Posts Tagged ‘Llibres’

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 6

29 Octubre 2011

MAR, RIU, PLA, MUNTANYA

El terme de Tortosa és a hores d’ara força més reduït que al segle XVI, tot i ser encara considerable. En temps de Despuig, l’extens terme de Tortosa abasta un territori que, a partir del nucli urbà, s’escampa per més d’una comarca actual i va des del massís del Port, amb cims que s’acosten als 1500 m, fins al delta de l’Ebre, literalment al nivell del mar. Tortosa reuneix així una quantitat i varietat de terrenys increïble. I els té arran del mar i articulats pel riu, el pare Ebre.

La muntanya costeruda, i fins abrupta, s’alça junt a les fèrtils terres al·luvials que han aplanat el fons de la cubeta de l’Ebre i formen les zones humides al delta, insalubres fins fa poc i encara fràgils i inacabades , que el cronos geològic s’escola a un ritme diferent al temps dels homes. Tortosa i la seva rodalia conformen així, des del món dels ibers fins al moment actual, un panorama de gran varietat, tant paisatgística com d’activitat humana. Canviant, però sempre divers.

A partir del riu, una terra plana i rica amb el teló  de les muntanyes tancant l’escenari. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Despuig ho reconeix i valora al Col·loqui sisè. En aquestes pàgines, i per boca del mercader Fàbio, un dels seus alter ego, sintetitza la relació de paisatges i recursos tortosins: Han-vos dit la veritat, que són tantes les coses que ací tenim, que no menys vos meravellareu que de les que haveu oïdes. Ací tenim, primerament, forment, i encara que no tant com n’havem menester, tenim emperò la for­ma per a proveir-nos-ne facilíssima, que per aquest riu los colam d’Urgell i d’Aragó, i per altra part lo pont de Morella, que és un altre Urgell, no està ací a dos dies; i com tot falta, la mar nos remedia.

Per compensar el seu particular dèficit cerealistic, Tortosa fa arribar per l’eix fluvial Segre-Ebre el blat urgellenc. A la imatge, camp de blat a tocar de la fortalesa ibera dels Vilars, a Arbeca, on acaba la plana urgellenca. (Foto: Jordi Peñarroja)

Queda clar que la comunicació és habitual amb l’Urgell, que abans de l’obra vuitcentista del canal d’Urgell és terra de secà i fonamentalment cerealista, com la Segarra. Però també amb Morella i tes terres dels Ports.

Morella, vila reial des dels temps de Jaume I, és proveïdora de Tortosa al segle XVI. Ciutat de l’antiga Ilercavònia, és dins del bisbat tortosí. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Segueix Despuig parlant dels recursos de Tortosa, el 1557, per boca de Fàbio: Més avant, ordis i al­tres pans menuts, cànems i llins, llavors de cebes i de cols, i són estes dos sements ací tan estremades, que les porten per tot lo món i especialment si són de l’horta de Pimpi; olis que mai s’agoten, com los blats en Urgell, i los millors que sien en Europa; vins, i molt bons, espe­cialment los clarets; figues, garrofes, mel i cera, peix en increïble quantitat; solsores per a sabó, soses per a vidre, roja per a tenyir, roudor per a adobar, gualda també per a tenyir, sal en gran abundància, seda hi va en grandíssim aument, fusta en infinit número i la millor, o almenys la més fort d’Espanya; alquitrà, pega, trementina, carbó, llenyes ab gran fartura, palmes en grandíssima quanti­tat, que posades en obra ne carreguen vaixells, aquestes són palmes bordes, també n’hi ha veres, moltes i molt bones; espart, i encara que poc, mas és molt fort; ha hi també algeps per a obrar cases, molt i molt bo, i l’he vist jo en mon temps tan mercat que no costava a més de vuit sous lo cafís d’ací, que seria a raó de poc més de dos sous i mig lo vostre cafís València. Així mateix hi ha guix per a posar la verema, molt bo.

La introducció del conreu de l’arrós al segle XIX ha canviat el paisatge del Delta però, sobretot, ha ajudat a erradicar-ne les febres. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Cal notar que no s’esmenta l’arrós, un conreu que no s’introdueix al delta de l’Ebre fins ben entrat el segle XIX i que n’ha canviat el paisatge i les condicions de vida.

