Posts Tagged ‘Renaixement’

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui . 1

23 Setembre 2011

L’ESCENARI DELS COL·LOQUIS

Hi ha territoris amb una llarga tradició històrica. L’arc mediterrani que va des de l’extrem meridional del País Valencià fins la Provença és una d’aquestes unitats geopolítiques.

Abans de l’agressió franquista, el doctor Bosch Gimpera ja havia assenyalat aquest territori com a propi de la cultura ibèrica. Ibèrica no vol dir espanyola sinó ibera, dels ibers. Els romans fan tant com poden per destruir la consciència i la memòria deel poble iber i la seva cultura. Aparentment ho aconsegueixen, però  malgrat els esforços de Roma per desiberitzar i romanitzar aquest territori, el substrat ibèric resisteix més que no sembla. Tant els almogàvers medievals com el fusellers de muntanya del XVIII són, més que no sembla, hereus dels guerrers ibers. Aquesta continuïtat, junt amb altres fets, permet situar l’origen de la nostra tradició com a poble, pel cap baix, al segle v aC, uns quinze segles abans del que normalment s’accepta.

Arc romà de Cabanes (la Plana Alta). La carta de població d’aquest poble fou atorgada el 1243 pel bisbe de Tortosa (Foto: Jordi Peñarroja)

     Aquest territori, que és important dins l’imperi de Roma (Barcino i Constantinoble són les ciutats del seu imperi amb les muralles més fortes construïdes pels romans), a partir del segle IX coneix una gran revifada política, cultural i econòmica, que es fa esplendor dels segles XII a XVI. Després d’haver estat motor del Renaixement europeu, els conjunt dels Països Catalans entra en una crisi d’identitat arran de la derrota de 1714.

Perduda la importància de Tortosa com a port marítim i fluvial, la llotja gòtica decau fins a la condició actual de monument preservat i canviat de lloc. (Foto: Jordi Peñarroja) 

Són estudis econòmics europeus els que reconeixen la realitat, viabilitat i necessitat d’aquest territori per a la plena recuperació europea, a finals del anys 50 del segle XX. Llavors la OCDE assenyala ja el futur econòmic de l’arc mediterrani transfronterer, malgrat el jacobinisme dels estats francès (general De Gaulle) i espanyol (general Ísimo), que no modifiquen les seves polítiques centralistes i uniformistes.

Hi ha però, a l’inici d’aquest segle XXI, una Catalunya emergent que és el motor d’aquest arc mediterrani reconegut pels economistes i que, penetrant el rerapaís pels dos grans rius Ebre i Roina, representa una població que a hores d’ara supera els 25 milions d’habitants. I és que ara la Mediterrània, la nostra Mediterrània, retroba el seu paper.

Tortosa, amb la catedral en primer terme, vista des de la Suda. Fins als anys 50 del segle XX, que és escapçat, els límits del bisbat de Tortosa coincideixen molt aproximadament amb els de l’antiga Ilercavònia.  (Foto: Jordi Peñarroja)

     La història recent, però, li ha jugat una mala passada a Tortosa. La llotja gòtica, avui canviada de lloc i allunyada del riu, perd importància amb el definitiu declivi de Tortosa com a port de mar, durant el regnat del rei Borbó Carlos III. Malgrat els intents de mantenir la navegació fluvial, aquesta resulta afectada per la irregularitat dels cabals i, a més, la construcció d’embassaments al segle XX són un cop massa fort per al comerç tradicional que segueix la via fluvial de l’Ebre. El ferrocarril i la carretera, enfrontats a una orografia difícil, no han compensat aquesta davallada i la industrialització s’ha allunyat de l’Ebre.

Arc romà de Berà, al terme de Roda de Berà (Camp de Tarragona), plantat al mig de la carretera N-340 en un tram que coincideix exactament amb la Via Augusta romana. (Foto: Jordi Peñarroja) 

     Al segle XVI la situació és diferent i Tortosa és encara una ciutat important i rica. El treballat remolí de l’ull de ventilació de la tortosina font de l’Àngel simbolitza el paper històric de centre territorial i cruïlla de camins de la ciutat de Tortosa, al cor de la Ilercavònia ibera, quasi equidistant de dos arcs romans, l’inacabat de Cabanes, camí de Morvedre, i el més conegut de Berà, a la ratlla del Penedès. És aquest l’escenari de “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, un text del segle xvi que conté dades, afirmacions i opinions de gran actualitat.

