Posts Tagged ‘segle XIX’

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 10

3 Desembre 2011

PACTISME ÉS LLIBERTAT

 A la seva Crònica, escrita entre 1325 i 1328, Ramon Muntaner (Peralada, 1265 – Eivissa, 1336) aconsegueix expressar sense embuts un sentiment i una concepció de nacionalisme que resulta excepcional al seu temps i a Europa. L’historiador i jurista espanyol Francisco Elías de Tejada (Madrid, 1917-1976), carlí, se’n fa ressò i no s’està de reconèixer que Al menos hasta donde llegan mis noticias, la primera vez que en la península se utiliza el vocablo “nación” con valor moderno de cuerpo político separado y no de simple comunidad de ascendencia etnográfica, se hace con aplicación a Cataluña y por escritores catalanes. Con la particularidad altamente significativa de que este hallazgo de la acepción moderna de nación no es labor de cualquier pluma de escritor ajeno a la vida cotidiana ni al bullir de los sucesos, sino decir del lenguaje usual de parlamentos y palacios.

 Figueres té un monument dedicat a l’extraordinari Ramon Muntaner: guerrer, diplomàtic, escriptor i teòric de la nacionalitat catalana. (Foto: Jordi Peñarroja)

    Aquest nacionalisme modern, molt avançat al seu temps, ve acompanyat per un ordenament jurídic, constitucional, que en opinió del mateix Elías de Tejada, és excepcional perquè supo sacar desde las temáticas feudalistas los postulados de la libertad política, merced a corregir con tintes de mutualismo romano el juramento feudal, transformando la jerarquización férrea del derecho germánico en un diálogo entre jerarquías, en el cual el inferior no perdía su personalidad» i també perquè aquesta «ordenación constitucional alcanzó en el siglo xiv una modernidad que asombra y un sentido de respeto a la libertad humana que bien podemos anhelar en el siglo xx. Abans, al Dotzè de Lo Crestià (1381-13…) diu Francesc Eiximenis que la comunitat, no contrastant que aja príncep elegit, si lo príncep no és profitós a ço a què és elegit per la comunitat, roman en son plen poder de tolre al príncep la dita senyoria e l’ús del regiment. Cascuna d’aquestes parts d’aquesta raó són així de clares que no y à què duptar, e per consegüent la conclusió és certa. I afegeix: si és ensenyat clarament que lo príncep no serva los patis (pactes), sens tota excusació senyoria appar clarament que ell se deu tenir per deposat; e si no ho fa, ell té la sens tot dret e així com a tiran.

La porta dels Serrans a la ciutat de València apareix com entrada a la Ciutat de Déu en una xilografia renaixentista il·lustrant El Dotzè del Crestià d’Eiximenis.

     Les paraules de fra Francesc Eiximenis sancionen el pactisme constitucional català i justifiquen tant la deposició i guerra contra Joan II, com la deposició de Felip III i la guerra de Separació, i, més  tard, la denúncia de l’incompliment del pacte per part del Borbó i l’entrada a la guerra de Successió.

La llarga crisi constitucional catalana, que dura sis segles, s’inicia amb el compromís de Casp (1413) i el resultat de la guerra civil de 1412-1413, uns fets que entronitzen a Catalunya la casa castellana de Trastàmara. De 1413 a 1516 entre els monarques de la casa de Trastàmara només trobem un rei moderadament acceptable: Alfons el Magnànim. La resta dels Trastàmares són un seguit de senyors que són o se senten tan profundament castellans que no arriben a assumir ni entendre el pensament polític i institucional català i, a més, tenen com a gran objectiu arribar a ser reis de Castella.

A Casp, seu de l’irregular Compromís que instaura la dinastia castellana dels Trastàmara, trobem aquesta capella dedicada a la marededéu de Montserrat, enrunada a la guerra del Francès i refeta al segle XIX. (Fotografia, de  1974: Jordi Peñarroja) 

     Les tendències absolutistes de Joan II, germà del Magnànim, arriben a provocar la primera guerra civil catalana, un conflicte complex, que té les arrels al Compromís de Casp, dura 10 anys (1462-1472) i hi ha moments que es barreja amb la revolta dels remences.

Joan II retratat en un permòdol del claustre de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona, pagat en bona part pel seu fill Ferran. (Foto: Jordi Peñarroja)

     La guerra contra Joan II és el tema del Col·loqui cinquè, on Cristòfol Despuig interpreta d’acord amb la nostra tradició pactista aquest greu enfrontament, que atribueix fonamentalment a que lo rei los havia trencat la fe i parau­la que donat los havia. I després que rompé als catalans les capitulacions pro­meses i jurades (…), fou ab veu de pública crida publicat que fos tingut per persona privada i enemic de la cosa pública. Perquè lo rei ha de ser rei i no tirà, que lo nom de rei, a «regendo, a bene regendo» se deriva, i lo regiment ha de ser ab regla dreta, que tot és una mateixa virtut de vocable, i ha de guardar lo que promet també, i així Aristòtil, entre altres consells i avisos que donà al rei Alexandre, molt saluda­bles, li diu: «Alexander, serua pacta.» I encara que lo rei don Joan fonc un gentil príncep, (…) ja veeu de quan­ta importància fonc lo trencar de la paraula (…) contra constitucions i privilegis; lo rómper també les capitulacions fetes (…). Són coses aquestes molt terribles, espan­toses e incomportables.

