Posts Tagged ‘Onze de Setembre’

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui . 1

23 Setembre 2011

L’ESCENARI DELS COL·LOQUIS

Hi ha territoris amb una llarga tradició històrica. L’arc mediterrani que va des de l’extrem meridional del País Valencià fins la Provença és una d’aquestes unitats geopolítiques.

Abans de l’agressió franquista, el doctor Bosch Gimpera ja havia assenyalat aquest territori com a propi de la cultura ibèrica. Ibèrica no vol dir espanyola sinó ibera, dels ibers. Els romans fan tant com poden per destruir la consciència i la memòria deel poble iber i la seva cultura. Aparentment ho aconsegueixen, però  malgrat els esforços de Roma per desiberitzar i romanitzar aquest territori, el substrat ibèric resisteix més que no sembla. Tant els almogàvers medievals com el fusellers de muntanya del XVIII són, més que no sembla, hereus dels guerrers ibers. Aquesta continuïtat, junt amb altres fets, permet situar l’origen de la nostra tradició com a poble, pel cap baix, al segle v aC, uns quinze segles abans del que normalment s’accepta.

Arc romà de Cabanes (la Plana Alta). La carta de població d’aquest poble fou atorgada el 1243 pel bisbe de Tortosa (Foto: Jordi Peñarroja)

     Aquest territori, que és important dins l’imperi de Roma (Barcino i Constantinoble són les ciutats del seu imperi amb les muralles més fortes construïdes pels romans), a partir del segle IX coneix una gran revifada política, cultural i econòmica, que es fa esplendor dels segles XII a XVI. Després d’haver estat motor del Renaixement europeu, els conjunt dels Països Catalans entra en una crisi d’identitat arran de la derrota de 1714.

Perduda la importància de Tortosa com a port marítim i fluvial, la llotja gòtica decau fins a la condició actual de monument preservat i canviat de lloc. (Foto: Jordi Peñarroja) 

Són estudis econòmics europeus els que reconeixen la realitat, viabilitat i necessitat d’aquest territori per a la plena recuperació europea, a finals del anys 50 del segle XX. Llavors la OCDE assenyala ja el futur econòmic de l’arc mediterrani transfronterer, malgrat el jacobinisme dels estats francès (general De Gaulle) i espanyol (general Ísimo), que no modifiquen les seves polítiques centralistes i uniformistes.

Hi ha però, a l’inici d’aquest segle XXI, una Catalunya emergent que és el motor d’aquest arc mediterrani reconegut pels economistes i que, penetrant el rerapaís pels dos grans rius Ebre i Roina, representa una població que a hores d’ara supera els 25 milions d’habitants. I és que ara la Mediterrània, la nostra Mediterrània, retroba el seu paper.

Tortosa, amb la catedral en primer terme, vista des de la Suda. Fins als anys 50 del segle XX, que és escapçat, els límits del bisbat de Tortosa coincideixen molt aproximadament amb els de l’antiga Ilercavònia.  (Foto: Jordi Peñarroja)

     La història recent, però, li ha jugat una mala passada a Tortosa. La llotja gòtica, avui canviada de lloc i allunyada del riu, perd importància amb el definitiu declivi de Tortosa com a port de mar, durant el regnat del rei Borbó Carlos III. Malgrat els intents de mantenir la navegació fluvial, aquesta resulta afectada per la irregularitat dels cabals i, a més, la construcció d’embassaments al segle XX són un cop massa fort per al comerç tradicional que segueix la via fluvial de l’Ebre. El ferrocarril i la carretera, enfrontats a una orografia difícil, no han compensat aquesta davallada i la industrialització s’ha allunyat de l’Ebre.

