Posts Tagged ‘Lleida’

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 5

20 Octubre 2011

L’EIX DE L’EBRE

Fins al segle XVIII, l’Ebre és un eix econòmic important, fins navegable, amb les limitacions d’un cabal irregular i les dificultats que representen les seves goles.

Però que una ciutat històrica i tan tradicionalment catalana domini el curs inferior de l’Ebre no agrada als castellans i menys encara als borbònics. És per això que a la segona meitat del segle XVIII, el rei Carlos III, fill de Felipe V de Borbon, pensa en l’Ebre com a via de sortida al mar per a Saragossa i l’Aragó, amb un port nou, Sant Carles de la Ràpita, al que la navegació fluvial accediria per un canal obert a la dreta de l’Ebre. Tot de passada, aquesta acció és una maniobra per enfrontar unes provincias colonials, conquerides de poc, que han estat unides sota un altra corona fins a 1714. En la mateixa direcció, el projecte apunta a degradar i empobrir Tortosa i el seu comerç. El riu i els corrents marins boicotegen en bona mesura aquest somni borbònic. El despotisme, il·lustrat o no, sempre és despòtic i antidemocràtic. I malgrat la força del despotisme borbònic, l’Ebre és sorrut i  iber. El canal carolí de la dreta de l’Ebre es fa, però lluny de servir per a eix navegable, acaba sent un canal només per a regar.

Canal de la dreta de l’Ebre, vora Amposta. (Foto: Jordi Peñarroja)

     La importància del riu com a via de navegació per a mercaderies i eix vertebrador del territori, des Pirineus al mar, la posa en evidència Joan Amades en parlar dels rais i els raiers: Antany, els rais solien baixar fins a Tortosa.

L’eix fluvial Segre-Ebre uneix els territoris de l’Alt Urgell fins al Baix Ebre. A la imatge, detall del claustre de la Seu d’Urgell. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Continua Amades, parlant dels rais: Els que bai­xaven pel Segre, d’Oliana a Ponts solien invertir de tres a qua­tre dies. Fins a Lleida, n’invertien un i mig. Arribaven fins a Mequinensa, on, pel junyent d’aquest riu amb l’Ebre, passaven a aquest altre, i seguien Ebre avall, fins a Tortosa, on arribaven al cap de quatre o cinc dies. És una navegació difícil i, en determinats moments, perillosa. En fer-se fosc, els raiers s’aturen, la navegació nocturna resulta massa arriscada. Amades explica què fan a les nits: Cada colla tenia un avisador, que, dies abans, feia el recorregut i anunciava la probable arribada dels rais a les cases on feien posada, per tal que estiguessin preparades.

Lleida i el riu Segre a principis del segle XX, en una postal de Roisin.

     Segons Amades, a principis del segle XX, els raiers encara baixen de trenta a quaranta mil peces (troncs) pel Segre, i altres vint mil peces per la Noguera. A mesura que el país s’electrifica i augmenta els regadius gràcies a la construcció d’embassaments als rius i l’aparició de carreteres asfaltades i camions, de tonatge creixent, s’acaben els rais i els raiers al Segre, les Nogueres , el Cinca i el mateix Ebre.

Mequinensa el 1974, a punt de ser engolida per les aigües de l’embassament. (Foto: Jordi Peñarroja)

     També s’esvaeix un altre aspecte del tràfic de mercaderies per l’Ebre, els llaüts. Aquestes embarcacions, que sovint naveguen sense aturar-se quan arriba la fosca de la nit, són ara pur record. La seva navegació i transcendència han quedat fixades per Jesús Moncada, escriptor de Mequinensa a Camí de Sirga, la seva documentadíssima novel·la etnogràfica sobre la darrera època de la navegació per l’Ebre.

Llaüt aparcat vora el riu a Riba-Roja (Ribera d’Ebre), el 2008. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Als llaüts els ha mort el mateix que ha acabat amb els rais, un progrés tecnològic sotmès a la voluntat d’un govern foraster que, recordant a Manuel de Pedrolo i d’acord amb ell, hem de qualificar com a colonial.

