Posts Tagged ‘memòria’

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 2

30 Setembre 2011

EL LLIBRE

Una llengua és molt més que una combinació lèxico-sintàctica objecte d’estudi filològic. I també és molt més que una cantarella. Una llengua apareix, es desenvolupa, emmalalteix i pot morir, lligada a una gent, una història i un territori. Una llengua és una manera de pensar i per això mateix resulta que una llengua és una pàtria. I és això el que dóna importància a les obres literàries.

    Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, escrits pel cavaller  Cristòfol Despuig, s’han datat com a obra escrita l’any 1557, per referències que són presents al text. L’original s’ha perdut i només se’n conserva una única còpia manuscrita, probablement sis-centista o de principis del XVIII. Però passen tres segles abans que una còpia manuscrita de l’obra no arriba a la impremta, el 1877, a cura del jesuïta arenyenc Fidel Fita. Aquesta edició vuitcentista té una reimpressió, facsímil i tortosina, de 1975, amb una introducció de J. Massip.  Posteriorment hi ha dues edicions crítiques: la de 1981, a cura de la barcelonina Eulàlia Duran, i la de 1996, a cura de l’hospitalenc Joan Tres, ambdues editades a Barcelona per Curial.

Casa del cavaller Cristòfol Despuig, autor de Los col·loquis, a la ciutat de Tortosa. Ara aixopluga una biblioteca popular. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Mentre no quedi fefaentment aclarida l’apropiació castellana de diverses obres que semblen originalment escrites en català, operació realitzada per obra in gràcia de la censura de la monarquia hispànica, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa són l’obra literària més important del segle XVI que ens ha arribat escrita en català.

És sobretot a les impremtes, gràcies a la pràctica de la censura prèvia, on es realitza l’apropiació castellana de textos originals en català, seguint disposicions reials a partir del regnat de Carles I d’Àustria. La imatge ens mostra un caixista en una impremta, segons un auca valenciana del segle XVII.

Cal dir que aquesta supervivència ha estat possible precisament pel caràcter de text inèdit que han tingut Los col·loquis durant molt de temps. La condició de text conservat només com a manuscrit durant tres segles, pràcticament amagat, l’han preservat de tot mal fins a ser desvetllada la seva existència durant la Renaixença. Aquestan mena d’hivernació ha permès a Los col·loquis escapar a la sistemàtica persecució de la llengua catalana impresa exercida pels censors reials  a les impremtes durant els segles XVI i XVII, quan els originals més interessants escrits en català sortien de les estampes traduïts i impresos en castellà, sense respectar ni el nom de l’autor, per obra i gràcia d’una Inquisició instrumentalitzada per un poder reial foraster. Aquesta censura s’inicia amb el Trastàmara Ferrando II, com l’anomena Despuig, i és continuada i augmentada pel seu net Carles I, l’Emperador, però assoleix la plenitad amb la monarquia del tot i definitivament castellanitzada a partir de l’absolutista rei nostre senyor Felip I d’Àustria, o Habsburg, un autòcrata sonat que planta la seva cort a Madrid i estiueja a El Escorial.

Quan quedi restablert l’autèntic panorama de les lletres catalanes dels segles XVI i XVII, probablement trobarem que Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa ja no són la millor obra catalana del XVI, sinó simplement un dels bons llibres produïts en aquella centúria. Literàriament parlant és un llibre correctament escrit, però no extraordinari, que adopta una formula, el col·loqui, que és molt típica del Renaixement. Allò que la singularitza aquesta obra i la fa sorprenentent actual és tant la mentalitat lúcida del seu autor, Despuig, com l’escenari dels col·loquis, Tortosa.

Carles I d’Àustria apareix pintat en un mural del refectori del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Més que al 1148, data de la conquesta catalana de la ciutat, i tant com al 1708, quan s’inicia l’ocupació borbònica, o el 1869, quan és l’escenari triat per a l’interessant Pacte de Tortosa, la centralitat de Tortosa és evident. Aparentment marginada per les noves estructures de la xarxa de transports, Tortosa és al centre geogràfic, tant dins l’àmbit de la llengua com en referència al territori nacional, de Salses a Guardamar i de Maó al Cinca. És així com ho veu Despuig a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Un llibre que llegit avui resulta, a més d’un interessant viatge en el temps a la Tortosa del segle XVI, un discurs farcit de dades i opinions de sorprenent actualitat. Actualitat al segle XXI, és clar.

