Posts Tagged ‘Renaixement’

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 11

3 gener 2012

DE PONENT, NI VENT NI GENT. 1

Cristòfol Despuig és un home llegit i bon coneixedor de la història. I quan el país ha passat per un segle de dinastia Trastàmara i ha suportat després quaranta anys de monarquia hispànica, aquest cavaller no s’està de donar repetidament a Los col·loquis de la il·lustre ciutat de Tortosa l’opinió que té del castellans. Recordem els personatges que parlen a Los col·loquis: Lúcio és el mateix Despuig; Fàbio és el mercader tortosí, un altre alter ego d’en Despuig (que a més de cavaller és home de negocis); don Pedro, el cavaller valencià, és també en certa manera Despuig, que s’ha format com a patge a València.

Idealització de patge renaixentista. Escultura modernista de Rosend Nobas al palau Centelles de Barcelona (Foto: Jordi Peñarroja)

Veiem ara a Los col·loquis una ampla mostra de com veu Despuig, l’any 1557, a Castella i els castellans: Fàbio: Sí, que grans paraulistes són, i per ço dien molts que de Castella no és bo sinó les coses mudes (Col·loqui Segon). Convé aclarir que al segle XVI, aquesta expressió de “les coses mudes”, avui del tot en desús, fa referència a les mules.

-oOo-

 Lúcio: Tras això tenen altra cosa pitjor, i és que volen ser tan absoluts i tenen les coses pròpries en tant i les estranyes en tan poc, que par que són ells venguts a soles del cel i que lo resto dels homens és la que és eixit de la terra(Col·loqui Segon).

-oOo-

 Lúcio: no hi ha nació en Espanya que tan arrimada i enfosquida sia estada en tot temps [com] la castellana, que casi mai ha sabut eixir de los térmens, no dic per a dominar, mas per a gosar guerrejar regnes estranys, com se mostra que ha fet la de la Corona d’ Aragó i la de Portugal; testimonis per la primera: les illes d’aquesta mar que són Sicília, Sardenya, Mallorca,

Gravat vuitcentista de la catedral de Palerm. Els catalans són els introductors del gòtic a Sicília.

Menorca, Ivissa, Còrsega i lo regne de Nàpols, que lo rei don Al­fonso d’Aragó conquistà, i també la jornada que Ramon Muntaner escriu que feren los catalans en Constantino­ble, aon tant se detingueren i tantes haçanyes hi obra­ren, no sols a honra i glòria sua, mas encara de tota Es­panya; i per la segona, que és la de Portugal: tot lo que posseix en la mar Océano(Col·loqui Segon).

 -oOo-

Lúcio: la ma­jor part de les vegades que (los castellans) han travat pendències ab los veïns cristians són restats escalabrats, i les més notables que han tengut ab los moros, si superades són estades per ells, ab la força de la nació nostra les han superades; però si voleu saber-ho, oïu-me, que jo us mostraré: primerament la batalla que contra la poderós rei de Córdo­va se donà, prop

Pont romà i torre Calahorra a Córdova. (Foto: Jordi Peñarroja)

de la mateixa ciutat, en temps del rei don Alfonso de Lleó, sinqué d’aquest nom, i de don Sancho comte de Castella, ab la potència e indústria del comte en Ramon Borrell de Barcelona se guanya; la ciu­tat de Toledo que lo rei don Alfonso, sisé d’aquest nom, conquistà, ab la gran valor i destresa en coses de guer­ra del rei don Sancho d’Aragó, primer d’aquest nom, se guanyà; la presa d’Almeria, que fonc en temps del rei don Alonso de Castella, octavo d’aquest nom, lo comte Ramon Berenguer Quart la féu, que casi no hi tocà lo rei; la ciutat de Cuenca, lo rei Alfonso d’Aragó a soles la conquistà per fer plaer al mateix don Alonso Octavo rei de Castella; la gran batalla del Muladar, que fonc prop les Naves de Tolosa, ab lo consell, esforç i valentia del rei don Pedro d’Aragó, primer d’aquell nom, a qui los ara­gonesos dien segon, la guanyà; i l’altra batalla nomenada la Pasada, que fonc en temps del rei de Castella don Alonso Onze, contra los reis de Bellamani, de Bugia, de Tursis i de Granada, donada prop la roca del Servo, ab la valentia del rei don Pedro d’Aragó, tercer d’aquell nom, a qui los d’Aragó dien quart, se guanyà, que li en­via a mossen Pere de Montcada ab deu galeres molt ben adreçades, que no sols lo servien ab gran valentia i des­tresa en la mar, mas, saltats en terra, foren la principal part de la victòria; i en la presa d’Algesera, feta per lo mateix rei don Alonso, aquest mateix rei don Pedro fonc lo qui més s’hi senyalà(Col·loqui Segon).

-oOo-

 

Anuncis
h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 9

26 Novembre 2011

LLENGUA I IDENTITAT

Cristòfol Despuig és un home fidel al seu país i, per tant, a la llengua. Aquesta fidelitat el fa especialment lúcid a l’hora de detectar uns problemes que, de resultes del creixent absentisme i castellanització dels reis i la seva cort, ja es noten i agreugen al segle XVI i esdevindran intent de genocidi cultural després de 1714.

