Posts Tagged ‘Guerra 1936-39’

h1

VOTAR EL 10 D’ABRIL

1 Abril 2011

L’epígraf 4.6. Una república borbònica d’Edificis viatgers de Barcelona diu que:

La centralista II República Española coincideix en algunes actuacions, durant la guerra de 1936-39, amb els punts de vista de tres feixistes de la categoria de Miguel Primo de Rivera, Francisco Franco i Benito Mussolini.

Després dels Fets de Maig de 1937, el govern de l’Espanya republicana troba en la crisi d’ordre públic l’excusa que necessita per ocupar Barcelona i instal·lar-s’hi. Don Manuel Azaña –que és el Presidente espanyol– no té cap inconvenient en manifestar obertament el seu tarannà el 29 de juliol de 1937, quan diu que «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos». Aquestes paraules d’Azaña, senzilles i tendres, fan entenedors i expliquen perfectament els criteris tàctics i estratègics aplicats respecte a la Catalunya autònoma pels espanyols republicans, tant en l’aspecte polític com en el militar.

Avions feixistes bombardejant Catalunya durant la guerra de 1936-39 (Fotomuntatge de Jordi Peñarroja)

Concretament, i a tall d’exemple, fixem-nos en què passa quan el comandant Alberto Bayo dirigeix l’expedició de voluntaris catalans a Mallorca –ben al començament de la guerra, a l’agost del 1936–. Vist l’èxit inicial de l’operació, la República Española s’apressa a retirar-li el suport naval de l’esquadra i, a sobre, li nega també qualsevol mena de cobertura aèria. En aquestes condicions, malgrat haver assegurat un cap de pont, l’expedició catalana, constituïda amb voluntaris del Principat i de València, ha de replegar-se i reembarcar. És així com l’illa de Mallorca queda definitivament en poder dels feixistes i esdevé la gran base aeronaval des d’on l’Aviazione Legionaria llença els seus atacs per bombardejar el País Valencià, Catalunya i molt especialment Barcelona. Cal suposar que aquesta situació i els seus resultats són del tot al gust del general Franco i del president Azaña: 2718 barcelonins morts en els bombardeigs franquistes durant la guerra i 1500 edificis total o parcialment destruïts o afectats.

* * * * *

I com es llegeix a Barcelona: Sentir l’Onze de Setembre 1714-2014.  Volum 1, és evident que:

A tres-cents anys vista, resulta prou significatiu aquest reconeixement “republicà” de l’actualitat del conflicte plantejat en la guerra de Successió i ens adverteix de la conveniència de fer una aproximació al sentit d’aquella guerra i a la batalla de l’Onze de Setembre, sobre la interpretació tradicional dels quals apareixen molts dubtes raonables.

(Foto: Jordi Peñarroja)

* * * * *

És evident que el 14 d’abril del 1931, com la Gloriosa de 1868, tenen el costat festiu del destronament de la dinastia borbònica a tot l’Estat espanyol, però aporten poc a la recuperació de l’Estat Català. La segona República Catalana, la de Macià, només dura  tres dies. La història de la primera República, la de Pau Claris, s’allarga gairebé un any. Però llavors, tot i que el XVII és un segle poc republicà, Catalunya és un Estat. És clar que si veiam l’Onze de Setembre com la data que assenyala l’inici de la lluita per la recuperació de l’Estat perdut pel derecho de conquista invocat per Felipe V, la perspectiva canvia. Els fets indiquen que d’una manera o altra, la lluita en defensa de les Llibertats i Constitucions de Catalunya no s’atura el 1714. El 2009 va ser el 12 de setembre a Arenys, ara toca el 10 d’ Abril a Barcelona.

(Fotografia:  Jordi Peñarroja)

Anuncis
h1

I per dijous, MITJA DOTZENA D’OUS a Terrassa

13 Setembre 2010

Durant el procés de creixent urbanització del Principat enregistrat al primer terç del segle XX, l’avicultura s’industrialitza progresivament i la capital indiscutible d’aquesta activitat agropecuària és la ciutat de Reus. Per aixó, durant la guerra Reus ha de guanyar el repte d’incrementar la producció d’ous de gallina per alimentar la població catalana. És el que, des del govern de la Generalitat, s’anomena La batalla de l’ou.

