Posts Tagged ‘Primo de Rivera’

h1

QUATRE COLUMNES DEVALUADES

2 Març 2011

Malgrat la construcció de quatre columnes jòniques a la part baixa de la muntanya de Montjuïc, on les trobem ben arrenglerades, és inexacte parlar d’una restitució, com diu la inscripció al peu de la columna de l’extrem de ponent de l’alineació.

No penso ara en les Victòries que havien de coronar les columnes, tot i que per aquests verals s’hi lliurà part de la victoriosa batalla de Montjuïc el 26 de gener de 1641, al començament de la guerra de Separació. Tampoc no vull invocar ni reivindicar el projecte avortat de monumentalitzar la muntanya de Montjuïc, original de

l’arquitecte i polític Puig i Cadafalch, cosa que ja fa en Jordi Salat, que ha dedicat un llibre al tema: Les quatre columnes catalanes, de lectura molt interessant i recomanable. Hi trobem una molt bona aproximació al tema de les quatre columnes i el projecte global d’en Puig per a Montjuïc.

A la coberta del llibre de Salat hi ha una imatge de les columnes amb guarniment festiu, del fotògraf Roisin.

Recordem que, a més d’arquitecte, Josep Puig i Cadafalch és el darrer President de la Mancomunitat de Catalunya, derrocat ell també pel general colpista Miguel Primo de Rivera. Aquest militar actua com a braç executor de l’españolísimo i absolutista rei Alfonso XIII en l’intent bestial i genocida, massa oblidat, de solucionar la cuestión catalana, un dels objectius principals de la dictadura primo-riverista, junt amb la liquidació de la llibertat sindical, entenent això com a repressió del sindicalisme llibertari.

Primo y Alfonso. Quins angelets! (Fotomuntatge: Jordi Peñarroja)

Però el que sí està clar és que les actuals columnes són una mica més petites que les de 1918 i no estan al mateix lloc. La principal devaluació de les quatre columnes ve precisament d’aquest canvi d’ubicació.

Les quatre columnes sempre ha semblat que no lligaven amb el projecte ciutadà de parc temàtic de cara al turista i amb l’eslogan Barcelona, la millor botiga del món, un dels eixos directors de la política del govern municipal. Les quatre columnes, com a símbot nacional, topen amb aquesta imatge. Potser per això els socialistes volien arrambar-les contra una paret del palau de Victoria Eugenia, més alt, eliminant-ne la visibilitat i en inferioritat de condicions respecte de l’horitzontalitat del proper pavelló alemany de Mies van der Rohe.

Es possible que l’emplaçament original semblés perillós a l’alcalde Hereu, per si un dia queien accidentalment les quatre columnes aixafant un autocar de turistes. A més, queda clar que a l’alcalde Hereu li agrada fer canvis a la ciutat, tan sí com no, sigui a la Diagonal o a Montjuïc. Però aquesta vegada a l’alcalde Hereu se li veu el llautó. Perquè l’espai on es planten les columnes resulta que després del 1918 ja havia canviat.

I el gran canvi és la monumental font dita màgica, qualificatiu inapropiat quan les seves combinacions d’aigua i llum són pur disseny industrial i tecnologia.

(Foto: Jordi Peñarroja)

Agafant-nos-ho bé podem reconèixer que és un fet positiu que les columnes hi tornen a ser. Però no hem d’oblidar que apareixen ben devaluades, gairebé tant com la pesseta durant el segle XX.

La veritat és que les quatre columnes d’ara han anat a parar uns cent metres cap enrere respecte a l’emplaçament de les columnes originals, les de 1918. El resultat és que, vistes des del lloc de la també enderrocada Creu Coberta, ara plaça d’Espanya, la distància ha canviat i les columnes, com era previsible, es veuen més petites. La distància, tothom ho sap, encongeix les alçades.

El fet de voler canviar l’emplaçament de les columnes hom pot atribuir-lo a una fidelitat. El govern socialista de Barcelona s’ha manifestat un altra vegada fidel a la seva política nacional, mantinguda durant els 33 anys que porta a l’Alcaldia, tot i que sembla, només sembla, haver cedit a la pressió cívica. Però no, el govern Hereu ha imposat finalment i sibilina un emplaçament per a les quatre columnes que, quan els dies de festa i de fires, s’engeguen els sortidors de la font, resulta que brolla una gran cortina d’aigua que arriba a tapar les quatre columnes. I si aquestes quatre columnes simbolitzen Catalunya, el resultat és políticament sublim i d’acord amb les actuacions sucursalistes dels alcaldes socialistes que han precedit Hereu a l’alcaldia de Barcelona. Els alcaldes Serra (després ministro español), Maragall, Clos (també ministro a Madrid) i ara Hereu no volen veure Barcelona com a capital d’un Estat, si aquest Estat és català, reprenent la tradició estroncada en aplicació del sagrado derecho de conquista invocat pel rei de Castella Felipe V de Borbon.