Tortosa, com a vila reial, té delegats a les Corts de 1702 celebrades al convent dels franciscans de Barcelona. Felip IV de Borbó hi jura les Constitucions de Catalunya, però tot seguit incompleix la seva paraula. Després vindrà “el mal d’Almansa”, que encara alcansa.

El català del text de Los col·loquis acusa però la presència de castellanismes, que al seu temps són més presents entre les classes socials altes que no pas entre menestrals i pagesos. El fet deriva de les concessions a la gran noblesa castellana que atorga Carles I, en pagament al suport militar d’aquell estament per sufocar a sang i foc els alçaments successius dels  comuneros castellans i els agermanats de Mallorca i València. Carles se sent incòmode amb els castellans, però aquests eduquen i formen el príncep Felip, i el castellanitzen fins al moll de l’os. Així és com Felip I, un rei gairebé sempre absent als seus Estats catalans, centralitza i castellanitza tan com pot l’administració arreu on és monarca i estableix al seu voltant una cort ben castellana, a Madrid, on només se sent castellà i un poc de llatí, a les misses.

Ocasionalment, com a les envistes de Nadal del 2010, hom pot veure a l’aparador d’alguna llibreria de vell ofertes com aquesta edició (1588) de les Constitucions de 1585, aplegades per Felip I d’Àustria a Monçó. Aquest rei sacralitza la castellanització de la dita “monarquia hispànica”. (Foto: Jordi Peñarroja)

      També, seguint una política iniciada en temps de Carles I, els reis de la monarquia hispànica fan per desnaturalitzar la noblesa catalana mitjançant matrimonis amb membres de la noblesa castellana. La petita noblesa, més centrada en viure dels seus negocis que no pas de llagoteries cortesanes, segueix arrelada al país i resisteix aquests atacs castellans contra els regnes.

Sermó funebre, en castellà, pronunciat el 1598 amb motiu de la mort del rei Felip I. S’0bserva la presència a l’acte del virrei, que és un castellà. 

Per això, en la seva obra, pot argumentar el cavaller Despuig, en parlar de la seva obra al pròleg, que: No he volgut escriure-la en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana, i també per no valer-me de llengua estranya per a llustrar i defensar la naturalesa prò­pia, que és la principal intenció de mon treball; ni tampoc la he volguda escriure en llatina perquè no pareguera ser tan generalment tractada i entesa per los de nostra nació com jo volguera, per honra i contentament dels quals s’és escrita. (Col·loquis, Endreça).

A la font de l’Àngel, sota una làpida gòtica escrita en llatí, els pròcers tortosins en fan col·locar un altra el 1601, aquesta en català, amb motiu de la reparació de la canalització de l’aigua. (Foto: Jordi Peñarroja)

     I més endavant, parlant de la qüestió de la llengua a València, diu per boca de don Pedro, el cavaller valencià: Sí, que los valencians d’ací de Catalunya són ei­xits, i los llinatges que d’ací no tenen lo principi no els tenim per tan bons, i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastorna­da (Col·loqui primer)

El monestir de Santa Maria de Valldigna (terme de Simat de Valldigna, a la Safor) és una fundació de Jaume II. Hom pot veure les armes reials als capitells del sobreclaustre del palau de l’abat, ara en restauració després d’haver estat parcialment traslladat a una masió de Torrelodones (Madrid), a principis del segle XX, d’on ha tornat al cap de 80 anys. (Foto: Jordi Peñarroja)

     I és que el cavaller Cristòfol Despuig, essent donzell s’educa a València i la coneix bé. És per això que no resulta aventurat identificar el valencià don Pedro com un altre alter ego de l’autor tortosí o, si més no, amb un reflex de l’ambient que ell ha freqüentat intensament de jove.

Mostra de l’esplendor de la València del Renaixement és el pati del palau de l’ambaixador Vic, enderrocat i reconstruït després com a peça del Museu de Belles Arts. (Foto: Jordi Peñarroja) 

     Despuig s’esplaia encara en relació a la llengua i el seu àmbit en un animat diàleg del Col·loqui primer:

Fàbio: I amic, no dieu que (València) fonc conquistada per lo rei en Jaume d’Aragó?, i no hi entrevingueren los aragonesos en la conquista?

Don Pedro: Sí, pero les forces i potencia principal, tota o quasi, era de Catalunya, i per ço se reservà allí la llengua catalana i no l’aragonesa. Ab tot, no deixaren de restar-­hi també alguns llinatges d’Aragó (…), que per a vui encara se troben allí.

(…)

Don Pedro: (…) la llengua catalana se restà i esten­gué per tot lo regne, com per a vui se parla des d’Oriola fins a Taiguera. (…)que és cosa certa que en aquell temps, no sols lo rei, mas tots los escrits del rei parlaven català, i així pogué restar la llengua ca­talana i no l’aragonesa.