Aquest respirador de la font de l’Àngel, a Tortosa, esquematitza gràficament la centralitat de la ciutat. (Foto: Jordi Peñarroja)

Aquest llibre, escrit l’any 1557, adopta la forma i estructura renaixentista del col·loqui i el diàleg s’entaula entre don Pedro, cavaller valencià, i el mateix Cristòfor Despuig. Aquest apareix desdoblat en dos personatges: Fabio, comerciant, i Lúcio, cavaller, ambdos tortosins.

Continuarà…

Anuncis
h1

LA RUTA “PAU CLARIS, PRESIDENT DE LA PRIMERA REPÚBLICA” SENTIDA PER ANTONI MUÑOZ

2 Març 2011

El proppassat 26 de febrer, dissabte, vàrem apropar-nos a la geografia personal de Pau Claris, president de la Primera República, en una ruta organitzada pel Cercle Català d’Història. Va ser un recorregut per la Barcelona del seu temps i Antoni Muñoz, especialista en la nostra història dels segles XVII i XVIII, va sentir així la passejada:

PARAULES I PEDRES CAP A LA FONT DEL RIU

Impressions de la ruta Pau Claris

Voldria plorar, però no ploro.

He perdut el riu que cantava dins del meu cor. No ploro.

Em vénen al cap aquesta paraules de l’estimat poeta barceloní Agustí Bartra quan comencem la ruta guiada per en Jordi Peñarroja, sota el títol de “Pau Claris, president de la Primera República”

Jordi Pijoan-López, escriptor i arqueòleg, Toni Muñoz i Jordi Peñarroja en un moment de la ruta (Foto: Maria Miró)

Jo també voldria plorar però no ploro perquè en escoltar les seves paraules, reflectides cadascuna a la seva corresponent pedra, sento que estem caminant fins a les fonts d’aquest riu perdut, que tant necessari és trobar si volem recuperar el nostre propi camí. Quan davant d’una cruïlla una persona no sap quina drecera triar de les moltes que ofereixen els venedors d’il.lusions, millor retornar als orígens.

Vam mirar l’establiment Pans & Company situat a l’actual Plaça de Sant Jaume, però en Jordi ens va indicar que el miressin amb els ulls d’un veí del segle XVII i vam veure l’antiga Plaça de Sant Jaume, molt maca encara que més petita, que poc té a veure amb l’aparença actual.

Enfilant-nos pel carrer de la Ciutat,  al costat esquerre de l’actual seu de l’Ajuntament, vàrem trobar que allà estava la finestra per on es treia la bandera o el penó de Santa Eulàlia, segons les circumstàncies, per a què l’agafés el Conseller en Cap muntat a cavall. Per facilitar el fet de muntar a cavall, el Consell de Cent havia previst un llarg escambell de pedra, amb esglaons a tots dos costats, adossat a la façana.

Vitrall de la finestra de Santa Eulàlia de la Casa de la Ciutat (Foto: Jordi Peñarroja)

Va desfilar després, davant els nostres ulls, la pica, mig amagada, on es va batejar el petit Pau Claris a l’església de Sant Just, atès que la seva família tenia casa al carrer del costat. També identificàrem la seu de la Inquisició amb el seu impressionant escut, el pont elevat que connectava el palau reial amb la catedral, la residència de Pere IV, i altres llocs a recuperar per la memòria.

Pica baptismal de l’església dels Sants Just i Pastor, temple on va ser batejat Pau Claris (Foto: Jordi Peñarroja)

En Jordi es va aturar prop d’una farmàcia de la Via Laietana, jo pensava que potser algú necessitava algun medicament però no, la creu verda de l’establiment ens feia l’ullet amb complicitat, recordant l’emplaçament del temple on van anar les despulles del dirigent català que va morir, molt probablement enverinat, el 27 de febrer de 1641. En aquest moment vaig recordar les paraules que va pronunciar el doctor Francesc Fontanella al panegíric que va dedicar a la mort del Diputat:

O Claris, generós a ta victòria

d’esquiva nimfa amb la sagrada rama

cinyen França, i Espanya, enveja, i glòria.

I amb l’honor teus resplendors aclama,

la Fama és immortal per ta memòria,

la Pàtria és memorable per ta Fama.

Coberta de l’absis de Santa Maria del Mar (Foto: Jordi Peñarroja)

Després de passar per Santa Maria del Mar, església on ens assabentem que probablement van anar a parar les despulles d’en Pau Claris arran de l’enderrocament de Sant Joan de Jerusalem, vam acabar al Pla de Palau, on en un espai que ara cal imaginar s’hi trobava el magatzem de pólvora i armes sota el control dels antics consellers de la ciutat.