Arc romà de Berà, al terme de Roda de Berà (Camp de Tarragona), plantat al mig de la carretera N-340 en un tram que coincideix exactament amb la Via Augusta romana. (Foto: Jordi Peñarroja) 

     Al segle XVI la situació és diferent i Tortosa és encara una ciutat important i rica. El treballat remolí de l’ull de ventilació de la tortosina font de l’Àngel simbolitza el paper històric de centre territorial i cruïlla de camins de la ciutat de Tortosa, al cor de la Ilercavònia ibera, quasi equidistant de dos arcs romans, l’inacabat de Cabanes, camí de Morvedre, i el més conegut de Berà, a la ratlla del Penedès. És aquest l’escenari de “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, un text del segle xvi que conté dades, afirmacions i opinions de gran actualitat.

Aquest respirador de la font de l’Àngel, a Tortosa, esquematitza gràficament la centralitat de la ciutat. (Foto: Jordi Peñarroja)

Aquest llibre, escrit l’any 1557, adopta la forma i estructura renaixentista del col·loqui i el diàleg s’entaula entre don Pedro, cavaller valencià, i el mateix Cristòfor Despuig. Aquest apareix desdoblat en dos personatges: Fabio, comerciant, i Lúcio, cavaller, ambdos tortosins.

Continuarà…

Anuncis
h1

VOTAR EL 10 D’ABRIL

1 Abril 2011

L’epígraf 4.6. Una república borbònica d’Edificis viatgers de Barcelona diu que:

La centralista II República Española coincideix en algunes actuacions, durant la guerra de 1936-39, amb els punts de vista de tres feixistes de la categoria de Miguel Primo de Rivera, Francisco Franco i Benito Mussolini.

Després dels Fets de Maig de 1937, el govern de l’Espanya republicana troba en la crisi d’ordre públic l’excusa que necessita per ocupar Barcelona i instal·lar-s’hi. Don Manuel Azaña –que és el Presidente espanyol– no té cap inconvenient en manifestar obertament el seu tarannà el 29 de juliol de 1937, quan diu que «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos». Aquestes paraules d’Azaña, senzilles i tendres, fan entenedors i expliquen perfectament els criteris tàctics i estratègics aplicats respecte a la Catalunya autònoma pels espanyols republicans, tant en l’aspecte polític com en el militar.

Avions feixistes bombardejant Catalunya durant la guerra de 1936-39 (Fotomuntatge de Jordi Peñarroja)

Concretament, i a tall d’exemple, fixem-nos en què passa quan el comandant Alberto Bayo dirigeix l’expedició de voluntaris catalans a Mallorca –ben al començament de la guerra, a l’agost del 1936–. Vist l’èxit inicial de l’operació, la República Española s’apressa a retirar-li el suport naval de l’esquadra i, a sobre, li nega també qualsevol mena de cobertura aèria. En aquestes condicions, malgrat haver assegurat un cap de pont, l’expedició catalana, constituïda amb voluntaris del Principat i de València, ha de replegar-se i reembarcar. És així com l’illa de Mallorca queda definitivament en poder dels feixistes i esdevé la gran base aeronaval des d’on l’Aviazione Legionaria llença els seus atacs per bombardejar el País Valencià, Catalunya i molt especialment Barcelona. Cal suposar que aquesta situació i els seus resultats són del tot al gust del general Franco i del president Azaña: 2718 barcelonins morts en els bombardeigs franquistes durant la guerra i 1500 edificis total o parcialment destruïts o afectats.

* * * * *

I com es llegeix a Barcelona: Sentir l’Onze de Setembre 1714-2014.  Volum 1, és evident que:

A tres-cents anys vista, resulta prou significatiu aquest reconeixement “republicà” de l’actualitat del conflicte plantejat en la guerra de Successió i ens adverteix de la conveniència de fer una aproximació al sentit d’aquella guerra i a la batalla de l’Onze de Setembre, sobre la interpretació tradicional dels quals apareixen molts dubtes raonables.