MITJA DOTZENA D’OUS és un llibre que res no té a veure però amb la reusenca batalla de l’ou. L’autor hauria pogut fer-ho, al capdavall és historiador, de la branca de l’arqueologia. Però no, després d’haver lliurat a la premsa especialitzada tot de papers sobre el món dels ibers, el senyor Pijoan participa en diverses obres col·lectives de narracions curtes, publica dues novel·les en col·laboració amb Manel Barrera (1955-2010), també historiador, i ara ens ofereix aquest aplec de sis històries curtes que ens aproximen al món dels fenòmens dits paranormals.

Cal dir que un dels trets característics del senyor Pijoan i dels seus llibres és el seu sentit de l’humor, ex-aequo amb una evident crítica social i molt especialment una punyent aproximació satírica, per no dir sarcàstica, a la política real i quotidiana. Aquests trets es fan evidents també en un volum de cròniques paranormals com MITJA DOTZENA D’OUS.

Convé subratllar que al relat “Ni que la mort ens separi” hi ha referàncies a la guerra del 36, que “Un mal esguard” és alhora un homenatge a l’ “Informe per a l’Acadèmia” de Kafka ensems que un sarcàstic i peculiar reconeixement honorífic d’aquells polítics que, com el personatge de còmic Iznogud, l’infame, volen ser califa en lloc del califa i a qualsevol preu. “El dormilega” és una història ben àcida que té les arrels en un dels films primerencs de W. Allen, mentre “Un contracte draconià” és una visió del món editorial emmarcat dins la lluita entre l’àngel i el diable. “Psicofonia per a principiants” és una aproximació a l’explotació de la credulitat humana com a negoci, amb final sorpresa inclòs, mentre “La mar que ens sotja” erotitza un mite d’Andersen.

Jordi Pijoan i Jordi Peñarroja a la carpa de LLIBRES de la 9a Mostra d’Entitats dels PP.CC., que organitza Gent de la Terra al Pg. de Lluís Companys, el proppassat Onze de Setembre. (Fotografia: Maria Miró).

Els relats van precedits per “Esperits: un mite a les portes de la comprovació científica en el segle XXI”, un pròleg que és un homenatge a Stanislav Lem (un dels més destacats i polifacètics autors polonesos de la segona meitat del segle XX),  signat pel professor Georges P. Redcliff, alter ego de Jordi Peñarroja, que presenta MITJA DOTZENA D’OUS a la llibreria Abacus de Terrassa el proper dijous, 16 de setembre, a les set del vespre.

h1

Una república molt borbònica

12 Agost 2010

La segona part del llibre Edificis viatgers de Barcelona està dedicada a “Supervivents civils d’una ciutat sota les bombes”. Entre aquests afortunats trobem que, al capítol 4, es parla de La Casa del Gremi dels Calderers, una façana per tapar forats. Veiem que hi trobem.

* * *

4.1. Pur joc renaixentista al carrer de la Bòria.-  Trobem la casa del Gremi de Calderers situada originalment al carrer de la Bòria, a tocar de la plaça de l’Àngel, i fent un arc sobre el desaparegut carrer de les Filateres. Aquest és un dels edificis més interessants afectats per les obres d’obertura de la Gran Via A de la Reforma, l’actual Via Laietana.

Només s’ha salvat la seva notable façana, renaixentista. Aquesta obra és un pur joc de formes, un virtuós, molt hàbil i lleuger exercici d’arquitecte sense altre pretensió que el joc estètic, i que, certament, captiva l’espectador.

I, excepcionalment entre nosaltres, no s’hi noten trets manllevats del gòtic.

Façana de la casa del Gremi de Calderers,en la seva reconstrucció actual a la plaça de Sant Felip Neri, tercer emplaçament d’aquest monument.