Aquestes coses terribles, espan­toses e incomportables, com ara trencar de la paraula (…) contra Constitucions i privilegis mai no passen durant els segles que dura la dinastia del casal de Barcelona.

Els enfrontaments es fan inevitables quan reis de dinasties forasteres, que no tenen assimilat els constitucionalisme català, intenten exercir de monarques absoluts. Quan Ferran el Catòlic, que en Despuig anomena “Ferrando”, s’adona a contracor de l’error d’aquesta política feta a la manera de Castella, ja és massa tard: el temps dels Trastàmara fineix i en desaparèixer aquest rei, l’any 1516, entra en escena la monarquia hispànica, que és el nom que donem a una circumstància històrica en la qual un senyor és rei a tots els estats peninsulars, amb Portugal a voltes a dins, a voltes a fora.

Probable retrat d’un jove Carles I d’Àustria a Sant Jeroni de la Murtra. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Després de Ferran el Catòlic, el seu net Carles I d’Àustria apareix com un enigma moderadament acceptable i el 16 de febrer de 1519, adreçant-ser a les Corts reunides a Barcelona, proclama que per quant lo nostre desig principalment és ab obra tenir i mantenir lo dit principat en pau i justícia, e egualment sens excepció de persones, mirant l’honra, utilitat i bé universal de tots los nostres regnes; guardant-los les constitucions, privilegis i llibertats a ells atorgats. Les paraules són boniques, però Carles d’Àustria cau de quatre grapes, víctima del seu autoritarisme, a mans de l’alta noblesa castellana. La conseqüència és que la tendència cap a l’absolutisme dels Àustries i la seva plena identificació amb Castellà porten progressivament els catalans cap a l’inevitable enfrontament amb la monarquia hispànica.

Olivares en un gravat vuitcentista que copia el retrat que li va fer Velazquez, evidenciant que el “conde-duque” en això de manar no té aturador.

     Les topades constitucionals més greus amb la monarquia dels Àustries arriben amb Felip III que, aconsellat pel conde-duque de Olivares, esdevé el rei enemic. Olivares, en el Gran memorial (secret) de 23 de desembre de 1624, aconsella a Felip III, com a rei Felipe IV de Castella, que tenga V.M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia en todo aquello que mira a dividir límites, puertos secos, el poder celebrar cortes de Castilla, Aragón y Portugal en la parte que quisiere, a poder introducir V.M. acá y allá ministros de las naciones promiscuamente y en aquel temperamento que fuere necesario en la autoridad y mano de los consellers, jurados, diputaciones y consejos de las mismas provincias en cuanto fueren perjudiciales para el gobierno y indecentes a la autoridad real, en que se podrian hallar medios proporcionados para todo, que si V.M. lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo. I aconsella la manera d’aconseguir-ho: hallándose V.M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en conformidad con las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos.

Pau Claris, president de la Diputació del General i de la I República Catalana, té un monument vora l’Arc de Triomf de Barcelona. (Foto: Jordi Peñarroja)

     En contraposició a Olivares i el rei, a la seva Proclamación católica (publicada anònimament a Barcelona, el 1640) Gaspar Sala i Berart recorda ser los Catalanes vassallos pactados, y convencionales, y que estan libres, quanto a lo reservado en el contrato.

El rei Felip III de Catalunya acaba destituint Olivares. I conscient de la desgràcia humana que és el seu fill i futur rei Carles II, al seu testament exclou a perpetuïtat com a hereus de la corona els membres de la Casa de Borbó. La tria de Felip de Borbó com a hereu de la monarquia hispànica és, doncs, il·legal.

     La provocació que desemboca en la guerra de Separació és un assaig general del projecte per a la dominació de Catalunya que els Castellans, dirigits pel primer Borbó, segueixen metòdicament aprofitant el tarannà descaradament absolutista i centralista del primer rei Borbó i els seus successors. Aquest xoc de concepcions polítiques l’expressa el diputat militar Manuel Ferrer i Sitges, l’any 1713, quan retòricament es demana: Què motius té lo sereníssim Duc d’Anjou per haver deliberat oprimir-nos amb tant rigor, com voler reduir-nos de pobles francs i líberos a nació del tot subjecta i esclava?

Miniatures realitzades per Jaume Serra representant fidelment soldats del regiment de les Reials Guàrdies Catalanes (1706). Eren la guàrdia personal del rei Carles III, l’ultim monarca que jura les Constitucions de Catalunya i vestien de groc, el color de la casa d’Àustria. (Foto: Jordi Peñarroja)

     El fiscal general del Consejo de Castilla Joseph Rodrigo Villalpando, analitzant el Decreto de Nueva Planta, el 1716, corrobora que lo que sucedia antes en Cataluña: (…) su Mag. establecia leyes con el consentimiento de aquellos vasallos, y no las derogava sin ellos. Tenían Diputados que eran como Procuradores o defensores del Prinzipado; y siendo Administradores, y teniendo a su mano el tributo principal que llaman de las Generalidades se hallavan Cabeças del Principado y Dueños del dinero, con que su obediencia al Rey N.S. puede decirse que era voluntaria.

Una mostra de la propaganda política clandestinasetcentista, nacionalista i antiborbònica, és aquesta caricatura xiligrafiada d’un sinistre Felipe V, estampada el 1746 per celebrar la mort del monarca botxí, al qual optem per penjar cap per avall, com al museu de Xàtiva.

