Posts Tagged ‘Pere el Gran’

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 8

19 Novembre 2011

TORTOSA, PORT DE MAR

Tortosa té una situació que Despuig entén molt bé: bon clima, bon siti, molt comerci per la mar i per lo riu i també per la terra, dos ports a la mar, e igual dis­tancia a les tres principals ciutats de la Corona, i en la mateixa està de la de Mallorca; molta còpia d’haveries, de sal i de peix major, de varietat i abundància de frui­tes, gran longitud i latitud de térmens, molta llibertat per sos privilegis (Col·loqui sisè).

Imatge vuitcentista de Ciutat de Mallorca. Tortosa és pràcticament equidistant de Barcelona, València i Palma. 

     El port Fangós, que la  sorra torna impracticable a la fi del segle XIV (lo port Fangós que vui ja no és port, sí, un gran estany a qui dien lo Pantà), és punt de partida de moltes empreses dels reis Pere el Gran (Pere dels francesos, l’anomena en Despuig), Jaume II, Pere III, Martí l’Humà (quan era només duc de Montblanc), etc.

Figura jacent de Jaume II, a la seva tomba de Santes Creus, i Martí I, malalt, segons el retaule de St. Sever de la catedral de Barcelona, dos dels reis catalans que han embarcat al port Fangós. (Fotos: Jordi Peñarroja)

     La pèrdua d’aquest port queda compensada, perquè com nota el mercader Fàbio al Col·loqui sisè, a Tortosa tenim lo comerci del riu, que és una cosa importantíssima i de molta gran utilitat, per aquells dos ports d’Alfac i de l’Ampolla, que tenim a la mar, dins nostre terme.

Enteixinat renaixentista sobre el forat de l’escala del palau del Lloctinent, a Barcelona, obrat durant el regnat de Carles I d’Àustria amb fusta de Tortosa transportada per via marítima. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Aquesta equidistància de les principals ciutats de la corona catalana, per terra, mar o riu, i els seus ports, de riu i de mar, fan important Tortosa.

Vaixells de càrrega, de buc rodó, en una xilografia siscentista. 

     La revifada econòmica a cavall del conreu de l’arròs frena només momentàniament la crisi generada per l’esquarterament del territori nacional a partir de 1714. Una maniobra accentuada a partir de la divisió provincial vuitcentista i parcialment frenada per la persistència dels límits eclesiàstics, quan bisbats com els de Lleida i Tortosa serveixen d’ens aglutinadors.

Amb el declivi del tràfic fluvial, i del comerç en general, la llotja de Tortosa perd les seves funcions.

     Durant el segles XIX i XX, les transformacions de la xarxa viaria repercuteixen negativament sobre algunes localitats. Cardona, per exemple, deixa de ser una cruïlla important i esdevé una localitat marginal. Tortosa perd la proximitat a la carretera general que substitueix el camí ral i més endavant també queda en situació relativament marginal respecte a la nova autopista. Tampoc queda sobre dins del traçat de la xarxa ferroviària principal. De cop i volta, Tortosa ja no és la ciutat del pont i, a sobre, veu com desapareix la navegació per l’Ebre. L’augment del tonatge dels vaixells a vapor, seguits per les motonaus, afecta el caràcter comercial dels ports dels Alfacs i l’Ampolla, que ara, a més, resten fora del municipi…

A Tortosa, eix del territori, a cops de progrés la fiquen subtilment en un cul de sac.

(continuarà…)

h1

ICTINEUS: així va néixer BLAU DE MAR, la primera part del llibre

28 Juliol 2010

L’any 1980, el llibre per a joves Aventures, invents i navegacions d’en Narcís Monturiol acaba amb el desig d’un tercer Ictineu amb motors elèctrics i equipat amb bateries de níquel-cadmi. Aquell any li regalen el llibre a un adolescent que es diu Pere Forés. Ara, en Pere Forés ha projectat l’Ictineu 3 i és promotor de l’empresa catalana Ictineu Submarins, que està construint aquest nou ictineu, un submarí d’investigació per a usos civils, amb propulsió elèctrica i que serà el primer submarí del món equipat amb bateries de níquel-cadmi…

Llavors passa allò de les sobretaules, que li expliques aquestes coses al teu editor, li mostres un exemplar del llibre de 1980, i el resultat són unes propostes editorials que cal negociar.Perquè en aquest cas el millor és fer un llibre nou abans que una reedició. És el cas d’ICTINEUS, que ja no és un llibre per a joves, sinó una obra plantejada de cara a un sector molt ample del públic lector.