4.2. Catalunya, motor del Renaixement.-   Convé assenyalar que la influència o pervivència del gòtic en la nostra arquitectura del renaixement, i fins del barroc, sovint s’interpreta pejorativament, adduint que hi ha poques mostres entre nosaltres d’arquitectura renaixentista “pura”. Penso que aquesta valoració és errònia. La permanència d’elements gòtics a la nostra arquitectura renaixentista indica la independència creativa d’una gent que està al dia dels corrents del món, els adopta i adapta però no es limita a la simple còpia provinciana d’allò que està de moda. I cal recordar que la relació de Catalunya amb Itàlia és constant i intensa des del segle XII fins al XVIII.

Per altra banda, si la influència del gòtic en l’arquitectura del renaixement italià és escassa o inexistent és per una raó molt simple: fora del nord de la península (Llombardia, Véneto) i de Sardenya, Nàpols i Sicília, on el gòtic pren importància de la mà dels catalans, a Itàlia gairebé no hi ha gòtic a l’arquitectura. Fins el seu romànic sembla més aviat un epígon de l’arquitectura del baix imperi, fora de la Llombardia i la seva zona d’influència. L’art de l’antiga Roma és omnipresent a la Itàlia medieval, sobretot des de la Toscana al Llaci. Ben al contrari, a Catalunya el gòtic és un estil tan arreladament nacional –un antigòtic, segons Cirici– que sembla una cosa natural la seva influència en l’arquitectura renaixentista que es fa aquí, igual que es detecten influències i fins elements del romànic en el nostre gòtic.

I recordem també que l’humanisme es manifesta ben aviat en autors nostres, qualificats de “pre-renaixentistes”, com ara l’herètic Arnau de Vilanova (circa 1240-1311), el sarcàstic Bernat Metge (1340/46-1413) i el cínic Anselm Turmeda (circa 1350-després de 1423). Al capdavall, tot arrenca de Llull (1232?-1316?), fins el renaixement italià, forjat a partir de la irradiació humanista de les corts catalanitzades dels regnes de Sicília i Nàpols (la Magna Grècia!), als segles XIV i XV.

4.3. Els calderers de l’edat moderna.-   La qüestió és que els calderers barcelonins del segle XVI són prou moderns i il·lustrats per encarregar una façana com aquesta a un mestre d’obres del seu temps, el nom del qual no coneixem. I a començaments del segle XVIII són també prou moderns per defensar amb les armes les seves Llibertats i Constitucions, que són les nostres, enfront de l’obscurantisme autocràtic de Felipe de Borbón i els exèrcits de Castella i França.

Calderers i ferrers formen la 2a companyia del 5è batalló de la Coronela, dit de Sant Sever. L’Onze de Setembre de 1714 són al terraplè de la cortina entre els baluards del Portal Nou i de Sant Pere, a les ordres del capità Joan Catà i Renau, aguantant la forta envestida de 10.000 efectius borbònics i retardant el seu avanç. L’enginyer militar Pròsper de Verboom, borbònic, parla de la duresa d’aquests combats i de l’aferrissada defensa dels catalans. Catà i els ferrers i calderers sobrevivents participen en el seguit de combats de defensa i represa del baluard de Sant Pere, una posició que canvia de mans repetidament fins a l’armistici que precedeix la capitulació.

La casa del gremi té la sort de sobreviure a les bombes borbòniques de 1714, però cau davant l’empenta de l’obertura salvatge de la Via Laietana. Salvada in extremis per l’Ajuntament,  la façana es reconstrueix primer en un edifici públic a la malgirbada plaça de Lesseps, el 1911. L’antic arc sobre el carrer de les Filateres s’aplana, alineant-se amb la façana principal, i esdevé en aquest nou emplaçament la porta del garatge de l’edifici municipal. Aquesta destinació de la façana de la casa del Gremi dels Calderers sembla una mesura definitiva però resulta ser només una indefinida provisionalitat.