Lúcio: Que no hi ha que dubtar en això, i lo mateix fou en la conquista de Mallorca que féu lo mateix rei, i en Menorca i en Ivissa, que aprés se conquistaren, fonc lo mateix; que en totes estes isles restà la llengua catalana, com encara per vui la tenen, i tal com la prengueren en los principis, perquè no han tingut ocasió d’alterar-la com los valencians; i en Sardenya, la qual conquista l’in­fant don Alfonso que aprés fonc rei d’Aragó, tenen tam­bé la llengua catalana, bé que allí tots no parlen català, que en moltes parts de l’illa retenen encara la llengua antiga del regne, però los cavallers i les persones de pri­mor i finalment tots los que negocien parlen català, per­que la catalana és allí cortesana.

Làpida escrita en català a Santa Maria del Mar, a Barcelona, recordant la col·locació de la primera pedra del temple, el 25 de març de 1329, per Alfons III, el benigne, en tornar de la conquesta de Sardenya. (Foto: Jordi Peñarroja)

     També ens recorda, en paraules dites pel seu alter ego, el cavaller tortosí Lúcio, que los reis, encara que priven l’apellido d’Aragó no per ço parlaven aragonès, sinó català, i fins lo rei don Martín, últim rei de la línea masculina dels comtes de Barcelona, parlava català. I son pare d’aquest rei, qui fonc en Pere Ter­cer, la crònica que compongué de les gest[es] de son avi, de son pare i seus, en llengua catalana la compongué, i de la pròpria mà sua se troba per a vui escrita dins lo Real Arxiu de Barcelona, copia de la qual té posada Pere Miquel Carbonell en la crònica que de Catalunya té feta.

     Més avant vos diré una cosa per a abonar ma raó que cert és de ponderar: i és que en Aragó, tant com afronta lo regne ab Catalunya i València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera, dos i tres llegües dins lo regne, que dins de Catalunya i València, en aquesta frontera, no hi ha memòria de la llengua aragonesa. Açò passa ab veritat així com ho dic, i d’aquí ve l’escàndol que jo prenc en veure que per a vui tan absolutament s’abraça la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors i altres cavallers de Catalunya, re­cordant-me que en altre temps no donaven lloc ad aquest abús los magnànims reis d’Aragó. I no dic que la castellana no sia gentil llengua (…), però condemne i reprove l’ordinariament parlar-la entre nosaltres, perquè d’açò se pot seguir que poc a poc se lleve de rael la de la pàtria, i així pareixeria ser per los castellans conquistada.


Edifici de “las Cortes”, a Madrid. (Foto: Galdric Peñarroja) 

     La validesa de la conclusió que en treu Despuig de tot plegat la veiem avui acreditada per la històrica constància castellana en els atacs al català, fins ara.

Aquesta importància de la llengua com a signe d’identitat troba la plena conformitat dels seus interlocutors de ficció. En el “Col·loqui primer”, el valencià Don Pedro comenta a Lúcio-Despuig que No estic mal ab lo que diu, que cert ja comença de passar la ralla aquest abús; tant i més que ací, allà en València entre nosaltres. Jo tindria per bé que es con­sideras per tots açò. I, per la seva banda, el mercader Fàbio-Despuig troba correcte, diguem que políticament correcte, que se sia esforçada la llengua nostra sobre l’aragonesa en lo regne de València i en aqueixes illes.

(continuarà…)

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 8

19 Novembre 2011

TORTOSA, PORT DE MAR

Tortosa té una situació que Despuig entén molt bé: bon clima, bon siti, molt comerci per la mar i per lo riu i també per la terra, dos ports a la mar, e igual dis­tancia a les tres principals ciutats de la Corona, i en la mateixa està de la de Mallorca; molta còpia d’haveries, de sal i de peix major, de varietat i abundància de frui­tes, gran longitud i latitud de térmens, molta llibertat per sos privilegis (Col·loqui sisè).

Imatge vuitcentista de Ciutat de Mallorca. Tortosa és pràcticament equidistant de Barcelona, València i Palma. 

     El port Fangós, que la  sorra torna impracticable a la fi del segle XIV (lo port Fangós que vui ja no és port, sí, un gran estany a qui dien lo Pantà), és punt de partida de moltes empreses dels reis Pere el Gran (Pere dels francesos, l’anomena en Despuig), Jaume II, Pere III, Martí l’Humà (quan era només duc de Montblanc), etc.

Figura jacent de Jaume II, a la seva tomba de Santes Creus, i Martí I, malalt, segons el retaule de St. Sever de la catedral de Barcelona, dos dels reis catalans que han embarcat al port Fangós. (Fotos: Jordi Peñarroja)

     La pèrdua d’aquest port queda compensada, perquè com nota el mercader Fàbio al Col·loqui sisè, a Tortosa tenim lo comerci del riu, que és una cosa importantíssima i de molta gran utilitat, per aquells dos ports d’Alfac i de l’Ampolla, que tenim a la mar, dins nostre terme.