(fotos de la font tapant columnes: Jordi Peñarroja)

La font tapa les columnes. Això s’arregla bellugant alguna cosa. Com la font està molt bé, la deixarem on és. A més, canviar-la de lloc, refer-la en un altre lloc adient és complicat, lent i molt costós. Així que ara, per solucionar el problema plantejat per l’efecte de la font sobre les simbòliques columnes, ara cal bellugar-les i portar-les on haurien se ser, davant de la font. Al seu emplaçament original, vistes amb la perspectiva prevista per Puig i Cadafalch, que a més de polític nacionalista era arquitecte.

En aquest emplaçament les columnes comptarien ara amb els efectes dels jocs de llum i agua de la magnífica font, que li serviria de magnífic i alegre rerefons, tan de dia com de nit.

I ben aviat, quan el senyor Hereu figuri a les golfes dels mals endreços de la història, en agraïment als serveis prestats en l’afer de l’Hotel del Palau, la reforma de la Diagonal, la mistificació de les quatre columnes i altres glorioses i costoses actuacions municipals del seu mandat, espero que mai se li concedeixi com a públic reconeixement a les seves virtuts cíviques un guardó com la Creu de Sant Jordi, malgrat que sigui una condecoració prou devaluada i desprestigiada amb la repetida concessió a personatges de la categoria moral del reconegut botifler feixista Juan Antonio Samaranch, el 1985; i també, entre altres il·lustres: el 1986 al periodista Carlos Sentís (alférez provisional i espia dels Servicios de Información Militar franquistes); el 1992 a Martín de Riquer (excombatiente del Tercio de Nuestra Señora de Montserrat i després Jefe Provincial de Propaganda del Movimiento) i el 2010 al juez Baltasar Garzón, responsable el 1992 de la repressió i tortures a independentistes catalans, mostrant quin és el seu visceral estil de defensa dels drets humans dels catalans. Ni hem de voler que la barcelonesa Medalla d’Or de la Ciutat, igualment desprestigiada per concessions equivalents, sigui per l’alcalde Hereu. Ell ha de ser al seu lloc. Com les Quatre Columnes.

(Fotomuntatge: Jordi Peñarroja)

Anuncis
h1

Gaudí i l’última barricada de l’Onze de Setembre

11 febrer 2011

D’Antoni Gaudí es diuen moltes coses. Un arquitecte únic, és clar! I molt admirat al Japó i també, més recentment, a la Xina. Hi ha japonesos i xinesos que estalvien durant força temps per poder anar una setmana o deu dies de vacances a Barcelona per veure la Sagrada Família. Encara que no és japonés ni xinès, fins i tot ve el Papa de Roma a fer visita pastoral a Barcelona i aprofita l’avinentesa per fer turisme gaudinià tot de passada.

L’obra de Gaudí té una relativament ampla àrea de dispersió, però amb el seu dens epicentre a Barcelona, on es concentra el gruix de la seva obra construida i, també, la major part de la documentació conservada de i sobre l’arquitecte. I si a Barcelona s’aixequen els edificis més importants de Gaudí, també hi ha mostres d’allò que s’en diu obra menor i ara es fica a la carpeta de Gaudí dissenyador. És aquí, a la secció de mobiliari urbà, on trobem referenciats els fanals dissenyats per Antoni Gaudí.

Detall de l’ornamentació amb simbologia hermètica dels fanals de la plaça Reial, amb les ales i les serps d’Hermes.

Com la majoria dels fanals públics amb peu dissenyats i fabricats fabricats a l’època, els de Gaudí són de ferro colat, i obra de joventut: ambdos models són un projecte de 1878. Els més coneguts són els fanals de sis braços que són a la plaça Reial de Barcelona. N’hi ha una versió més senzilla, amb només tres braços i una ornamentació simplificada; un parell d’aquests fanals són al Pla de Palau i els podem veure plantats a la vorera ampla que hi ha davant l’edifici de la Duana borbònica  construida a les darreries del segles XVIII per ordre del ministro de Hacienda, Roncalli, del gobierno de Su Majestad Carlos IV.