Comporta de l’embassament de Flix (Ribera d’Ebre), el 1974. Al fons hom pot veure el complex de la contaminant indústria electroquíca . (Foto: Jordi Peñarroja)

     Lo riu és vida, diuen a Tortosa i les terres de l’Ebre. És cert i fan bé defensant l’aigua del riu i el Delta contra trasvassaments depredadors i salvatges projectats al servei de polítiques colonials. Però l’Ebre és molt més que aigua. Lo riu és vida perquè uneix un territori. Lo riu és vida perquè fa país.

Pintada a Tortosa. (Foto: Jordi Peñarroja)

(Continuarà…)

Anuncis
h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 3

6 Octubre 2011

TORTOSA ESDEVÉ CATALANA

La conquesta de Tortosa per Ramon Berenguer IV és un fet històric ben documentat. La historiografia acostuma però a explicar les coses d’una manera freda i, fins a cert punt, distant. Ben al contrari, en Cristòfol Despuig, que és descendent d’un dels cavallers que participen a l’empresa tortosina de Ramon Berenguer, ens en fa una narració molt viva, a la manera directa de la Crònica de Ramon Muntaner. És possible que aquesta gesta l’hagués sentit rapetidament, essent infant, a la manera dels contes a la vora del foc. El cas és que les referències a aquest notable fet d’armes les fa Despuig als col·loquis segon i tercer. I és sobretot per boca del cavaller Lúcio, alter ego de Cristòfol Despuig, que ens arriba aquesta viva crònica tortosina.

La Suda de Tortosa és el darrer reducte de defensa sarraïna en un setge que s’allarga durant sis llargs mesos. (Foto: Jordi Peñarroja) 

     Ens conta Despuig que passaren-se notables actes de guerra, perquè los moros se defensaren bravís­simament; i, aprés que perderen la ciutat, se recolliren tots i ab totes ses robes en la Suda, i d’allí los tragueren a força d’armes sis mesos aprés que fonc posat lo siti a la ciutat; que lo primer de juliol de l’any que tinc dit en­trà l’armada del comte i dels genovesos ―que eren LXXXIII galeres, i entre naus i altres vaixells de diverses for­mes, CCLX― i dos dies aprés se posa lo siti (Col·loqui segon). Sobre aquest, fet amb ajut de ginys de guerra, afegeix que posaren los cristians, allí, un artifici de fusta, i ab sotils ingenis ajustaren aquell a la murada del castell de la Suda, primer; i combateren d’allí ab gran esforç i ab molta fúria; però fonc derrocat lo terç del dit cas­tell de fusta ab la infinitat de pedres grossíssimes que los moros ab enginys tiraven, entre les quals n’hi havia al­gunes que pesaven més de dos-centes lliures. Vist açò per los cristians, tornaren a reparar lo castell de fusta i posaren sobre ell una eixàrcia  o ret de cordes de cànem molt grosses per a defensar-se de les pedres que los mo­ros tiraven. D’aquesta manera tornaren al combat i, ab tanta fúria, que donaren l’assalt; i pres lo primer castell, fàcilment foren presos los altres dos, perquè tots tres són reclosos dins d’una murada (Col·loqui segon).