   Al cap d’un segle d’aquelles paraules de Rodríguez Villalpando, Alexandre de Laborde, que és un viatger francès  que dibuixa monuments i moltes altres coses, perquè en realitat és un espia napoleònic,  publica el seu Viatge pintoresc i històric a París, entre 1807 i 1818),  famós per les seves il·lustracions.

Imatge representant la gent esbargint-se al passeig de l’Esplanada de Barcelona, amb la sinistra ciutadella com a rerefons. Imatge de Laborde, dibuixada poc abans d’esclatar la guerra del Francès.

En aquesta obra de Laborde, que a més de làmines té un text interessant, hom pot llegir que els catalans, habituats sota els reis d’Aragó a compartir el poder legislatiu amb el sobirà, a no reconèixer el seu príncep sino com a comte de Barcelona, a pagar solament els impostos als quals volien consentir, a fornir només les tropes que volien concedir, es consideraven tots com a participants de l’autoritat sobirana, i tenien, a causa d’això, una idea d’independència que s’ha perpetuat durant molt de temps.

Dos segles després, aquesta independència no s’ha recuperat encara. Hi ha botiflers, com a 1706, 1713 i 1714, però la necessitat de recuperar Estat i institucions pròpies és tan evident avui com a 1714. Perquè aixó no rutlla, fa massa temps que Espanya ens roba.

(continuarà…)

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 8

19 Novembre 2011

TORTOSA, PORT DE MAR

Tortosa té una situació que Despuig entén molt bé: bon clima, bon siti, molt comerci per la mar i per lo riu i també per la terra, dos ports a la mar, e igual dis­tancia a les tres principals ciutats de la Corona, i en la mateixa està de la de Mallorca; molta còpia d’haveries, de sal i de peix major, de varietat i abundància de frui­tes, gran longitud i latitud de térmens, molta llibertat per sos privilegis (Col·loqui sisè).

Imatge vuitcentista de Ciutat de Mallorca. Tortosa és pràcticament equidistant de Barcelona, València i Palma. 

     El port Fangós, que la  sorra torna impracticable a la fi del segle XIV (lo port Fangós que vui ja no és port, sí, un gran estany a qui dien lo Pantà), és punt de partida de moltes empreses dels reis Pere el Gran (Pere dels francesos, l’anomena en Despuig), Jaume II, Pere III, Martí l’Humà (quan era només duc de Montblanc), etc.

Figura jacent de Jaume II, a la seva tomba de Santes Creus, i Martí I, malalt, segons el retaule de St. Sever de la catedral de Barcelona, dos dels reis catalans que han embarcat al port Fangós. (Fotos: Jordi Peñarroja)

     La pèrdua d’aquest port queda compensada, perquè com nota el mercader Fàbio al Col·loqui sisè, a Tortosa tenim lo comerci del riu, que és una cosa importantíssima i de molta gran utilitat, per aquells dos ports d’Alfac i de l’Ampolla, que tenim a la mar, dins nostre terme.

Enteixinat renaixentista sobre el forat de l’escala del palau del Lloctinent, a Barcelona, obrat durant el regnat de Carles I d’Àustria amb fusta de Tortosa transportada per via marítima. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Aquesta equidistància de les principals ciutats de la corona catalana, per terra, mar o riu, i els seus ports, de riu i de mar, fan important Tortosa.

Vaixells de càrrega, de buc rodó, en una xilografia siscentista. 

     La revifada econòmica a cavall del conreu de l’arròs frena només momentàniament la crisi generada per l’esquarterament del territori nacional a partir de 1714. Una maniobra accentuada a partir de la divisió provincial vuitcentista i parcialment frenada per la persistència dels límits eclesiàstics, quan bisbats com els de Lleida i Tortosa serveixen d’ens aglutinadors.

Amb el declivi del tràfic fluvial, i del comerç en general, la llotja de Tortosa perd les seves funcions.

     Durant el segles XIX i XX, les transformacions de la xarxa viaria repercuteixen negativament sobre algunes localitats. Cardona, per exemple, deixa de ser una cruïlla important i esdevé una localitat marginal. Tortosa perd la proximitat a la carretera general que substitueix el camí ral i més endavant també queda en situació relativament marginal respecte a la nova autopista. Tampoc queda sobre dins del traçat de la xarxa ferroviària principal. De cop i volta, Tortosa ja no és la ciutat del pont i, a sobre, veu com desapareix la navegació per l’Ebre. L’augment del tonatge dels vaixells a vapor, seguits per les motonaus, afecta el caràcter comercial dels ports dels Alfacs i l’Ampolla, que ara, a més, resten fora del municipi…

A Tortosa, eix del territori, a cops de progrés la fiquen subtilment en un cul de sac.

(continuarà…)

h1

EL BARRI GÒTIC A “el Periódico de Cataluña”

4 Novembre 2011

Per indicació d’uns amics he llegit una sèrie d’articles apareguts a “el Periódico de Cataluña” sobre l’anomenat “Barri gòtic” de Barcelona i que, sobretot, m’han informat sobre els autors d’aquests articles publicats a les darreries d’octubre d’enguany i sobre el seu diari, que des de fa una anys es publica també en català, una estratègia que li ha copiat un altre diari tradicionalment publicat en castellà, “La Vanguardia”.

Sobre la premsa i els periodistes s’han dit moltes coses. Unes són certes, altres són mites.