(continuarà…)

Anuncis
h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui . 1

23 Setembre 2011

L’ESCENARI DELS COL·LOQUIS

Hi ha territoris amb una llarga tradició històrica. L’arc mediterrani que va des de l’extrem meridional del País Valencià fins la Provença és una d’aquestes unitats geopolítiques.

Abans de l’agressió franquista, el doctor Bosch Gimpera ja havia assenyalat aquest territori com a propi de la cultura ibèrica. Ibèrica no vol dir espanyola sinó ibera, dels ibers. Els romans fan tant com poden per destruir la consciència i la memòria deel poble iber i la seva cultura. Aparentment ho aconsegueixen, però  malgrat els esforços de Roma per desiberitzar i romanitzar aquest territori, el substrat ibèric resisteix més que no sembla. Tant els almogàvers medievals com el fusellers de muntanya del XVIII són, més que no sembla, hereus dels guerrers ibers. Aquesta continuïtat, junt amb altres fets, permet situar l’origen de la nostra tradició com a poble, pel cap baix, al segle v aC, uns quinze segles abans del que normalment s’accepta.

Arc romà de Cabanes (la Plana Alta). La carta de població d’aquest poble fou atorgada el 1243 pel bisbe de Tortosa (Foto: Jordi Peñarroja)

     Aquest territori, que és important dins l’imperi de Roma (Barcino i Constantinoble són les ciutats del seu imperi amb les muralles més fortes construïdes pels romans), a partir del segle IX coneix una gran revifada política, cultural i econòmica, que es fa esplendor dels segles XII a XVI. Després d’haver estat motor del Renaixement europeu, els conjunt dels Països Catalans entra en una crisi d’identitat arran de la derrota de 1714.

Perduda la importància de Tortosa com a port marítim i fluvial, la llotja gòtica decau fins a la condició actual de monument preservat i canviat de lloc. (Foto: Jordi Peñarroja) 

Són estudis econòmics europeus els que reconeixen la realitat, viabilitat i necessitat d’aquest territori per a la plena recuperació europea, a finals del anys 50 del segle XX. Llavors la OCDE assenyala ja el futur econòmic de l’arc mediterrani transfronterer, malgrat el jacobinisme dels estats francès (general De Gaulle) i espanyol (general Ísimo), que no modifiquen les seves polítiques centralistes i uniformistes.

Hi ha però, a l’inici d’aquest segle XXI, una Catalunya emergent que és el motor d’aquest arc mediterrani reconegut pels economistes i que, penetrant el rerapaís pels dos grans rius Ebre i Roina, representa una població que a hores d’ara supera els 25 milions d’habitants. I és que ara la Mediterrània, la nostra Mediterrània, retroba el seu paper.

Tortosa, amb la catedral en primer terme, vista des de la Suda. Fins als anys 50 del segle XX, que és escapçat, els límits del bisbat de Tortosa coincideixen molt aproximadament amb els de l’antiga Ilercavònia.  (Foto: Jordi Peñarroja)

     La història recent, però, li ha jugat una mala passada a Tortosa. La llotja gòtica, avui canviada de lloc i allunyada del riu, perd importància amb el definitiu declivi de Tortosa com a port de mar, durant el regnat del rei Borbó Carlos III. Malgrat els intents de mantenir la navegació fluvial, aquesta resulta afectada per la irregularitat dels cabals i, a més, la construcció d’embassaments al segle XX són un cop massa fort per al comerç tradicional que segueix la via fluvial de l’Ebre. El ferrocarril i la carretera, enfrontats a una orografia difícil, no han compensat aquesta davallada i la industrialització s’ha allunyat de l’Ebre.

