Posts Tagged ‘independència’

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 10

3 Desembre 2011

PACTISME ÉS LLIBERTAT

 A la seva Crònica, escrita entre 1325 i 1328, Ramon Muntaner (Peralada, 1265 – Eivissa, 1336) aconsegueix expressar sense embuts un sentiment i una concepció de nacionalisme que resulta excepcional al seu temps i a Europa. L’historiador i jurista espanyol Francisco Elías de Tejada (Madrid, 1917-1976), carlí, se’n fa ressò i no s’està de reconèixer que Al menos hasta donde llegan mis noticias, la primera vez que en la península se utiliza el vocablo “nación” con valor moderno de cuerpo político separado y no de simple comunidad de ascendencia etnográfica, se hace con aplicación a Cataluña y por escritores catalanes. Con la particularidad altamente significativa de que este hallazgo de la acepción moderna de nación no es labor de cualquier pluma de escritor ajeno a la vida cotidiana ni al bullir de los sucesos, sino decir del lenguaje usual de parlamentos y palacios.

 Figueres té un monument dedicat a l’extraordinari Ramon Muntaner: guerrer, diplomàtic, escriptor i teòric de la nacionalitat catalana. (Foto: Jordi Peñarroja)

    Aquest nacionalisme modern, molt avançat al seu temps, ve acompanyat per un ordenament jurídic, constitucional, que en opinió del mateix Elías de Tejada, és excepcional perquè supo sacar desde las temáticas feudalistas los postulados de la libertad política, merced a corregir con tintes de mutualismo romano el juramento feudal, transformando la jerarquización férrea del derecho germánico en un diálogo entre jerarquías, en el cual el inferior no perdía su personalidad» i també perquè aquesta «ordenación constitucional alcanzó en el siglo xiv una modernidad que asombra y un sentido de respeto a la libertad humana que bien podemos anhelar en el siglo xx. Abans, al Dotzè de Lo Crestià (1381-13…) diu Francesc Eiximenis que la comunitat, no contrastant que aja príncep elegit, si lo príncep no és profitós a ço a què és elegit per la comunitat, roman en son plen poder de tolre al príncep la dita senyoria e l’ús del regiment. Cascuna d’aquestes parts d’aquesta raó són així de clares que no y à què duptar, e per consegüent la conclusió és certa. I afegeix: si és ensenyat clarament que lo príncep no serva los patis (pactes), sens tota excusació senyoria appar clarament que ell se deu tenir per deposat; e si no ho fa, ell té la sens tot dret e així com a tiran.

La porta dels Serrans a la ciutat de València apareix com entrada a la Ciutat de Déu en una xilografia renaixentista il·lustrant El Dotzè del Crestià d’Eiximenis.

     Les paraules de fra Francesc Eiximenis sancionen el pactisme constitucional català i justifiquen tant la deposició i guerra contra Joan II, com la deposició de Felip III i la guerra de Separació, i, més  tard, la denúncia de l’incompliment del pacte per part del Borbó i l’entrada a la guerra de Successió.

La llarga crisi constitucional catalana, que dura sis segles, s’inicia amb el compromís de Casp (1413) i el resultat de la guerra civil de 1412-1413, uns fets que entronitzen a Catalunya la casa castellana de Trastàmara. De 1413 a 1516 entre els monarques de la casa de Trastàmara només trobem un rei moderadament acceptable: Alfons el Magnànim. La resta dels Trastàmares són un seguit de senyors que són o se senten tan profundament castellans que no arriben a assumir ni entendre el pensament polític i institucional català i, a més, tenen com a gran objectiu arribar a ser reis de Castella.

A Casp, seu de l’irregular Compromís que instaura la dinastia castellana dels Trastàmara, trobem aquesta capella dedicada a la marededéu de Montserrat, enrunada a la guerra del Francès i refeta al segle XIX. (Fotografia, de  1974: Jordi Peñarroja) 

     Les tendències absolutistes de Joan II, germà del Magnànim, arriben a provocar la primera guerra civil catalana, un conflicte complex, que té les arrels al Compromís de Casp, dura 10 anys (1462-1472) i hi ha moments que es barreja amb la revolta dels remences.

Joan II retratat en un permòdol del claustre de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona, pagat en bona part pel seu fill Ferran. (Foto: Jordi Peñarroja)

     La guerra contra Joan II és el tema del Col·loqui cinquè, on Cristòfol Despuig interpreta d’acord amb la nostra tradició pactista aquest greu enfrontament, que atribueix fonamentalment a que lo rei los havia trencat la fe i parau­la que donat los havia. I després que rompé als catalans les capitulacions pro­meses i jurades (…), fou ab veu de pública crida publicat que fos tingut per persona privada i enemic de la cosa pública. Perquè lo rei ha de ser rei i no tirà, que lo nom de rei, a «regendo, a bene regendo» se deriva, i lo regiment ha de ser ab regla dreta, que tot és una mateixa virtut de vocable, i ha de guardar lo que promet també, i així Aristòtil, entre altres consells i avisos que donà al rei Alexandre, molt saluda­bles, li diu: «Alexander, serua pacta.» I encara que lo rei don Joan fonc un gentil príncep, (…) ja veeu de quan­ta importància fonc lo trencar de la paraula (…) contra constitucions i privilegis; lo rómper també les capitulacions fetes (…). Són coses aquestes molt terribles, espan­toses e incomportables.

Aquestes coses terribles, espan­toses e incomportables, com ara trencar de la paraula (…) contra Constitucions i privilegis mai no passen durant els segles que dura la dinastia del casal de Barcelona.