Enteixinat renaixentista sobre el forat de l’escala del palau del Lloctinent, a Barcelona, obrat durant el regnat de Carles I d’Àustria amb fusta de Tortosa transportada per via marítima. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Aquesta equidistància de les principals ciutats de la corona catalana, per terra, mar o riu, i els seus ports, de riu i de mar, fan important Tortosa.

Vaixells de càrrega, de buc rodó, en una xilografia siscentista. 

     La revifada econòmica a cavall del conreu de l’arròs frena només momentàniament la crisi generada per l’esquarterament del territori nacional a partir de 1714. Una maniobra accentuada a partir de la divisió provincial vuitcentista i parcialment frenada per la persistència dels límits eclesiàstics, quan bisbats com els de Lleida i Tortosa serveixen d’ens aglutinadors.

Amb el declivi del tràfic fluvial, i del comerç en general, la llotja de Tortosa perd les seves funcions.

     Durant el segles XIX i XX, les transformacions de la xarxa viaria repercuteixen negativament sobre algunes localitats. Cardona, per exemple, deixa de ser una cruïlla important i esdevé una localitat marginal. Tortosa perd la proximitat a la carretera general que substitueix el camí ral i més endavant també queda en situació relativament marginal respecte a la nova autopista. Tampoc queda sobre dins del traçat de la xarxa ferroviària principal. De cop i volta, Tortosa ja no és la ciutat del pont i, a sobre, veu com desapareix la navegació per l’Ebre. L’augment del tonatge dels vaixells a vapor, seguits per les motonaus, afecta el caràcter comercial dels ports dels Alfacs i l’Ampolla, que ara, a més, resten fora del municipi…

A Tortosa, eix del territori, a cops de progrés la fiquen subtilment en un cul de sac.

(continuarà…)

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 7

11 Novembre 2011

EL DELTA, ENTRE EL PEIX I L’ARRÒS

La introducció vuitcentista del conreu de l’arròs, acompanyada per la colonització del delta a gran escala, ha canviat bona part de les terres del delta. N’ha canviat el paisatge, que s’ha tornat en bona part agrícola i, en certa manera, semblant al de l’Albufera valenciana o al que envolta la ciutat de Sueca, a la Ribera baixa, amb els seus arrossars.

Els arrossars de Sueca, regats amb aigües del Xúquer, dibuixen un paisatge, amb les serres de la Murta i les Agulles tancant el panorama, semblant als arrossars del delta de l’Ebre quan es mira el Caro. (Foto: Maria Miró)

     Fins a l’arribada de l’arròs, el delta de l’Ebre és un territori d’estanys i aiguamolls, santuari de salvatgines, refugi de malfactors, escenari de singulars pesqueries i font endèmica de febres.


Un recó del delta que el 1987 conserva l’aparença de no haver canviat en segles. (Foto: Jordi Peñarroja) 

  L’arròs ha ruralitzat el delta i, com abans a València, ha contribuït a erradicar les febres amb les espècies piscícoles associades, devoradores de larves de mosquit.  I l’arròs ha portat com acompanyament la carxofa. Una paella sense carxofa és una paella coixa. Un plat més antic que la paella és però l’anguila. A Tortosa i el delta, l’anguila es cuina molt bé.

Arrossar d’Amposta. (Foto: Jordi Peñarroja) 

   Les noves devocions dels urbanites per la cuina (més aviat la taula) i la natura domesticada i acotada ha obert pas al turisme, quan els espais naturals que l’agricultura encara no havia guanyat es declaren Parc Natural. Els parcs, amb els seus caminets amb baranes i senyals, tenen per a la natura la mateixa funció que les reserves per als indis. Lamentablement, els límits que marquen parcs i reserves són necessaris en el món actual. I visitar-los es ven com aventura. Vejats miracle!, que deia en Turmeda.

      El Col·loqui sisè de Cristòfol Despuig és crític amb la qüestió del Delta i ens il·lustra sobre aquest territori i els seus problemes tal com són al segle xvi i, de retruc, posa en evidència els canvis enregistrats.

   Al seu alter ego Fàbio, el mercader tortosí, fa dir: Oït he jo que feia gran destorb a l’aument d’aquest poble unes aigües empantanades que ab sobres de tem­poral se resten en unes partides del terme, ací davant nosaltres, casi juntes, que es diu Castellnou i Vila-roja; i he oït que si vénen a ésser tants los temporals que les aigües d’aquestes dos partides se junten ―que com a ve­ïnes se pot fer i es sol fer―, que en aquells anys que açò s’aconté, no s’escusen febres mortals ací; i sé dir-vos que jo les hi he vistes dos vegades, tals que no devien res, en ser cruels, a pestilència; i deien que açò les causava. Es­pecialment en l’any mil cinc-cents vint-i-cinc i en l’any 1547 foren tan braves, que arruïnaven la ciutat, no menys que la deixà arruïnada la pestilència que fonc en l’any 1520 i 21, i també en l’any 30, que totes aquestes calamitats he vistes jo en mon temps sobre aquest poble.