Catalunya en temps de Ramon Berenguer IV viu la plenitud del Romànic, cosa que exemplifiquen els guerrers representats en capitells al claustyre de la catedral de Tortosa. El personatge de l’esquerra, sense ausberg i amb tres ascones, és probablement un almogàver. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Sabem que Ramon Berenguer IV tenia en aquell moment la hissenda molt migrada, per la qual cosa no sorprèn la seva generositat amb els cavallers d’actuació més destacada: al Montcada donà la tercera part de la ciutat, l’un dels tres castells; i al Pallars donà lo lloc d’Ossera; al Despuig, lo castell i lloc de Paüls i la torre de Llaber i una casa dins la ciutat junt al portal de la Rosa, la qual, ab la torre, encara posseeixen per a vui los d’aquell nom, si bé que la casa dos vega­des és eixida d’aquell poder per certes coses, però final­ment ella hi és tornada i, per a vui, com he dit, la posse­eixen; al Sentmenat donà l’altre dels tres castells de la Suda i lo castell i lloc de Casles, a qui vui dien Carles; i tots estos castells i llocs són dins los termes generals de Tortosa (Col·loqui segon). Més endavant, Despuig puntualitza encara que Ramon Berenguer a la religió dels templers, que tam­bé li ajudaren, principalment en aquella empresa, dona lo darrer terç. Sols deixa de donar a mossèn Guillem, senyor de Montpeller, lo qual era un dels magnats que en aquella conquista se trobaren, perque ell no volgué res, que sols vingué allí per fer valença al comte, de qui era parent; i per lo comte, volgué que, a memòria i honra de mossèn Guillem, restàs en Tortosa lo pes i la mesura de Montpe­ller, com per a vui la tenim. (…) Finalment donà als ciutadans de Barcelona, per lo molt i bé que en aquesta jornada l’havien servit, privilegi per a portar cadena d’or i espasa i esperons daurats, i per a poder combatre a ca­vall, i que s’haguessen de deseixir d’ells ans de damnifi­car-los, com se fa ab los cavallers (Col·loqui tercer). I respecte als genovesos, presa la ciutat, los donà lo comte, com he dit, la tercera part d’ella; la qual part, dins dos anys aprés, veneren al comte, reservant-se certes fran­queses que tenien, com encara per a  vui les tenen. Si sou los donara, no hi havia per què donar part de la ciu­tat i tal ciutat (Col·loqui tercer).

Un altra representació romànica de guerrers catalans, protegits amb ausbergs, al claustre de la catedral de Tortosa. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Però quan el rei marxa cap a Lleida, per assetjar-la, apareix davant Tortosa un exèrcit andalusí i llavors los ciutadans novament poblats, contra la porfia i fúria deIs moros, resistiren virilment tot lo que pogueren (Col·loqui tercer). Atesa la desproporció de forces, determinaren, los ciutadans, d’ enviar per socorro al com­te, que, com he dit, era leshores en Urgell, lo qual los respongué que en ninguna manera podia per a leshores socórrer-los per trobar-se com se trobava, tan oprès en les conquistes d’allà, que, per ço, ells mateixos se donas­sen cobro i reparo ab la millor forma que poguessen, que ell no podia fer més (Col·loqui tercer).

Quan s’arriba a una situació saguntina, les dones tortosines proposen que totes elles s’armaren i puja­ren a les murades ab llances i altres armes vistoses i de ferir, i ab moltes banderes i atambors farien gran vis­ta i soroll de gent de guerra, i que los hòmens, per altra part, tot en un temps, molt ben armats i determinats, fe­rissen en los enemics que tenien lo siti en la part de Sant Joan (…) , pero que abans que açó se fes, llançassen dos homens al real dels enemics, com que els enviaven en altres parts ab lletres, los quals se deixassen [prendre] ab dissimulada forma per los moros i aquestos publicas­sen com en aquella nit era entrat gran socorro dins la ciutat. I que fent-ho així, elles tenien ferma esperança en Déu que haurien complida victoria (Col·loqui tercer). Dit i fet, tramesos los homens al camp dels enemics com estava acordat i armades les dones ab la forma apuntada i pujades a les murades, los cristians, ab gran­díssima furia i esforç, ixqueren a la cruel batalla, en la qual se donaren tan bona manya que degollaren una in­finitat de moros, i lo resto fugit de tal forma i ab tan grandíssima paor i avalot, que foren causa que també los altres camps, que en lo rededor de la ciutat estaven, fugissen, com de fet fugiren, que no n’hi resta ningú en peu; per on los cristians restarien senyors del camp i de tot lo que los moros deixarien, que fonc una cosa infinida (Col·loqui tercer).