El bandejament gracienc té una durada limitada a uns quaranta anys. És en la remodelació de la plaça de Sant Felip Neri, que es fa a principis dels anys cinquanta, on la façana de la casa del Gremi dels Calderers sembla trobar el seu emplaçament definitiu, altra vegada a la ciutat vella.

4.4. Les urpades feixistes de l’Aviazione Legionaria.-   El nou emplaçament és ara al costat de la façana barroca de Sant Felip Neri. La funció no és gens gremial, per la porta de la casa del Gremi de Calderers s’entra ara a la nova escola de Sant Felip Neri, els alumnes de la qual animen amb els seus jocs els matins de la plaça, que és el seu pati. Però aquesta vegada s’ha reconstruït l’arc de la casa gremial sobre el carrer de Montjuïc del Bisbe, fent la mateixa funció que abans sobre el desaparegut carrer de les Filateres.

Que una façana amb caràcter de pur joc sigui la façana d’una escola té la seva gràcia. Però la història que ha conduït fins aquest punt no en té res de graciosa. Si ens fixem en la façana veïna de l’església de Sant Felip Neri hi trobem la marca de les urpes de la darrera guerra.

Aquestes marques no recorden cap afusellament de capellans víctimas de la barbarie roja, són tot el contrari: urpades de bombes feixistes. Les pedres ferides ens recorden que el dia 30 de gener de 1938 l’Aviazione Legionaria italiana, fent costat a Franco, també bombardeja la ciutat de Barcelona. Bombes que cal suposar volen tocar el proper palau de la Generalitat, cauen a la plaça de Sant Felip Neri. És un bombardeig on hi ha baixes infantils: queden molts ferits i moren una vintena de nens refugiats, alguns mentre se’ls atén a l’Hospital Clínic.

Pels efectes sembla que una bomba de 150 kg cau a la plaça. Pensem que una bomba de 150 kg té el poder destructor equivalent a tres projectils de l’artilleria de 6 polzades dels creuers de la II Guerra Mundial, com l’italià Eugenio di Savoia. Una segona bomba italiana toca directament l’oratori de Sant Felip Neri, traspassa dos pisos i també la volta del soterrani de la sagristia, que funciona com a refugi perquè es creu un lloc segur, a prova de bombes, construït amb volta de pedra però la realitat és que hi ha només una lleugera volta catalana, de rajola plana. En aquest soterrani hi ha aixoplugats els nens i adolescents refugiats que són a càrrec de la Protecció de Menors. L’explosió de la bomba causa finalment la masacre…

A la façana de l’església de Sant Felip Neri, la pedra serva memoria de l’explosió d’una de les bombes feixistes llançades el 30 de gener de 1938.

4.5. Centralisme espanyol i feixisme.-   A diferència dels alemanys nazis de la Legión Cóndor, que no venen gaire a bombardejar Barcelona, els feixistes italians hi estan abonats però no perden gaire alçada per deixar anar les seves bombes. El resultat és que els aviadors italians tenen poca precisió en el bombardeig, però se senten prou satisfets sembrant el terror entre la població civil.

Prop de la plaça de Sant Felip Neri, els italians també toquen la catedral i, en diverses accions, moltes cases del que ara és l’avinguda de la Catedral, com veurem al capítol següent.

Els franquistes no s’estan d’homenatjar repetidament els nazis alemanys. Una d’aquestes mostres és un monòlit commemoratiu, a la Diagonal, inaugurat el 22 de novembre de 1941, prop del lloc on va estavellar-se un dels avions bombarders de la Legión Cóndor, abatut pels republicans. No hi ha però cap monument per a l’Aviazione Legionaria italiana.

Monòlit en memòria dels set aviadors nazis de bombardeig, al servei d’España, abatuts a Barcelona. Era a la Diagonal i la fotografia és de 1977.

El primer bombardeig de Barcelona durant la guerra és nocturn i naval, el fa el creuer italià Eugenio di Savoia, teòricament en funcions de control al servei de la “No Intervenció”. La nit del 13 de febrer de 1937, trobant-se al límit de l’abast de la seva artilleria, aquest vaixell obre foc amb els seus canons de sis polzades. El seu objectiu és la fàbrica Elizalde, que fabrica motors d’aviació, però els seus projectils no l’encerten i esclaten en habitatges graciencs.