El bot tradicional del delta, de fons pla per poder navegar en aigües somes, és a punt de desaparèixer. La imatge és de 1987, amb l’illa de Buda al fons. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Per altra banda, se li esmena la plana a don Pedro, el cavaller valencià, quan dubta de la qualitat del peix dels estanys del delta afirmant que aqueix peix que dieu que es pren en los estanys no sera tan bo com l’altre, almenys no ho és lo que es pren en l’Albufera de València, que sera com aqueixos estanys. I torna a ser el mercader qui el contradiu amb raonaments interessants: són boníssims, perquè la mar entra e ix en aques­tos estanys ordinariament, i l’aigua de pluja no s’hi pot replegar ni empantanar com en l’Albufera de València.

La relació de les arts dels pescadors tortosins, que van a mar, al riu i als estanys, segueix contant Fàbio, formen un conjunt impressionant: los enginys i los aparells que los pes­cadors d’ací tenen per a pendre lo peix i de quantes ma­neres lo prenen i que varietats de noms d’eixàrcies tenen, espantar-vos-hi heu. Tenen primerament una eixàrcia a qui dien ells la brogina, que és la reina de totes les eixàrcies, la qual té mil i dos-centes braces de llargària; és tan caudalosa esta eixàrcia que en nostres dies abraça i traga d’un vol passades mil paneres de peix, i cada pa­nera fins a sis arroves de peix, poc més o menys; tenen bolitxs, cintes, tirones, rebordes, soltes, caracons, tirs sabogals per als estanys, tirs sabogals per al riu, tonaires, palangres per a reigs, palangres per a anguiles, boletxes, arcinals, ralls, reixagues, pantenes, bertrols, anguileres, nanses, camallocs, morells, sepieres, ventoles, salabres, manegues esturionals; ab tots aquestos instruments, se­nyor, se pren, senyor, en la mar, en los estanys i en lo riu.

La vegetació lacustre del delta entra en l’Ebre, per on veiem navegar cap a mar, el 1987, un bot de pesca, de disseny tradicional i motoritzat. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Algun del peixos que hom trobava a l’Ebre tortosí en temps de Despuig, com l’esturió, s’han extingit per sobrepesca i augment de la contaminació de l’aigua. D’altres els hem oblidat recentment, com la saboga, que és un peix que suporta bé aigües de salinitat diversa i és troba a la mar però també en estanys propers i s’endinsa força dins l’Ebre. La saboga és peix blau semblant a la sardina, però de llargada semblant al verat. Aixó sí, és més espinós que el sorell, i per això avui no arriba al mercat. La raó és que la majoria del públic ha perdut progressivament  l’habilitat de separar les espines durant la segona meitat del segle xx, com a conseqüència de canvis d’hàbits de consum, centrat ara en la demanda de peix “sense espines”, com el rap i preparats congelats diversos. Però abans era molt apreciat, fins per cavallers. Així consta al sisè i darrer del Col·loquis quan, la vigília de la partida de don Pedro cap a València, Fabio i don Lúcio l’obsequien amb una sortida de pesca en barca al riu i l’èxit els acompanya.

Lúcio: Ab totes les raons se fa dring. No us oblideu de pen­dre, ans que ixcau d’aquí de la barca, aqueixes dotze sa­bogues que havem mort, que les haurem de menester!

Don Pedro: Jo almenys ne vull dos per a portar-me’n demà en pa per al camí.

Fàbio: Serà molt ben fet, que sabogues no se’n troben en tota part…

Però allò que un cavaller del segle XVI valora i troba delitós, ho menysprea avui el consumidor de peix de supermercat. El màrketing i la globalització tenen efectes colaterals a la cuina.

La vegetació del delta facilitat bons amagatalls per a les embarcacions petites. (Foto: Jordi Peñarroja)

Es interessant també notar que el cavaller pensa abans en portar menjar per al viatge que no pas en parar en alguna fonda. I anar de Tortosa a València, uns dos-cents quilòmetres, representa una bona cavalcada, amb descansos obligats tant per al cavall com per al genet. I el peix fregit es conserva raonablement bé sense nevera. També la idea de portar-lo en pa ens parla de la pràctica de l’entrepà molt abans que els anglesos provin d’apropiar-se la idea.

(continuarà…)

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 6

29 Octubre 2011

MAR, RIU, PLA, MUNTANYA

El terme de Tortosa és a hores d’ara força més reduït que al segle XVI, tot i ser encara considerable. En temps de Despuig, l’extens terme de Tortosa abasta un territori que, a partir del nucli urbà, s’escampa per més d’una comarca actual i va des del massís del Port, amb cims que s’acosten als 1500 m, fins al delta de l’Ebre, literalment al nivell del mar. Tortosa reuneix així una quantitat i varietat de terrenys increïble. I els té arran del mar i articulats pel riu, el pare Ebre.