Un cop assolits el seus objecius a la línia del Segre, lo comte en Ramon Berenguer desocupat per altra, vingué des de Lleida ací a Tortosa per un desculpar-se i descarregar-se de l’oblit que hauria tingut, o de com havia així derenclits los d’aquest poble en no socórrer-los en tan urgentíssima necessitat. Ja que fonc al portal, a la fe, tancaren-li, los ciutadans, la porta molt gentilment (Col·loqui tercer).

Els cavallers també són representats al claustre de la seu tortosina. (Foto: Jordi Peñarroja)

     És aquest fet, mostra eloqüent del pactisme, el certificat de catalanitat que acredita Tortosa quan és encara ciutat de frontera.

Lluny d’enutjar-se, vist per lo comte que les portes li donaven per los ulls, considerant que ab raó feien allò, comensà ab dolces paraules d’afalagar­los i tornar-los a l’amor i obediencia sua, dient-los que considerassen que ell era lo qui els havia poblats en aquesta tan bona i tan regalada terra ab tants treballs, fatigues i despeses, i que més que a ningú pesava a ell com no los havia pogut socórrer, assegurant-los que en l’esdevenidor ell los faria tal esmena, que clarament co­neixerien quant carament los amava. Oïdes per los ciu­tadans aquestes i altres molt dolces paraules de la boca del comte, respongueren que, a la veritat, la voluntat d’ells no era deixar-lo de tenir per senyor, ans bé los pla­ïa posar-se debaix de son domini i senyoria; mas que, puix ell los havia desemparats en tan gran necessitat e infortuni, de tal manera que ells mateixos en ses pròpri­es forces e indústria s’eren haguts a restaurar dels perills de la universal perdició, que era com que ells mateixos se fossen conquistats, era molt gran raó que lo comte los poblàs en la ciutat ab tota voluntat d’ells i donàs privi­legis i llibertats a son plaer, en la qual petició i demanda lo comte consentí volonters, i aixís dona llicència que ordenassen, com millor los paregués, les lleis i esta­tuts ab que regissen. Los quals, ab aquest poder, orde­naren los costums (…), i tals com los escrigueren, tals los confirmà lo comte (Col·loqui tercer).

Aquest enfrontament dels tortosins del segle XII amb el seu monarca per haver faltat aquest als pactes constitucionals és en essència el que enfronta els catalans amb el Trastàmara Joan II al segle XV i, després, amb Felip III a la Guerra de Separació i amb Felip IV a la Guerra de Successió. La gran diferència en aquests successius enfrontaments és que Ramon Berenguer IV se sentia tan català com els seus súbdits i era pactista com ells, mentre que Joan II, Felip III d’Àustria i Felip IV de Borbó eren reis estrangers i amb tarannà absolutista.

(continuarà…)

h1

EL ROSER, 12 D’OCTUBRE, FESTA DE “LA HISPANIDAD” – 3a PART

2 Novembre 2010

A partir de 1707, amb el Roser reduit a cendres, la ciutat de Lleida gaudeix dels beneficis i delícies de la destructora ocupació borbònica, acompanyada per la rapinyaire administració castellana en un magnífic exercici de hispanidad.

D’entrada, i com a un doble càstig, tan per correspondència a la resistència oferta durant el setge com per la necessitat d’assegurar un glacis al conjunt, reforçat i ampliat, de les fortificacions del turó de la Seu, hom mana enderrocar el ric barri de la Suda. És una destructiva operació urbanística que sintonitza amb l’ocupació hispanoborbònica de Xàtiva i que prefigura la destrucció del barri de Ribera de Barcelona en 1715 per exigències de la construcció de la Ciutadella de Barcelona.