En aquesta imatge de les dunes del delta de l’Ebre, del 1987, trobem un exemplar descendent de les “vaqueries” esmentades per Despuig al seu llibre. (Foto: Jordi Peñarroja)

    La ramaderia tortosina és avui ben diferent dels temps d’en Despuig. El bestià de peu rodó ha estat substituït per vehicles a motor, com arreu del país. Hi ha però encara ramaderia bovina, i els correbous són una festa molt antiga que es manté viva en aquestes contrades.

Vedell de ramaderia ebrenca al correbous d’Horta de Sant Joan, el 2002. (Foto: Jordi Peñarroja)

     El fet és que al 1557 ha hi vaqueries, eguasseries, moltes i molt belles, bestiars llanars, i és la disposició de la terra tan gentil per a hivernar-los, que quiscun any se n’omple esta ribera; per cert, que hi ha hagut any que hi són vinguts vuitanta mília caps de bes­tiar llanar a hivernar ací en aquest terme. La llana d’al­guns dels bestiars que són naturals d’ací és tan fina com és la de Castella, de la qual se fan draps trentens i vint­-i-quatrens finíssims. Ha hi porqueries; ha hi cabreries, moltes i molt bones.

El cavaller Cristòfol Despuig és un cavaller modern i el seu negoci ja no és la guerra, és el comerç. En la seva percepció del món, renaixentista, el comerç té un paper important i ho expressa sense embuts: I sense tot açò tenim lo comerci del riu, que és una cosa importantíssima i de molta gran utilitat, per aquells dos ports d’Alfac i de l’Ampolla, que tenim a la mar, dins nostre terme.

El port de Sant Carles de la Ràpita, als Alfacs, és ara una base de pescadors i un complex d’amarradors per embarcacions esportives. (Foto: Jordi Peñarroja)

   El port d’Alfac, que nosaltres pluralitzem, és el lloc triat per la borbònica majestat de Carlos III per aixecar el seu San Carlos, avui Sant Carles de la Ràpita. Del somni megalòman d’aquell Borbó, fill de Felipe V, en resta la població, que recorda el castell i monestir de la Ràpita sobre les ruines del quals s’edificà. La manca de diners i la sorra inutilitzant el teòricament navegable canal de la dreta de l’Ebre aborten el projecte en començar el regnat del següent Borbó, Carlos IV. La Ràpita té una flota pesquera que captura un peix de gran qualitat. A l’altra banda del delta, l’Ampolla, també municipi independent de Tortosa, és encara un important port de pescadors i, ara també, esportiu.

Al Parc Natural del Delta de l’Ebre hi ha estanys i aiguamolls, amb característica vegetació. A més de ser àrea de nidificació per a moltes espècies d’aus, migratòries o no, ens conserven un tros de paisatge del Delta sense gaire canvis  respecte al que coneix Despuig. La imatge és de 1987. (Foto: Jordi Peñarroja)

   I per acabar, el repàs elogiós dels productes tortosins que fa el mercader Fàbio, Despuig mateix, relaciona per postres les fruites més escollides, que acompanya amb olors exquisides i un variat assortit de plantes remeieres: Més avant tenim, per a coses de delit i de vista, mol­ta abundància de totes sidres com són poncirs, llimes, llimons de Cetalia, dels altres llimons comuns, naranges, toronges de que es fan mil delicadures d’encamilades cobertes d’aquesta verdor, que és glòria de veure-les. Així mateix tenim moltes fruites, molt bones i saboroses, te­nim tàperes, fonoll marí, bargallons, cosa infinida; ai­gües estil·lades d’olors com són, aigua nafra, aigua-ros, aigua de mosqueta, aigua de trèvol, aigua de murtra i altres, una cosa estremada –especialment de la nafa se’n fa tanta que se’n proveeix la mitat d’Aragó–, aigües cor­dials d’arboç, d’agrielles, d’endívia, de bugalosa i de sàlvia, d’husia, d’eufràsia, de romer, d’alfàbrega, de bor­raines, de romaní i de totes les altres, és una cosa increïble. Sé dir-vos, senyor, açò, que són tantes les herbes que dins d’aquest terme naixen bones per a la salut dels hòmens, de les quals se serveixen los apotecaris, que sinó són algunes poques, totes les demés que en Espa­nya poden trobar-se, se troben ací; i entre les altres s’hi troba la sarsaparrila, ab que curen lo mal de sement, i l’herba escurçonera. 