Un dels problemes és el tema de la llibertat de premsa, un mite adorable però difícil de exercir en el dia a dia. Perquè, fins quan legalment no existeix censura, les empreses periodístiques tenen propietaris. També tenen anunciants. I també hi ha paper subvencionat o llicència per emetre en una determinada freqüència d’ona. I en definitiva, ens trobem sempre amb allò de: qui paga, mana. Vull dir amb això que els mitjans d’informació, amb major o menor llibertat, tenen una línia, sustenten unes opinions i, en definitiva, han de servir uns interessos. I a més tenen o adopten un “llibre d’estil”. Els periodistes estan en clar desavantatge pel que fa a la llibertat.

Per altra banda hi ha una vella definició, cent per cent xarona, segons la qual “un periodista és un especialista en qüestions generals”. Un personatge encarnant aquesta definició és retratat humorísticament per Karel Čapek en un dels seus Contes d’una butxaca. I és que l’exercici de la professió obliga sovint el periodista a tocar temes que superen dels límits del que és exigible a una persona culta però no especialista en aquella matèria. Per això, i al marge de l’existència dels mitjans especialitzats, no és debades que els mitjans d’informació general optin per tenir especialistes en una sèrie de temes.

Però pel que fa als temes culturals (arts, arqueologia, història, literatura, espectacle) no sol haver-hi tanta exigència com per a economia o política.

Considerant la sèrie d’articles sobre l’anomenat “barri gòtic” de Barcelona publicats al diari “el Periódico de Cataluña” cal dir que són molt lliures. Vull dir amb això que els seus autors diuen el que els rota, sembla. És clar que els titulars tenen una redacció molt sensacionalista, per cridar l’atenció, dins de l’estil que fa tants anys que es practica al “grupo Z”, al qual pertany aquest diari. El contingut, és però discutible en més d’un aspecte, des de la llibertat del lector.

Però els articles en qüestió són molt periodístics, sí. Vull dir que ho són com acostumen a ser-ho les publicacions amb la marca Z, que no té res a veure amb el personatge de “el Zorro”.

Tot va començar al Jardí del Paradís. Adam i Eva van tastar la primera poma i apa, premi! A córrer món, xiquets. Està per escriure la crònica postmoderna i digital de tot el que ha passat al món des de llavors fins que el docte arquitecte catalanet Lluís Domènech i Montaner es va treure de la màniga una finestra coronella i la va plantar a la façana de la casa número 10 del carrer del Paradís, cosa que hom pot considerar-se un atreviment i fins una mixtificació de la realitat. Però no un anacronisme, sinó una restitució a l’estil original de l’edifici perquè el balcó que hi havia anteriorment era una obertura molt posterior a la construcció d’aquesta edificació gòtica. Potser cal recordar que els balcons són una invenció dels arquitectes del segle XVII.

Edifici del carrer Paradís nº 10 de Barcelona, el 2006, amb la finestra coronella decidida per Domènech i Montaner en el lloc del balcó que probablement ampliava un finestral gòtic anterior. (Foto: Jordi Peñarroja)

Personalment, els edificis que mostren, en la barreja d’estils dels elements que els composen, l’evidència del pas dels segles no em fan basarda, ans al contrari. Però entenc el frenesí purista d’aquells arquitectes formats en la Renaixença, hereva en molts aspectes del Romanticisme.

És curiós altrament que aquests dos periodistes de “el Periódico de Cataluña”, que han llegit unes quantes coses per  documentar-se, es fixin en el pont neogòtic “20 Century” del carrer del Bisbe i s’oblidin del pont gòtic autèntic que manà enderrocar el benemèrit Felipe V. Aquest pont desaparegut el manà construir el rei Martí, que es guanyà el renom de l’Humà no per ser bona persona (l’ofici de rei és cosa que marca) sinó per ser un home culte immers en els corrents de l’Humanisme. Bé, doncs el pont en qüestió reposava sobre un arc que es llançava sobre el carrer dels Comtes i arrencava del Palau Reial Major per lliurar-se a la Catedral, aprofitant el buit d’un gran finestral romànic (procedent de la segona catedral de Barcelona). Aquest finestral existeix encara i al seu dessota encara s’aprecia, a la paret de la seu, la ferida que recorda el lliurament del pont gòtic del rei Martí.

El mur de la catedral de Barcelona mostra el record del lliurament del pont gòtic del rei Martí. (Foto: Jordi Peñarroja) 

Que la pelleringa de pedra neogòtica que cobreix la façana de la Catedral de la Santa Creu hagi necessitat més restauració i consolidació que la porta de Sant Iu, per on comença la construcció d’aquesta catedral el 1298, deu ser perquè les mirades del turistes cansen la pedra. Hi ha molts més turistes que miren i fotografien la façana de la catedral que no pas embadalits davant la porta de Sant Iu i la torre de les hores. Per altra banda la desaparició de l’escala que hi havia a la plaça de Sant Iu ha eliminat un pegat bastit per la Santa Inquisición, a qui el sòmines de Felip I va cedir part del Palau Reial Major. No em negareu que el rei nostre senyor Felip I era un sòmines comparat amb son pare, l’emperador Carles, perquè anar a estiuejar a El Escorial és una ximpleria quan podia anar, com son pare i son besavi Ferran el Catòlic, a Sant Jeroni de la Murtra, on podia menjar ostres fresques de Badalona, humitejades amb suc de flairoses llimones del Maresme i acompanyades per un blanc fred d’Alella.