Com a mostra brillant d’Il·lustració divuitesca, per ordre de Felipe V se suprimeix l’Estudi General de Lleida, que és el primer centre universitàri obert al Principat. Després, la capital de la Terra Ferma no torna a ser ciutat universitària fins al 1991! Amb l’única excepció de la universitat de València, Felipe de Borbón suprimeix totes les universitats catalanes i com a graciosa compensació institueix la universitat de Cervera com a única del Principat de Catalunya. La universitat cerverina aguanta com a institució fins a la primera guerra carlina, quan l’estat espanyol considera convenient, com a mal menor, suprimir-la alhora que reinstaura la universitat de Barcelona, una “universidad literaria” en llengua castellana que, durant aproximadament un segle i quart resta com a l’única existent en el conjunt de les noves “cuatro provincias” en que els jacobins liberals españols esquarteren molt intencionadament el Principat, al segle XIX.

El tarannà respectuós dels ocupants espanyols queda però evidenciat per la tradició castellana d’ajuntar la creu amb l’espasa, convertint la Seu en caserna. Amb aquesta salvaguarda, temple i claustre reben un tracte exquisidament descurat fins a 1949, quan el progrés de l’aviació militar deixa en estat d’obsolescència bèl·lica tots els castells del món. Altres accions sublims i de profunda devoció cristiana de l’exèrcit hispanoborbònic són l’enderrocament de campanars que puguin obstaculitzar el foc de l’artilleria emplaçada al turó de la Seu, com passa al campanar de Sant Joan, ben visible en un conegut dibuix de 1563 de van Wyngaerde.

Columna militar sortint del recinte militaritzat del turó de la Seu, durant el primer quart del segle XX (Imatge fotogràfica d’una postal editada per Roisin)

Com a compensació i escarni, entre 1761 i 1790 s’aixeca la Seu Nova, una baluerna triomfal presidida per les armes de la monarquia castellana i borbònica, que ha dissenyat un enginyer militar castellà, Pedro Martín Cermeño, que abans d’ocupar-se en una obra tan pietosa ha treballat a les obres de la Ciutadella de Barcelona i ha ideat la urbanització militar del barri de la Barceloneta.

Escut borbònic al coronament de la façana de la Seu nova de Lleida (foto: Jordi Peñarroja, 2010)

Recordem que les desgràcies de la guerra han reduit la població de Lleida, el 1714, a només 640 famílies. Empobrida i més que delmada en la seva població, la recuperació de la ciutat és lenta i agreujada encara per les conseqüències de la guerra del Francès i la nova guerra contra Catalunya de 1936-39.En aquest context de revifada vigilada se situa la segona reconstrucció del Roser de Lleida.

h1

LLEIDA: EL ROSER, 12 D’OCTUBRE, FESTA DE “LA HISPANIDAD” – 2a PART

11 Octubre 2010

Durant la guerra de Successió, Lleida és assetjada altra vegada. La resistència de Lleida a les tropes del rei de Castella dura fins el 14 de novembre quan, perduda l’esperança de rebre socors dels aliats, els defensors capitulen. Segueix el dur saqueig i s’inicia la sanguinària repressió i nefasta ocupació borbònica de la ciutat.

És durant aquest setge que el nou convent del Roser esdevé un símbol per a la memòria històrica del país el dia 12 d’Octubre de 1707.

Perquè és llavors quan l’exèrcit borbònic que comanda el sàdic incendiari marquès d’Asfeld, el conegut botxí de Xàtiva que tant honora Felipe V, cala foc al convent del Roser, on s’havien refugiat uns 700 lleidatans, que cremen de viu en viu. És el fuego purificador que ens recorda una manera d’entendre què vol dir el Dia de la Hispanidad.

Les llànties borbòniques que decoren la balustrada que hi ha davant la façana principal de la Seu Nova de Lleida són avui el monument que ens recorda el foc on cremen  els 700 màrtirs lleidatans del convent del Carme, el 12 d’Octubre de 1707. (Foto: Jordi Peñarroja).

