Posts Tagged ‘guerra de Separació’

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 10

3 Desembre 2011

PACTISME ÉS LLIBERTAT

 A la seva Crònica, escrita entre 1325 i 1328, Ramon Muntaner (Peralada, 1265 – Eivissa, 1336) aconsegueix expressar sense embuts un sentiment i una concepció de nacionalisme que resulta excepcional al seu temps i a Europa. L’historiador i jurista espanyol Francisco Elías de Tejada (Madrid, 1917-1976), carlí, se’n fa ressò i no s’està de reconèixer que Al menos hasta donde llegan mis noticias, la primera vez que en la península se utiliza el vocablo “nación” con valor moderno de cuerpo político separado y no de simple comunidad de ascendencia etnográfica, se hace con aplicación a Cataluña y por escritores catalanes. Con la particularidad altamente significativa de que este hallazgo de la acepción moderna de nación no es labor de cualquier pluma de escritor ajeno a la vida cotidiana ni al bullir de los sucesos, sino decir del lenguaje usual de parlamentos y palacios.

 Figueres té un monument dedicat a l’extraordinari Ramon Muntaner: guerrer, diplomàtic, escriptor i teòric de la nacionalitat catalana. (Foto: Jordi Peñarroja)

    Aquest nacionalisme modern, molt avançat al seu temps, ve acompanyat per un ordenament jurídic, constitucional, que en opinió del mateix Elías de Tejada, és excepcional perquè supo sacar desde las temáticas feudalistas los postulados de la libertad política, merced a corregir con tintes de mutualismo romano el juramento feudal, transformando la jerarquización férrea del derecho germánico en un diálogo entre jerarquías, en el cual el inferior no perdía su personalidad» i també perquè aquesta «ordenación constitucional alcanzó en el siglo xiv una modernidad que asombra y un sentido de respeto a la libertad humana que bien podemos anhelar en el siglo xx. Abans, al Dotzè de Lo Crestià (1381-13…) diu Francesc Eiximenis que la comunitat, no contrastant que aja príncep elegit, si lo príncep no és profitós a ço a què és elegit per la comunitat, roman en son plen poder de tolre al príncep la dita senyoria e l’ús del regiment. Cascuna d’aquestes parts d’aquesta raó són així de clares que no y à què duptar, e per consegüent la conclusió és certa. I afegeix: si és ensenyat clarament que lo príncep no serva los patis (pactes), sens tota excusació senyoria appar clarament que ell se deu tenir per deposat; e si no ho fa, ell té la sens tot dret e així com a tiran.

La porta dels Serrans a la ciutat de València apareix com entrada a la Ciutat de Déu en una xilografia renaixentista il·lustrant El Dotzè del Crestià d’Eiximenis.

     Les paraules de fra Francesc Eiximenis sancionen el pactisme constitucional català i justifiquen tant la deposició i guerra contra Joan II, com la deposició de Felip III i la guerra de Separació, i, més  tard, la denúncia de l’incompliment del pacte per part del Borbó i l’entrada a la guerra de Successió.

La llarga crisi constitucional catalana, que dura sis segles, s’inicia amb el compromís de Casp (1413) i el resultat de la guerra civil de 1412-1413, uns fets que entronitzen a Catalunya la casa castellana de Trastàmara. De 1413 a 1516 entre els monarques de la casa de Trastàmara només trobem un rei moderadament acceptable: Alfons el Magnànim. La resta dels Trastàmares són un seguit de senyors que són o se senten tan profundament castellans que no arriben a assumir ni entendre el pensament polític i institucional català i, a més, tenen com a gran objectiu arribar a ser reis de Castella.

A Casp, seu de l’irregular Compromís que instaura la dinastia castellana dels Trastàmara, trobem aquesta capella dedicada a la marededéu de Montserrat, enrunada a la guerra del Francès i refeta al segle XIX. (Fotografia, de  1974: Jordi Peñarroja) 

     Les tendències absolutistes de Joan II, germà del Magnànim, arriben a provocar la primera guerra civil catalana, un conflicte complex, que té les arrels al Compromís de Casp, dura 10 anys (1462-1472) i hi ha moments que es barreja amb la revolta dels remences.