Un altra cosa que obliden els esforçats periodistes de les series “La ciutat reinventada”, “La ciutat redibuixada” i “La reconstrucció de l’urbs” és que la classicista porta divuitesca que serveix d’entrada al Museu Marés no existiria sense la col·laboració, altra vegada, del senyor Felipe V. Sense els combats de Santa Clara a l’agost de 1714 i el mateix Onze de Setembre, les clarisses no haurien acabat instal·lades al saló del Tinell… Però sembla que aquestes històries borbòniques no els interessen.

Xilografia satírica representant el rei Felipe V de Borbón apareguda clandestinament l’any 1746, celebrant la seva mort. 

Que el “Barri gòtic” és una denominació turística creada als anys 20 del segle XX i que ha tingut èxit no és cap secret, és un fet repetidament proclamat. Que ho descobreixin ara és una descoberta equivalent a trobar “la recepta original de la sopa d’all”. Evidentment, els límits d’aques “barri” inventat són inconcrets, com correspòn a una parida d’aquest calibre. El “Gòtic” és lluny de ser un barri, és només un eslogan, com ho són “la ciutat llum” aplicat a París i “el país de la Llibertat” pel que fa als USA. Tampoc és veritat que la Gran Muralla de la Xina es vegi des de l’espai i es segueix dient (però qui coi se’n va a la Lluna per mirar la Gran Muralla?). Els tòpics tenen aixó: són clixés simplificadors que han fet fortuna i que sovint són inexactes i exageracions. O sigui, veritats a mitges. O mitges mentides.

A mi m’agradaria que algun d’aquests saberuts que hi ha pel món estudiés l’arquitectura catalana qualificada com a gòtica dels segles XV, XVI i XVII (sí, n’hi ha del XVII!) i posés de manifest que no és gòtic sinó una de les maneres catalanes de fer Renaixement, per evolució de les formes pròpies. També hi ha mostres de Renaixement  reprenent formes de l’arquitectura imperial romana, que és el que fan Roma i Florència, per exemple, i que en podríem dir Renaixement a la italiana. I no oblidem que l’arquitectura medieval italiana es caracteritza per l’absència de gòtic , limitant-se a seguir els models heretats de l’imperi (les excepcions són la Llombardia, el Milanesat i la Sereníssima República de Venezia, al nord, i després Sardenya, Nàpols i Sicília per obra i gràcia dels catalans). Les catedrals dites romàniques de Pisa i altres són en realitat basíliques que són epígons de l’arquitectura tardoimperial. Aquesta arquitectura, quan evoluciona a Florència i Roma és la que porta l’etiqueta de “Renaixement” als manuals. Però no és tot el Renaixement.

Tornant a Barcelona i el seu “barri gòtic” he de dir que fa anys que un amic meu, de l’empresa turística Itinera, fa un ruta cultural amb  el nom de “Barcelona mentidera”. És un tour divertit sobre la collonada del “pont gòtic” del carrer del Bisbe i altres anècdotes curioses. I és que això del “Barri gòtic”, per començar, té un fotiment de metres de muralla romana i, posiblement, la casa d’habitatges més antiga de Barcelona, que és de 5 o 6 pisos i que, tot mostrant moltes intervencions posteriors, resulta que no és gòtica sinó romànica!

Estic d’acord amb els periodistes que signen aquests articles en què això del “Barri gòtic” s’assembla perillosament, cada vegada més, a un parc temàtic. Ara, això no és pels seus edificis i per les intervencions que s’hi han fet. Tinguem present que les ciutats que podem veure monumentalment preservades amb puresa integral són ciutats mortes, i Pompeia n’és l’exemple paradigmàtic. El drama del “Barri gòtic” no és aquesta o aquelles restauracions o intervencions arquitectòniques més o menys afortunades, sinó la pressió del negoci turístic sobre la gent del barri i la desaparició del comerç i obradors tradicionals: la fleca (més de pa que de pastes), el cafè, la cansaladeria, el petit “super”, la peixateria… Com és que no en parlen d’aixó? Perquè al “Barri gòtic hi viu gent que veu com la invasió turística adultera el seu barri i els dificulta la vida quotidiana.

“La ciutat del Born” mostra com era un barri a principis del segle XVIII. Amb tots els edificis arranats per ordre de Felipe V ha arribat a nosaltres sense alteracions: és una ciutat morta. (Foto: Jordi Peñarroja)

Ai, ai, ai, aquests xicots de “el Periódico”, què periodistes que són! Ostres, ho són per l’ofici i per l’empresa!

És clar que no són els únics periodistes que hi ha a “el Periódico”, ni a Catalunya ni al món. Sort!

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 6

29 Octubre 2011

MAR, RIU, PLA, MUNTANYA

El terme de Tortosa és a hores d’ara força més reduït que al segle XVI, tot i ser encara considerable. En temps de Despuig, l’extens terme de Tortosa abasta un territori que, a partir del nucli urbà, s’escampa per més d’una comarca actual i va des del massís del Port, amb cims que s’acosten als 1500 m, fins al delta de l’Ebre, literalment al nivell del mar. Tortosa reuneix així una quantitat i varietat de terrenys increïble. I els té arran del mar i articulats pel riu, el pare Ebre.

La muntanya costeruda, i fins abrupta, s’alça junt a les fèrtils terres al·luvials que han aplanat el fons de la cubeta de l’Ebre i formen les zones humides al delta, insalubres fins fa poc i encara fràgils i inacabades , que el cronos geològic s’escola a un ritme diferent al temps dels homes. Tortosa i la seva rodalia conformen així, des del món dels ibers fins al moment actual, un panorama de gran varietat, tant paisatgística com d’activitat humana. Canviant, però sempre divers.