(Foto: Jordi Peñarroja)

* * * * *

És evident que el 14 d’abril del 1931, com la Gloriosa de 1868, tenen el costat festiu del destronament de la dinastia borbònica a tot l’Estat espanyol, però aporten poc a la recuperació de l’Estat Català. La segona República Catalana, la de Macià, només dura  tres dies. La història de la primera República, la de Pau Claris, s’allarga gairebé un any. Però llavors, tot i que el XVII és un segle poc republicà, Catalunya és un Estat. És clar que si veiam l’Onze de Setembre com la data que assenyala l’inici de la lluita per la recuperació de l’Estat perdut pel derecho de conquista invocat per Felipe V, la perspectiva canvia. Els fets indiquen que d’una manera o altra, la lluita en defensa de les Llibertats i Constitucions de Catalunya no s’atura el 1714. El 2009 va ser el 12 de setembre a Arenys, ara toca el 10 d’ Abril a Barcelona.

(Fotografia:  Jordi Peñarroja)

h1

Gaudí i l’última barricada de l’Onze de Setembre

11 febrer 2011

D’Antoni Gaudí es diuen moltes coses. Un arquitecte únic, és clar! I molt admirat al Japó i també, més recentment, a la Xina. Hi ha japonesos i xinesos que estalvien durant força temps per poder anar una setmana o deu dies de vacances a Barcelona per veure la Sagrada Família. Encara que no és japonés ni xinès, fins i tot ve el Papa de Roma a fer visita pastoral a Barcelona i aprofita l’avinentesa per fer turisme gaudinià tot de passada.

L’obra de Gaudí té una relativament ampla àrea de dispersió, però amb el seu dens epicentre a Barcelona, on es concentra el gruix de la seva obra construida i, també, la major part de la documentació conservada de i sobre l’arquitecte. I si a Barcelona s’aixequen els edificis més importants de Gaudí, també hi ha mostres d’allò que s’en diu obra menor i ara es fica a la carpeta de Gaudí dissenyador. És aquí, a la secció de mobiliari urbà, on trobem referenciats els fanals dissenyats per Antoni Gaudí.

Detall de l’ornamentació amb simbologia hermètica dels fanals de la plaça Reial, amb les ales i les serps d’Hermes.

Com la majoria dels fanals públics amb peu dissenyats i fabricats fabricats a l’època, els de Gaudí són de ferro colat, i obra de joventut: ambdos models són un projecte de 1878. Els més coneguts són els fanals de sis braços que són a la plaça Reial de Barcelona. N’hi ha una versió més senzilla, amb només tres braços i una ornamentació simplificada; un parell d’aquests fanals són al Pla de Palau i els podem veure plantats a la vorera ampla que hi ha davant l’edifici de la Duana borbònica  construida a les darreries del segles XVIII per ordre del ministro de Hacienda, Roncalli, del gobierno de Su Majestad Carlos IV.

Quan es construeix la nova Duana projectada per Enric Sagnier, inaugurada el 1902, que és més gran i a tocar del moll, la Duana de Roncalli perd la seva funció original, però l’aprofita el ministerio de la Gobernación com a seu del Gobierno Civil de la Provincia i, després, com a dependència de la Delegación del Gobierno en Cataluña. Vora aquest edifici, els fanals de Gaudí romanen al seu lloc i segueixen fent de bon veure. A més a més, els fanals de Gaudí marquen una fita per a la memòria històrica.

La geometria diu que dos punts determinen una línia recta. La gràcia dels fanals de Gaudí és que són una mostra de geometria aplicada a la memòria històrica, més enllà dels absurds límits que volen limitar els nostres records al periode de 1936-1975, com si abans i després no hagués passat res. I és així perquè aquests fanals estan situats de manera que les seves bases determinen una recta, que passa també pel pas de vianants senyalitzat que hi ha per creuar l’avinguda del marquès de l’Argentera. Aquesta recta coincideix amb la línia de l’última barricada des d’on els defensors de Barcelona disparen els darrers trets contra les tropes borbòniques en la jornada de l’Onze de Setembre.