Joan II retratat en un permòdol del claustre de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona, pagat en bona part pel seu fill Ferran. (Foto: Jordi Peñarroja)

     La guerra contra Joan II és el tema del Col·loqui cinquè, on Cristòfol Despuig interpreta d’acord amb la nostra tradició pactista aquest greu enfrontament, que atribueix fonamentalment a que lo rei los havia trencat la fe i parau­la que donat los havia. I després que rompé als catalans les capitulacions pro­meses i jurades (…), fou ab veu de pública crida publicat que fos tingut per persona privada i enemic de la cosa pública. Perquè lo rei ha de ser rei i no tirà, que lo nom de rei, a «regendo, a bene regendo» se deriva, i lo regiment ha de ser ab regla dreta, que tot és una mateixa virtut de vocable, i ha de guardar lo que promet també, i així Aristòtil, entre altres consells i avisos que donà al rei Alexandre, molt saluda­bles, li diu: «Alexander, serua pacta.» I encara que lo rei don Joan fonc un gentil príncep, (…) ja veeu de quan­ta importància fonc lo trencar de la paraula (…) contra constitucions i privilegis; lo rómper també les capitulacions fetes (…). Són coses aquestes molt terribles, espan­toses e incomportables.

Aquestes coses terribles, espan­toses e incomportables, com ara trencar de la paraula (…) contra Constitucions i privilegis mai no passen durant els segles que dura la dinastia del casal de Barcelona.

Els enfrontaments es fan inevitables quan reis de dinasties forasteres, que no tenen assimilat els constitucionalisme català, intenten exercir de monarques absoluts. Quan Ferran el Catòlic, que en Despuig anomena “Ferrando”, s’adona a contracor de l’error d’aquesta política feta a la manera de Castella, ja és massa tard: el temps dels Trastàmara fineix i en desaparèixer aquest rei, l’any 1516, entra en escena la monarquia hispànica, que és el nom que donem a una circumstància històrica en la qual un senyor és rei a tots els estats peninsulars, amb Portugal a voltes a dins, a voltes a fora.

Probable retrat d’un jove Carles I d’Àustria a Sant Jeroni de la Murtra. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Després de Ferran el Catòlic, el seu net Carles I d’Àustria apareix com un enigma moderadament acceptable i el 16 de febrer de 1519, adreçant-ser a les Corts reunides a Barcelona, proclama que per quant lo nostre desig principalment és ab obra tenir i mantenir lo dit principat en pau i justícia, e egualment sens excepció de persones, mirant l’honra, utilitat i bé universal de tots los nostres regnes; guardant-los les constitucions, privilegis i llibertats a ells atorgats. Les paraules són boniques, però Carles d’Àustria cau de quatre grapes, víctima del seu autoritarisme, a mans de l’alta noblesa castellana. La conseqüència és que la tendència cap a l’absolutisme dels Àustries i la seva plena identificació amb Castellà porten progressivament els catalans cap a l’inevitable enfrontament amb la monarquia hispànica.

Olivares en un gravat vuitcentista que copia el retrat que li va fer Velazquez, evidenciant que el “conde-duque” en això de manar no té aturador.

     Les topades constitucionals més greus amb la monarquia dels Àustries arriben amb Felip III que, aconsellat pel conde-duque de Olivares, esdevé el rei enemic. Olivares, en el Gran memorial (secret) de 23 de desembre de 1624, aconsella a Felip III, com a rei Felipe IV de Castella, que tenga V.M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia en todo aquello que mira a dividir límites, puertos secos, el poder celebrar cortes de Castilla, Aragón y Portugal en la parte que quisiere, a poder introducir V.M. acá y allá ministros de las naciones promiscuamente y en aquel temperamento que fuere necesario en la autoridad y mano de los consellers, jurados, diputaciones y consejos de las mismas provincias en cuanto fueren perjudiciales para el gobierno y indecentes a la autoridad real, en que se podrian hallar medios proporcionados para todo, que si V.M. lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo. I aconsella la manera d’aconseguir-ho: hallándose V.M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en conformidad con las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos.

Pau Claris, president de la Diputació del General i de la I República Catalana, té un monument vora l’Arc de Triomf de Barcelona. (Foto: Jordi Peñarroja)

     En contraposició a Olivares i el rei, a la seva Proclamación católica (publicada anònimament a Barcelona, el 1640) Gaspar Sala i Berart recorda ser los Catalanes vassallos pactados, y convencionales, y que estan libres, quanto a lo reservado en el contrato.