(continuarà…)

Anuncis
h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 2

30 Setembre 2011

EL LLIBRE

Una llengua és molt més que una combinació lèxico-sintàctica objecte d’estudi filològic. I també és molt més que una cantarella. Una llengua apareix, es desenvolupa, emmalalteix i pot morir, lligada a una gent, una història i un territori. Una llengua és una manera de pensar i per això mateix resulta que una llengua és una pàtria. I és això el que dóna importància a les obres literàries.

    Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, escrits pel cavaller  Cristòfol Despuig, s’han datat com a obra escrita l’any 1557, per referències que són presents al text. L’original s’ha perdut i només se’n conserva una única còpia manuscrita, probablement sis-centista o de principis del XVIII. Però passen tres segles abans que una còpia manuscrita de l’obra no arriba a la impremta, el 1877, a cura del jesuïta arenyenc Fidel Fita. Aquesta edició vuitcentista té una reimpressió, facsímil i tortosina, de 1975, amb una introducció de J. Massip.  Posteriorment hi ha dues edicions crítiques: la de 1981, a cura de la barcelonina Eulàlia Duran, i la de 1996, a cura de l’hospitalenc Joan Tres, ambdues editades a Barcelona per Curial.

Casa del cavaller Cristòfol Despuig, autor de Los col·loquis, a la ciutat de Tortosa. Ara aixopluga una biblioteca popular. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Mentre no quedi fefaentment aclarida l’apropiació castellana de diverses obres que semblen originalment escrites en català, operació realitzada per obra in gràcia de la censura de la monarquia hispànica, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa són l’obra literària més important del segle XVI que ens ha arribat escrita en català.

És sobretot a les impremtes, gràcies a la pràctica de la censura prèvia, on es realitza l’apropiació castellana de textos originals en català, seguint disposicions reials a partir del regnat de Carles I d’Àustria. La imatge ens mostra un caixista en una impremta, segons un auca valenciana del segle XVII.

Cal dir que aquesta supervivència ha estat possible precisament pel caràcter de text inèdit que han tingut Los col·loquis durant molt de temps. La condició de text conservat només com a manuscrit durant tres segles, pràcticament amagat, l’han preservat de tot mal fins a ser desvetllada la seva existència durant la Renaixença. Aquestan mena d’hivernació ha permès a Los col·loquis escapar a la sistemàtica persecució de la llengua catalana impresa exercida pels censors reials  a les impremtes durant els segles XVI i XVII, quan els originals més interessants escrits en català sortien de les estampes traduïts i impresos en castellà, sense respectar ni el nom de l’autor, per obra i gràcia d’una Inquisició instrumentalitzada per un poder reial foraster. Aquesta censura s’inicia amb el Trastàmara Ferrando II, com l’anomena Despuig, i és continuada i augmentada pel seu net Carles I, l’Emperador, però assoleix la plenitad amb la monarquia del tot i definitivament castellanitzada a partir de l’absolutista rei nostre senyor Felip I d’Àustria, o Habsburg, un autòcrata sonat que planta la seva cort a Madrid i estiueja a El Escorial.

Quan quedi restablert l’autèntic panorama de les lletres catalanes dels segles XVI i XVII, probablement trobarem que Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa ja no són la millor obra catalana del XVI, sinó simplement un dels bons llibres produïts en aquella centúria. Literàriament parlant és un llibre correctament escrit, però no extraordinari, que adopta una formula, el col·loqui, que és molt típica del Renaixement. Allò que la singularitza aquesta obra i la fa sorprenentent actual és tant la mentalitat lúcida del seu autor, Despuig, com l’escenari dels col·loquis, Tortosa.

Carles I d’Àustria apareix pintat en un mural del refectori del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Més que al 1148, data de la conquesta catalana de la ciutat, i tant com al 1708, quan s’inicia l’ocupació borbònica, o el 1869, quan és l’escenari triat per a l’interessant Pacte de Tortosa, la centralitat de Tortosa és evident. Aparentment marginada per les noves estructures de la xarxa de transports, Tortosa és al centre geogràfic, tant dins l’àmbit de la llengua com en referència al territori nacional, de Salses a Guardamar i de Maó al Cinca. És així com ho veu Despuig a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Un llibre que llegit avui resulta, a més d’un interessant viatge en el temps a la Tortosa del segle XVI, un discurs farcit de dades i opinions de sorprenent actualitat. Actualitat al segle XXI, és clar.

(continuarà…)

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui . 1

23 Setembre 2011

L’ESCENARI DELS COL·LOQUIS

Hi ha territoris amb una llarga tradició històrica. L’arc mediterrani que va des de l’extrem meridional del País Valencià fins la Provença és una d’aquestes unitats geopolítiques.