La línia pintada sobre la foto assenyala l’emplaçament de l’última barricada de l’Onze de Setembre.

Sigui o no una coincidència, l’emplaçament d’aquests fanals d’Antoni Gaudi ens recorda la consciència nacional, repetidament manifestada, del genial arquitecte. I, just enfront d’un edifici borbònic que encara representa al Reino de España, els podem veure com un subtil monument gaudinià a la barricada de 1714, on hi ha catalans que lluiten en defensa de l’Estat Català, les seves Constitucions i  Llibertats.

L’estructura i ornamentació dels fanals de tres braços és més senzilla que la dels de sis. Les bases són però igualment rotundes i acompleixen perfectament la funció de fites.

Potser cal recordar que en aquesta barricada dirigeix el foc de l’artilleria el general valencià Joan Baptista Basset i que la pólvora dels defensors ha vingut per mar, tramesa des de Mallorca.

Nota: Fotografies de Jordi Peñarroja. Podeu trobar informació complementaria sobre el pla de Palau a BARCELONA: SENTIR L’ONZE DE SETEMBRE, volum 1.

h1

Onze de Setembre: el fossar oblidat de Sant Pere

7 Setembre 2010

El Fossar de les Moreres és a la memòria del país gràcies a uns versos de Pitarra, l’escriptor que l’arquitecte Pere Falqués ens ha encimbellat, deixant-lo ben assegut en una comoda butaca al pla del Teatre de Barcelona tot mirant com l’espectacle de la Rambla va desfilant davant seu.

Però ni Pitarra, Robrenyo o Clavé han escrit res sobre altres fossars, avui desapareguts, que han acollit caiguts a l’Onze de Setembre de 1714. Perquè totes les parròquies i convents tenien el seu.
Ben a prop dels baluards de Sant Pere i del Portal Nou, escenaris de durs enfrontaments la jornada de l’Onze de Setembre, hi ha el fossar del convent de Sant Pere de les Puel·les. En aquella jornada, aquest cementiri monacal és també camp de batalla.
Amb la desaparició dels cementiris de dins del perímetre murallat de Barcelona, l’espai es transforma en plaça. No hi ha res però que recordi el fossar. L’antic monestir romànic de Sant Pere de les Puel·les, originalment extramurs, que durant el setge de 1706 serveix d’aixoplug a Carles III, el darrer rei dels catalans, ha estat esmicolat i a hores d’ara en queda l’esglèsia, sotmesa a restauracions no gaire encertades, i poca cosa més, amb funcions parroquials.
Pel que fa al seu fossar, a BARCELONA: SENTIR L’ONZE DE SETEMBRE podem llegir el següent:

9.12. La plaça de Sant Pere i l’Onze de Setembre.
Tots tres carrers de Sant Pere conflueixen a la plaça de Sant Pere, aproximadament triangular i inexistent el 1714. L’Onze de Setembre davant dels edificis on acaben els tres carrers de Sant Pere i l’antic monestir de Sant Pere de les Puel·les hi ha un espai obert, amb horts. I també un fossar: el fossar de Sant Pere, que en algun moment de l’Onze de Setembre és camp de batalla.


Plànol del Fossar de Sant Pere, ara plaça de Sant Pere, publicat (1916) pel regidor Francesc Carreras Candi al seu monumental volum sobre la ciutat de Barcelona

Aquest fossar és el cementiri més proper als escenaris dels combats del baluard de Sant Pere i del Portal Nou. És lògic suposar que, després de la suspensió de focs, als morts en aquests combats se’ls dona sepultura aquí.
Quan es fa el cementiri del Poble Nou, les despulles del fossar de Sant Pere es traslladen al nou. El 1823, l’Ajuntament liberal lloga carros per acabar el seu trasllat i, després, l’espai esdevé plaça.