El rei Felip III de Catalunya acaba destituint Olivares. I conscient de la desgràcia humana que és el seu fill i futur rei Carles II, al seu testament exclou a perpetuïtat com a hereus de la corona els membres de la Casa de Borbó. La tria de Felip de Borbó com a hereu de la monarquia hispànica és, doncs, il·legal.

     La provocació que desemboca en la guerra de Separació és un assaig general del projecte per a la dominació de Catalunya que els Castellans, dirigits pel primer Borbó, segueixen metòdicament aprofitant el tarannà descaradament absolutista i centralista del primer rei Borbó i els seus successors. Aquest xoc de concepcions polítiques l’expressa el diputat militar Manuel Ferrer i Sitges, l’any 1713, quan retòricament es demana: Què motius té lo sereníssim Duc d’Anjou per haver deliberat oprimir-nos amb tant rigor, com voler reduir-nos de pobles francs i líberos a nació del tot subjecta i esclava?

Miniatures realitzades per Jaume Serra representant fidelment soldats del regiment de les Reials Guàrdies Catalanes (1706). Eren la guàrdia personal del rei Carles III, l’ultim monarca que jura les Constitucions de Catalunya i vestien de groc, el color de la casa d’Àustria. (Foto: Jordi Peñarroja)

     El fiscal general del Consejo de Castilla Joseph Rodrigo Villalpando, analitzant el Decreto de Nueva Planta, el 1716, corrobora que lo que sucedia antes en Cataluña: (…) su Mag. establecia leyes con el consentimiento de aquellos vasallos, y no las derogava sin ellos. Tenían Diputados que eran como Procuradores o defensores del Prinzipado; y siendo Administradores, y teniendo a su mano el tributo principal que llaman de las Generalidades se hallavan Cabeças del Principado y Dueños del dinero, con que su obediencia al Rey N.S. puede decirse que era voluntaria.

Una mostra de la propaganda política clandestinasetcentista, nacionalista i antiborbònica, és aquesta caricatura xiligrafiada d’un sinistre Felipe V, estampada el 1746 per celebrar la mort del monarca botxí, al qual optem per penjar cap per avall, com al museu de Xàtiva.

   Al cap d’un segle d’aquelles paraules de Rodríguez Villalpando, Alexandre de Laborde, que és un viatger francès  que dibuixa monuments i moltes altres coses, perquè en realitat és un espia napoleònic,  publica el seu Viatge pintoresc i històric a París, entre 1807 i 1818),  famós per les seves il·lustracions.

Imatge representant la gent esbargint-se al passeig de l’Esplanada de Barcelona, amb la sinistra ciutadella com a rerefons. Imatge de Laborde, dibuixada poc abans d’esclatar la guerra del Francès.

En aquesta obra de Laborde, que a més de làmines té un text interessant, hom pot llegir que els catalans, habituats sota els reis d’Aragó a compartir el poder legislatiu amb el sobirà, a no reconèixer el seu príncep sino com a comte de Barcelona, a pagar solament els impostos als quals volien consentir, a fornir només les tropes que volien concedir, es consideraven tots com a participants de l’autoritat sobirana, i tenien, a causa d’això, una idea d’independència que s’ha perpetuat durant molt de temps.

Dos segles després, aquesta independència no s’ha recuperat encara. Hi ha botiflers, com a 1706, 1713 i 1714, però la necessitat de recuperar Estat i institucions pròpies és tan evident avui com a 1714. Perquè aixó no rutlla, fa massa temps que Espanya ens roba.

(continuarà…)

Anuncis
h1

VOTAR EL 10 D’ABRIL

1 Abril 2011

L’epígraf 4.6. Una república borbònica d’Edificis viatgers de Barcelona diu que:

La centralista II República Española coincideix en algunes actuacions, durant la guerra de 1936-39, amb els punts de vista de tres feixistes de la categoria de Miguel Primo de Rivera, Francisco Franco i Benito Mussolini.

