrada al Museu Marés no existiria sense la col·laboració, altra vegada, del senyor Felipe V. Sense els combats de Santa Clara a l’agost de 1714 i el mateix Onze de Setembre, les clarisses no haurien acabat instal·lades al saló del Tinell… Però sembla que aquestes històries borbòniques no els interessen.

Xilografia satírica representant el rei Felipe V de Borbón apareguda clandestinament l’any 1746, celebrant la seva mort. 

Que el “Barri gòtic” és una denominació turística creada als anys 20 del segle XX i que ha tingut èxit no és cap secret, és un fet repetidament proclamat. Que ho descobreixin ara és una descoberta equivalent a trobar “la recepta original de la sopa d’all”. Evidentment, els límits d’aques “barri” inventat són inconcrets, com correspòn a una parida d’aquest calibre. El “Gòtic” és lluny de ser un barri, és només un eslogan, com ho són “la ciutat llum” aplicat a París i “el país de la Llibertat” pel que fa als USA. Tampoc és veritat que la Gran Muralla de la Xina es vegi des de l’espai i es segueix dient (però qui coi se’n va a la Lluna per mirar la Gran Muralla?). Els tòpics tenen aixó: són clixés simplificadors que han fet fortuna i que sovint són inexactes i exageracions. O sigui, veritats a mitges. O mitges mentides.

A mi m’agradaria que algun d’aquests saberuts que hi ha pel món estudiés l’arquitectura catalana qualificada com a gòtica dels segles XV, XVI i XVII (sí, n’hi ha del XVII!) i posés de manifest que no és gòtic sinó una de les maneres catalanes de fer Renaixement, per evolució de les formes pròpies. També hi ha mostres de Renaixement  reprenent formes de l’arquitectura imperial romana, que és el que fan Roma i Florència, per exemple, i que en podríem dir Renaixement a la italiana. I no oblidem que l’arquitectura medieval italiana es caracteritza per l’absència de gòtic , limitant-se a seguir els models heretats de l’imperi (les excepcions són la Llombardia, el Milanesat i la Sereníssima República de Venezia, al nord, i després Sardenya, Nàpols i Sicília per obra i gràcia dels catalans). Les catedrals dites romàniques de Pisa i altres són en realitat basíliques que són epígons de l’arquitectura tardoimperial. Aquesta arquitectura, quan evoluciona a Florència i Roma és la que porta l’etiqueta de “Renaixement” als manuals. Però no és tot el Renaixement.

Tornant a Barcelona i el seu “barri gòtic” he de dir que fa anys que un amic meu, de l’empresa turística Itinera, fa un ruta cultural amb  el nom de “Barcelona mentidera”. És un tour divertit sobre la collonada del “pont gòtic” del carrer del Bisbe i altres anècdotes curioses. I és que això del “Barri gòtic”, per començar, té un fotiment de metres de muralla romana i, posiblement, la casa d’habitatges més antiga de Barcelona, que és de 5 o 6 pisos i que, tot mostrant moltes intervencions posteriors, resulta que no és gòtica sinó romànica!

Estic d’acord amb els periodistes que signen aquests articles en què això del “Barri gòtic” s’assembla perillosament, cada vegada més, a un parc temàtic. Ara, això no és pels seus edificis i per les intervencions que s’hi han fet. Tinguem present que les ciutats que podem veure monumentalment preservades amb puresa integral són ciutats mortes, i Pompeia n’és l’exemple paradigmàtic. El drama del “Barri gòtic” no és aquesta o aquelles restauracions o intervencions arquitectòniques més o menys afortunades, sinó la pressió del negoci turístic sobre la gent del barri i la desaparició del comerç i obradors tradicionals: la fleca (més de pa que de pastes), el cafè, la cansaladeria, el petit “super”, la peixateria… Com és que no en parlen d’aixó? Perquè al “Barri gòtic hi viu gent que veu com la invasió turística adultera el seu barri i els dificulta la vida quotidiana.

“La ciutat del Born” mostra com era un barri a principis del segle XVIII. Amb tots els edificis arranats per ordre de Felipe V ha arribat a nosaltres sense alteracions: és una ciutat morta. (Foto: Jordi Peñarroja)

Ai, ai, ai, aquests xicots de “el Periódico”, què periodistes que són! Ostres, ho són per l’ofici i per l’empresa!