A partir del riu, una terra plana i rica amb el teló  de les muntanyes tancant l’escenari. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Despuig ho reconeix i valora al Col·loqui sisè. En aquestes pàgines, i per boca del mercader Fàbio, un dels seus alter ego, sintetitza la relació de paisatges i recursos tortosins: Han-vos dit la veritat, que són tantes les coses que ací tenim, que no menys vos meravellareu que de les que haveu oïdes. Ací tenim, primerament, forment, i encara que no tant com n’havem menester, tenim emperò la for­ma per a proveir-nos-ne facilíssima, que per aquest riu los colam d’Urgell i d’Aragó, i per altra part lo pont de Morella, que és un altre Urgell, no està ací a dos dies; i com tot falta, la mar nos remedia.

Per compensar el seu particular dèficit cerealistic, Tortosa fa arribar per l’eix fluvial Segre-Ebre el blat urgellenc. A la imatge, camp de blat a tocar de la fortalesa ibera dels Vilars, a Arbeca, on acaba la plana urgellenca. (Foto: Jordi Peñarroja)

Queda clar que la comunicació és habitual amb l’Urgell, que abans de l’obra vuitcentista del canal d’Urgell és terra de secà i fonamentalment cerealista, com la Segarra. Però també amb Morella i tes terres dels Ports.

Morella, vila reial des dels temps de Jaume I, és proveïdora de Tortosa al segle XVI. Ciutat de l’antiga Ilercavònia, és dins del bisbat tortosí. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Segueix Despuig parlant dels recursos de Tortosa, el 1557, per boca de Fàbio: Més avant, ordis i al­tres pans menuts, cànems i llins, llavors de cebes i de cols, i són estes dos sements ací tan estremades, que les porten per tot lo món i especialment si són de l’horta de Pimpi; olis que mai s’agoten, com los blats en Urgell, i los millors que sien en Europa; vins, i molt bons, espe­cialment los clarets; figues, garrofes, mel i cera, peix en increïble quantitat; solsores per a sabó, soses per a vidre, roja per a tenyir, roudor per a adobar, gualda també per a tenyir, sal en gran abundància, seda hi va en grandíssim aument, fusta en infinit número i la millor, o almenys la més fort d’Espanya; alquitrà, pega, trementina, carbó, llenyes ab gran fartura, palmes en grandíssima quanti­tat, que posades en obra ne carreguen vaixells, aquestes són palmes bordes, també n’hi ha veres, moltes i molt bones; espart, i encara que poc, mas és molt fort; ha hi també algeps per a obrar cases, molt i molt bo, i l’he vist jo en mon temps tan mercat que no costava a més de vuit sous lo cafís d’ací, que seria a raó de poc més de dos sous i mig lo vostre cafís València. Així mateix hi ha guix per a posar la verema, molt bo.

La introducció del conreu de l’arrós al segle XIX ha canviat el paisatge del Delta però, sobretot, ha ajudat a erradicar-ne les febres. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Cal notar que no s’esmenta l’arrós, un conreu que no s’introdueix al delta de l’Ebre fins ben entrat el segle XIX i que n’ha canviat el paisatge i les condicions de vida.

En aquesta imatge de les dunes del delta de l’Ebre, del 1987, trobem un exemplar descendent de les “vaqueries” esmentades per Despuig al seu llibre. (Foto: Jordi Peñarroja)

    La ramaderia tortosina és avui ben diferent dels temps d’en Despuig. El bestià de peu rodó ha estat substituït per vehicles a motor, com arreu del país. Hi ha però encara ramaderia bovina, i els correbous són una festa molt antiga que es manté viva en aquestes contrades.

Vedell de ramaderia ebrenca al correbous d’Horta de Sant Joan, el 2002. (Foto: Jordi Peñarroja)

     El fet és que al 1557 ha hi vaqueries, eguasseries, moltes i molt belles, bestiars llanars, i és la disposició de la terra tan gentil per a hivernar-los, que quiscun any se n’omple esta ribera; per cert, que hi ha hagut any que hi són vinguts vuitanta mília caps de bes­tiar llanar a hivernar ací en aquest terme. La llana d’al­guns dels bestiars que són naturals d’ací és tan fina com és la de Castella, de la qual se fan draps trentens i vint­-i-quatrens finíssims. Ha hi porqueries; ha hi cabreries, moltes i molt bones.

El cavaller Cristòfol Despuig és un cavaller modern i el seu negoci ja no és la guerra, és el comerç. En la seva percepció del món, renaixentista, el comerç té un paper important i ho expressa sense embuts: I sense tot açò tenim lo comerci del riu, que és una cosa importantíssima i de molta gran utilitat, per aquells dos ports d’Alfac i de l’Ampolla, que tenim a la mar, dins nostre terme.

El port de Sant Carles de la Ràpita, als Alfacs, és ara una base de pescadors i un complex d’amarradors per embarcacions esportives. (Foto: Jordi Peñarroja)

   El port d’Alfac, que nosaltres pluralitzem, és el lloc triat per la borbònica majestat de Carlos III per aixecar el seu San Carlos, avui Sant Carles de la Ràpita. Del somni megalòman d’aquell Borbó, fill de Felipe V, en resta la població, que recorda el castell i monestir de la Ràpita sobre les ruines del quals s’edificà. La manca de diners i la sorra inutilitzant el teòricament navegable canal de la dreta de l’Ebre aborten el projecte en començar el regnat del següent Borbó, Carlos IV. La Ràpita té una flota pesquera que captura un peix de gran qualitat. A l’altra banda del delta, l’Ampolla, també municipi independent de Tortosa, és encara un important port de pescadors i, ara també, esportiu.