Arc romà de Berà, al terme de Roda de Berà (Camp de Tarragona), plantat al mig de la carretera N-340 en un tram que coincideix exactament amb la Via Augusta romana. (Foto: Jordi Peñarroja) 

     Al segle XVI la situació és diferent i Tortosa és encara una ciutat important i rica. El treballat remolí de l’ull de ventilació de la tortosina font de l’Àngel simbolitza el paper històric de centre territorial i cruïlla de camins de la ciutat de Tortosa, al cor de la Ilercavònia ibera, quasi equidistant de dos arcs romans, l’inacabat de Cabanes, camí de Morvedre, i el més conegut de Berà, a la ratlla del Penedès. És aquest l’escenari de “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, un text del segle xvi que conté dades, afirmacions i opinions de gran actualitat.

Aquest respirador de la font de l’Àngel, a Tortosa, esquematitza gràficament la centralitat de la ciutat. (Foto: Jordi Peñarroja)

Aquest llibre, escrit l’any 1557, adopta la forma i estructura renaixentista del col·loqui i el diàleg s’entaula entre don Pedro, cavaller valencià, i el mateix Cristòfor Despuig. Aquest apareix desdoblat en dos personatges: Fabio, comerciant, i Lúcio, cavaller, ambdos tortosins.

Continuarà…

h1

Onze de Setembre: el fossar oblidat de Sant Pere

7 Setembre 2010

El Fossar de les Moreres és a la memòria del país gràcies a uns versos de Pitarra, l’escriptor que l’arquitecte Pere Falqués ens ha encimbellat, deixant-lo ben assegut en una comoda butaca al pla del Teatre de Barcelona tot mirant com l’espectacle de la Rambla va desfilant davant seu.

Però ni Pitarra, Robrenyo o Clavé han escrit res sobre altres fossars, avui desapareguts, que han acollit caiguts a l’Onze de Setembre de 1714. Perquè totes les parròquies i convents tenien el seu.
Ben a prop dels baluards de Sant Pere i del Portal Nou, escenaris de durs enfrontaments la jornada de l’Onze de Setembre, hi ha el fossar del convent de Sant Pere de les Puel·les. En aquella jornada, aquest cementiri monacal és també camp de batalla.
Amb la desaparició dels cementiris de dins del perímetre murallat de Barcelona, l’espai es transforma en plaça. No hi ha res però que recordi el fossar. L’antic monestir romànic de Sant Pere de les Puel·les, originalment extramurs, que durant el setge de 1706 serveix d’aixoplug a Carles III, el darrer rei dels catalans, ha estat esmicolat i a hores d’ara en queda l’esglèsia, sotmesa a restauracions no gaire encertades, i poca cosa més, amb funcions parroquials.
Pel que fa al seu fossar, a BARCELONA: SENTIR L’ONZE DE SETEMBRE podem llegir el següent:

9.12. La plaça de Sant Pere i l’Onze de Setembre.
Tots tres carrers de Sant Pere conflueixen a la plaça de Sant Pere, aproximadament triangular i inexistent el 1714. L’Onze de Setembre davant dels edificis on acaben els tres carrers de Sant Pere i l’antic monestir de Sant Pere de les Puel·les hi ha un espai obert, amb horts. I també un fossar: el fossar de Sant Pere, que en algun moment de l’Onze de Setembre és camp de batalla.


Plànol del Fossar de Sant Pere, ara plaça de Sant Pere, publicat (1916) pel regidor Francesc Carreras Candi al seu monumental volum sobre la ciutat de Barcelona

Aquest fossar és el cementiri més proper als escenaris dels combats del baluard de Sant Pere i del Portal Nou. És lògic suposar que, després de la suspensió de focs, als morts en aquests combats se’ls dona sepultura aquí.
Quan es fa el cementiri del Poble Nou, les despulles del fossar de Sant Pere es traslladen al nou. El 1823, l’Ajuntament liberal lloga carros per acabar el seu trasllat i, després, l’espai esdevé plaça.

