Posts Tagged ‘València’

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 11

3 gener 2012

DE PONENT, NI VENT NI GENT. 1

Cristòfol Despuig és un home llegit i bon coneixedor de la història. I quan el país ha passat per un segle de dinastia Trastàmara i ha suportat després quaranta anys de monarquia hispànica, aquest cavaller no s’està de donar repetidament a Los col·loquis de la il·lustre ciutat de Tortosa l’opinió que té del castellans. Recordem els personatges que parlen a Los col·loquis: Lúcio és el mateix Despuig; Fàbio és el mercader tortosí, un altre alter ego d’en Despuig (que a més de cavaller és home de negocis); don Pedro, el cavaller valencià, és també en certa manera Despuig, que s’ha format com a patge a València.

Idealització de patge renaixentista. Escultura modernista de Rosend Nobas al palau Centelles de Barcelona (Foto: Jordi Peñarroja)

Veiem ara a Los col·loquis una ampla mostra de com veu Despuig, l’any 1557, a Castella i els castellans: Fàbio: Sí, que grans paraulistes són, i per ço dien molts que de Castella no és bo sinó les coses mudes (Col·loqui Segon). Convé aclarir que al segle XVI, aquesta expressió de “les coses mudes”, avui del tot en desús, fa referència a les mules.

-oOo-

 Lúcio: Tras això tenen altra cosa pitjor, i és que volen ser tan absoluts i tenen les coses pròpries en tant i les estranyes en tan poc, que par que són ells venguts a soles del cel i que lo resto dels homens és la que és eixit de la terra(Col·loqui Segon).

-oOo-

 Lúcio: no hi ha nació en Espanya que tan arrimada i enfosquida sia estada en tot temps [com] la castellana, que casi mai ha sabut eixir de los térmens, no dic per a dominar, mas per a gosar guerrejar regnes estranys, com se mostra que ha fet la de la Corona d’ Aragó i la de Portugal; testimonis per la primera: les illes d’aquesta mar que són Sicília, Sardenya, Mallorca,

Gravat vuitcentista de la catedral de Palerm. Els catalans són els introductors del gòtic a Sicília.

Menorca, Ivissa, Còrsega i lo regne de Nàpols, que lo rei don Al­fonso d’Aragó conquistà, i també la jornada que Ramon Muntaner escriu que feren los catalans en Constantino­ble, aon tant se detingueren i tantes haçanyes hi obra­ren, no sols a honra i glòria sua, mas encara de tota Es­panya; i per la segona, que és la de Portugal: tot lo que posseix en la mar Océano(Col·loqui Segon).

 -oOo-

Lúcio: la ma­jor part de les vegades que (los castellans) han travat pendències ab los veïns cristians són restats escalabrats, i les més notables que han tengut ab los moros, si superades són estades per ells, ab la força de la nació nostra les han superades; però si voleu saber-ho, oïu-me, que jo us mostraré: primerament la batalla que contra la poderós rei de Córdo­va se donà, prop

Pont romà i torre Calahorra a Córdova. (Foto: Jordi Peñarroja)

de la mateixa ciutat, en temps del rei don Alfonso de Lleó, sinqué d’aquest nom, i de don Sancho comte de Castella, ab la potència e indústria del comte en Ramon Borrell de Barcelona se guanya; la ciu­tat de Toledo que lo rei don Alfonso, sisé d’aquest nom, conquistà, ab la gran valor i destresa en coses de guer­ra del rei don Sancho d’Aragó, primer d’aquest nom, se guanyà; la presa d’Almeria, que fonc en temps del rei don Alonso de Castella, octavo d’aquest nom, lo comte Ramon Berenguer Quart la féu, que casi no hi tocà lo rei; la ciutat de Cuenca, lo rei Alfonso d’Aragó a soles la conquistà per fer plaer al mateix don Alonso Octavo rei de Castella; la gran batalla del Muladar, que fonc prop les Naves de Tolosa, ab lo consell, esforç i valentia del rei don Pedro d’Aragó, primer d’aquell nom, a qui los ara­gonesos dien segon, la guanyà; i l’altra batalla nomenada la Pasada, que fonc en temps del rei de Castella don Alonso Onze, contra los reis de Bellamani, de Bugia, de Tursis i de Granada, donada prop la roca del Servo, ab la valentia del rei don Pedro d’Aragó, tercer d’aquell nom, a qui los d’Aragó dien quart, se guanyà, que li en­via a mossen Pere de Montcada ab deu galeres molt ben adreçades, que no sols lo servien ab gran valentia i des­tresa en la mar, mas, saltats en terra, foren la principal part de la victòria; i en la presa d’Algesera, feta per lo mateix rei don Alonso, aquest mateix rei don Pedro fonc lo qui més s’hi senyalà(Col·loqui Segon).