És clar que no són els únics periodistes que hi ha a “el Periódico”, ni a Catalunya ni al món. Sort!

h1

LA RUTA “PAU CLARIS, PRESIDENT DE LA PRIMERA REPÚBLICA” SENTIDA PER ANTONI MUÑOZ

2 Març 2011

El proppassat 26 de febrer, dissabte, vàrem apropar-nos a la geografia personal de Pau Claris, president de la Primera República, en una ruta organitzada pel Cercle Català d’Història. Va ser un recorregut per la Barcelona del seu temps i Antoni Muñoz, especialista en la nostra història dels segles XVII i XVIII, va sentir així la passejada:

PARAULES I PEDRES CAP A LA FONT DEL RIU

Impressions de la ruta Pau Claris

Voldria plorar, però no ploro.

He perdut el riu que cantava dins del meu cor. No ploro.

Em vénen al cap aquesta paraules de l’estimat poeta barceloní Agustí Bartra quan comencem la ruta guiada per en Jordi Peñarroja, sota el títol de “Pau Claris, president de la Primera República”

Jordi Pijoan-López, escriptor i arqueòleg, Toni Muñoz i Jordi Peñarroja en un moment de la ruta (Foto: Maria Miró)

Jo també voldria plorar però no ploro perquè en escoltar les seves paraules, reflectides cadascuna a la seva corresponent pedra, sento que estem caminant fins a les fonts d’aquest riu perdut, que tant necessari és trobar si volem recuperar el nostre propi camí. Quan davant d’una cruïlla una persona no sap quina drecera triar de les moltes que ofereixen els venedors d’il.lusions, millor retornar als orígens.

Vam mirar l’establiment Pans & Company situat a l’actual Plaça de Sant Jaume, però en Jordi ens va indicar que el miressin amb els ulls d’un veí del segle XVII i vam veure l’antiga Plaça de Sant Jaume, molt maca encara que més petita, que poc té a veure amb l’aparença actual.

Enfilant-nos pel carrer de la Ciutat,  al costat esquerre de l’actual seu de l’Ajuntament, vàrem trobar que allà estava la finestra per on es treia la bandera o el penó de Santa Eulàlia, segons les circumstàncies, per a què l’agafés el Conseller en Cap muntat a cavall. Per facilitar el fet de muntar a cavall, el Consell de Cent havia previst un llarg escambell de pedra, amb esglaons a tots dos costats, adossat a la façana.

Vitrall de la finestra de Santa Eulàlia de la Casa de la Ciutat (Foto: Jordi Peñarroja)

Va desfilar després, davant els nostres ulls, la pica, mig amagada, on es va batejar el petit Pau Claris a l’església de Sant Just, atès que la seva família tenia casa al carrer del costat. També identificàrem la seu de la Inquisició amb el seu impressionant escut, el pont elevat que connectava el palau reial amb la catedral, la residència de Pere IV, i altres llocs a recuperar per la memòria.

Pica baptismal de l’església dels Sants Just i Pastor, temple on va ser batejat Pau Claris (Foto: Jordi Peñarroja)

En Jordi es va aturar prop d’una farmàcia de la Via Laietana, jo pensava que potser algú necessitava algun medicament però no, la creu verda de l’establiment ens feia l’ullet amb complicitat, recordant l’emplaçament del temple on van anar les despulles del dirigent català que va morir, molt probablement enverinat, el 27 de febrer de 1641. En aquest moment vaig recordar les paraules que va pronunciar el doctor Francesc Fontanella al panegíric que va dedicar a la mort del Diputat:

O Claris, generós a ta victòria

d’esquiva nimfa amb la sagrada rama

cinyen França, i Espanya, enveja, i glòria.

I amb l’honor teus resplendors aclama,

la Fama és immortal per ta memòria,

la Pàtria és memorable per ta Fama.

Coberta de l’absis de Santa Maria del Mar (Foto: Jordi Peñarroja)

Després de passar per Santa Maria del Mar, església on ens assabentem que probablement van anar a parar les despulles d’en Pau Claris arran de l’enderrocament de Sant Joan de Jerusalem, vam acabar al Pla de Palau, on en un espai que ara cal imaginar s’hi trobava el magatzem de pólvora i armes sota el control dels antics consellers de la ciutat.