El hall de l’estació de França, un saló magnífic. Aquí trobem, el 1639, l’Escola Militar de Barcelona. (Foto: Jordi Peñarroja)

Veritablement si vols seguir les petjades d’en Jordi Peñarroja, cal enganxar l’oïda a terra i cal rentar-se els ulls entre mirada i mirada.

Tot i esperant la següent ruta sobre l’alliberament del diputat Tamarit i els fets del Corpus de Sang, que ja fa salivera a la boca, vull finir aquestes petites reflexions amb unes altres paraules de l’Agustí Bartra que ressumeixen el què jo vaig sentir en acabar aquest viatge:

Era el temps del desig

de l’au de foc, endormiscada al mandil dels ferrers,

quan mon cor, amb l’oïda encastada a la terra, sentia la remor d’horda de les paraules.

Era el temps del neguit de la falç sense puny…

Toni Muñoz

*****

Nota: Antoni Muñoz és coautor, amb Josep Catà i Jordi Peñarroja, de l’exposició L’intent d’anorrear un poble …1714-1725… (1999), del Memorial 1714. A banda de diversos articles i comunicacions, ha publicat, en col·laboració amb Josep Catà, els llibres La traïció anglesa. Comerç colonial i destrucció de la sobirania catalana (1706-1715), el 2009;  Absolutisme contra pactisme. La ciutadella de Barcelona (1640-1704), el 2008, i Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736), el 2005.

h1

Una república molt borbònica

12 Agost 2010

La segona part del llibre Edificis viatgers de Barcelona està dedicada a “Supervivents civils d’una ciutat sota les bombes”. Entre aquests afortunats trobem que, al capítol 4, es parla de La Casa del Gremi dels Calderers, una façana per tapar forats. Veiem que hi trobem.

* * *

4.1. Pur joc renaixentista al carrer de la Bòria.-  Trobem la casa del Gremi de Calderers situada originalment al carrer de la Bòria, a tocar de la plaça de l’Àngel, i fent un arc sobre el desaparegut carrer de les Filateres. Aquest és un dels edificis més interessants afectats per les obres d’obertura de la Gran Via A de la Reforma, l’actual Via Laietana.

Només s’ha salvat la seva notable façana, renaixentista. Aquesta obra és un pur joc de formes, un virtuós, molt hàbil i lleuger exercici d’arquitecte sense altre pretensió que el joc estètic, i que, certament, captiva l’espectador.

I, excepcionalment entre nosaltres, no s’hi noten trets manllevats del gòtic.

Façana de la casa del Gremi de Calderers,en la seva reconstrucció actual a la plaça de Sant Felip Neri, tercer emplaçament d’aquest monument.

4.2. Catalunya, motor del Renaixement.-   Convé assenyalar que la influència o pervivència del gòtic en la nostra arquitectura del renaixement, i fins del barroc, sovint s’interpreta pejorativament, adduint que hi ha poques mostres entre nosaltres d’arquitectura renaixentista “pura”. Penso que aquesta valoració és errònia. La permanència d’elements gòtics a la nostra arquitectura renaixentista indica la independència creativa d’una gent que està al dia dels corrents del món, els adopta i adapta però no es limita a la simple còpia provinciana d’allò que està de moda. I cal recordar que la relació de Catalunya amb Itàlia és constant i intensa des del segle XII fins al XVIII.

Per altra banda, si la influència del gòtic en l’arquitectura del renaixement italià és escassa o inexistent és per una raó molt simple: fora del nord de la península (Llombardia, Véneto) i de Sardenya, Nàpols i Sicília, on el gòtic pren importància de la mà dels catalans, a Itàlia gairebé no hi ha gòtic a l’arquitectura. Fins el seu romànic sembla més aviat un epígon de l’arquitectura del baix imperi, fora de la Llombardia i la seva zona d’influència. L’art de l’antiga Roma és omnipresent a la Itàlia medieval, sobretot des de la Toscana al Llaci. Ben al contrari, a Catalunya el gòtic és un estil tan arreladament nacional –un antigòtic, segons Cirici– que sembla una cosa natural la seva influència en l’arquitectura renaixentista que es fa aquí, igual que es detecten influències i fins elements del romànic en el nostre gòtic.