Les successives exclaustracions vuitcentistes impedeixen a les monges benetes realitzar el seu projecte d’enderrocar l’antic monestir de Sant Pere de les Puel·les i fer-se’n un de nou al terreny de l’antic fossar. No hi fa res, perquè a l’Ajuntament republicà de Barcelona li ve de gust fer una mica d’abadessa vuitcentista i el 1873 enderroca tot el monestir, fora de l’església, que fa de parròquia.
Vint anys després la plaça rep una font modernista, que és una cosa que acostuma a quedar bé, dissenyada per Pere Falqués el 1893, i que l’Ajuntament manté avui suportant encara un rètol redactat en la lengua del Imperio. Atès el lloc on és, i el temps que vivim, sembla un detall més aviat impropi. Tenint en compte que aquest rètol és poc més que una llauna, substituir-lo per un altre amb una breu llegenda commemorativa del paper d’aquest fossar respecte a l’Onze de Setembre seria una despesa mínima: el monument, que és la font, mai no ha estat dedicat a res i ja està fet.

Però potser cal adonar-se de la importància històrica d’aquest fossar oblidat, que és equiparable al Fossar de les Moreres.
Ai, la memòria! La memòria no s’hereta, es practica. Si no, s’oblida. I per facilitar l’oblit existeixen les censures.
Què dèiem del Fossar de Sant Pere?

I ara, tres anys després de la publicació d’aquest llibre, què en podem dir del Fossar de Sant Pere?

Fotografies de Jordi Peñarroja

h1

Els 32 ictineus de guerra (sistema Monturiol)

17 Agost 2010

Hom diu que Emili Vilanova és un escriptor costumista vuitcentista, bonhomiós i nostàlgic. I en bona mesura ho és. Autor, sobretot, d’histories curtes que acaba aplegant en volum. En certa manera fa a Barcelona allò que el poeta Jan Neruda fa a Praga amb els seus Contes de la Malà Strana, crònica d’un món que acabarà esvanint-se. Cosa que, si fa no fa, és un dels aspectes de l’obra de tots els autors que escriuen sobre el seu temps.

A la riba esquerra del Vltava, sota el castell de Praga, hi ha el barri de la Malà Strana. (Il·lustració del llibre Barcelona: sentir l’Onze de Setembre, fotografia de Jordi Peñarroja).

Ahores d’ara, Emili Vilanova i Jan Neruda són dos autors pràcticament oblidats. El txec sona una mica perquè el xilè Neftalí Reyes l’admirava i avui és conegut pel seu nom de lletres: Pablo Neruda. El barceloní senyor Vilanova és un escriptor a qui ningú ha tingut fins ara l’acudit de fer-li un homenatge semblant. A sobre, el carrer on va viure tota la vida ha patit els efectes de l’obertura de la Via Laietana i al tros més llarg que ha sobreviscut li han canviat el nom. Casa seva ha desaparegut, enderrocada. Malgrat tot, al parc de la Ciutadella de Barcelona hi trobem un monument discret, amb el seu bust al capdamunt. En aquest retrat escultòric, tot i reflectir la imatge d’un Emili Vilanova bonhomiós, la seva expressió té un somriure enriquit amb un punt de sornegueria.

A la col·lecció de la MOLC, el volum 39 està dedicat a Emili Vilanova. Es titula Lo primer amor i altres narracions i és una bona antologia de la seva obra narrativa, a cura de Manuel Jorba.

Vilanova escriu històries curtes. Aquest escriptor és un menestral, fill de menestrals, que es guanya la vida amb el negoci familiar de la construcció i lloguer d’envelats. Ara els envelats han canviat de sistema i el que està de moda és muntar una carpa. Però les històries de Vilanova aguanten. Sí que ens parlen d’un món esvanit i que pot semblar llunyà, però aguanten. Llàstima que no hi hagi un volum complementari que reculli una antologia de les seves col·laboracions periodístiques. En va fer a les pagines de periòdics diversos, entre els quals cal comptar els editats per Valentí Almirall.