Al Parc Natural del Delta de l’Ebre hi ha estanys i aiguamolls, amb característica vegetació. A més de ser àrea de nidificació per a moltes espècies d’aus, migratòries o no, ens conserven un tros de paisatge del Delta sense gaire canvis  respecte al que coneix Despuig. La imatge és de 1987. (Foto: Jordi Peñarroja)

   I per acabar, el repàs elogiós dels productes tortosins que fa el mercader Fàbio, Despuig mateix, relaciona per postres les fruites més escollides, que acompanya amb olors exquisides i un variat assortit de plantes remeieres: Més avant tenim, per a coses de delit i de vista, mol­ta abundància de totes sidres com són poncirs, llimes, llimons de Cetalia, dels altres llimons comuns, naranges, toronges de que es fan mil delicadures d’encamilades cobertes d’aquesta verdor, que és glòria de veure-les. Així mateix tenim moltes fruites, molt bones i saboroses, te­nim tàperes, fonoll marí, bargallons, cosa infinida; ai­gües estil·lades d’olors com són, aigua nafra, aigua-ros, aigua de mosqueta, aigua de trèvol, aigua de murtra i altres, una cosa estremada –especialment de la nafa se’n fa tanta que se’n proveeix la mitat d’Aragó–, aigües cor­dials d’arboç, d’agrielles, d’endívia, de bugalosa i de sàlvia, d’husia, d’eufràsia, de romer, d’alfàbrega, de bor­raines, de romaní i de totes les altres, és una cosa increïble. Sé dir-vos, senyor, açò, que són tantes les herbes que dins d’aquest terme naixen bones per a la salut dels hòmens, de les quals se serveixen los apotecaris, que sinó són algunes poques, totes les demés que en Espa­nya poden trobar-se, se troben ací; i entre les altres s’hi troba la sarsaparrila, ab que curen lo mal de sement, i l’herba escurçonera. 

(continuarà…)

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 4

16 Octubre 2011

LA CIUTAT DEL PONT

Tortosa és una històrica cruïlla de camins. De fet, la cruïlla de dos eixos.

Un és l’eix de l’Ebre, que comunica amb el mar un ample rerepaís, que arriba al Pirineu.

L’altre és un antic camí, probablement anterior a l’esclat de la cultura ibera, i que després els romans aprofiten i anomenen d’entrada via Heràclea i, posteriorment, quan la República esdevé Imperi, Via Augusta. Sobre aquesta carretera, Tortosa és el pas de l’Ebre i acaba sent, com Avinyó al Roïna, la ciutat del pont.

Sense Ebre no hi hauria Tortosa. Tortosa és l’Ebre.  (Foto Jordi Peñarroja)

     El pont de Tortosa no és però un pont de pedra. A Tortosa hi ha un pont de barques.

Van der Wyngaere dibuixa Tortosa i el seu pont de barques el 1563, que Despuig descriu el 1557 per boca del mercader tortosí de Los col·loquis, Fàbio: Mirau també lo cappont que ací tenim, davant los ulls, quant alegre i quant profitosa obra és!, per la qual ha pogut corregir-se la forma del sustentar aquest pont tan artificiosament fabricat sobre aquestes deu barques, que tostemps esta­rà millor que no estava, i les barques no eixiran tan envellides com solien, per no ésser onze com eren, que aquest bé, entre los altres, nos ha aportat esta alegríssi­ma obra (Col·loqui 4).

L’Ajuntament de Tortosa té una placa informativa vora l’antiga estació del tren de la Cava on hi ha gravada sobre metall una reproducció del dibuix descriptiu que va fer Van der Wyngaere de Tortosa i lo pont de barques. (Foto: Jordi Peñarroja)

     El cavaller valencià don Pedro afegeix que en lo cap d’aquest pont me recorde també que hi havia puntals, i sobre d’ells anaven un tros, com en lo pont de Fraga o de Sent Boi (Col·loqui 4).

El 1148, quan Ramon Berenguer IV assetja i pren Tortosa als sarraïns, talla lo pont de barques, que llavors ja existeix, per barrar el pas a possibles socors per als assetjats.

Després de la conquesta, el pont triga a refer-se.  Per passar el riu a Tortosa, el 1221 consta que hi ha el servei d’una barca . Vint anys després, el 1241, ja hi ha documentació que parla de lo pont de barques. Aquest pont, que demana un acurat manteniment, es manté fins a l’incendi del 4 de juliol de 1892, que el destrueix.

Abans, la construcció del pont del ferrocarril (1867-1868), de ferro, ja anuncia que els temps estan canviant.

El pont del Ferrocarril, a Tortosa, vist des de la Suda. (Foto: Maria Miró)

(Continuarà…)

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 2

30 Setembre 2011

EL LLIBRE

Una llengua és molt més que una combinació lèxico-sintàctica objecte d’estudi filològic. I també és molt més que una cantarella. Una llengua apareix, es desenvolupa, emmalalteix i pot morir, lligada a una gent, una història i un territori. Una llengua és una manera de pensar i per això mateix resulta que una llengua és una pàtria. I és això el que dóna importància a les obres literàries.

    Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, escrits pel cavaller  Cristòfol Despuig, s’han datat com a obra escrita l’any 1557, per referències que són presents al text. L’original s’ha perdut i només se’n conserva una única còpia manuscrita, probablement sis-centista o de principis del XVIII. Però passen tres segles abans que una còpia manuscrita de l’obra no arriba a la impremta, el 1877, a cura del jesuïta arenyenc Fidel Fita. Aquesta edició vuitcentista té una reimpressió, facsímil i tortosina, de 1975, amb una introducció de J. Massip.  Posteriorment hi ha dues edicions crítiques: la de 1981, a cura de la barcelonina Eulàlia Duran, i la de 1996, a cura de l’hospitalenc Joan Tres, ambdues editades a Barcelona per Curial.

Casa del cavaller Cristòfol Despuig, autor de Los col·loquis, a la ciutat de Tortosa. Ara aixopluga una biblioteca popular. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Mentre no quedi fefaentment aclarida l’apropiació castellana de diverses obres que semblen originalment escrites en català, operació realitzada per obra in gràcia de la censura de la monarquia hispànica, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa són l’obra literària més important del segle XVI que ens ha arribat escrita en català.

És sobretot a les impremtes, gràcies a la pràctica de la censura prèvia, on es realitza l’apropiació castellana de textos originals en català, seguint disposicions reials a partir del regnat de Carles I d’Àustria. La imatge ens mostra un caixista en una impremta, segons un auca valenciana del segle XVII.

Cal dir que aquesta supervivència ha estat possible precisament pel caràcter de text inèdit que han tingut Los col·loquis durant molt de temps. La condició de text conservat només com a manuscrit durant tres segles, pràcticament amagat, l’han preservat de tot mal fins a ser desvetllada la seva existència durant la Renaixença. Aquestan mena d’hivernació ha permès a Los col·loquis escapar a la sistemàtica persecució de la llengua catalana impresa exercida pels censors reials  a les impremtes durant els segles XVI i XVII, quan els originals més interessants escrits en català sortien de les estampes traduïts i impresos en castellà, sense respectar ni el nom de l’autor, per obra i gràcia d’una Inquisició instrumentalitzada per un poder reial foraster. Aquesta censura s’inicia amb el Trastàmara Ferrando II, com l’anomena Despuig, i és continuada i augmentada pel seu net Carles I, l’Emperador, però assoleix la plenitad amb la monarquia del tot i definitivament castellanitzada a partir de l’absolutista rei nostre senyor Felip I d’Àustria, o Habsburg, un autòcrata sonat que planta la seva cort a Madrid i estiueja a El Escorial.

Quan quedi restablert l’autèntic panorama de les lletres catalanes dels segles XVI i XVII, probablement trobarem que Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa ja no són la millor obra catalana del XVI, sinó simplement un dels bons llibres produïts en aquella centúria. Literàriament parlant és un llibre correctament escrit, però no extraordinari, que adopta una formula, el col·loqui, que és molt típica del Renaixement. Allò que la singularitza aquesta obra i la fa sorprenentent actual és tant la mentalitat lúcida del seu autor, Despuig, com l’escenari dels col·loquis, Tortosa.

Carles I d’Àustria apareix pintat en un mural del refectori del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Més que al 1148, data de la conquesta catalana de la ciutat, i tant com al 1708, quan s’inicia l’ocupació borbònica, o el 1869, quan és l’escenari triat per a l’interessant Pacte de Tortosa, la centralitat de Tortosa és evident. Aparentment marginada per les noves estructures de la xarxa de transports, Tortosa és al centre geogràfic, tant dins l’àmbit de la llengua com en referència al territori nacional, de Salses a Guardamar i de Maó al Cinca. És així com ho veu Despuig a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Un llibre que llegit avui resulta, a més d’un interessant viatge en el temps a la Tortosa del segle XVI, un discurs farcit de dades i opinions de sorprenent actualitat. Actualitat al segle XXI, és clar.

(continuarà…)

h1

“ICTINEUS” A LLEIDA

1 Octubre 2010

Viatjant en trailer fins a Mequinensa, on han estat avarats, un estol d’Ictineus, del model II, ha remuntat sigilosament el Segre en immersió i les naus han emergit silenciosament a Lleida, on han aparegut vora on havia el pont de pedra que, quan Narcís Monturiol estudiava a Cervera, va dibuixar i després gravar en litografia el senyor Francesc Xavier Parcerisa.

L’arribada d’aquests submarins catalans a Lleida és una noticia molt comentada entre la població, com pot apreciar-se parant l’orella i escoltant els comentaris dels lleidatans que passegen o van per feina amunt i avall del carrer de la Paeria.

Ens han comunicat que l’armador d’arquest estol de submarins de pau i treva, l’editor pallarès Josep Maria Orteu, i Jordi Peñarroja, autor del llibre ICTINEUS. Aventures, invents i navegacions d’en Narcís Monturiol, desembarcaran davant la porta d’Indibil i Mandoni el proper dimecres 6 d’Octubre (aniversari de la tercera proclamació d’una República Catalana pel President Lluís Companys) i seran rebuts a l’Ateneu Popular de Ponent, carrer de Pau Claris número 10, on aquests senyors parlaran a la Sala Nausica d’aquesta institució cultural a les set del vespre. El tema serà la presentació del llibre ICTINEUS, fent especial esment de la involuntària i disortada relació que uneix els noms de Narcís Monturiol i el músic lleidatà Enric Granados.

L’Ateneu Popular de Ponent i l’editorial Llibres de l’Índex us conviden a assistir a aquest acte.