Els enfrontaments es fan inevitables quan reis de dinasties forasteres, que no tenen assimilat els constitucionalisme català, intenten exercir de monarques absoluts. Quan Ferran el Catòlic, que en Despuig anomena “Ferrando”, s’adona a contracor de l’error d’aquesta política feta a la manera de Castella, ja és massa tard: el temps dels Trastàmara fineix i en desaparèixer aquest rei, l’any 1516, entra en escena la monarquia hispànica, que és el nom que donem a una circumstància històrica en la qual un senyor és rei a tots els estats peninsulars, amb Portugal a voltes a dins, a voltes a fora.

Probable retrat d’un jove Carles I d’Àustria a Sant Jeroni de la Murtra. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Després de Ferran el Catòlic, el seu net Carles I d’Àustria apareix com un enigma moderadament acceptable i el 16 de febrer de 1519, adreçant-ser a les Corts reunides a Barcelona, proclama que per quant lo nostre desig principalment és ab obra tenir i mantenir lo dit principat en pau i justícia, e egualment sens excepció de persones, mirant l’honra, utilitat i bé universal de tots los nostres regnes; guardant-los les constitucions, privilegis i llibertats a ells atorgats. Les paraules són boniques, però Carles d’Àustria cau de quatre grapes, víctima del seu autoritarisme, a mans de l’alta noblesa castellana. La conseqüència és que la tendència cap a l’absolutisme dels Àustries i la seva plena identificació amb Castellà porten progressivament els catalans cap a l’inevitable enfrontament amb la monarquia hispànica.

Olivares en un gravat vuitcentista que copia el retrat que li va fer Velazquez, evidenciant que el “conde-duque” en això de manar no té aturador.

     Les topades constitucionals més greus amb la monarquia dels Àustries arriben amb Felip III que, aconsellat pel conde-duque de Olivares, esdevé el rei enemic. Olivares, en el Gran memorial (secret) de 23 de desembre de 1624, aconsella a Felip III, com a rei Felipe IV de Castella, que tenga V.M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia en todo aquello que mira a dividir límites, puertos secos, el poder celebrar cortes de Castilla, Aragón y Portugal en la parte que quisiere, a poder introducir V.M. acá y allá ministros de las naciones promiscuamente y en aquel temperamento que fuere necesario en la autoridad y mano de los consellers, jurados, diputaciones y consejos de las mismas provincias en cuanto fueren perjudiciales para el gobierno y indecentes a la autoridad real, en que se podrian hallar medios proporcionados para todo, que si V.M. lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo. I aconsella la manera d’aconseguir-ho: hallándose V.M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en conformidad con las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos.

Pau Claris, president de la Diputació del General i de la I República Catalana, té un monument vora l’Arc de Triomf de Barcelona. (Foto: Jordi Peñarroja)

     En contraposició a Olivares i el rei, a la seva Proclamación católica (publicada anònimament a Barcelona, el 1640) Gaspar Sala i Berart recorda ser los Catalanes vassallos pactados, y convencionales, y que estan libres, quanto a lo reservado en el contrato.

El rei Felip III de Catalunya acaba destituint Olivares. I conscient de la desgràcia humana que és el seu fill i futur rei Carles II, al seu testament exclou a perpetuïtat com a hereus de la corona els membres de la Casa de Borbó. La tria de Felip de Borbó com a hereu de la monarquia hispànica és, doncs, il·legal.

     La provocació que desemboca en la guerra de Separació és un assaig general del projecte per a la dominació de Catalunya que els Castellans, dirigits pel primer Borbó, segueixen metòdicament aprofitant el tarannà descaradament absolutista i centralista del primer rei Borbó i els seus successors. Aquest xoc de concepcions polítiques l’expressa el diputat militar Manuel Ferrer i Sitges, l’any 1713, quan retòricament es demana: Què motius té lo sereníssim Duc d’Anjou per haver deliberat oprimir-nos amb tant rigor, com voler reduir-nos de pobles francs i líberos a nació del tot subjecta i esclava?

Miniatures realitzades per Jaume Serra representant fidelment soldats del regiment de les Reials Guàrdies Catalanes (1706). Eren la guàrdia personal del rei Carles III, l’ultim monarca que jura les Constitucions de Catalunya i vestien de groc, el color de la casa d’Àustria. (Foto: Jordi Peñarroja)

     El fiscal general del Consejo de Castilla Joseph Rodrigo Villalpando, analitzant el Decreto de Nueva Planta, el 1716, corrobora que lo que sucedia antes en Cataluña: (…) su Mag. establecia leyes con el consentimiento de aquellos vasallos, y no las derogava sin ellos. Tenían Diputados que eran como Procuradores o defensores del Prinzipado; y siendo Administradores, y teniendo a su mano el tributo principal que llaman de las Generalidades se hallavan Cabeças del Principado y Dueños del dinero, con que su obediencia al Rey N.S. puede decirse que era voluntaria.

Una mostra de la propaganda política clandestinasetcentista, nacionalista i antiborbònica, és aquesta caricatura xiligrafiada d’un sinistre Felipe V, estampada el 1746 per celebrar la mort del monarca botxí, al qual optem per penjar cap per avall, com al museu de Xàtiva.

   Al cap d’un segle d’aquelles paraules de Rodríguez Villalpando, Alexandre de Laborde, que és un viatger francès  que dibuixa monuments i moltes altres coses, perquè en realitat és un espia napoleònic,  publica el seu Viatge pintoresc i històric a París, entre 1807 i 1818),  famós per les seves il·lustracions.

Imatge representant la gent esbargint-se al passeig de l’Esplanada de Barcelona, amb la sinistra ciutadella com a rerefons. Imatge de Laborde, dibuixada poc abans d’esclatar la guerra del Francès.