La feixista Aviazione Legionaria aporta als franquistes el suport d’aproximadament 6.000 homes de la Regia Aeronautica italiana i uns 700 avions de tot tipus. A partir de juny de 1937, per bombardejar Barcelona fan servir habitualment el seu millor bombarder, el trimotor Savoia-Marchetti 79, ja experimentat a la guerra d’Abissínia i capaç de carregar 1.250 kg de bombes. Arriben a disposar de 99 exemplars d’aquest avió, 80 del quals s’enquadren després de la guerra als rengles del Ejército del Aire espanyol, que s’arma amb aparells italians i alemanys.

L’ús de Mallorca com a base aeronaval italiana és un vell desig de Mussolini, que es troba manifestat en el tractat entre Madrid i Roma, pactat amb el dictador Primo de Rivera, amb unes clàusules secretes, preparades pel coronel Marsengo, agregat militar italià a Madrid, que  contemplen la fortificació de les Balears. Jaime Vicens Vives explica matisadament el 1940 aquesta estratègia adoptada durant la guerra pels feixistes espanyols i italians a la seva obra España. Geopolítica del Estado y del Imperio.

4.6. Una república molt espanyola.-   La centralista II República Española coincideix en algunes actuacions, durant la guerra de 1936-39, amb els punts de vista de tres feixistes de la categoria de Miguel Primo de Rivera, Francisco Franco i Benito Mussolini.

Després dels Fets de Maig de 1937, el govern de l’Espanya republicana troba en la crisi d’ordre públic l’excusa que necessita per ocupar Barcelona i instal·lar-s’hi. Don Manuel Azaña –que és el Presidente espanyol– no té cap inconvenient en manifestar obertament el seu tarannà el 29 de juliol de 1937, quan diu que «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos». Aquestes paraules d’Azaña, senzilles i tendres, fan entenedors i expliquen perfectament els criteris tàctics i estratègics aplicats respecte a la Catalunya autònoma pels espanyols republicans, tant en l’aspecte polític com en el militar i propagandístic. Pel que fa a nosaltres, és una República borbònica.

Nens jugant el 2005 a la plaça de Sant Felip Neri, bombardejada pels feixistes el 1938 i redissenyada per l’arquitecte Adolf Florensa després de la guerra.

Concretament, i a tall d’exemple, fixem-nos en què passa quan el comandant Alberto Bayo dirigeix l’expedició de voluntaris catalans a Mallorca –ben al començament de la guerra, a l’agost del 1936–. Vist l’èxit inicial de l’operació, la República Española s’apressa a retirar-li el suport naval de l’esquadra i, a sobre, li nega també qualsevol mena de cobertura aèria. En aquestes condicions, malgrat haver assegurat un cap de pont, l’expedició catalana, constituïda amb voluntaris del Principat i de València, ha de replegar-se i reembarcar. És així com l’illa de Mallorca queda definitivament en poder dels feixistes i esdevé la gran base aeronaval des d’on l’Aviazione Legionaria llença els seus atacs per bombardejar el País Valencià, el Principat i, molt especialment, Barcelona. Cal suposar que aquesta situació i els seus resultats són del tot al gust imperial del general Franco i del president Azaña: 2718 barcelonins morts en els bombardeigs franquistes durant la guerra i 1500 edificis total o parcialment destruïts o afectats.

* * *

El text d’aquest capítol segueix encara. Però amb els fragments reproduïts aquesta anècdota de la història de Catalunya en relació amb España ja està prou explicada. Com no va gosar escriure el catalanòfob Antonio Machado: Catalanito que vienes al mundo,/te guarde Dios./Entrambas dos Españas/ han de helarte el corazón.