Trobem aquí un aspecte sovint silenciat de la vida d’Emili Vilanova: el seu pensament polític. I cal dir que el senyor Emili Vilanova és un nacionalista ignorat. Ho demostra un dels relats inclosos a l’antologia de la MOLC. Pertany al volum Plorant i rient, publicat el 1889, l’any de la clausura de l’Exposició Universal de 1888, que es vol instrument de propaganda españolista. Ho desitgen tant el gobierno de la Nación, com l’habsburguesa mare d’Alfonso XIII o una colla d’aprofitats i de botiflers, entre els quals es fa notar el senyor Rius i Taulet, mesell llagoter de Sagasta a l’Ajuntament de Barcelona.

L’Ictineu II disparant el seu canó submarí el 1865, segons un gravat de la revista La Vanguardia, reproduit al llibre ICTINEUS.

No ha de sorprendre ningú que en aquest context el senyor Emili Vilanova escrigui, i publiqui, un interessant relat d’anticipació, on trenca amb el seu estil narratiu habitual i ho fa adoptant les maneres d’una crònica periodística. Perquè “Falòrnies” és una crònica que, per a Vilanova, passa en el futur. Un futur que avui ja és passat.

Tros desaparegut del carrer de Basea. La primera casa de l’esquerra és la d’Emili Vilanova. (Fotografia de La Ilustració Catalana).

Fixem-nos en les dates. Publicació de “Falòrnies”: 1889, als inicis del Modernisme. Temps on passa l’acció: 5 de maig de 1950…

Emili Vilanova preveu un món que resulta força diferent de la realitat de 1950. Ell prescindeix, a més, d’avorrides disquisicions sobre els esdeveniments succeits entre el seu 1889 i el seu imaginat i desitjat 1950. Perquè al 1950 d’Emili Vilanova resulta que Barcelona és la capital d’un Estat, independent, del qual formen part el Principat i Mallorca i que defensa la seva marina mercant amb un estol impressionant, que Vilanova descriu d’aquesta manera:

Aixís que el port tornà a estar quiet, l’aire assossegat, les gotes caigudes, i tota la mullena al seu lloc, eixiren a flor d’aigua amb les respectives banderes de les quatre barres los trenta-dos “Ictineos” (sistema Monturiol) que componen l’esquadra de pau i guerra a sota mar.

Tenint en compte que Vilanova té 23 anys el 1865, quan Monturiol fa proves al port de Barcelona d’un canó submarí muntat al seu Ictineu II, és evident que quan escriu “Falòrnies” recorda aquelles proves de Narcís Monturiol, mort el 1885, i que els republicans catalans no han oblidat el polifacètic empordanès.

Emili Vilanova al parc de la Ciutadella.(Foto  de Jordi Peñarroja)

I si Emili Vilanova, l’any 1889, gosa preveure una Catalunya independent el 1950, pot ser adient anar a veure el seu monument al parc de la Ciutadella, en un indret que és sobre el solar del desaparegut convent de Santa Clara, escenari de ferotges combats a l’agost i l’Onze de Setembre de 1714, i demanar-li: —I tu, Emili, a qui votaries, ara?

h1

ONZE DE SETEMBRE, ABANS DEL 10 DE JULIOL

22 Juliol 2010

Que un Borbó descendent de Felipe V sigui avui rei d’España és a l’esperit i la lletra de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado de 1966, ratificada en referèndum pel pueblo español. Un referèndum d’allò més democràtic, com ho demostra que als soldats els (ens) portaven a votar en formació…

El triomf final del franquisme a España és evident. Ho demostra que passar del franquisme al neofranquisme és allò que en diuen transició democràtica. La lucecita del Pardo, que deia Arias Navarro, encarregat el 1936 de la repressió franquista a Màlaga, s’ha apagat. No hi fa res que la UCD s’hagi extingit, el tàndem PP-PsoE ha encès fars i adopta polítiques que vetllen la unidad de la Patria.