El hall de l’estació de França, un saló magnífic. Aquí trobem, el 1639, l’Escola Militar de Barcelona. (Foto: Jordi Peñarroja)

Veritablement si vols seguir les petjades d’en Jordi Peñarroja, cal enganxar l’oïda a terra i cal rentar-se els ulls entre mirada i mirada.

Tot i esperant la següent ruta sobre l’alliberament del diputat Tamarit i els fets del Corpus de Sang, que ja fa salivera a la boca, vull finir aquestes petites reflexions amb unes altres paraules de l’Agustí Bartra que ressumeixen el què jo vaig sentir en acabar aquest viatge:

Era el temps del desig

de l’au de foc, endormiscada al mandil dels ferrers,

quan mon cor, amb l’oïda encastada a la terra, sentia la remor d’horda de les paraules.

Era el temps del neguit de la falç sense puny…

Toni Muñoz

*****

Nota: Antoni Muñoz és coautor, amb Josep Catà i Jordi Peñarroja, de l’exposició L’intent d’anorrear un poble …1714-1725… (1999), del Memorial 1714. A banda de diversos articles i comunicacions, ha publicat, en col·laboració amb Josep Catà, els llibres La traïció anglesa. Comerç colonial i destrucció de la sobirania catalana (1706-1715), el 2009;  Absolutisme contra pactisme. La ciutadella de Barcelona (1640-1704), el 2008, i Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736), el 2005.

h1

LLEIDA: EL ROSER, 12 D’OCTUBRE, FESTA DE “LA HISPANIDAD” – 1a PART

11 Octubre 2010

Anselm Turmeda (Ciutat de Mallorca, circa 1355 – Tunis, post 1423) és un escriptor mallorquí i políglota. Com Llull, però a diferència d’aquest (que només rep algunes acusacions d’heretgia) fra Anselm Turmeda és un disident de l’església que acaba apostatant. I, tot de passada, esdevé un home venerat com a sant baró pels mahometans.

Turmeda té molt mala opinió dels frares preicaors de l’orde de sant Domènec i dels mètodes inquisitorials. Ho manifesta explícitament a dues de les seves obres. Una és el Llibre de consells e bons amonestaments, obra tardana escrita després d’haver apostatat, en català i a la ciutat de Tunis, i que s’imprimeix repetidament perquè és un llibre que es fa servir com a llibre de doctrina per a infants fins que no és substituit per les aportacions d’Antoni Maria Claret, bisbe i confessor de la reina Isabel II, autor del llibre més venut en català del segle XIX (Camí dret i segur per anar al cel) i, encara que no per aquest motiu, Sant.

L’altre llibre de Turmeda on aquest tira contra els dominics i el terror inquisitorial és escrit també a Tunis, però en àrab. El coneixem editat en català amb el títol d’Autobiografia i atac als defensors de la creu, traduit per Mikel de Epalza. Una de les coses que sempre m’ha seduit d’aquest llibre és la part de l’Autobiografia, pel testimoni que ens dóna, de la ciutat de Lleida al darrer quart del segle XIV, quan Anselm Turmeda és un dels alumnes del seu Estudi General. En aquests fragments, Turmeda té força afinitats amb la prosa de Ramon Muntaner.

L’esglèsia de Sant Llorenç és, després de la Seu vella, el temple més important de Lleida al segle XIV i, coetani de la construcció inicial del Carme, una mostra de la transició del món del Romànic al Gòtic. (Foto: Jordi Peñarroja).

En aquella Lleida universitària, envoltada per fruiters i afamada per la seva producció de figues seques i orellanes, el jove Anselm Turmeda ha d’haver conegut, tot i que no l’esmenta, el convent del Roser dels frares dominicans en la seva esplendor medieval. Llavors el Roser, que ja és documentat als anys 20 del segle XIII, és un convent fora muralles del periode inicial del Gòtic a Catalunya, engrandit i enriquit al segle XVI, quan el Sant Ofici esdevé instrument totpoderós de l’absolutisme dels Àustries hispànics. Situat sota els pous de glaç, entre el castell de Gardeny i el nucli murallat de la ciutat de Lleida, el Roser esdevé una mena de fortalesa dels frares predicadors, garantia de la puresa de la fe.

Lleidatans del segle XIV representats a l’ornamentació gòtica de l’església de Sant Llorenç. (Foto: Maria Miró).