En aquesta obra de Laborde, que a més de làmines té un text interessant, hom pot llegir que els catalans, habituats sota els reis d’Aragó a compartir el poder legislatiu amb el sobirà, a no reconèixer el seu príncep sino com a comte de Barcelona, a pagar solament els impostos als quals volien consentir, a fornir només les tropes que volien concedir, es consideraven tots com a participants de l’autoritat sobirana, i tenien, a causa d’això, una idea d’independència que s’ha perpetuat durant molt de temps.

Dos segles després, aquesta independència no s’ha recuperat encara. Hi ha botiflers, com a 1706, 1713 i 1714, però la necessitat de recuperar Estat i institucions pròpies és tan evident avui com a 1714. Perquè aixó no rutlla, fa massa temps que Espanya ens roba.

(continuarà…)

Anuncis
h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 2

30 Setembre 2011

EL LLIBRE

Una llengua és molt més que una combinació lèxico-sintàctica objecte d’estudi filològic. I també és molt més que una cantarella. Una llengua apareix, es desenvolupa, emmalalteix i pot morir, lligada a una gent, una història i un territori. Una llengua és una manera de pensar i per això mateix resulta que una llengua és una pàtria. I és això el que dóna importància a les obres literàries.

    Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, escrits pel cavaller  Cristòfol Despuig, s’han datat com a obra escrita l’any 1557, per referències que són presents al text. L’original s’ha perdut i només se’n conserva una única còpia manuscrita, probablement sis-centista o de principis del XVIII. Però passen tres segles abans que una còpia manuscrita de l’obra no arriba a la impremta, el 1877, a cura del jesuïta arenyenc Fidel Fita. Aquesta edició vuitcentista té una reimpressió, facsímil i tortosina, de 1975, amb una introducció de J. Massip.  Posteriorment hi ha dues edicions crítiques: la de 1981, a cura de la barcelonina Eulàlia Duran, i la de 1996, a cura de l’hospitalenc Joan Tres, ambdues editades a Barcelona per Curial.

Casa del cavaller Cristòfol Despuig, autor de Los col·loquis, a la ciutat de Tortosa. Ara aixopluga una biblioteca popular. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Mentre no quedi fefaentment aclarida l’apropiació castellana de diverses obres que semblen originalment escrites en català, operació realitzada per obra in gràcia de la censura de la monarquia hispànica, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa són l’obra literària més important del segle XVI que ens ha arribat escrita en català.

És sobretot a les impremtes, gràcies a la pràctica de la censura prèvia, on es realitza l’apropiació castellana de textos originals en català, seguint disposicions reials a partir del regnat de Carles I d’Àustria. La imatge ens mostra un caixista en una impremta, segons un auca valenciana del segle XVII.

Cal dir que aquesta supervivència ha estat possible precisament pel caràcter de text inèdit que han tingut Los col·loquis durant molt de temps. La condició de text conservat només com a manuscrit durant tres segles, pràcticament amagat, l’han preservat de tot mal fins a ser desvetllada la seva existència durant la Renaixença. Aquestan mena d’hivernació ha permès a Los col·loquis escapar a la sistemàtica persecució de la llengua catalana impresa exercida pels censors reials  a les impremtes durant els segles XVI i XVII, quan els originals més interessants escrits en català sortien de les estampes traduïts i impresos en castellà, sense respectar ni el nom de l’autor, per obra i gràcia d’una Inquisició instrumentalitzada per un poder reial foraster. Aquesta censura s’inicia amb el Trastàmara Ferrando II, com l’anomena Despuig, i és continuada i augmentada pel seu net Carles I, l’Emperador, però assoleix la plenitad amb la monarquia del tot i definitivament castellanitzada a partir de l’absolutista rei nostre senyor Felip I d’Àustria, o Habsburg, un autòcrata sonat que planta la seva cort a Madrid i estiueja a El Escorial.

Quan quedi restablert l’autèntic panorama de les lletres catalanes dels segles XVI i XVII, probablement trobarem que Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa ja no són la millor obra catalana del XVI, sinó simplement un dels bons llibres produïts en aquella centúria. Literàriament parlant és un llibre correctament escrit, però no extraordinari, que adopta una formula, el col·loqui, que és molt típica del Renaixement. Allò que la singularitza aquesta obra i la fa sorprenentent actual és tant la mentalitat lúcida del seu autor, Despuig, com l’escenari dels col·loquis, Tortosa.

Carles I d’Àustria apareix pintat en un mural del refectori del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Més que al 1148, data de la conquesta catalana de la ciutat, i tant com al 1708, quan s’inicia l’ocupació borbònica, o el 1869, quan és l’escenari triat per a l’interessant Pacte de Tortosa, la centralitat de Tortosa és evident. Aparentment marginada per les noves estructures de la xarxa de transports, Tortosa és al centre geogràfic, tant dins l’àmbit de la llengua com en referència al territori nacional, de Salses a Guardamar i de Maó al Cinca. És així com ho veu Despuig a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Un llibre que llegit avui resulta, a més d’un interessant viatge en el temps a la Tortosa del segle XVI, un discurs farcit de dades i opinions de sorprenent actualitat. Actualitat al segle XXI, és clar.

(continuarà…)

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui . 1

23 Setembre 2011

L’ESCENARI DELS COL·LOQUIS

Hi ha territoris amb una llarga tradició històrica. L’arc mediterrani que va des de l’extrem meridional del País Valencià fins la Provença és una d’aquestes unitats geopolítiques.

Abans de l’agressió franquista, el doctor Bosch Gimpera ja havia assenyalat aquest territori com a propi de la cultura ibèrica. Ibèrica no vol dir espanyola sinó ibera, dels ibers. Els romans fan tant com poden per destruir la consciència i la memòria deel poble iber i la seva cultura. Aparentment ho aconsegueixen, però  malgrat els esforços de Roma per desiberitzar i romanitzar aquest territori, el substrat ibèric resisteix més que no sembla. Tant els almogàvers medievals com el fusellers de muntanya del XVIII són, més que no sembla, hereus dels guerrers ibers. Aquesta continuïtat, junt amb altres fets, permet situar l’origen de la nostra tradició com a poble, pel cap baix, al segle v aC, uns quinze segles abans del que normalment s’accepta.