Conservant i fins incrementant el respecte i afecte cap a la persona de Narcís Monturiol, el text d’ICTINEUS és molt més extens, matissat i agosarat, alhora que segueix la petja del personatge fins a la seva projecció en el temps present i el futur immediat. La il·lustració, amb gairebé 300 imatges, és un bon ajut per ficar-se dins el món del personatge i capir la projecció de les seves idees fins a l’actualitat.

ICTINEUS comença just on acaba el text de 1980, fent una immersió amb el nou Ictineu 3, en una missió arqueològica. La idea d’aquesta arrencada, que és d’anticipació, neix d’una conversa amb Pere Forès i la Carme Parareda i pren forma com a idea en una visita al monestir de Santa Maria de Santes Creus, concretament al claustre. Allà hom pot veure que l’escultor Reinard des Fonoll retrata un bisbe amb ales de dimoni. És una imatge davant la qual cal pensar: aquest és el papa francès malparit que decreta la croada contra els catalans i Pere el Gran!

I cal pensar-ho perquè, a més de ser català, Reinard des Fonoll serveix un encàrrec del rei Jaume II, dit el Just, fill de Pere el Gran, al costat de l’església on hi ha la tomba d’aquests dos reis, artífexs fonamentals de la construcció nacional de Catalunya.

Poc després, uns amics de Sueca m’indiquen la conveniència de visitar el monestir de Santa Maria de la Valldigna, fundat per Jaume II. Els primers monjos de la Valldigna procedeixen de Santes  Creus i, com aquest monestir, a Santa Maria de la Valldigna hi ha una part important del barroc siscentista. Però això ja va més enllà del temps de Pere II, el Gran, i el seu fill Jaume II.

ICTINEUS és un  llibre molt obert en la temàtica tractada, ha de ser-ho si hom vol aproximar-se al pensament del polifacètic Monturiol. I cal tenir en compte els canvis de tot tipus produïts durant els segles XIX i XX. Per entendre aquests canvis, és important disposar d’imatges adients. I moltes de les que apareixen al llibre s’han fet expressament. A tall d’exemple, la varietat cromàtica del mar i la lectura d’un article de Monturiol publicat al seu setmanari La madre de familia aconsellen muntar una sessió fotogràfica a Caldes d’Estrac, amb la col·laboració de dues amigues bibliotecàries fent de models. Contrariant una de les opinions del feixista Eugenio de Oros, en comptes d’actuar com a vestals de la Cultura, les esmentades senyores no fan de bibliotecària a les fotos, ans surten rentant roba a mà!

I és que avui resulta gairebé tan complicat il·lustrar un llibre com fer troballes arqueològiques submarines relacionades amb la batallà de les illes Formigues, lliurada el 1285 i guanyada pels almiralls Ramon Marquet i Berenguer Mallol. Lamentablement, la crònica que ens explica la batalla és la de Bernat Desclot, el cronista de prosa elegant preferit pels noucentistes. Llàstima que no en tinguem la versió d’un Ramon Muntaner, més directe, millor coneixedor del món de la guerra i molt més expressiu. I a sobre, autor de l’eximpli de la mata de jonc, inclòs a la seva Crònica.

h1

Josep Catà, historiador, opina sobre ICTINEUS al web cch.cat

17 Juliol 2010

Josep Catà, historiador, opina el següent d’ICTINEUS a la secció Biblioteca-Historiografia del web del cercle català d’història:

Ictineus. Aventures, invents i navegacions d’en Narcís Monturiol

L’amic Jordi Peñarroja ens obsequia amb una nova obra histórico-literària-política. En aquest cas l’eix vertebrador argumental no és ni l’efemèride (Barcelona: Sentir l’Onze de Setembre), ni els edificis moguts de lloc (Edificis viatgers de Barcelona), ni els personatges (El president a París) ni els quelonis (El jardí de les tortugues), sinó la figura emblemàtica d’en Narcís Monturiol (1819-1885), en la seva segona aproximació al personatge, home polifacètic i “alter ego”, en sentit contrari, de l’assenyat Estevet de l’auca. Monturiol és membre de la Milícia Nacional, republicà federal i diputat, icarià, tipògraf, periodista i editor, inventor, fabricant de cartipassos, empresari tabaquer, pintor, caixer….tot un seguit d’activitats que conformaren el seu particular “navegar per la vida” cap a la seva Icària particular.

Narcís Monturiol

Ara, que ningú pensi que només es troba davant d’una biografia, que també ho és. En Monturiol és, en aquest cas, el motiu per reflexionar sobre el passat, el present i el futur del país –aquell que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, per descomptat–. Això és diàfan des de bon principi, quan un Ictineu 3 del futur se submergeix prop de les illes Formigues, a la recerca de les restes de naus franceses enfonsades per l’estol de Pere el Gran el 1285. Voleu una millor metàfora de l’enllaç entre el passat medieval esplendorós de l’Estat català i el que pot representar l’Ictineu 3 com a proposta de futur? Recordem les dues Repúbliques catalanes que han existit en el passat: la de 1641 i la de 1931. També foren dos els Ictineu”inicials; enfonsat el primer, amb traïdoria i nocturnitat el 1862,  desballestat el segon el 1868 per insolvència financera del seu creador. Tornem al tercer Ictineu. Encara està per ser estrenat properament, com molts esperem que ho sigui la hipotètica III República catalana que anuncien les consultes populars sobre la independència del Principat. Aquesta podria –el condicional sempre és obligatori quan es llegeix en Jordi, dimoniet, no pas “Alien”, erudit i amè– ser la línia argumental de l’obra, però, és clar, el farcit és de qualitat i intensitat superiors.

El llibre conté, a més a més, un aconseguit anecdotari d’allò més sucós i uns diàlegs imaginats, però força versemblants, que van trenant i lligant la vida de Monturiol i els avatars del país. Al respecte, no us perdéssiu pas la cronologia final, que segueix personatge, país i món a l’uníson; genial, com a petita mostra, el que ens revela l’any 1920: mentre Espanya crea la Legión Extranjera, als USA s’estableix el sufragi femení.

L’obra compta també amb una riquíssima aportació d’il·lustracions –gairebé tres-centes imatges– i una autèntica col.lecció de fuetades verbals, en el relat o aprofitant els peus d’il.lustració, continues i despietades –com han de ser les fuetades– contra la borbonalla. Vegeu-ne uns quants exemples:

“Van Halen és un general espanyol típic del segle XIX: llagoter amb els superiors, fatxenda amb els subordinats, ple de supèrbia envers la població civil, rancuniós per no res i, naturalment, un militar del tot incompetent.” (pàg. 61).

“La mala bava de Felipe V, el borbó foll que tan bé connecta amb el sentiment hispanocastellà, marca un estil que sembla haver moderat les formes però que més d’un vent de l’altiplà de Castella voldria revifar sense limitacions.” (pàg. 70).

“(…) sense embuts, a imatge d’Espartero. Prim bombardeja Barcelona… 11’6 bombes de Prim per cadascuna d’Espartero.” (pàg. 80).

“Ay, ay, ay, chirivit! Madurs a la paella! Ay, ay, ay, chirivit! En Prim serà fregit!” (pàg. 83).

Tampoc el protagonista no en surt il·lès: no es preocupa ni gota per la llengua catalana (pàg. 43), i és un fumador empedreït (pàg. 56). No podem acabar aquest comentari sense deixar de banda l’acurat apèndix documental de l’obra.

En resum, un llibre que no pot deixar indiferent qui el llegeixi.

Josep Catà i Tur

Josep Catà. (Fotografia: Maria Miró).