La muntanya costeruda, i fins abrupta, s’alça junt a les fèrtils terres al·luvials que han aplanat el fons de la cubeta de l’Ebre i formen les zones humides al delta, insalubres fins fa poc i encara fràgils i inacabades , que el cronos geològic s’escola a un ritme diferent al temps dels homes. Tortosa i la seva rodalia conformen així, des del món dels ibers fins al moment actual, un panorama de gran varietat, tant paisatgística com d’activitat humana. Canviant, però sempre divers.

A partir del riu, una terra plana i rica amb el teló  de les muntanyes tancant l’escenari. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Despuig ho reconeix i valora al Col·loqui sisè. En aquestes pàgines, i per boca del mercader Fàbio, un dels seus alter ego, sintetitza la relació de paisatges i recursos tortosins: Han-vos dit la veritat, que són tantes les coses que ací tenim, que no menys vos meravellareu que de les que haveu oïdes. Ací tenim, primerament, forment, i encara que no tant com n’havem menester, tenim emperò la for­ma per a proveir-nos-ne facilíssima, que per aquest riu los colam d’Urgell i d’Aragó, i per altra part lo pont de Morella, que és un altre Urgell, no està ací a dos dies; i com tot falta, la mar nos remedia.

Per compensar el seu particular dèficit cerealistic, Tortosa fa arribar per l’eix fluvial Segre-Ebre el blat urgellenc. A la imatge, camp de blat a tocar de la fortalesa ibera dels Vilars, a Arbeca, on acaba la plana urgellenca. (Foto: Jordi Peñarroja)

Queda clar que la comunicació és habitual amb l’Urgell, que abans de l’obra vuitcentista del canal d’Urgell és terra de secà i fonamentalment cerealista, com la Segarra. Però també amb Morella i tes terres dels Ports.

Morella, vila reial des dels temps de Jaume I, és proveïdora de Tortosa al segle XVI. Ciutat de l’antiga Ilercavònia, és dins del bisbat tortosí. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Segueix Despuig parlant dels recursos de Tortosa, el 1557, per boca de Fàbio: Més avant, ordis i al­tres pans menuts, cànems i llins, llavors de cebes i de cols, i són estes dos sements ací tan estremades, que les porten per tot lo món i especialment si són de l’horta de Pimpi; olis que mai s’agoten, com los blats en Urgell, i los millors que sien en Europa; vins, i molt bons, espe­cialment los clarets; figues, garrofes, mel i cera, peix en increïble quantitat; solsores per a sabó, soses per a vidre, roja per a tenyir, roudor per a adobar, gualda també per a tenyir, sal en gran abundància, seda hi va en grandíssim aument, fusta en infinit número i la millor, o almenys la més fort d’Espanya; alquitrà, pega, trementina, carbó, llenyes ab gran fartura, palmes en grandíssima quanti­tat, que posades en obra ne carreguen vaixells, aquestes són palmes bordes, també n’hi ha veres, moltes i molt bones; espart, i encara que poc, mas és molt fort; ha hi també algeps per a obrar cases, molt i molt bo, i l’he vist jo en mon temps tan mercat que no costava a més de vuit sous lo cafís d’ací, que seria a raó de poc més de dos sous i mig lo vostre cafís València. Així mateix hi ha guix per a posar la verema, molt bo.

La introducció del conreu de l’arrós al segle XIX ha canviat el paisatge del Delta però, sobretot, ha ajudat a erradicar-ne les febres. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Cal notar que no s’esmenta l’arrós, un conreu que no s’introdueix al delta de l’Ebre fins ben entrat el segle XIX i que n’ha canviat el paisatge i les condicions de vida.

En aquesta imatge de les dunes del delta de l’Ebre, del 1987, trobem un exemplar descendent de les “vaqueries” esmentades per Despuig al seu llibre. (Foto: Jordi Peñarroja)

    La ramaderia tortosina és avui ben diferent dels temps d’en Despuig. El bestià de peu rodó ha estat substituït per vehicles a motor, com arreu del país. Hi ha però encara ramaderia bovina, i els correbous són una festa molt antiga que es manté viva en aquestes contrades.

Vedell de ramaderia ebrenca al correbous d’Horta de Sant Joan, el 2002. (Foto: Jordi Peñarroja)

     El fet és que al 1557 ha hi vaqueries, eguasseries, moltes i molt belles, bestiars llanars, i és la disposició de la terra tan gentil per a hivernar-los, que quiscun any se n’omple esta ribera; per cert, que hi ha hagut any que hi són vinguts vuitanta mília caps de bes­tiar llanar a hivernar ací en aquest terme. La llana d’al­guns dels bestiars que són naturals d’ací és tan fina com és la de Castella, de la qual se fan draps trentens i vint­-i-quatrens finíssims. Ha hi porqueries; ha hi cabreries, moltes i molt bones.

El cavaller Cristòfol Despuig és un cavaller modern i el seu negoci ja no és la guerra, és el comerç. En la seva percepció del món, renaixentista, el comerç té un paper important i ho expressa sense embuts: I sense tot açò tenim lo comerci del riu, que és una cosa importantíssima i de molta gran utilitat, per aquells dos ports d’Alfac i de l’Ampolla, que tenim a la mar, dins nostre terme.