Arc romà de Cabanes (la Plana Alta). La carta de població d’aquest poble fou atorgada el 1243 pel bisbe de Tortosa (Foto: Jordi Peñarroja)

     Aquest territori, que és important dins l’imperi de Roma (Barcino i Constantinoble són les ciutats del seu imperi amb les muralles més fortes construïdes pels romans), a partir del segle IX coneix una gran revifada política, cultural i econòmica, que es fa esplendor dels segles XII a XVI. Després d’haver estat motor del Renaixement europeu, els conjunt dels Països Catalans entra en una crisi d’identitat arran de la derrota de 1714.

Perduda la importància de Tortosa com a port marítim i fluvial, la llotja gòtica decau fins a la condició actual de monument preservat i canviat de lloc. (Foto: Jordi Peñarroja) 

Són estudis econòmics europeus els que reconeixen la realitat, viabilitat i necessitat d’aquest territori per a la plena recuperació europea, a finals del anys 50 del segle XX. Llavors la OCDE assenyala ja el futur econòmic de l’arc mediterrani transfronterer, malgrat el jacobinisme dels estats francès (general De Gaulle) i espanyol (general Ísimo), que no modifiquen les seves polítiques centralistes i uniformistes.

Hi ha però, a l’inici d’aquest segle XXI, una Catalunya emergent que és el motor d’aquest arc mediterrani reconegut pels economistes i que, penetrant el rerapaís pels dos grans rius Ebre i Roina, representa una població que a hores d’ara supera els 25 milions d’habitants. I és que ara la Mediterrània, la nostra Mediterrània, retroba el seu paper.

Tortosa, amb la catedral en primer terme, vista des de la Suda. Fins als anys 50 del segle XX, que és escapçat, els límits del bisbat de Tortosa coincideixen molt aproximadament amb els de l’antiga Ilercavònia.  (Foto: Jordi Peñarroja)

     La història recent, però, li ha jugat una mala passada a Tortosa. La llotja gòtica, avui canviada de lloc i allunyada del riu, perd importància amb el definitiu declivi de Tortosa com a port de mar, durant el regnat del rei Borbó Carlos III. Malgrat els intents de mantenir la navegació fluvial, aquesta resulta afectada per la irregularitat dels cabals i, a més, la construcció d’embassaments al segle XX són un cop massa fort per al comerç tradicional que segueix la via fluvial de l’Ebre. El ferrocarril i la carretera, enfrontats a una orografia difícil, no han compensat aquesta davallada i la industrialització s’ha allunyat de l’Ebre.

Arc romà de Berà, al terme de Roda de Berà (Camp de Tarragona), plantat al mig de la carretera N-340 en un tram que coincideix exactament amb la Via Augusta romana. (Foto: Jordi Peñarroja) 

     Al segle XVI la situació és diferent i Tortosa és encara una ciutat important i rica. El treballat remolí de l’ull de ventilació de la tortosina font de l’Àngel simbolitza el paper històric de centre territorial i cruïlla de camins de la ciutat de Tortosa, al cor de la Ilercavònia ibera, quasi equidistant de dos arcs romans, l’inacabat de Cabanes, camí de Morvedre, i el més conegut de Berà, a la ratlla del Penedès. És aquest l’escenari de “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, un text del segle xvi que conté dades, afirmacions i opinions de gran actualitat.

Aquest respirador de la font de l’Àngel, a Tortosa, esquematitza gràficament la centralitat de la ciutat. (Foto: Jordi Peñarroja)

Aquest llibre, escrit l’any 1557, adopta la forma i estructura renaixentista del col·loqui i el diàleg s’entaula entre don Pedro, cavaller valencià, i el mateix Cristòfor Despuig. Aquest apareix desdoblat en dos personatges: Fabio, comerciant, i Lúcio, cavaller, ambdos tortosins.

Continuarà…

h1

VOTAR EL 10 D’ABRIL

1 Abril 2011

L’epígraf 4.6. Una república borbònica d’Edificis viatgers de Barcelona diu que:

La centralista II República Española coincideix en algunes actuacions, durant la guerra de 1936-39, amb els punts de vista de tres feixistes de la categoria de Miguel Primo de Rivera, Francisco Franco i Benito Mussolini.

Després dels Fets de Maig de 1937, el govern de l’Espanya republicana troba en la crisi d’ordre públic l’excusa que necessita per ocupar Barcelona i instal·lar-s’hi. Don Manuel Azaña –que és el Presidente espanyol– no té cap inconvenient en manifestar obertament el seu tarannà el 29 de juliol de 1937, quan diu que «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos». Aquestes paraules d’Azaña, senzilles i tendres, fan entenedors i expliquen perfectament els criteris tàctics i estratègics aplicats respecte a la Catalunya autònoma pels espanyols republicans, tant en l’aspecte polític com en el militar.