Quan es construeix la nova Duana projectada per Enric Sagnier, inaugurada el 1902, que és més gran i a tocar del moll, la Duana de Roncalli perd la seva funció original, però l’aprofita el ministerio de la Gobernación com a seu del Gobierno Civil de la Provincia i, després, com a dependència de la Delegación del Gobierno en Cataluña. Vora aquest edifici, els fanals de Gaudí romanen al seu lloc i segueixen fent de bon veure. A més a més, els fanals de Gaudí marquen una fita per a la memòria històrica.

La geometria diu que dos punts determinen una línia recta. La gràcia dels fanals de Gaudí és que són una mostra de geometria aplicada a la memòria històrica, més enllà dels absurds límits que volen limitar els nostres records al periode de 1936-1975, com si abans i després no hagués passat res. I és així perquè aquests fanals estan situats de manera que les seves bases determinen una recta, que passa també pel pas de vianants senyalitzat que hi ha per creuar l’avinguda del marquès de l’Argentera. Aquesta recta coincideix amb la línia de l’última barricada des d’on els defensors de Barcelona disparen els darrers trets contra les tropes borbòniques en la jornada de l’Onze de Setembre.

La línia pintada sobre la foto assenyala l’emplaçament de l’última barricada de l’Onze de Setembre.

Sigui o no una coincidència, l’emplaçament d’aquests fanals d’Antoni Gaudi ens recorda la consciència nacional, repetidament manifestada, del genial arquitecte. I, just enfront d’un edifici borbònic que encara representa al Reino de España, els podem veure com un subtil monument gaudinià a la barricada de 1714, on hi ha catalans que lluiten en defensa de l’Estat Català, les seves Constitucions i  Llibertats.

L’estructura i ornamentació dels fanals de tres braços és més senzilla que la dels de sis. Les bases són però igualment rotundes i acompleixen perfectament la funció de fites.

Potser cal recordar que en aquesta barricada dirigeix el foc de l’artilleria el general valencià Joan Baptista Basset i que la pólvora dels defensors ha vingut per mar, tramesa des de Mallorca.

Nota: Fotografies de Jordi Peñarroja. Podeu trobar informació complementaria sobre el pla de Palau a BARCELONA: SENTIR L’ONZE DE SETEMBRE, volum 1.

h1

El President a París

18 Juliol 2010

El millor comentari crític de la novel·la històrica El President a París és, probablement, el que va escriure Joan Francesc Escrihuela als blocs de Vilaweb el 2007.

He descobert entre les novetats editorials d’aquest Sant Jordi un llibre ben curiós, El President a París, de Jordi Peñarroja, editat per Llibres de l’Índex. Es tracta d’un relat de ficció històrica sobre un fet real, el judici al que fou sotmès Francesc Macià com a cap militar d’un escamot armat que pretenia alliberar Catalunya de la dictadura del general Primo de Rivera entrant al Principat pel coll d’Ares el novembre de 1926.

El llibre ens narra una suposada pel·lícula que s’hauria rodat en els estudis Kinefon del barri de Les Tres Torres de Barcelona en plena guerra civil el 1937. El més innovador del relat és que el seu autor, gran coneixedor del lèxic cinematogràfic, ens descriu la història a partir del punt de vista de l’equip de rodatge, començant pel casting per trobar l’actor protagonista que farà de coronel Macià, fins als que faran de tribunal, acusats, testimonis i advocats. La narració està feta a tres bandes, en primer lloc: el temps present literari que és situat a la Barcelona del 1937 durant la II República. En segon lloc: la narració dels Fets de Prats de Molló del 1926 que anem descobrint a mesura que es desenvolupa el judici que s’esdevingué a París. I, en tercer lloc: la convivència de l’equip tècnic. Actors, director, personal dels platós i encarregats del bar dels estudis fan que, a través dels seus diàlegs, anem descobrint la dura vida que es vivia a la ciutat de Barcelona en plena guerra civil, sotmesa als durs bombardejos de l’aviació feixista del Duce italià en suport del seu homòleg, el general Franco.

En llegint aquest llibre hom té la sensació que ho veu tot a través d’una càmera de cine, tot hi és detallat: els enquadraments, les panoràmiques, les preses en picat i contra picat, la il·luminació, l’escenografia i la direcció dels actors, tot plegat fa que hom revisqui el judici que s’esdevingué realment al París del 1927 contra els conjurats catalans i que tingué d’enormes ecos dins la premsa francesa i internacional. El més trist d’aquest fet és que l’operació militar fracassà per mor d’un traïdor que anà a denunciar-ho a la gendarmeria francesa. Malauradament la nostra història encara es repeteix: actualment hi ha qui posa per endavant a la causa catalana el fet de ser d’esquerres, dretes, de centre, de dalt o de baix per sobre dels interessos de Catalunya.

Joan Francesc Escrihuela