Després dels Fets de Maig de 1937, el govern de l’Espanya republicana troba en la crisi d’ordre públic l’excusa que necessita per ocupar Barcelona i instal·lar-s’hi. Don Manuel Azaña –que és el Presidente espanyol– no té cap inconvenient en manifestar obertament el seu tarannà el 29 de juliol de 1937, quan diu que «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos». Aquestes paraules d’Azaña, senzilles i tendres, fan entenedors i expliquen perfectament els criteris tàctics i estratègics aplicats respecte a la Catalunya autònoma pels espanyols republicans, tant en l’aspecte polític com en el militar.

Avions feixistes bombardejant Catalunya durant la guerra de 1936-39 (Fotomuntatge de Jordi Peñarroja)

Concretament, i a tall d’exemple, fixem-nos en què passa quan el comandant Alberto Bayo dirigeix l’expedició de voluntaris catalans a Mallorca –ben al començament de la guerra, a l’agost del 1936–. Vist l’èxit inicial de l’operació, la República Española s’apressa a retirar-li el suport naval de l’esquadra i, a sobre, li nega també qualsevol mena de cobertura aèria. En aquestes condicions, malgrat haver assegurat un cap de pont, l’expedició catalana, constituïda amb voluntaris del Principat i de València, ha de replegar-se i reembarcar. És així com l’illa de Mallorca queda definitivament en poder dels feixistes i esdevé la gran base aeronaval des d’on l’Aviazione Legionaria llença els seus atacs per bombardejar el País Valencià, Catalunya i molt especialment Barcelona. Cal suposar que aquesta situació i els seus resultats són del tot al gust del general Franco i del president Azaña: 2718 barcelonins morts en els bombardeigs franquistes durant la guerra i 1500 edificis total o parcialment destruïts o afectats.

* * * * *

I com es llegeix a Barcelona: Sentir l’Onze de Setembre 1714-2014.  Volum 1, és evident que:

A tres-cents anys vista, resulta prou significatiu aquest reconeixement “republicà” de l’actualitat del conflicte plantejat en la guerra de Successió i ens adverteix de la conveniència de fer una aproximació al sentit d’aquella guerra i a la batalla de l’Onze de Setembre, sobre la interpretació tradicional dels quals apareixen molts dubtes raonables.

(Foto: Jordi Peñarroja)

* * * * *

És evident que el 14 d’abril del 1931, com la Gloriosa de 1868, tenen el costat festiu del destronament de la dinastia borbònica a tot l’Estat espanyol, però aporten poc a la recuperació de l’Estat Català. La segona República Catalana, la de Macià, només dura  tres dies. La història de la primera República, la de Pau Claris, s’allarga gairebé un any. Però llavors, tot i que el XVII és un segle poc republicà, Catalunya és un Estat. És clar que si veiam l’Onze de Setembre com la data que assenyala l’inici de la lluita per la recuperació de l’Estat perdut pel derecho de conquista invocat per Felipe V, la perspectiva canvia. Els fets indiquen que d’una manera o altra, la lluita en defensa de les Llibertats i Constitucions de Catalunya no s’atura el 1714. El 2009 va ser el 12 de setembre a Arenys, ara toca el 10 d’ Abril a Barcelona.

(Fotografia:  Jordi Peñarroja)

h1

LA RUTA “PAU CLARIS, PRESIDENT DE LA PRIMERA REPÚBLICA” SENTIDA PER ANTONI MUÑOZ

2 Març 2011

El proppassat 26 de febrer, dissabte, vàrem apropar-nos a la geografia personal de Pau Claris, president de la Primera República, en una ruta organitzada pel Cercle Català d’Història. Va ser un recorregut per la Barcelona del seu temps i Antoni Muñoz, especialista en la nostra història dels segles XVII i XVIII, va sentir així la passejada:

PARAULES I PEDRES CAP A LA FONT DEL RIU

Impressions de la ruta Pau Claris

Voldria plorar, però no ploro.

He perdut el riu que cantava dins del meu cor. No ploro.