Avions feixistes bombardejant Catalunya durant la guerra de 1936-39 (Fotomuntatge de Jordi Peñarroja)

Concretament, i a tall d’exemple, fixem-nos en què passa quan el comandant Alberto Bayo dirigeix l’expedició de voluntaris catalans a Mallorca –ben al començament de la guerra, a l’agost del 1936–. Vist l’èxit inicial de l’operació, la República Española s’apressa a retirar-li el suport naval de l’esquadra i, a sobre, li nega també qualsevol mena de cobertura aèria. En aquestes condicions, malgrat haver assegurat un cap de pont, l’expedició catalana, constituïda amb voluntaris del Principat i de València, ha de replegar-se i reembarcar. És així com l’illa de Mallorca queda definitivament en poder dels feixistes i esdevé la gran base aeronaval des d’on l’Aviazione Legionaria llença els seus atacs per bombardejar el País Valencià, Catalunya i molt especialment Barcelona. Cal suposar que aquesta situació i els seus resultats són del tot al gust del general Franco i del president Azaña: 2718 barcelonins morts en els bombardeigs franquistes durant la guerra i 1500 edificis total o parcialment destruïts o afectats.

* * * * *

I com es llegeix a Barcelona: Sentir l’Onze de Setembre 1714-2014.  Volum 1, és evident que:

A tres-cents anys vista, resulta prou significatiu aquest reconeixement “republicà” de l’actualitat del conflicte plantejat en la guerra de Successió i ens adverteix de la conveniència de fer una aproximació al sentit d’aquella guerra i a la batalla de l’Onze de Setembre, sobre la interpretació tradicional dels quals apareixen molts dubtes raonables.

(Foto: Jordi Peñarroja)

* * * * *

És evident que el 14 d’abril del 1931, com la Gloriosa de 1868, tenen el costat festiu del destronament de la dinastia borbònica a tot l’Estat espanyol, però aporten poc a la recuperació de l’Estat Català. La segona República Catalana, la de Macià, només dura  tres dies. La història de la primera República, la de Pau Claris, s’allarga gairebé un any. Però llavors, tot i que el XVII és un segle poc republicà, Catalunya és un Estat. És clar que si veiam l’Onze de Setembre com la data que assenyala l’inici de la lluita per la recuperació de l’Estat perdut pel derecho de conquista invocat per Felipe V, la perspectiva canvia. Els fets indiquen que d’una manera o altra, la lluita en defensa de les Llibertats i Constitucions de Catalunya no s’atura el 1714. El 2009 va ser el 12 de setembre a Arenys, ara toca el 10 d’ Abril a Barcelona.

(Fotografia:  Jordi Peñarroja)

h1

Gaudí i l’última barricada de l’Onze de Setembre

11 febrer 2011

D’Antoni Gaudí es diuen moltes coses. Un arquitecte únic, és clar! I molt admirat al Japó i també, més recentment, a la Xina. Hi ha japonesos i xinesos que estalvien durant força temps per poder anar una setmana o deu dies de vacances a Barcelona per veure la Sagrada Família. Encara que no és japonés ni xinès, fins i tot ve el Papa de Roma a fer visita pastoral a Barcelona i aprofita l’avinentesa per fer turisme gaudinià tot de passada.

L’obra de Gaudí té una relativament ampla àrea de dispersió, però amb el seu dens epicentre a Barcelona, on es concentra el gruix de la seva obra construida i, també, la major part de la documentació conservada de i sobre l’arquitecte. I si a Barcelona s’aixequen els edificis més importants de Gaudí, també hi ha mostres d’allò que s’en diu obra menor i ara es fica a la carpeta de Gaudí dissenyador. És aquí, a la secció de mobiliari urbà, on trobem referenciats els fanals dissenyats per Antoni Gaudí.

Detall de l’ornamentació amb simbologia hermètica dels fanals de la plaça Reial, amb les ales i les serps d’Hermes.

Com la majoria dels fanals públics amb peu dissenyats i fabricats fabricats a l’època, els de Gaudí són de ferro colat, i obra de joventut: ambdos models són un projecte de 1878. Els més coneguts són els fanals de sis braços que són a la plaça Reial de Barcelona. N’hi ha una versió més senzilla, amb només tres braços i una ornamentació simplificada; un parell d’aquests fanals són al Pla de Palau i els podem veure plantats a la vorera ampla que hi ha davant l’edifici de la Duana borbònica  construida a les darreries del segles XVIII per ordre del ministro de Hacienda, Roncalli, del gobierno de Su Majestad Carlos IV.

Quan es construeix la nova Duana projectada per Enric Sagnier, inaugurada el 1902, que és més gran i a tocar del moll, la Duana de Roncalli perd la seva funció original, però l’aprofita el ministerio de la Gobernación com a seu del Gobierno Civil de la Provincia i, després, com a dependència de la Delegación del Gobierno en Cataluña. Vora aquest edifici, els fanals de Gaudí romanen al seu lloc i segueixen fent de bon veure. A més a més, els fanals de Gaudí marquen una fita per a la memòria històrica.

La geometria diu que dos punts determinen una línia recta. La gràcia dels fanals de Gaudí és que són una mostra de geometria aplicada a la memòria històrica, més enllà dels absurds límits que volen limitar els nostres records al periode de 1936-1975, com si abans i després no hagués passat res. I és així perquè aquests fanals estan situats de manera que les seves bases determinen una recta, que passa també pel pas de vianants senyalitzat que hi ha per creuar l’avinguda del marquès de l’Argentera. Aquesta recta coincideix amb la línia de l’última barricada des d’on els defensors de Barcelona disparen els darrers trets contra les tropes borbòniques en la jornada de l’Onze de Setembre.

La línia pintada sobre la foto assenyala l’emplaçament de l’última barricada de l’Onze de Setembre.

Sigui o no una coincidència, l’emplaçament d’aquests fanals d’Antoni Gaudi ens recorda la consciència nacional, repetidament manifestada, del genial arquitecte. I, just enfront d’un edifici borbònic que encara representa al Reino de España, els podem veure com un subtil monument gaudinià a la barricada de 1714, on hi ha catalans que lluiten en defensa de l’Estat Català, les seves Constitucions i  Llibertats.