El port de Sant Carles de la Ràpita, als Alfacs, és ara una base de pescadors i un complex d’amarradors per embarcacions esportives. (Foto: Jordi Peñarroja)

   El port d’Alfac, que nosaltres pluralitzem, és el lloc triat per la borbònica majestat de Carlos III per aixecar el seu San Carlos, avui Sant Carles de la Ràpita. Del somni megalòman d’aquell Borbó, fill de Felipe V, en resta la població, que recorda el castell i monestir de la Ràpita sobre les ruines del quals s’edificà. La manca de diners i la sorra inutilitzant el teòricament navegable canal de la dreta de l’Ebre aborten el projecte en començar el regnat del següent Borbó, Carlos IV. La Ràpita té una flota pesquera que captura un peix de gran qualitat. A l’altra banda del delta, l’Ampolla, també municipi independent de Tortosa, és encara un important port de pescadors i, ara també, esportiu.

Al Parc Natural del Delta de l’Ebre hi ha estanys i aiguamolls, amb característica vegetació. A més de ser àrea de nidificació per a moltes espècies d’aus, migratòries o no, ens conserven un tros de paisatge del Delta sense gaire canvis  respecte al que coneix Despuig. La imatge és de 1987. (Foto: Jordi Peñarroja)

   I per acabar, el repàs elogiós dels productes tortosins que fa el mercader Fàbio, Despuig mateix, relaciona per postres les fruites més escollides, que acompanya amb olors exquisides i un variat assortit de plantes remeieres: Més avant tenim, per a coses de delit i de vista, mol­ta abundància de totes sidres com són poncirs, llimes, llimons de Cetalia, dels altres llimons comuns, naranges, toronges de que es fan mil delicadures d’encamilades cobertes d’aquesta verdor, que és glòria de veure-les. Així mateix tenim moltes fruites, molt bones i saboroses, te­nim tàperes, fonoll marí, bargallons, cosa infinida; ai­gües estil·lades d’olors com són, aigua nafra, aigua-ros, aigua de mosqueta, aigua de trèvol, aigua de murtra i altres, una cosa estremada –especialment de la nafa se’n fa tanta que se’n proveeix la mitat d’Aragó–, aigües cor­dials d’arboç, d’agrielles, d’endívia, de bugalosa i de sàlvia, d’husia, d’eufràsia, de romer, d’alfàbrega, de bor­raines, de romaní i de totes les altres, és una cosa increïble. Sé dir-vos, senyor, açò, que són tantes les herbes que dins d’aquest terme naixen bones per a la salut dels hòmens, de les quals se serveixen los apotecaris, que sinó són algunes poques, totes les demés que en Espa­nya poden trobar-se, se troben ací; i entre les altres s’hi troba la sarsaparrila, ab que curen lo mal de sement, i l’herba escurçonera. 

(continuarà…)

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 4

16 Octubre 2011

LA CIUTAT DEL PONT

Tortosa és una històrica cruïlla de camins. De fet, la cruïlla de dos eixos.

Un és l’eix de l’Ebre, que comunica amb el mar un ample rerepaís, que arriba al Pirineu.

L’altre és un antic camí, probablement anterior a l’esclat de la cultura ibera, i que després els romans aprofiten i anomenen d’entrada via Heràclea i, posteriorment, quan la República esdevé Imperi, Via Augusta. Sobre aquesta carretera, Tortosa és el pas de l’Ebre i acaba sent, com Avinyó al Roïna, la ciutat del pont.

Sense Ebre no hi hauria Tortosa. Tortosa és l’Ebre.  (Foto Jordi Peñarroja)

     El pont de Tortosa no és però un pont de pedra. A Tortosa hi ha un pont de barques.

Van der Wyngaere dibuixa Tortosa i el seu pont de barques el 1563, que Despuig descriu el 1557 per boca del mercader tortosí de Los col·loquis, Fàbio: Mirau també lo cappont que ací tenim, davant los ulls, quant alegre i quant profitosa obra és!, per la qual ha pogut corregir-se la forma del sustentar aquest pont tan artificiosament fabricat sobre aquestes deu barques, que tostemps esta­rà millor que no estava, i les barques no eixiran tan envellides com solien, per no ésser onze com eren, que aquest bé, entre los altres, nos ha aportat esta alegríssi­ma obra (Col·loqui 4).

L’Ajuntament de Tortosa té una placa informativa vora l’antiga estació del tren de la Cava on hi ha gravada sobre metall una reproducció del dibuix descriptiu que va fer Van der Wyngaere de Tortosa i lo pont de barques. (Foto: Jordi Peñarroja)

     El cavaller valencià don Pedro afegeix que en lo cap d’aquest pont me recorde també que hi havia puntals, i sobre d’ells anaven un tros, com en lo pont de Fraga o de Sent Boi (Col·loqui 4).

El 1148, quan Ramon Berenguer IV assetja i pren Tortosa als sarraïns, talla lo pont de barques, que llavors ja existeix, per barrar el pas a possibles socors per als assetjats.