Se silencia que la sagrada Constitución Española de 1978 va redactar-se amb un rerefons de sabres i, a sobre, hi ha passerells que no la volen veure tal com va publicar-se: lluint el simbòlic colom franquista, que és el que caldria mantenir arreu per a que nadie se llame a engaño, i per a vergonya de les democràcies d’Europa.

És clar que del neofranquisme que és la III Restauració Borbònica en diuen democràcia. Amb el ejército com a garant de la sagrada unidad de la pàtria –que és el que diu la consti del 78, consagrant una patriòtica tradició militar iniciada al segle XIX–. I sense que ningú li hagi passat comptes a un personatge com don Manuel Fraga Iribarne i una colla de babaus, o potser malalts d’Alzheimer, homenatgin un feixista impenitent com Juan Antonio Samaranch, per posar un parell d’exemples prou significatius i coneguts.

Però del 20-N de 1975 ençà, s’han produït canvis.

Els polítics espanyols han aconseguit mantenir un Estado Español fort però els ha fallat la construcció d’una Patria Española, que en el fons vol dir només castellana. Un projecte que comença a fallar-los, gràcies a la seva tradicional prepotència, al segle XVII. Que és, junt amb altres factors, allò que ensorra el projecte quan semblava que todo está atado y bien atado.

Que no era lligat del tot ja ho evidencien, malgrat la seva moderació, tant la manifestació del 14 de Setembre de 1901 com la gran manifestació de l’Onze de Setembre  de 1977, ara fa un terç de segle.

I la història continua…

Veiem ara, per fer memòria, algunes imatges del 1977.

King Kong, en el paper de Sant Jordi, i un Tiranosaurus rex , en el paper del drac, es manifesten a la façana de can Pistoles, ara reconvertit en teatre Capitol.

Aquesta colla es munta la seva manifestació matinal dalt d’un camió amb la caixa descoberta. És un esclat de joia que recorda escenes de la victòria del 20 de juliol del 1936.

Institucionalment, l’Onze de Setembre de 1977 només hi ha permisivitat. No hi ha Generalitat, ni que sigui provisional, i sobre l’Estatut de 1932 es manté encara la derogació franquista de 1938 que segueix l’ocupació de Lérida (Lleida) per l’Ejército Nacional.

Encara sense pensions reconegudes, els nostres mutilats de guerra sobrevivents participen a la manifestació. Mutilats feixistes ben peixats, com Martín de Riquer, no hi són.

La gran manifestació del 77 surt del passeig de Gràcia i tomba per la Ronda de Sant Pere, passa davant del monument a Rafael Casanova (baluard de Sant Pere) i arriba fins a l’Arc de Triomf (baluard del Portal Nou), on es dissol. Aquest recorregut té més sentit històric que tombar per la Gran Via i acaba a la plaça de Tetuà, un nom que commemora la màxima victòria vuitcentista aconseguida per l’imperialisme español.

Una escena de 1977  que, amb el natural relleu generacional, s’ha anat repetint a les grans manifestacions posteriors.

Cansades i amb mal de peus, aquestes àvies es retiren després d’haver pogut reclamar Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia. Les llambordes poden ser motiu d’altres comentaris…

Algunes d’aquestes imatges apareixen als reportatges que el desaparegut setmanari Oriflama dedica a la manifestació de l’Onze de Setembre de 1977.












h1

Barcelona: sentir l’Onze de Setembre

18 Juliol 2010

Toni Muñoz ha publicat aquesta crítica  de BARCELONA: SENTIR L ONZE DE SETEMBRE a la secció Biblioteca de la web del Cercle català d’història, www.cch.cat.