L’estructura i ornamentació dels fanals de tres braços és més senzilla que la dels de sis. Les bases són però igualment rotundes i acompleixen perfectament la funció de fites.

Potser cal recordar que en aquesta barricada dirigeix el foc de l’artilleria el general valencià Joan Baptista Basset i que la pólvora dels defensors ha vingut per mar, tramesa des de Mallorca.

Nota: Fotografies de Jordi Peñarroja. Podeu trobar informació complementaria sobre el pla de Palau a BARCELONA: SENTIR L’ONZE DE SETEMBRE, volum 1.

h1

“ICTINEUS” A LLEIDA

1 Octubre 2010

Viatjant en trailer fins a Mequinensa, on han estat avarats, un estol d’Ictineus, del model II, ha remuntat sigilosament el Segre en immersió i les naus han emergit silenciosament a Lleida, on han aparegut vora on havia el pont de pedra que, quan Narcís Monturiol estudiava a Cervera, va dibuixar i després gravar en litografia el senyor Francesc Xavier Parcerisa.

L’arribada d’aquests submarins catalans a Lleida és una noticia molt comentada entre la població, com pot apreciar-se parant l’orella i escoltant els comentaris dels lleidatans que passegen o van per feina amunt i avall del carrer de la Paeria.

Ens han comunicat que l’armador d’arquest estol de submarins de pau i treva, l’editor pallarès Josep Maria Orteu, i Jordi Peñarroja, autor del llibre ICTINEUS. Aventures, invents i navegacions d’en Narcís Monturiol, desembarcaran davant la porta d’Indibil i Mandoni el proper dimecres 6 d’Octubre (aniversari de la tercera proclamació d’una República Catalana pel President Lluís Companys) i seran rebuts a l’Ateneu Popular de Ponent, carrer de Pau Claris número 10, on aquests senyors parlaran a la Sala Nausica d’aquesta institució cultural a les set del vespre. El tema serà la presentació del llibre ICTINEUS, fent especial esment de la involuntària i disortada relació que uneix els noms de Narcís Monturiol i el músic lleidatà Enric Granados.

L’Ateneu Popular de Ponent i l’editorial Llibres de l’Índex us conviden a assistir a aquest acte.

h1

EL PAPER DE LA HISTÒRIA EN EL CAMÍ CAP A LA SOBIRANIA

13 Setembre 2010

Josep Catà, Jordi Peñarroja i Antoni Muñoz hem elaborat la ponència que, amb el títol que encapçala aquesta entrada, presentem a les taules rodones que Gent de la Terra organitza sota el títol genèric La història i el seu paper en la construcció nacional dins la Fira d’Entitats que torna enguany a la seva cita anual al passeig de Lluís Companys de Barcelona, amb motiu de l’Onze de Setembre.
Els tres ponents vàrem iniciar la nostra col·laboració el 1999 per realitzar per al Memorial 1714 l’exposició L’INTENT D’ANORREAR UN POBLE …1714-1725…, que ja era un treball crític i desmitificador d’alguns tòpics que venien arrossegant-se per la historiografia catalana des dels temps de la Renaixensa.

Posteriorment practiquem una col·laboració mútua en els projectes que, conjuntament o separada, emprenem.

* * * * *

EL PAPER DE LA HISTÒRIA EN EL CAMÍ CAP A LA SOBIRANIA

1. Introducció
Els processos d’alliberament nacional a Europa durant el darrer segle han seguit camins diversos. Uns han estat fruit de guerres mundials i uns altres ho han estat de guerres locals, però els que s’adapten millor com a referents en les circumstàncies europees actuals i a la manera de ser catalana d’ara són aquells que han seguit unes vies pacifiques, les quals han reeixit quan, pel cap baix, s’han donat aquest parell de factors favorables: consens social i suport internacional.
a. Un consens social molt majoritari entre la població a favor de la independència (al qual s’hi arriba des de diferents fórmules, però sempre comptant amb els poders econòmics locals majoritàriament a favor).
b. Un suport internacional suficient per a avalar des del primer moment una declaració d’independència de caràcter representatiu i democràtic.
Resulta adient esmentar a tall d’exemple el cas de Noruega, en el passat, i el probable d’Escòcia, en el futur.
És evident, si no creiem viure al país de les meravelles, que la societat catalana encara té pendent de concloure la configuració del consens social intern i l’assoliment dels suports internacionals necessaris abans descrits, tot i que ja s’hagi fet molta via en aquesta direcció.
I dins de l’actual situació del procés d’alliberament nacional, quin paper juga allò que anomenem “la Història”?

Tot i que un escut borbònic corona l’Arc de Triomf, una sanefa d’estrelles de cinc puntes, símbol de llibertat i d’independència, ressegueix com una costura la part alta del monument. (Fotografia de Jordi Peñarroja)

La investigació i la divulgació de la nostra Història juguen el paper de desfer les mentides difoses sistemàticament i reiterada des del Ministerio de la Verdad —que diria Orwell— de l’Estat Español, borbònic o no, que és per a nosaltres l’encarnació del Gran Germà definit a 1984. I assumir aquest paper representa establir un discurs historiogràfic propi, per a conèixer-nos nosaltres mateixos i per a fer-nos conèixer com cal. Dit de manera planera: cal reescriure rigorosament la Història des del punt de vista dels catalans que se senten hereus d’aquells que mai no s’han considerat derrotats. Perquè el 1714, recordem-ho, els catalans capitulen davant forces militars estrangeres molt superiors en nombre, però, com els fets històrics posteriors demostren, no es rendeixen.
Aquesta revisió de la crònica dels fets i l’imaginari històric cal fer-la sense complexos: com a sobirans del nostre destí col·lectiu, que és el que som. Tenim l’exemple de dos grans cronistes, Muntaner i Desclot, que al segle XIII i cavalcant sobre l’onada expansiva de la nació estableixen els models referencials d’una història nacional com cal: un relat potent, raonablement objectiu, i fonamentat més en fets comprovables que no pas en especulacions.
Els primers que hem d’assumir, practicar i difondre aquesta visió de la història, vista des de la nostra perspectiva i no des de la dels altres, som els catalans. Després ja ho acceptaran els altres, siguin congressistes nordamericans, catedràtics berlinesos, o japonesos embadalits amb l’obra de Gaudí que, recordem-ho tant com calgui, és una figura senyera del nacionalisme català que passa pels calabossos de la policia española, detingut per les seves idees i negar-se a parlar en castellà.