Abans de l’agressió franquista, el doctor Bosch Gimpera ja havia assenyalat aquest territori com a propi de la cultura ibèrica. Ibèrica no vol dir espanyola sinó ibera, dels ibers. Els romans fan tant com poden per destruir la consciència i la memòria deel poble iber i la seva cultura. Aparentment ho aconsegueixen, però  malgrat els esforços de Roma per desiberitzar i romanitzar aquest territori, el substrat ibèric resisteix més que no sembla. Tant els almogàvers medievals com el fusellers de muntanya del XVIII són, més que no sembla, hereus dels guerrers ibers. Aquesta continuïtat, junt amb altres fets, permet situar l’origen de la nostra tradició com a poble, pel cap baix, al segle v aC, uns quinze segles abans del que normalment s’accepta.

Arc romà de Cabanes (la Plana Alta). La carta de població d’aquest poble fou atorgada el 1243 pel bisbe de Tortosa (Foto: Jordi Peñarroja)

     Aquest territori, que és important dins l’imperi de Roma (Barcino i Constantinoble són les ciutats del seu imperi amb les muralles més fortes construïdes pels romans), a partir del segle IX coneix una gran revifada política, cultural i econòmica, que es fa esplendor dels segles XII a XVI. Després d’haver estat motor del Renaixement europeu, els conjunt dels Països Catalans entra en una crisi d’identitat arran de la derrota de 1714.

Perduda la importància de Tortosa com a port marítim i fluvial, la llotja gòtica decau fins a la condició actual de monument preservat i canviat de lloc. (Foto: Jordi Peñarroja) 

Són estudis econòmics europeus els que reconeixen la realitat, viabilitat i necessitat d’aquest territori per a la plena recuperació europea, a finals del anys 50 del segle XX. Llavors la OCDE assenyala ja el futur econòmic de l’arc mediterrani transfronterer, malgrat el jacobinisme dels estats francès (general De Gaulle) i espanyol (general Ísimo), que no modifiquen les seves polítiques centralistes i uniformistes.

Hi ha però, a l’inici d’aquest segle XXI, una Catalunya emergent que és el motor d’aquest arc mediterrani reconegut pels economistes i que, penetrant el rerapaís pels dos grans rius Ebre i Roina, representa una població que a hores d’ara supera els 25 milions d’habitants. I és que ara la Mediterrània, la nostra Mediterrània, retroba el seu paper.

Tortosa, amb la catedral en primer terme, vista des de la Suda. Fins als anys 50 del segle XX, que és escapçat, els límits del bisbat de Tortosa coincideixen molt aproximadament amb els de l’antiga Ilercavònia.  (Foto: Jordi Peñarroja)

     La història recent, però, li ha jugat una mala passada a Tortosa. La llotja gòtica, avui canviada de lloc i allunyada del riu, perd importància amb el definitiu declivi de Tortosa com a port de mar, durant el regnat del rei Borbó Carlos III. Malgrat els intents de mantenir la navegació fluvial, aquesta resulta afectada per la irregularitat dels cabals i, a més, la construcció d’embassaments al segle XX són un cop massa fort per al comerç tradicional que segueix la via fluvial de l’Ebre. El ferrocarril i la carretera, enfrontats a una orografia difícil, no han compensat aquesta davallada i la industrialització s’ha allunyat de l’Ebre.

Arc romà de Berà, al terme de Roda de Berà (Camp de Tarragona), plantat al mig de la carretera N-340 en un tram que coincideix exactament amb la Via Augusta romana. (Foto: Jordi Peñarroja) 

     Al segle XVI la situació és diferent i Tortosa és encara una ciutat important i rica. El treballat remolí de l’ull de ventilació de la tortosina font de l’Àngel simbolitza el paper històric de centre territorial i cruïlla de camins de la ciutat de Tortosa, al cor de la Ilercavònia ibera, quasi equidistant de dos arcs romans, l’inacabat de Cabanes, camí de Morvedre, i el més conegut de Berà, a la ratlla del Penedès. És aquest l’escenari de “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, un text del segle xvi que conté dades, afirmacions i opinions de gran actualitat.