I recordem també que l’humanisme es manifesta ben aviat en autors nostres, qualificats de “pre-renaixentistes”, com ara l’herètic Arnau de Vilanova (circa 1240-1311), el sarcàstic Bernat Metge (1340/46-1413) i el cínic Anselm Turmeda (circa 1350-després de 1423). Al capdavall, tot arrenca de Llull (1232?-1316?), fins el renaixement italià, forjat a partir de la irradiació humanista de les corts catalanitzades dels regnes de Sicília i Nàpols (la Magna Grècia!), als segles XIV i XV.

4.3. Els calderers de l’edat moderna.-   La qüestió és que els calderers barcelonins del segle XVI són prou moderns i il·lustrats per encarregar una façana com aquesta a un mestre d’obres del seu temps, el nom del qual no coneixem. I a començaments del segle XVIII són també prou moderns per defensar amb les armes les seves Llibertats i Constitucions, que són les nostres, enfront de l’obscurantisme autocràtic de Felipe de Borbón i els exèrcits de Castella i França.

Calderers i ferrers formen la 2a companyia del 5è batalló de la Coronela, dit de Sant Sever. L’Onze de Setembre de 1714 són al terraplè de la cortina entre els baluards del Portal Nou i de Sant Pere, a les ordres del capità Joan Catà i Renau, aguantant la forta envestida de 10.000 efectius borbònics i retardant el seu avanç. L’enginyer militar Pròsper de Verboom, borbònic, parla de la duresa d’aquests combats i de l’aferrissada defensa dels catalans. Catà i els ferrers i calderers sobrevivents participen en el seguit de combats de defensa i represa del baluard de Sant Pere, una posició que canvia de mans repetidament fins a l’armistici que precedeix la capitulació.

La casa del gremi té la sort de sobreviure a les bombes borbòniques de 1714, però cau davant l’empenta de l’obertura salvatge de la Via Laietana. Salvada in extremis per l’Ajuntament,  la façana es reconstrueix primer en un edifici públic a la malgirbada plaça de Lesseps, el 1911. L’antic arc sobre el carrer de les Filateres s’aplana, alineant-se amb la façana principal, i esdevé en aquest nou emplaçament la porta del garatge de l’edifici municipal. Aquesta destinació de la façana de la casa del Gremi dels Calderers sembla una mesura definitiva però resulta ser només una indefinida provisionalitat.

El bandejament gracienc té una durada limitada a uns quaranta anys. És en la remodelació de la plaça de Sant Felip Neri, que es fa a principis dels anys cinquanta, on la façana de la casa del Gremi dels Calderers sembla trobar el seu emplaçament definitiu, altra vegada a la ciutat vella.

4.4. Les urpades feixistes de l’Aviazione Legionaria.-   El nou emplaçament és ara al costat de la façana barroca de Sant Felip Neri. La funció no és gens gremial, per la porta de la casa del Gremi de Calderers s’entra ara a la nova escola de Sant Felip Neri, els alumnes de la qual animen amb els seus jocs els matins de la plaça, que és el seu pati. Però aquesta vegada s’ha reconstruït l’arc de la casa gremial sobre el carrer de Montjuïc del Bisbe, fent la mateixa funció que abans sobre el desaparegut carrer de les Filateres.

Que una façana amb caràcter de pur joc sigui la façana d’una escola té la seva gràcia. Però la història que ha conduït fins aquest punt no en té res de graciosa. Si ens fixem en la façana veïna de l’església de Sant Felip Neri hi trobem la marca de les urpes de la darrera guerra.

Aquestes marques no recorden cap afusellament de capellans víctimas de la barbarie roja, són tot el contrari: urpades de bombes feixistes. Les pedres ferides ens recorden que el dia 30 de gener de 1938 l’Aviazione Legionaria italiana, fent costat a Franco, també bombardeja la ciutat de Barcelona. Bombes que cal suposar volen tocar el proper palau de la Generalitat, cauen a la plaça de Sant Felip Neri. És un bombardeig on hi ha baixes infantils: queden molts ferits i moren una vintena de nens refugiats, alguns mentre se’ls atén a l’Hospital Clínic.

Pels efectes sembla que una bomba de 150 kg cau a la plaça. Pensem que una bomba de 150 kg té el poder destructor equivalent a tres projectils de l’artilleria de 6 polzades dels creuers de la II Guerra Mundial, com l’italià Eugenio di Savoia. Una segona bomba italiana toca directament l’oratori de Sant Felip Neri, traspassa dos pisos i també la volta del soterrani de la sagristia, que funciona com a refugi perquè es creu un lloc segur, a prova de bombes, construït amb volta de pedra però la realitat és que hi ha només una lleugera volta catalana, de rajola plana. En aquest soterrani hi ha aixoplugats els nens i adolescents refugiats que són a càrrec de la Protecció de Menors. L’explosió de la bomba causa finalment la masacre…

A la façana de l’església de Sant Felip Neri, la pedra serva memoria de l’explosió d’una de les bombes feixistes llançades el 30 de gener de 1938.