2. Línies d’acció.
Des de la investigació històrica (a nivell personal, universitari, associatiu i institucional) i més encara des de la divulgació (premsa periòdica, llibres historiogràfics, narrativa històrica, món audiovisual, xarxa internauta) cal treballar, en dues línies d’actuació:
a) Posar de manifest els valors positius del pactisme català, per ser un model avançat del dret constitucional, tant en comparació amb el model absolutista, tan car a la dinastia borbònica, com davant d’altres models europeus coetanis. En aquest sentit la Universitat catalana, en el seu conjunt, ens ha fornit de diferents estudis sobre el funcionament de les institucions que configuraven l’Estat català de l’Edat Moderna, sobretot el de la Diputació del General i el del Consell de Cent, però també, i aquest sí que és un valor afegit propi del país, el de la Junta de Braços, organisme més representatiu que les pròpies Corts, creat en la revolució de 1640 i mantingut fins a la caiguda de Barcelona el 1714.
Un estudi comparatiu d’aital magnitud permet mostrar a la societat catalana i al món acadèmic i polític internacional, que l’Estat català funciona fins 1714 d’una manera ben moderna i eficaç, tant políticament com social. Hom ha volgut fer creure, als catalans i al món, que eliminar aquest model eficient i en progrés cap a la democràcia, i substituir-lo per l’absolutisme borbònic i una ineficient burocràcia és un gran benefici que ha estat aportat per administració castellana a Catalunya, per la gràcia de Déu. I hom ha pretès, tot de passada, fer oblidar que aquesta retrògrada aportació arriba com a seqüela d’una post-bèl·lica ocupació militar, perllongada fins ara, que va de Salses a Guardamar i de Maó al Cinca.


b) Establir amb claredat les continuïtats del “segle llarg” (1714-1833), que permetin demostrar la constant repressió exercida sobre el poble català en el seu conjunt entre la pèrdua de la sobirania i els inicis literaris de la Renaixença. Diferents estudis i recerques recents, tant des del món universitari com des dels investigadors no lligats a la universitat, posen cada cop més de manifest com els episodis del “segle llarg” que va de 1714 a 1833 no fan més que mostrar la continuïtat dels dos posicionaments: l’espanyol, opressor i ocupant, i el català, defensor de les llibertats perdudes i resistent. Amb aquest enfocament, la repressió posterior a la Pau de Viena de 1725, el memorial de greuges de 1760, l’avalot de les quintes de 1773, els rebomboris del pa de 1789 i fins alguns episodis de la Guerra del Francès (1808-1814), prenen la rellevància que els hi correspon. Així i tot resta una important tasca d’investigació d’arxius per tal d’omplir els anys sense episodis coneguts amb el ferm propòsit de deixar ben clar que els papers d’ocupant espanyol convençut (i també francès, pel que fa als comtats del nord) i català oprimit i inconformista es mostren —ara obertament, ara latents— durant tot aquest borbònic segle llarg previ a la Renaixença. Una Renaixença que, de fet, s’origina força abans de la data oficial, amb les actuacions vinculades a la Junta de Comerç i l’administració napoleònica del general Augereau, que encarrega a Ballot la seva Gramàtica.
c) Desmuntar la mitologia castellanista de la España plural, iniciada amb la centralista Constitución de 1812 i proseguida sistemàticament durant els segles XIX (sobretot amb l’invent de la división provincial de España, que volen intocable, per esquarterar per la via administrativa tant el Principat de Catalunya com el Regne de València), el segle XX (quan Catalunya esdevé per al Ejército Español l’enemic a batre després de les derrotes colonials de 1898 davant dels USA), i el XXI (amb el fonamentalisme d’una Constitución, de 1978, intocable i neofranquista).
Aquest objectiu cal assolir-lo des del discurs històric d’una societat catalana que, tot intentar primer l’encaix en una Espanya Federal, que és la via autonomista, s’adona de la inviabilitat d’aquest projecte i genera la via independentista, els inicis de la qual podem situar al voltant de l’anomenat Sexenni Revolucionari de 1868-1874.
d) Posar de manifest l’aptitud militar, financera i de tota mena dels catalans, els nostres èxits i els nostres grans personatges. Davant la tendència a oblidar les virtuts dels catalans i de menystenir qualsevol aspecte o personatge del país, quan no se’l fa estranger, cosa que ajuda a alimentar la baixa autoestima i l’autoodi, es fa necessari recuperar personatges i gestes dignes de ser esmentades amb orgull. Si la UNESCO reconeix avui que el Partenó forma part del Patrimoni de la Humanitat, el poble català ja ho fa al segle XIV, quan l’anomena Castell de Cetines i el mateix Pere III, el Cerimoniós, mana posar una guàrdia de ballesters per preservar aquest monument excepcional. D’això sembla que se’n diu avançar-se a la jugada o, menys esportivament, tenir visió de futur. El cavaller Cristòfor Despuig diu el 1557 a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa que : (…) la jornada de les Índies del mar Océano, que Cristòfol Colom, genovès, comenà i aprés acabaren Ferrando Cortés i Francisco Pissarro ab pròspera fortuna del mateix rei don Fernando d’Aragó, per manament i ordre del qual se començà, s’ha d’atribuir no gens a castellans. Les coses que diu el cavaller Despuig dels castellans (sense pels a la llengua) i de la monarquia hispànica (amb el degut respecte als senyors reis) són un testimoni esborronador. I, podríem dir, amb visió de futur, perquè Despuig coincideix amb els punts de vista d’aquells que treballen avui, al segle XXI, per refer l’imaginari català i reconstruir la història al marge de les manipulacions sofertes durant els darrers 500 anys. Altrament, la pretesa decadència dels catalans al Renaixement i el Barroc és una invenció, que els documents i l’anàlisi del patrimoni sobrevivent desmenteixen del tot. I tenim munts de personatges d’aquells que se’n diu “de pel·lícula” i amb tremp de vencedor, poc o molt coneguts: Francesc de Tamarit, Ermengol Amill, Josep Bellver, Josep Rovira, etc. A més de personatges tan atractius com els Ferragut esdevinguts Farragut als USA, el polifacètic Narcís Monturiol, la gentil espia Marianna de Copons, el polític i guionista de cine Josep Carner-Ribalta, el guerrer i escriptor Ramon Muntaner, el príncep Fortuna i tants d’altres. Perquè, al cap i a la fi, si el 1919 ningú no s’hagués mostrat al món com a polonès, com feren, en el seu moment, el lluitador independentista Tadeusz Kosciuszko, el revolucionari i músic Frederic Chopin, l’aristòcrata i escriptor Jan Potòcky o el general Pildsudsky, avui Polònia no existiria com a Estat i membre de la Unió Europea.