Les fotografies són de Jordi Peñarroja i formen part de la  il·lustració del llibre Edificis viatgers de Barcelona.

h1

ONZE DE SETEMBRE, ABANS DEL 10 DE JULIOL

22 Juliol 2010

Que un Borbó descendent de Felipe V sigui avui rei d’España és a l’esperit i la lletra de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado de 1966, ratificada en referèndum pel pueblo español. Un referèndum d’allò més democràtic, com ho demostra que als soldats els (ens) portaven a votar en formació…

El triomf final del franquisme a España és evident. Ho demostra que passar del franquisme al neofranquisme és allò que en diuen transició democràtica. La lucecita del Pardo, que deia Arias Navarro, encarregat el 1936 de la repressió franquista a Màlaga, s’ha apagat. No hi fa res que la UCD s’hagi extingit, el tàndem PP-PsoE ha encès fars i adopta polítiques que vetllen la unidad de la Patria.

Se silencia que la sagrada Constitución Española de 1978 va redactar-se amb un rerefons de sabres i, a sobre, hi ha passerells que no la volen veure tal com va publicar-se: lluint el simbòlic colom franquista, que és el que caldria mantenir arreu per a que nadie se llame a engaño, i per a vergonya de les democràcies d’Europa.

És clar que del neofranquisme que és la III Restauració Borbònica en diuen democràcia. Amb el ejército com a garant de la sagrada unidad de la pàtria –que és el que diu la consti del 78, consagrant una patriòtica tradició militar iniciada al segle XIX–. I sense que ningú li hagi passat comptes a un personatge com don Manuel Fraga Iribarne i una colla de babaus, o potser malalts d’Alzheimer, homenatgin un feixista impenitent com Juan Antonio Samaranch, per posar un parell d’exemples prou significatius i coneguts.

Però del 20-N de 1975 ençà, s’han produït canvis.

Els polítics espanyols han aconseguit mantenir un Estado Español fort però els ha fallat la construcció d’una Patria Española, que en el fons vol dir només castellana. Un projecte que comença a fallar-los, gràcies a la seva tradicional prepotència, al segle XVII. Que és, junt amb altres factors, allò que ensorra el projecte quan semblava que todo está atado y bien atado.

Que no era lligat del tot ja ho evidencien, malgrat la seva moderació, tant la manifestació del 14 de Setembre de 1901 com la gran manifestació de l’Onze de Setembre  de 1977, ara fa un terç de segle.

I la història continua…

Veiem ara, per fer memòria, algunes imatges del 1977.

King Kong, en el paper de Sant Jordi, i un Tiranosaurus rex , en el paper del drac, es manifesten a la façana de can Pistoles, ara reconvertit en teatre Capitol.

Aquesta colla es munta la seva manifestació matinal dalt d’un camió amb la caixa descoberta. És un esclat de joia que recorda escenes de la victòria del 20 de juliol del 1936.

Institucionalment, l’Onze de Setembre de 1977 només hi ha permisivitat. No hi ha Generalitat, ni que sigui provisional, i sobre l’Estatut de 1932 es manté encara la derogació franquista de 1938 que segueix l’ocupació de Lérida (Lleida) per l’Ejército Nacional.

Encara sense pensions reconegudes, els nostres mutilats de guerra sobrevivents participen a la manifestació. Mutilats feixistes ben peixats, com Martín de Riquer, no hi són.

La gran manifestació del 77 surt del passeig de Gràcia i tomba per la Ronda de Sant Pere, passa davant del monument a Rafael Casanova (baluard de Sant Pere) i arriba fins a l’Arc de Triomf (baluard del Portal Nou), on es dissol. Aquest recorregut té més sentit històric que tombar per la Gran Via i acaba a la plaça de Tetuà, un nom que commemora la màxima victòria vuitcentista aconseguida per l’imperialisme español.

Una escena de 1977  que, amb el natural relleu generacional, s’ha anat repetint a les grans manifestacions posteriors.