4.5. Centralisme espanyol i feixisme.-   A diferència dels alemanys nazis de la Legión Cóndor, que no venen gaire a bombardejar Barcelona, els feixistes italians hi estan abonats però no perden gaire alçada per deixar anar les seves bombes. El resultat és que els aviadors italians tenen poca precisió en el bombardeig, però se senten prou satisfets sembrant el terror entre la població civil.

Prop de la plaça de Sant Felip Neri, els italians també toquen la catedral i, en diverses accions, moltes cases del que ara és l’avinguda de la Catedral, com veurem al capítol següent.

Els franquistes no s’estan d’homenatjar repetidament els nazis alemanys. Una d’aquestes mostres és un monòlit commemoratiu, a la Diagonal, inaugurat el 22 de novembre de 1941, prop del lloc on va estavellar-se un dels avions bombarders de la Legión Cóndor, abatut pels republicans. No hi ha però cap monument per a l’Aviazione Legionaria italiana.

Monòlit en memòria dels set aviadors nazis de bombardeig, al servei d’España, abatuts a Barcelona. Era a la Diagonal i la fotografia és de 1977.

El primer bombardeig de Barcelona durant la guerra és nocturn i naval, el fa el creuer italià Eugenio di Savoia, teòricament en funcions de control al servei de la “No Intervenció”. La nit del 13 de febrer de 1937, trobant-se al límit de l’abast de la seva artilleria, aquest vaixell obre foc amb els seus canons de sis polzades. El seu objectiu és la fàbrica Elizalde, que fabrica motors d’aviació, però els seus projectils no l’encerten i esclaten en habitatges graciencs.

La feixista Aviazione Legionaria aporta als franquistes el suport d’aproximadament 6.000 homes de la Regia Aeronautica italiana i uns 700 avions de tot tipus. A partir de juny de 1937, per bombardejar Barcelona fan servir habitualment el seu millor bombarder, el trimotor Savoia-Marchetti 79, ja experimentat a la guerra d’Abissínia i capaç de carregar 1.250 kg de bombes. Arriben a disposar de 99 exemplars d’aquest avió, 80 del quals s’enquadren després de la guerra als rengles del Ejército del Aire espanyol, que s’arma amb aparells italians i alemanys.

L’ús de Mallorca com a base aeronaval italiana és un vell desig de Mussolini, que es troba manifestat en el tractat entre Madrid i Roma, pactat amb el dictador Primo de Rivera, amb unes clàusules secretes, preparades pel coronel Marsengo, agregat militar italià a Madrid, que  contemplen la fortificació de les Balears. Jaime Vicens Vives explica matisadament el 1940 aquesta estratègia adoptada durant la guerra pels feixistes espanyols i italians a la seva obra España. Geopolítica del Estado y del Imperio.

4.6. Una república molt espanyola.-   La centralista II República Española coincideix en algunes actuacions, durant la guerra de 1936-39, amb els punts de vista de tres feixistes de la categoria de Miguel Primo de Rivera, Francisco Franco i Benito Mussolini.

Després dels Fets de Maig de 1937, el govern de l’Espanya republicana troba en la crisi d’ordre públic l’excusa que necessita per ocupar Barcelona i instal·lar-s’hi. Don Manuel Azaña –que és el Presidente espanyol– no té cap inconvenient en manifestar obertament el seu tarannà el 29 de juliol de 1937, quan diu que «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos». Aquestes paraules d’Azaña, senzilles i tendres, fan entenedors i expliquen perfectament els criteris tàctics i estratègics aplicats respecte a la Catalunya autònoma pels espanyols republicans, tant en l’aspecte polític com en el militar i propagandístic. Pel que fa a nosaltres, és una República borbònica.

Nens jugant el 2005 a la plaça de Sant Felip Neri, bombardejada pels feixistes el 1938 i redissenyada per l’arquitecte Adolf Florensa després de la guerra.