L’ortodoxia catòlica del Carme és insuficient però per a la salvaguarda del convent. L’estratègia militar i els avatars de la guerra determinen l’any 1642, durant la guerra de Separació, que l’exèrcit castellà destrueixi el monestir del Carme de Lleida. El fet deriva directament de l’enclavament del monestir, que és a primera línia de foc, a manera de baluard avançat fora muralles.

Després toca reconstruir, cosa que costa diners. És per això que els frares del Carme, que pertanyen a l’orde vinculat a la Inquisició, després d’haver experimentat quina cosa és patir la relaxació a mans del poder reial, via terços castellans, decideixen optar pel recolliment intramurs i aixecar amb prudent capteniment el nou convent en una cèntrica situació, al carrer dels Cavallers. La reconstrucció és de 1699 i es fa aprofitant, això sí, tanta pedra com es pot de l’enderrocat Carme extramurs. Trobem així que, en part, el nou convent del Carme és un edifici viatger de Lleida, i una combinació d’elements gòtics i barrocs.

h1

Vacances a Barcelona amb EDIFICIS VIATGERS

6 Agost 2010

Una vella dita recomana: a l’estiu, ves per l’ombra. Boscos i ciutats faciliten seguir aquest consell. Els boscos són ombrívols i a les ciutats sol haver-hi ombra a una vorera o l’altra dels carrers. A més, als barris de traçat medieval, amb carrers estrets i cases de tres o més pisos, l’ombra és gairebé omnipresent. Les places són figues d’un altra paner, la majoria són places dures, poc o gens arbrades. Les millors són les que tenen porxos, pensades per guardar mercaderies i vianants a recer de la pluja i del sol. Lamentablement a Barcelona no hi ha places porxades, fora de la vuitcentista plaça Reial, atacada per la política de frenesí pro-turístic municipal, que ha reduit les seves porxades a la condició gairebé exclussiva de menjador accessori dels restaurants.

Una de les places barcelonines no porxades i que la posmodernitat ha fet més assoleiada i dura és la plaça de la Universitat, que és un espai que s’obre perfectament descentrat respecte al monumental edifici vuitcentista de la universitat de Barcelona, obra del senyor Elias Rogent, catedràtic de l’Escola d’Arquitectura que, amb gran visió de futur, no dubta a suspendre un alumne anomenat Antoni Gaudí, i al cos central de la façana de la Gran Via de l’edifici universitari va i ens fot un homenatge a la universitat renaixentista d’Ensumalanca, institució així coneguda a la més escatològica literatura catalana de fil i canya produida a l’època de la Renaixensa.

Així era el claustre renaixentista del Carme, que Rogent ha copiat.

Tenint en compte que l’edifici del senyor Rogent és un poti-poti historicista construit entre 1863 i 1882, mentre que la Universitat de Barcelona és una institució que té antecedents que remunten a 1398, tot i que el privilegi de l’Estudi General, del temps d’Alfons el Magnànim, és del 1450. Llavors quina o quines ha estat les successives seus de la UB? A més de l’edifici de Rogent i la baluerna de la Universidad de Cervera, seu de l’exili borbònic de les universitats del Principat, hom pot assenyalar a Barcelona la localització de set seus per a la seva universitat entre els segles xv i xix.

El convent del Carme, Universidad Literaria durant 31 anys

El viatge de part de les restes d’una d’aquestes seus, que ara trobem a Sant Adrià de Besòs, és el motiu que ha provocat la redacció del llibre Edificis viatgers de Barcelona. En l’ordenació definitiva del volum, al capítol 6 “Els curiosos avatars de l’universitari convent del Carme” es fa un repàs a les distintes seus de la UB, el que en resta i, en alguns casos, allò que ha substituit els edificis desapareguts. És un original recorregut per Ciutat Vella.

Portada de l’església del Carme

Mènsula del Carme al Museu Santacana de Martorell

El convent del Carme, que és seu universitària l’any 1842, de manera provisional i durant 31 anys, reapareix també al capítol 22, “Antologia d’un segle de disbauxa barcelonina als museus Santacana i Vicenç Ros de Martorell”. Sí, a Martorell també hi ha restes de l’enderrocat convent del Carme.

Les il·lustracions són procedents del llibre Edificis viatgers de Barcelona.