Cansades i amb mal de peus, aquestes àvies es retiren després d’haver pogut reclamar Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia. Les llambordes poden ser motiu d’altres comentaris…

Algunes d’aquestes imatges apareixen als reportatges que el desaparegut setmanari Oriflama dedica a la manifestació de l’Onze de Setembre de 1977.












h1

MAIG DEL 68, LLUNY DEL MITE

19 Juliol 2010

L’any 1968, el mes de maig arriba arreu, com cada any. Fins a l’estat veí del nord, amb menys Llibertat del que presumeixen, ben poca Igualtat i menys encara d’aquella Fraternitat que proclamen, com en temps de la més recent “memòria històrica” han demostrat durant la, segons ells, guerre d’Espagne. Després, i durant la II Guerra Mundial, cal recordar el tracte pervers donat als refugiats republicans als camps de concentració (expressió avui prohibida a la premsa francesa) i la col·laboració cordial amb els nazis del Frankreich presidit pel mariscal Petain, secundat pels francesos de la zona ocupada. Aquesta col·laboració en la construcció del nou ordre feixista a Europa la demostren els francesos en la repressió de republicans esquerranosos i la gent de la resistència, a més de participar amb entusiasme en l’extermini de jueus. De gent com Hugo, Zola i Jaurés n’hi ha ben poca a França.

Encara hi ha gavatxos que opinen que Europa comença als Pirineus. Des de 1659 allà hi ha una frontera interestatal, que el 1968 té gendarmes a una banda i guàrdies civils a l’altra, sense problemes. A l’altra banda de l’Atlàntic, Bogart afirma que un policia sempre és un policia, bufant el fum de la pipa que acaba de disparar. Dos policies són una parella i de tres policies vestits de gris i armats amb pipa i porra en diuen “una pareja de a tres”.

El 1968, a València hi ha un homenatge a Joan Fuster… Sí, el 68, un homenatge a Joan Fuster, a l’Ateneu Mercantil de València, a la plaça de l’Ajuntament, rebatejada llavors a honor del dictador. L’acte va ser fotografiat per l’excel·lent professional valencià Francesc Jarque i pel barceloní Jordi Peñarroja. I prou. Algunes de les fotos de Peñarroja les podreu trobar a les revistes de llavors Tele/estel, Serra d’Or i Destino. I, més endavant, també en aquest bloc. I ho deixo en bloc, defugint discussions filològiques, en referència a la seva funció de bloc de notes.

Abans de l’homenatge a Fuster hi ha el Primer de Maig.

El Primer de Maig, per obra i gràcia del general Ísimo, aquí esdevé la festa de San José Artesano, que és l’excusa per a folklórics actes de Demostración Sindical, que surten a la tele i al No-Do. Els que no celebren la festa de San José Artesano són uns pàries que no surten a TVE (una, grande, libre) i que amb prou feines apareixen als arxius privats de l’època.

Perquè les imatges del Primer de Maig no es poden publicar. Són ACR, actividades contra el Régimen. Per això se’n fan poques i aquestes no es publiquen.

Es cantarà en els temps ombrívols? 
També es cantarà sobre els temps ombrívols
.

Paraules de Brecht.

I com podia haver dit Bogart a Casablanca, sempre ens quedarà Barcelona.


Llibertat sindical, guixada d’abril del 1968.


Els cocos són modernets i el 68 ja pinten amb esprai. Per a qui no ho sàpiga: CNS és la Central Nacional de Sindicatos feixista i CO, una simplificació de CCOO, Comissions Obreres.


1MAIG, breu i simple. El risc imposa velocitat a les pintades.



Tapar simbologia nazi a voltes no l’esborra, encara que a sobre es pinti un altre missatge.


Primer de Maig. Intent de concentració al Turó de la Peira, sense enjardinar. Arribats en una tocinera els grisos es concentren ordenadament. Són gent d’ordre.

Primer de Maig al turó de la Peira. La relació de forces és clarament favorable a la griszapo i al cap de no res, sense incidents memorables, el turó és seu. Tot és normal i maco i el poble resta en pau, que cantava Ovidi Montllor.

Aquestes imatges formen part de l’exposició de fotografies Homenatge a Joan Fuster i altres imatges del 68, que ha tingut fins ara un recorregut força curiós: Canet de Mar (1988), Barcelona (1998) i Sueca (2009).