Em vénen al cap aquesta paraules de l’estimat poeta barceloní Agustí Bartra quan comencem la ruta guiada per en Jordi Peñarroja, sota el títol de “Pau Claris, president de la Primera República”

Jordi Pijoan-López, escriptor i arqueòleg, Toni Muñoz i Jordi Peñarroja en un moment de la ruta (Foto: Maria Miró)

Jo també voldria plorar però no ploro perquè en escoltar les seves paraules, reflectides cadascuna a la seva corresponent pedra, sento que estem caminant fins a les fonts d’aquest riu perdut, que tant necessari és trobar si volem recuperar el nostre propi camí. Quan davant d’una cruïlla una persona no sap quina drecera triar de les moltes que ofereixen els venedors d’il.lusions, millor retornar als orígens.

Vam mirar l’establiment Pans & Company situat a l’actual Plaça de Sant Jaume, però en Jordi ens va indicar que el miressin amb els ulls d’un veí del segle XVII i vam veure l’antiga Plaça de Sant Jaume, molt maca encara que més petita, que poc té a veure amb l’aparença actual.

Enfilant-nos pel carrer de la Ciutat,  al costat esquerre de l’actual seu de l’Ajuntament, vàrem trobar que allà estava la finestra per on es treia la bandera o el penó de Santa Eulàlia, segons les circumstàncies, per a què l’agafés el Conseller en Cap muntat a cavall. Per facilitar el fet de muntar a cavall, el Consell de Cent havia previst un llarg escambell de pedra, amb esglaons a tots dos costats, adossat a la façana.

Vitrall de la finestra de Santa Eulàlia de la Casa de la Ciutat (Foto: Jordi Peñarroja)

Va desfilar després, davant els nostres ulls, la pica, mig amagada, on es va batejar el petit Pau Claris a l’església de Sant Just, atès que la seva família tenia casa al carrer del costat. També identificàrem la seu de la Inquisició amb el seu impressionant escut, el pont elevat que connectava el palau reial amb la catedral, la residència de Pere IV, i altres llocs a recuperar per la memòria.

Pica baptismal de l’església dels Sants Just i Pastor, temple on va ser batejat Pau Claris (Foto: Jordi Peñarroja)

En Jordi es va aturar prop d’una farmàcia de la Via Laietana, jo pensava que potser algú necessitava algun medicament però no, la creu verda de l’establiment ens feia l’ullet amb complicitat, recordant l’emplaçament del temple on van anar les despulles del dirigent català que va morir, molt probablement enverinat, el 27 de febrer de 1641. En aquest moment vaig recordar les paraules que va pronunciar el doctor Francesc Fontanella al panegíric que va dedicar a la mort del Diputat:

O Claris, generós a ta victòria

d’esquiva nimfa amb la sagrada rama

cinyen França, i Espanya, enveja, i glòria.

I amb l’honor teus resplendors aclama,

la Fama és immortal per ta memòria,

la Pàtria és memorable per ta Fama.

Coberta de l’absis de Santa Maria del Mar (Foto: Jordi Peñarroja)

Després de passar per Santa Maria del Mar, església on ens assabentem que probablement van anar a parar les despulles d’en Pau Claris arran de l’enderrocament de Sant Joan de Jerusalem, vam acabar al Pla de Palau, on en un espai que ara cal imaginar s’hi trobava el magatzem de pólvora i armes sota el control dels antics consellers de la ciutat.

El hall de l’estació de França, un saló magnífic. Aquí trobem, el 1639, l’Escola Militar de Barcelona. (Foto: Jordi Peñarroja)

Veritablement si vols seguir les petjades d’en Jordi Peñarroja, cal enganxar l’oïda a terra i cal rentar-se els ulls entre mirada i mirada.

Tot i esperant la següent ruta sobre l’alliberament del diputat Tamarit i els fets del Corpus de Sang, que ja fa salivera a la boca, vull finir aquestes petites reflexions amb unes altres paraules de l’Agustí Bartra que ressumeixen el què jo vaig sentir en acabar aquest viatge:

Era el temps del desig

de l’au de foc, endormiscada al mandil dels ferrers,

quan mon cor, amb l’oïda encastada a la terra, sentia la remor d’horda de les paraules.