Després de la conquesta, el pont triga a refer-se.  Per passar el riu a Tortosa, el 1221 consta que hi ha el servei d’una barca . Vint anys després, el 1241, ja hi ha documentació que parla de lo pont de barques. Aquest pont, que demana un acurat manteniment, es manté fins a l’incendi del 4 de juliol de 1892, que el destrueix.

Abans, la construcció del pont del ferrocarril (1867-1868), de ferro, ja anuncia que els temps estan canviant.

El pont del Ferrocarril, a Tortosa, vist des de la Suda. (Foto: Maria Miró)

(Continuarà…)

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 2

30 Setembre 2011

EL LLIBRE

Una llengua és molt més que una combinació lèxico-sintàctica objecte d’estudi filològic. I també és molt més que una cantarella. Una llengua apareix, es desenvolupa, emmalalteix i pot morir, lligada a una gent, una història i un territori. Una llengua és una manera de pensar i per això mateix resulta que una llengua és una pàtria. I és això el que dóna importància a les obres literàries.

    Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, escrits pel cavaller  Cristòfol Despuig, s’han datat com a obra escrita l’any 1557, per referències que són presents al text. L’original s’ha perdut i només se’n conserva una única còpia manuscrita, probablement sis-centista o de principis del XVIII. Però passen tres segles abans que una còpia manuscrita de l’obra no arriba a la impremta, el 1877, a cura del jesuïta arenyenc Fidel Fita. Aquesta edició vuitcentista té una reimpressió, facsímil i tortosina, de 1975, amb una introducció de J. Massip.  Posteriorment hi ha dues edicions crítiques: la de 1981, a cura de la barcelonina Eulàlia Duran, i la de 1996, a cura de l’hospitalenc Joan Tres, ambdues editades a Barcelona per Curial.

Casa del cavaller Cristòfol Despuig, autor de Los col·loquis, a la ciutat de Tortosa. Ara aixopluga una biblioteca popular. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Mentre no quedi fefaentment aclarida l’apropiació castellana de diverses obres que semblen originalment escrites en català, operació realitzada per obra in gràcia de la censura de la monarquia hispànica, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa són l’obra literària més important del segle XVI que ens ha arribat escrita en català.

És sobretot a les impremtes, gràcies a la pràctica de la censura prèvia, on es realitza l’apropiació castellana de textos originals en català, seguint disposicions reials a partir del regnat de Carles I d’Àustria. La imatge ens mostra un caixista en una impremta, segons un auca valenciana del segle XVII.

Cal dir que aquesta supervivència ha estat possible precisament pel caràcter de text inèdit que han tingut Los col·loquis durant molt de temps. La condició de text conservat només com a manuscrit durant tres segles, pràcticament amagat, l’han preservat de tot mal fins a ser desvetllada la seva existència durant la Renaixença. Aquestan mena d’hivernació ha permès a Los col·loquis escapar a la sistemàtica persecució de la llengua catalana impresa exercida pels censors reials  a les impremtes durant els segles XVI i XVII, quan els originals més interessants escrits en català sortien de les estampes traduïts i impresos en castellà, sense respectar ni el nom de l’autor, per obra i gràcia d’una Inquisició instrumentalitzada per un poder reial foraster. Aquesta censura s’inicia amb el Trastàmara Ferrando II, com l’anomena Despuig, i és continuada i augmentada pel seu net Carles I, l’Emperador, però assoleix la plenitad amb la monarquia del tot i definitivament castellanitzada a partir de l’absolutista rei nostre senyor Felip I d’Àustria, o Habsburg, un autòcrata sonat que planta la seva cort a Madrid i estiueja a El Escorial.

Quan quedi restablert l’autèntic panorama de les lletres catalanes dels segles XVI i XVII, probablement trobarem que Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa ja no són la millor obra catalana del XVI, sinó simplement un dels bons llibres produïts en aquella centúria. Literàriament parlant és un llibre correctament escrit, però no extraordinari, que adopta una formula, el col·loqui, que és molt típica del Renaixement. Allò que la singularitza aquesta obra i la fa sorprenentent actual és tant la mentalitat lúcida del seu autor, Despuig, com l’escenari dels col·loquis, Tortosa.

Carles I d’Àustria apareix pintat en un mural del refectori del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Més que al 1148, data de la conquesta catalana de la ciutat, i tant com al 1708, quan s’inicia l’ocupació borbònica, o el 1869, quan és l’escenari triat per a l’interessant Pacte de Tortosa, la centralitat de Tortosa és evident. Aparentment marginada per les noves estructures de la xarxa de transports, Tortosa és al centre geogràfic, tant dins l’àmbit de la llengua com en referència al territori nacional, de Salses a Guardamar i de Maó al Cinca. És així com ho veu Despuig a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Un llibre que llegit avui resulta, a més d’un interessant viatge en el temps a la Tortosa del segle XVI, un discurs farcit de dades i opinions de sorprenent actualitat. Actualitat al segle XXI, és clar.

(continuarà…)