Aquest respirador de la font de l’Àngel, a Tortosa, esquematitza gràficament la centralitat de la ciutat. (Foto: Jordi Peñarroja)

Aquest llibre, escrit l’any 1557, adopta la forma i estructura renaixentista del col·loqui i el diàleg s’entaula entre don Pedro, cavaller valencià, i el mateix Cristòfor Despuig. Aquest apareix desdoblat en dos personatges: Fabio, comerciant, i Lúcio, cavaller, ambdos tortosins.

Continuarà…

h1

ARA TOCA “UN RIU DE CRIMS”

14 Març 2011

El diari Ara, a la seva edició de diumenge 13 de març del 2011, a la pàgina 50 publica l’article de Josep Lambies La novel·la negra catalana ensenya les seves millors cartes. A Lambies l’interessa el tema, prou com per comprar-se llibres del gènere i a sobre dedicar temps a preparar i redactar l’article, que se centra en dos reculls d’històries curtes de sèrie negra: Crims. Cat i Un riu de crims.

Pere Tordera encanonant quatre membres de la banda (Foto: Pilar Garriga).

La societat sembla que ha canviat de manera que ara es possible plantejar un recull d’històries negres, ben negres, emmarcades en un entorn de petites ciutats i pobles d’ambient fonamentalment rural, com és la geografia humana de les terres de l’Ebre.

Cal no oblidar però l’antiga tradició del cançoner, amb les seves històries de lladres de camí ral, i la literatura de fil i canya recollint les figures dels bandolers del XVII, que són històries no gens urbanes.

Per què aquesta embranzida ebrenca dins de la narrativa catalana i el gènere negre? Doncs perquè des de fa uns pocs anys hi ha un parell de novelistes negres i ebrencs que publiquen: Jordi Pijoan* i Fede Cortés**. I perquè hi ha un instigador d’actes literaris criminals que es diu Octavi Serret i té el cau, disfressat de petita llibreria, a Vall-de-roures, capital del Matarranya. Tot plegat, amb el suport d’un editor***.

Josep Lambies  recull això, i més, en el seu article, il·lustrat amb dues fotografies. Una, de Francesc Melcion, amb tres autors de crims.cat i el Magnus Compilator d’Un riu de crims; a l’altra, de Pere Tordera, apareixen quatre autors d’aquest recull d’històries ebrenques ben negres i criminals.

Fragment de l’article publicat al diari Ara, amb la fotografia de Pere Tordera.

*    Jordi Pijoan, a més de compilador d’Un riu de crims, és coautor de dues novel·les negres en col·laboració amb Manel Barrera, Tu no m’estimes i Sang culé, que desenvolupen la seva trama entre dos pols geogràfics: Barcelona i les terres de l’Ebre. També ha publicat el recull d’històries fantàstiques Mitja dotzena d’ous, que majoritariament (quatre dels sis relats) tenen aspectes que permeten qualificar-los alhora de negres i fantàstics.

**  Fede Cortés és el creador de la delirant parella de detectius, els germans Johnson & Johnson, protagonistes d’una sèrie amb tres títols publicats: De Tots Sants a les rebaixes de gener, La poesia no fa ombra i El català és un misteri poètic? Fede és tan reconsagradament criminal que a voltes també escriu versos, amb els quals fins guanya premis.

*** Consulteu les sucoses fitxes d’aquests i altres reconeguts criminals de la banda, basades en el testimoni de Fede Cortés, a l’apartat de Els còmplices, pp. 401-412 d’Un riu de crims. Del pròleg no us en dic res, és escrit a Salamanca. I de les notes del compilador val més no parlar-ne: podria subscriure-les i a sobre parla bé de tothom. Quin cas, aquest Pijoan! I en Josep Lambies, un altre. A aquest li recomanaria especialment una pel·lícula, no gens ebrenca però molt negra, tan negra que és una història disfressada de la resistència armada antifranquista de l’anarquisme català: A tiro limpio (1963), d’en Paco Pérez-Dolz. Encara que no sigui literatura, una pel·lícula és narrativa. I té un guió.

h1

“MITJA DOTZENA D’OUS” A SANT CUGAT

29 Setembre 2010

Mitja dotzena d’ous a Terrassa i Mitja dotzena d’ous a Sant Cugat del Vallès no fan Una dotzena d’ous, sinó que són la mateixa Mitja dotzena d’ous posseïda per un desfici irresistible que l’ha empès a cuinar una truita cultural entre el conjunt de monuments pre-romànics de Sant Pere de Terrassa i el claustre romànic del monestir de Sant Cugat.