No és un llibre d’història acadèmic, encara que sí parla de la nostra història. No és un llibre sobre arquitectura urbana, encara que de tots els edificis simbòlics de Barcelona s’en faci esment. Aleshores davant de quin tipus de llibre ens trobem? Doncs, es tracta d’un llibre escrit des dels instints, entre la ràbia, el riure i la compassió, és a dir un llibre sobre el coneixement.

El coneixement o el “saber” no sorgeix només de l’estudi o formació, encara que el seu autor regalima saviesa a través de les seves pàgines. Però, el coneixement no surt d’això, tot i que és condició indispensable per poder pensar, sinó del creuament de idees, d’espais i de temps.

Nietszche posava un símil que resulta molt aclaridor: quan es creuen i xoquen dues espases, les espurnes que se’n desprenen i esquitxen no surten de manera directa de l’acer de les mateixes, sinó del seu fregament; cal unir dues coses o dues idees i fer-les xocar de tal manera que en surti alguna cosa diferent de les mateixes idees. Això és el coneixement.

Jordi Peñarroja utilitza aquest principi al llarg de tot el llibre. Cal, a més d’unir el passat i el present, relacionar-los de manera que entrin en ressonància perquè aparegui una nova forma de conèixer. Quan és capaç de reunir el passat (l’última barricada de 1714) i el present (un pas de vianants actual al mateix lloc) en el cap del lector reneix una nova forma de contemplar la seva ciutat, i de viure a la vegada el passat dins de l’espai present.

Estem molt a prop d’aquella frase de Nietszche: “la veritat es corba, el propi temps és un cercle”, que posava en boca del nan de Zaratustra.

A tall d’exemple els capítols sobre Santa Maria del Mar, del Fossar de les Moreres o sobre el barri de Sant Pere, són una meravella com en el seu recorregut va teixint una mena de teranyina entre el passat i el present.

El mateix podem dir de la relació entre la repressiva concepció borbònica de la fortalesa militar i el parc de la Ciutadella actual, capítol amb el qual tanca el llibre. Per cert, la primera il·lustració del mateix és l’estàtua del mamut, en

primer pla, que es troba col·locada en l’antiga esplanada de la ciutadella manada bastir per Felip V. Després d’aquesta fotografia l’autor comença amb els espais de la memòria. La memòria d’un mamut era superior a la d’un elefant? No ho sabem. Però la memòria tota sola no va enlloc, llevat dels museus. Cal inserir el passat dins del present, si volem conèixer alguna cosa del futur. L’autor escriu al final del capítol del Pla de Palau: la nostra mirada cega i és veritat, la nostra mirada no serveix de res si no aconsegueix albirar tot allò que la falsifica. Cal rentar-se els ulls i retrobar el plaer d’aturar-nos el temps necessari per amarar-nos de l’essència d’uns espais fets en un destil·lació de segles, cal eixugar-se el nas si volem ensumar la picor del salnitre de la pólvora dels resistents de l’Onze de Setembre, i cal treure el tap de les nostre oïdes si volem sentir les paraules dels nostres oficials que ens animen a la defensa de les nostres Constitucions i Llibertats. Són paraules de l’autor.

Cal no tan sols llegir, sinó també sentir aquest llibre admirable.

Toni Muñoz

Fitxa bibliogràfica:

JORDI PEÑARROJA. Barcelona: sentir l’Onze de Setembre. 1714-2014. Volum 1. Col. espais de la memòria 2. Llibres de l’Índex. Barcelona, 2007. (328 pp. 17×24 cm. ISBN 978-84-96563-55-1.)

Toni Muñoz és un historiador amb un rigorós mètode científic. En col·laboració amb Josep Catà ha publicat LA TRAÏCIÓ ANGLESA. Comerç colonial i destrucció de la sobirania catalana (1706-1715), ABSOLUTISME CONTRA PACTISME. La ciutadella de Barcelona (1640-1704) i Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736). Amb Josep Catà i Jordi Peñarroja ha muntat l’exposició L’intent d’anorrear un poble …1714-1725…, del Memorial 1714.