Era el temps del neguit de la falç sense puny…

Toni Muñoz

*****

Nota: Antoni Muñoz és coautor, amb Josep Catà i Jordi Peñarroja, de l’exposició L’intent d’anorrear un poble …1714-1725… (1999), del Memorial 1714. A banda de diversos articles i comunicacions, ha publicat, en col·laboració amb Josep Catà, els llibres La traïció anglesa. Comerç colonial i destrucció de la sobirania catalana (1706-1715), el 2009;  Absolutisme contra pactisme. La ciutadella de Barcelona (1640-1704), el 2008, i Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736), el 2005.

h1

LLEIDA: EL ROSER, 12 D’OCTUBRE, FESTA DE “LA HISPANIDAD” – 1a PART

11 Octubre 2010

Anselm Turmeda (Ciutat de Mallorca, circa 1355 – Tunis, post 1423) és un escriptor mallorquí i políglota. Com Llull, però a diferència d’aquest (que només rep algunes acusacions d’heretgia) fra Anselm Turmeda és un disident de l’església que acaba apostatant. I, tot de passada, esdevé un home venerat com a sant baró pels mahometans.

Turmeda té molt mala opinió dels frares preicaors de l’orde de sant Domènec i dels mètodes inquisitorials. Ho manifesta explícitament a dues de les seves obres. Una és el Llibre de consells e bons amonestaments, obra tardana escrita després d’haver apostatat, en català i a la ciutat de Tunis, i que s’imprimeix repetidament perquè és un llibre que es fa servir com a llibre de doctrina per a infants fins que no és substituit per les aportacions d’Antoni Maria Claret, bisbe i confessor de la reina Isabel II, autor del llibre més venut en català del segle XIX (Camí dret i segur per anar al cel) i, encara que no per aquest motiu, Sant.

L’altre llibre de Turmeda on aquest tira contra els dominics i el terror inquisitorial és escrit també a Tunis, però en àrab. El coneixem editat en català amb el títol d’Autobiografia i atac als defensors de la creu, traduit per Mikel de Epalza. Una de les coses que sempre m’ha seduit d’aquest llibre és la part de l’Autobiografia, pel testimoni que ens dóna, de la ciutat de Lleida al darrer quart del segle XIV, quan Anselm Turmeda és un dels alumnes del seu Estudi General. En aquests fragments, Turmeda té força afinitats amb la prosa de Ramon Muntaner.

L’esglèsia de Sant Llorenç és, després de la Seu vella, el temple més important de Lleida al segle XIV i, coetani de la construcció inicial del Carme, una mostra de la transició del món del Romànic al Gòtic. (Foto: Jordi Peñarroja).

En aquella Lleida universitària, envoltada per fruiters i afamada per la seva producció de figues seques i orellanes, el jove Anselm Turmeda ha d’haver conegut, tot i que no l’esmenta, el convent del Roser dels frares dominicans en la seva esplendor medieval. Llavors el Roser, que ja és documentat als anys 20 del segle XIII, és un convent fora muralles del periode inicial del Gòtic a Catalunya, engrandit i enriquit al segle XVI, quan el Sant Ofici esdevé instrument totpoderós de l’absolutisme dels Àustries hispànics. Situat sota els pous de glaç, entre el castell de Gardeny i el nucli murallat de la ciutat de Lleida, el Roser esdevé una mena de fortalesa dels frares predicadors, garantia de la puresa de la fe.

Lleidatans del segle XIV representats a l’ornamentació gòtica de l’església de Sant Llorenç. (Foto: Maria Miró).

L’ortodoxia catòlica del Carme és insuficient però per a la salvaguarda del convent. L’estratègia militar i els avatars de la guerra determinen l’any 1642, durant la guerra de Separació, que l’exèrcit castellà destrueixi el monestir del Carme de Lleida. El fet deriva directament de l’enclavament del monestir, que és a primera línia de foc, a manera de baluard avançat fora muralles.

Després toca reconstruir, cosa que costa diners. És per això que els frares del Carme, que pertanyen a l’orde vinculat a la Inquisició, després d’haver experimentat quina cosa és patir la relaxació a mans del poder reial, via terços castellans, decideixen optar pel recolliment intramurs i aixecar amb prudent capteniment el nou convent en una cèntrica situació, al carrer dels Cavallers. La reconstrucció és de 1699 i es fa aprofitant, això sí, tanta pedra com es pot de l’enderrocat Carme extramurs. Trobem així que, en part, el nou convent del Carme és un edifici viatger de Lleida, i una combinació d’elements gòtics i barrocs.