(Continuarà…)

h1

LLEIDA: EL ROSER, 12 D’OCTUBRE, FESTA DE “LA HISPANIDAD” – 1a PART

11 Octubre 2010

Anselm Turmeda (Ciutat de Mallorca, circa 1355 – Tunis, post 1423) és un escriptor mallorquí i políglota. Com Llull, però a diferència d’aquest (que només rep algunes acusacions d’heretgia) fra Anselm Turmeda és un disident de l’església que acaba apostatant. I, tot de passada, esdevé un home venerat com a sant baró pels mahometans.

Turmeda té molt mala opinió dels frares preicaors de l’orde de sant Domènec i dels mètodes inquisitorials. Ho manifesta explícitament a dues de les seves obres. Una és el Llibre de consells e bons amonestaments, obra tardana escrita després d’haver apostatat, en català i a la ciutat de Tunis, i que s’imprimeix repetidament perquè és un llibre que es fa servir com a llibre de doctrina per a infants fins que no és substituit per les aportacions d’Antoni Maria Claret, bisbe i confessor de la reina Isabel II, autor del llibre més venut en català del segle XIX (Camí dret i segur per anar al cel) i, encara que no per aquest motiu, Sant.

L’altre llibre de Turmeda on aquest tira contra els dominics i el terror inquisitorial és escrit també a Tunis, però en àrab. El coneixem editat en català amb el títol d’Autobiografia i atac als defensors de la creu, traduit per Mikel de Epalza. Una de les coses que sempre m’ha seduit d’aquest llibre és la part de l’Autobiografia, pel testimoni que ens dóna, de la ciutat de Lleida al darrer quart del segle XIV, quan Anselm Turmeda és un dels alumnes del seu Estudi General. En aquests fragments, Turmeda té força afinitats amb la prosa de Ramon Muntaner.

L’esglèsia de Sant Llorenç és, després de la Seu vella, el temple més important de Lleida al segle XIV i, coetani de la construcció inicial del Carme, una mostra de la transició del món del Romànic al Gòtic. (Foto: Jordi Peñarroja).

En aquella Lleida universitària, envoltada per fruiters i afamada per la seva producció de figues seques i orellanes, el jove Anselm Turmeda ha d’haver conegut, tot i que no l’esmenta, el convent del Roser dels frares dominicans en la seva esplendor medieval. Llavors el Roser, que ja és documentat als anys 20 del segle XIII, és un convent fora muralles del periode inicial del Gòtic a Catalunya, engrandit i enriquit al segle XVI, quan el Sant Ofici esdevé instrument totpoderós de l’absolutisme dels Àustries hispànics. Situat sota els pous de glaç, entre el castell de Gardeny i el nucli murallat de la ciutat de Lleida, el Roser esdevé una mena de fortalesa dels frares predicadors, garantia de la puresa de la fe.

Lleidatans del segle XIV representats a l’ornamentació gòtica de l’església de Sant Llorenç. (Foto: Maria Miró).

L’ortodoxia catòlica del Carme és insuficient però per a la salvaguarda del convent. L’estratègia militar i els avatars de la guerra determinen l’any 1642, durant la guerra de Separació, que l’exèrcit castellà destrueixi el monestir del Carme de Lleida. El fet deriva directament de l’enclavament del monestir, que és a primera línia de foc, a manera de baluard avançat fora muralles.

Després toca reconstruir, cosa que costa diners. És per això que els frares del Carme, que pertanyen a l’orde vinculat a la Inquisició, després d’haver experimentat quina cosa és patir la relaxació a mans del poder reial, via terços castellans, decideixen optar pel recolliment intramurs i aixecar amb prudent capteniment el nou convent en una cèntrica situació, al carrer dels Cavallers. La reconstrucció és de 1699 i es fa aprofitant, això sí, tanta pedra com es pot de l’enderrocat Carme extramurs. Trobem així que, en part, el nou convent del Carme és un edifici viatger de Lleida, i una combinació d’elements gòtics i barrocs.