3. Eines de treball i espais de col.laboració
Les línies d’acció proposades precisen de coordinació, estímuls i, sobretot, de ganes de fer feina i, el que és més important, d’aconseguir fer arribar els resultats al conjunt de la societat catalana. Fer, en conseqüència, tant tasques d’investigació com de difusió massiva. Malgrat que no comptem encara amb un autèntic “espai català de comunicació”, sí que disposem d’un govern autònom (només el del Principat, lamentablement) amb les seves eines divulgatives i de promoció de la investigació, d’unes universitats —que ja han deixat clar que l’adveniment dels Borbons i l’ocupació de Catalunya no foren un pas cap a la modernitat—, de la iniciativa privada d’un teixit associatiu cultural favorable a aquestes propostes, i d’un ampli col.lectiu d’investigadors que poden posar fil a l’agulla. Només cal coordinar i discriminar positivament la realització de l’estudi comparatiu dels models representatius a l’Europa occidental en l’Edat Moderna i els darrers dos segles, cosa que vol dir la investigació i revisió de la història manipulada i mal estudiada dels darrers cinc-cents anys de Catalunya i el món. Perquè el pes de Catalunya en la història del món entre el segle XV i avui és més important que no sembla. Sí, la memòria històrica va molt més enllà de les conegudes anyades de 1931 a 1936. Sense oblidar, i tornem a la necessària visió de futur, que no podem pretendre commemorar el 2014 amb una actitud a la defensiva, poruga i submisa als dictats “historiogràfics”que ens vindran de Madrid.
La mort de Franco (20 de novembre de 1975) semblava obrir un temps d’esperança. Això no obstant, la promulgació de la Constitución Española (1978), la retallada de l’Estatut de Sau (1979) i la redacció i aprovació de la castradora LOAPA (1982), conseqüència directa del cop d’Estat triomfant del 23-F de 1981, configuren una situació que deixa ben palès, per una banda, que el nou règim democràtic és només el neofranquisme ja previst a la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado de 1966 i, per l’altra, el fet que, més enllà de les preteses aparences democràtiques, el successor de Franco, per ell designat, és Juan Carlos de Borbón.
El fracàs de la “transició” espanyola (més aviat cercle tancat entre el franquisme pur i el franquisme reformat), evident fins a nivells planetaris amb la recent sentència de mort sobre les restes de l’Estatut de 2005, malgrat els missatges manipuladors interessats en proclamar que Catalunya mai no havia tingut un nivell tan alt d’autogovern, tot silenciant de passada que aquí, fins a 1714, es gaudeix d’un Estat propi, que representa autogovern al 100%, ha d’empènyer la societat catalana cap a un futur sobirà.
La conselleria de Cultura de la Generalitat hauria d’actuar fent política d’Estat, com si fos el ministeri de cultura del futur i proper Estat Català. Això vol dir, entre altres coses, dotant amb recursos, beques i borses de treball els agents culturals. Amb moderació però. Una cultura dirigida i excessivament subvencionada és una cultura de ventrells agraits i mesells llagoters. Que ningú no ens faci enyorar la iniciativa i la llibertat de la cultura catalana contra el franquisme, evidentment no gens subvencionada.
Però siguem optimistes, que és millor per a la salut de les persones i de les nacions. I recordem que si Noruega és coneix abans de la seva independència, el 1905, gràcies a les seves exploracions polars (finançades com cal i preparades a consciència, i amb expedicionaris molt qualificats) i tot això esdevé molt important en l’assoliment de la seva plena sobirania, resulta que a hores d’ara l’Agència Espacial Europea (ESA) dirigeix el llançament dels seus vehicles espacials de tota mena amb software català, que Bèlgica i Suissa fabriquen les seves famoses xocolates amb maquinària de Sabadell, i que la Xina emergent brinda pels seus èxits amb milions d’ampolles de cava del Penedès.
Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Josep Catà, Jordi Peñarroja i Antoni Muñoz


Una coberta de setembre de 1977 del setmanari Oriflama, amb una fotografia de Jordi Peñarroja