Concretament, i a tall d’exemple, fixem-nos en què passa quan el comandant Alberto Bayo dirigeix l’expedició de voluntaris catalans a Mallorca –ben al començament de la guerra, a l’agost del 1936–. Vist l’èxit inicial de l’operació, la República Española s’apressa a retirar-li el suport naval de l’esquadra i, a sobre, li nega també qualsevol mena de cobertura aèria. En aquestes condicions, malgrat haver assegurat un cap de pont, l’expedició catalana, constituïda amb voluntaris del Principat i de València, ha de replegar-se i reembarcar. És així com l’illa de Mallorca queda definitivament en poder dels feixistes i esdevé la gran base aeronaval des d’on l’Aviazione Legionaria llença els seus atacs per bombardejar el País Valencià, el Principat i, molt especialment, Barcelona. Cal suposar que aquesta situació i els seus resultats són del tot al gust imperial del general Franco i del president Azaña: 2718 barcelonins morts en els bombardeigs franquistes durant la guerra i 1500 edificis total o parcialment destruïts o afectats.

* * *

El text d’aquest capítol segueix encara. Però amb els fragments reproduïts aquesta anècdota de la història de Catalunya en relació amb España ja està prou explicada. Com no va gosar escriure el catalanòfob Antonio Machado: Catalanito que vienes al mundo,/te guarde Dios./Entrambas dos Españas/ han de helarte el corazón.

Les fotografies són de Jordi Peñarroja i formen part de la  il·lustració del llibre Edificis viatgers de Barcelona.

h1

Vacances a Barcelona amb EDIFICIS VIATGERS

6 Agost 2010

Una vella dita recomana: a l’estiu, ves per l’ombra. Boscos i ciutats faciliten seguir aquest consell. Els boscos són ombrívols i a les ciutats sol haver-hi ombra a una vorera o l’altra dels carrers. A més, als barris de traçat medieval, amb carrers estrets i cases de tres o més pisos, l’ombra és gairebé omnipresent. Les places són figues d’un altra paner, la majoria són places dures, poc o gens arbrades. Les millors són les que tenen porxos, pensades per guardar mercaderies i vianants a recer de la pluja i del sol. Lamentablement a Barcelona no hi ha places porxades, fora de la vuitcentista plaça Reial, atacada per la política de frenesí pro-turístic municipal, que ha reduit les seves porxades a la condició gairebé exclussiva de menjador accessori dels restaurants.

Una de les places barcelonines no porxades i que la posmodernitat ha fet més assoleiada i dura és la plaça de la Universitat, que és un espai que s’obre perfectament descentrat respecte al monumental edifici vuitcentista de la universitat de Barcelona, obra del senyor Elias Rogent, catedràtic de l’Escola d’Arquitectura que, amb gran visió de futur, no dubta a suspendre un alumne anomenat Antoni Gaudí, i al cos central de la façana de la Gran Via de l’edifici universitari va i ens fot un homenatge a la universitat renaixentista d’Ensumalanca, institució així coneguda a la més escatològica literatura catalana de fil i canya produida a l’època de la Renaixensa.

Així era el claustre renaixentista del Carme, que Rogent ha copiat.

Tenint en compte que l’edifici del senyor Rogent és un poti-poti historicista construit entre 1863 i 1882, mentre que la Universitat de Barcelona és una institució que té antecedents que remunten a 1398, tot i que el privilegi de l’Estudi General, del temps d’Alfons el Magnànim, és del 1450. Llavors quina o quines ha estat les successives seus de la UB? A més de l’edifici de Rogent i la baluerna de la Universidad de Cervera, seu de l’exili borbònic de les universitats del Principat, hom pot assenyalar a Barcelona la localització de set seus per a la seva universitat entre els segles xv i xix.

El convent del Carme, Universidad Literaria durant 31 anys

El viatge de part de les restes d’una d’aquestes seus, que ara trobem a Sant Adrià de Besòs, és el motiu que ha provocat la redacció del llibre Edificis viatgers de Barcelona. En l’ordenació definitiva del volum, al capítol 6 “Els curiosos avatars de l’universitari convent del Carme” es fa un repàs a les distintes seus de la UB, el que en resta i, en alguns casos, allò que ha substituit els edificis desapareguts. És un original recorregut per Ciutat Vella.

Portada de l’església del Carme

Mènsula del Carme al Museu Santacana de Martorell

El convent del Carme, que és seu universitària l’any 1842, de manera provisional i durant 31 anys, reapareix també al capítol 22, “Antologia d’un segle de disbauxa barcelonina als museus Santacana i Vicenç Ros de Martorell”. Sí, a Martorell també hi ha restes de l’enderrocat convent del Carme.

Les il·lustracions són procedents del llibre Edificis viatgers de Barcelona.