Les successives exclaustracions vuitcentistes impedeixen a les monges benetes realitzar el seu projecte d’enderrocar l’antic monestir de Sant Pere de les Puel·les i fer-se’n un de nou al terreny de l’antic fossar. No hi fa res, perquè a l’Ajuntament republicà de Barcelona li ve de gust fer una mica d’abadessa vuitcentista i el 1873 enderroca tot el monestir, fora de l’església, que fa de parròquia.
Vint anys després la plaça rep una font modernista, que és una cosa que acostuma a quedar bé, dissenyada per Pere Falqués el 1893, i que l’Ajuntament manté avui suportant encara un rètol redactat en la lengua del Imperio. Atès el lloc on és, i el temps que vivim, sembla un detall més aviat impropi. Tenint en compte que aquest rètol és poc més que una llauna, substituir-lo per un altre amb una breu llegenda commemorativa del paper d’aquest fossar respecte a l’Onze de Setembre seria una despesa mínima: el monument, que és la font, mai no ha estat dedicat a res i ja està fet.

Però potser cal adonar-se de la importància històrica d’aquest fossar oblidat, que és equiparable al Fossar de les Moreres.
Ai, la memòria! La memòria no s’hereta, es practica. Si no, s’oblida. I per facilitar l’oblit existeixen les censures.
Què dèiem del Fossar de Sant Pere?

I ara, tres anys després de la publicació d’aquest llibre, què en podem dir del Fossar de Sant Pere?

Fotografies de Jordi Peñarroja

h1

El jardí de les tortugues

30 Juliol 2010

Podríem imaginar una torre d’estiueig a la tardor, envoltada d’un parc amb una reixa d’entrada mig oberta… Entrem-hi. Seguint un camí vorejat de grans cedres, ens trobem davant d’una balustrada de pedra ornamentada amb escultures insòlites: tortugues. Al fons, el perfil d’una casa elegant i decrèpita…

Però aquest no és l’escenari del llibre d’en Jordi Peñarroja, les històries breus que composen el seu recull tenen molts escenaris i el fil conductor dels relats són unes tortugues, no pas de pedra, sinó animals que viuen en un jardí tocant a casa de l’Adrià, un dels seus protagonistes. Hi ha, a més, un segon fil conductor molt relacionat amb la natura profunda dels quelonis i és el temps, el pas del temps.

D’entrada, la coberta del llibre ens crida l’atenció, és una fotografia curiosa i desconcertant que la lectura del llibre ens aclarirà. Els relats discorren en èpoques diverses, cosa que impregna el llibre d’una estranya acronia, d’una sensació de temps imprecís i a la vegada elàstic, que l’autor condueix amb habilitat segons quina en porta de cap. El xipolleig i els riures d’ “Horabaixa dionisíaca” ens fan reflexionar sobre la ignorància i la saviesa, la “Ciutat gris” ens empeny vers un món desolat, un espai carregat de segles, intemporal… Quan l’autor ens passeja pels viaranys de la botànica, de bracet amb en Josep Maria, erudit, romàntic, solitari i atemporal, desconfieu de les seves intencions, el que vol és deixar clar que l’escriptora al·ludida no és santa de la seva devoció, denunciant de passada, els danys irreparables que el “progrés” ha causat a la natura.

“És ell qui té basquetmania” tampoc és el que sembla, és la dissecció de l’obra de l’Adrià que pinta records i veu el món com un possible museu. El temps ens embolcalla de forma inequívoca a “Tren de fum”, i el te amb galetes maries de “Crònica de llibres inexistents” el conté de forma implícita. “Castell desert” és potser el més amarat de temps… suspesos en un temps indefinit…, el vent s’atura com el temps…, per citar alguns moments dins dels relats.

Al bell mig del llibre, el to divertit i sovint burleta de l’autor deixa pas a un text dramàtic, que dibuixa una línia temporal entre un nadó malalt i un home adult donant de plaquetes en un hospital, que tècnicament és un hàbil exercici d’estil. Per sort, ens fa somriure un petit record visual del protagonista relacionat amb les cortines de l’àvia.

En definitiva un llibre d’aparença lleugera però dens i impregnat de temps, de memòria, de tortugues, de cinema, de llibres, d’ironia, d’amistat i de complicitats, un llibre que cal assaborir sense pressa, tranquil·lament, com el bon vi.