Contemplant les imatges que poblen els capitells i murals romànics hom troba comprensible que esperits poc o molt fantasmals vulguin trobar-se en llocs on hi ha monuments d’aquest estil i apareixen sirenes amb dues cues, grius angelicals, monstres inexplicables i dracs altius, que són, pel cap baix, éssers fantàstics. Com alguns personatges de Mitja dotzena d’ous.

Fotografia amb un cert toc romàntic del claustre de Sant Cugat del Vallès, pels volts de 1920, que a hores d’ara resultaria impossible d’obtenir després de la darrera intervenció en aquest espai d’arqueòlegs i tècnics de conservació de monuments (arxiu JP)

La trobada serà a la llibreria Abacus de Sant Cugat del Vallès, carrer de la Torre número 6, el proper dijous, 30 de setembre del 2010, a les set del vespre (19.00 h).

Aquesta presentació de Mitja dotzena d’ous, repertori de les presències de l’ànima segons Jordi Pijoan, arqueòleg i escriptor, comptarà amb la presència del mateix autor i de Jordi Peñarroja, prologuista i presentador, amb el devot suport de mossèn Josep Maria Orteu, patró (non sanctus) d’alguna fundació, ànima pallaresa a l’exili i editor.

h1

SIGNATURA DE LLIBRES A LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ

17 Setembre 2010

Dissabte 18 de setembre, a les 6 de la tarda i fins a les 7, Jordi Peñarroja signa els seus llibres a la 28 Setmana del Llibre, instal·lada enguany al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

h1

I per dijous, MITJA DOTZENA D’OUS a Terrassa

13 Setembre 2010

Durant el procés de creixent urbanització del Principat enregistrat al primer terç del segle XX, l’avicultura s’industrialitza progresivament i la capital indiscutible d’aquesta activitat agropecuària és la ciutat de Reus. Per aixó, durant la guerra Reus ha de guanyar el repte d’incrementar la producció d’ous de gallina per alimentar la població catalana. És el que, des del govern de la Generalitat, s’anomena La batalla de l’ou.

MITJA DOTZENA D’OUS és un llibre que res no té a veure però amb la reusenca batalla de l’ou. L’autor hauria pogut fer-ho, al capdavall és historiador, de la branca de l’arqueologia. Però no, després d’haver lliurat a la premsa especialitzada tot de papers sobre el món dels ibers, el senyor Pijoan participa en diverses obres col·lectives de narracions curtes, publica dues novel·les en col·laboració amb Manel Barrera (1955-2010), també historiador, i ara ens ofereix aquest aplec de sis històries curtes que ens aproximen al món dels fenòmens dits paranormals.

Cal dir que un dels trets característics del senyor Pijoan i dels seus llibres és el seu sentit de l’humor, ex-aequo amb una evident crítica social i molt especialment una punyent aproximació satírica, per no dir sarcàstica, a la política real i quotidiana. Aquests trets es fan evidents també en un volum de cròniques paranormals com MITJA DOTZENA D’OUS.

Convé subratllar que al relat “Ni que la mort ens separi” hi ha referàncies a la guerra del 36, que “Un mal esguard” és alhora un homenatge a l’ “Informe per a l’Acadèmia” de Kafka ensems que un sarcàstic i peculiar reconeixement honorífic d’aquells polítics que, com el personatge de còmic Iznogud, l’infame, volen ser califa en lloc del califa i a qualsevol preu. “El dormilega” és una història ben àcida que té les arrels en un dels films primerencs de W. Allen, mentre “Un contracte draconià” és una visió del món editorial emmarcat dins la lluita entre l’àngel i el diable. “Psicofonia per a principiants” és una aproximació a l’explotació de la credulitat humana com a negoci, amb final sorpresa inclòs, mentre “La mar que ens sotja” erotitza un mite d’Andersen.

Jordi Pijoan i Jordi Peñarroja a la carpa de LLIBRES de la 9a Mostra d’Entitats dels PP.CC., que organitza Gent de la Terra al Pg. de Lluís Companys, el proppassat Onze de Setembre. (Fotografia: Maria Miró).

Els relats van precedits per “Esperits: un mite a les portes de la comprovació científica en el segle XXI”, un pròleg que és un homenatge a Stanislav Lem (un dels més destacats i polifacètics autors polonesos de la segona meitat del segle XX),  signat pel professor Georges P. Redcliff, alter ego de Jordi Peñarroja, que presenta MITJA DOTZENA D’OUS a la llibreria Abacus de Terrassa el proper dijous, 16 de setembre, a les set del vespre.