Mercè Artigas

Mercè Artigas és bibliotecària (oficialment, diplomada en     Biblioteconomia i Documentació) i llicenciada en Història de l’Art.

h1

ONZE DE SETEMBRE, ABANS DEL 10 DE JULIOL

22 Juliol 2010

Que un Borbó descendent de Felipe V sigui avui rei d’España és a l’esperit i la lletra de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado de 1966, ratificada en referèndum pel pueblo español. Un referèndum d’allò més democràtic, com ho demostra que als soldats els (ens) portaven a votar en formació…

El triomf final del franquisme a España és evident. Ho demostra que passar del franquisme al neofranquisme és allò que en diuen transició democràtica. La lucecita del Pardo, que deia Arias Navarro, encarregat el 1936 de la repressió franquista a Màlaga, s’ha apagat. No hi fa res que la UCD s’hagi extingit, el tàndem PP-PsoE ha encès fars i adopta polítiques que vetllen la unidad de la Patria.

Se silencia que la sagrada Constitución Española de 1978 va redactar-se amb un rerefons de sabres i, a sobre, hi ha passerells que no la volen veure tal com va publicar-se: lluint el simbòlic colom franquista, que és el que caldria mantenir arreu per a que nadie se llame a engaño, i per a vergonya de les democràcies d’Europa.

És clar que del neofranquisme que és la III Restauració Borbònica en diuen democràcia. Amb el ejército com a garant de la sagrada unidad de la pàtria –que és el que diu la consti del 78, consagrant una patriòtica tradició militar iniciada al segle XIX–. I sense que ningú li hagi passat comptes a un personatge com don Manuel Fraga Iribarne i una colla de babaus, o potser malalts d’Alzheimer, homenatgin un feixista impenitent com Juan Antonio Samaranch, per posar un parell d’exemples prou significatius i coneguts.

Però del 20-N de 1975 ençà, s’han produït canvis.

Els polítics espanyols han aconseguit mantenir un Estado Español fort però els ha fallat la construcció d’una Patria Española, que en el fons vol dir només castellana. Un projecte que comença a fallar-los, gràcies a la seva tradicional prepotència, al segle XVII. Que és, junt amb altres factors, allò que ensorra el projecte quan semblava que todo está atado y bien atado.

Que no era lligat del tot ja ho evidencien, malgrat la seva moderació, tant la manifestació del 14 de Setembre de 1901 com la gran manifestació de l’Onze de Setembre  de 1977, ara fa un terç de segle.

I la història continua…

Veiem ara, per fer memòria, algunes imatges del 1977.

King Kong, en el paper de Sant Jordi, i un Tiranosaurus rex , en el paper del drac, es manifesten a la façana de can Pistoles, ara reconvertit en teatre Capitol.

Aquesta colla es munta la seva manifestació matinal dalt d’un camió amb la caixa descoberta. És un esclat de joia que recorda escenes de la victòria del 20 de juliol del 1936.

Institucionalment, l’Onze de Setembre de 1977 només hi ha permisivitat. No hi ha Generalitat, ni que sigui provisional, i sobre l’Estatut de 1932 es manté encara la derogació franquista de 1938 que segueix l’ocupació de Lérida (Lleida) per l’Ejército Nacional.

Encara sense pensions reconegudes, els nostres mutilats de guerra sobrevivents participen a la manifestació. Mutilats feixistes ben peixats, com Martín de Riquer, no hi són.

La gran manifestació del 77 surt del passeig de Gràcia i tomba per la Ronda de Sant Pere, passa davant del monument a Rafael Casanova (baluard de Sant Pere) i arriba fins a l’Arc de Triomf (baluard del Portal Nou), on es dissol. Aquest recorregut té més sentit històric que tombar per la Gran Via i acaba a la plaça de Tetuà, un nom que commemora la màxima victòria vuitcentista aconseguida per l’imperialisme español.

Una escena de 1977  que, amb el natural relleu generacional, s’ha anat repetint a les grans manifestacions posteriors.

Cansades i amb mal de peus, aquestes àvies es retiren després d’haver pogut reclamar Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia. Les llambordes poden ser motiu d’altres comentaris…

Algunes d’aquestes imatges apareixen als reportatges que el desaparegut setmanari Oriflama dedica a la manifestació de l’Onze de Setembre de 1977.












h1

Barcelona: sentir l’Onze de Setembre

18 Juliol 2010

Toni Muñoz ha publicat aquesta crítica  de BARCELONA: SENTIR L ONZE DE SETEMBRE a la secció Biblioteca de la web del Cercle català d’història, www.cch.cat.

No és un llibre d’història acadèmic, encara que sí parla de la nostra història. No és un llibre sobre arquitectura urbana, encara que de tots els edificis simbòlics de Barcelona s’en faci esment. Aleshores davant de quin tipus de llibre ens trobem? Doncs, es tracta d’un llibre escrit des dels instints, entre la ràbia, el riure i la compassió, és a dir un llibre sobre el coneixement.

El coneixement o el “saber” no sorgeix només de l’estudi o formació, encara que el seu autor regalima saviesa a través de les seves pàgines. Però, el coneixement no surt d’això, tot i que és condició indispensable per poder pensar, sinó del creuament de idees, d’espais i de temps.

Nietszche posava un símil que resulta molt aclaridor: quan es creuen i xoquen dues espases, les espurnes que se’n desprenen i esquitxen no surten de manera directa de l’acer de les mateixes, sinó del seu fregament; cal unir dues coses o dues idees i fer-les xocar de tal manera que en surti alguna cosa diferent de les mateixes idees. Això és el coneixement.

Jordi Peñarroja utilitza aquest principi al llarg de tot el llibre. Cal, a més d’unir el passat i el present, relacionar-los de manera que entrin en ressonància perquè aparegui una nova forma de conèixer. Quan és capaç de reunir el passat (l’última barricada de 1714) i el present (un pas de vianants actual al mateix lloc) en el cap del lector reneix una nova forma de contemplar la seva ciutat, i de viure a la vegada el passat dins de l’espai present.

Estem molt a prop d’aquella frase de Nietszche: “la veritat es corba, el propi temps és un cercle”, que posava en boca del nan de Zaratustra.

A tall d’exemple els capítols sobre Santa Maria del Mar, del Fossar de les Moreres o sobre el barri de Sant Pere, són una meravella com en el seu recorregut va teixint una mena de teranyina entre el passat i el present.

El mateix podem dir de la relació entre la repressiva concepció borbònica de la fortalesa militar i el parc de la Ciutadella actual, capítol amb el qual tanca el llibre. Per cert, la primera il·lustració del mateix és l’estàtua del mamut, en

primer pla, que es troba col·locada en l’antiga esplanada de la ciutadella manada bastir per Felip V. Després d’aquesta fotografia l’autor comença amb els espais de la memòria. La memòria d’un mamut era superior a la d’un elefant? No ho sabem. Però la memòria tota sola no va enlloc, llevat dels museus. Cal inserir el passat dins del present, si volem conèixer alguna cosa del futur. L’autor escriu al final del capítol del Pla de Palau: la nostra mirada cega i és veritat, la nostra mirada no serveix de res si no aconsegueix albirar tot allò que la falsifica. Cal rentar-se els ulls i retrobar el plaer d’aturar-nos el temps necessari per amarar-nos de l’essència d’uns espais fets en un destil·lació de segles, cal eixugar-se el nas si volem ensumar la picor del salnitre de la pólvora dels resistents de l’Onze de Setembre, i cal treure el tap de les nostre oïdes si volem sentir les paraules dels nostres oficials que ens animen a la defensa de les nostres Constitucions i Llibertats. Són paraules de l’autor.

Cal no tan sols llegir, sinó també sentir aquest llibre admirable.

Toni Muñoz

Fitxa bibliogràfica:

JORDI PEÑARROJA. Barcelona: sentir l’Onze de Setembre. 1714-2014. Volum 1. Col. espais de la memòria 2. Llibres de l’Índex. Barcelona, 2007. (328 pp. 17×24 cm. ISBN 978-84-96563-55-1.)

Toni Muñoz és un historiador amb un rigorós mètode científic. En col·laboració amb Josep Catà ha publicat LA TRAÏCIÓ ANGLESA. Comerç colonial i destrucció de la sobirania catalana (1706-1715), ABSOLUTISME CONTRA PACTISME. La ciutadella de Barcelona (1640-1704) i Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736). Amb Josep Catà i Jordi Peñarroja ha muntat l’exposició L’intent d’anorrear un poble …1714-1725…, del Memorial 1714.