-oOo-

 

Anuncis
h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 9

26 Novembre 2011

LLENGUA I IDENTITAT

Cristòfol Despuig és un home fidel al seu país i, per tant, a la llengua. Aquesta fidelitat el fa especialment lúcid a l’hora de detectar uns problemes que, de resultes del creixent absentisme i castellanització dels reis i la seva cort, ja es noten i agreugen al segle XVI i esdevindran intent de genocidi cultural després de 1714.

Tortosa, com a vila reial, té delegats a les Corts de 1702 celebrades al convent dels franciscans de Barcelona. Felip IV de Borbó hi jura les Constitucions de Catalunya, però tot seguit incompleix la seva paraula. Després vindrà “el mal d’Almansa”, que encara alcansa.

El català del text de Los col·loquis acusa però la presència de castellanismes, que al seu temps són més presents entre les classes socials altes que no pas entre menestrals i pagesos. El fet deriva de les concessions a la gran noblesa castellana que atorga Carles I, en pagament al suport militar d’aquell estament per sufocar a sang i foc els alçaments successius dels  comuneros castellans i els agermanats de Mallorca i València. Carles se sent incòmode amb els castellans, però aquests eduquen i formen el príncep Felip, i el castellanitzen fins al moll de l’os. Així és com Felip I, un rei gairebé sempre absent als seus Estats catalans, centralitza i castellanitza tan com pot l’administració arreu on és monarca i estableix al seu voltant una cort ben castellana, a Madrid, on només se sent castellà i un poc de llatí, a les misses.

Ocasionalment, com a les envistes de Nadal del 2010, hom pot veure a l’aparador d’alguna llibreria de vell ofertes com aquesta edició (1588) de les Constitucions de 1585, aplegades per Felip I d’Àustria a Monçó. Aquest rei sacralitza la castellanització de la dita “monarquia hispànica”. (Foto: Jordi Peñarroja)

      També, seguint una política iniciada en temps de Carles I, els reis de la monarquia hispànica fan per desnaturalitzar la noblesa catalana mitjançant matrimonis amb membres de la noblesa castellana. La petita noblesa, més centrada en viure dels seus negocis que no pas de llagoteries cortesanes, segueix arrelada al país i resisteix aquests atacs castellans contra els regnes.

Sermó funebre, en castellà, pronunciat el 1598 amb motiu de la mort del rei Felip I. S’0bserva la presència a l’acte del virrei, que és un castellà. 

Per això, en la seva obra, pot argumentar el cavaller Despuig, en parlar de la seva obra al pròleg, que: No he volgut escriure-la en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana, i també per no valer-me de llengua estranya per a llustrar i defensar la naturalesa prò­pia, que és la principal intenció de mon treball; ni tampoc la he volguda escriure en llatina perquè no pareguera ser tan generalment tractada i entesa per los de nostra nació com jo volguera, per honra i contentament dels quals s’és escrita. (Col·loquis, Endreça).

A la font de l’Àngel, sota una làpida gòtica escrita en llatí, els pròcers tortosins en fan col·locar un altra el 1601, aquesta en català, amb motiu de la reparació de la canalització de l’aigua. (Foto: Jordi Peñarroja)

     I més endavant, parlant de la qüestió de la llengua a València, diu per boca de don Pedro, el cavaller valencià: Sí, que los valencians d’ací de Catalunya són ei­xits, i los llinatges que d’ací no tenen lo principi no els tenim per tan bons, i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastorna­da (Col·loqui primer)

El monestir de Santa Maria de Valldigna (terme de Simat de Valldigna, a la Safor) és una fundació de Jaume II. Hom pot veure les armes reials als capitells del sobreclaustre del palau de l’abat, ara en restauració després d’haver estat parcialment traslladat a una masió de Torrelodones (Madrid), a principis del segle XX, d’on ha tornat al cap de 80 anys. (Foto: Jordi Peñarroja)

     I és que el cavaller Cristòfol Despuig, essent donzell s’educa a València i la coneix bé. És per això que no resulta aventurat identificar el valencià don Pedro com un altre alter ego de l’autor tortosí o, si més no, amb un reflex de l’ambient que ell ha freqüentat intensament de jove.

Mostra de l’esplendor de la València del Renaixement és el pati del palau de l’ambaixador Vic, enderrocat i reconstruït després com a peça del Museu de Belles Arts. (Foto: Jordi Peñarroja) 

     Despuig s’esplaia encara en relació a la llengua i el seu àmbit en un animat diàleg del Col·loqui primer:

Fàbio: I amic, no dieu que (València) fonc conquistada per lo rei en Jaume d’Aragó?, i no hi entrevingueren los aragonesos en la conquista?

Don Pedro: Sí, pero les forces i potencia principal, tota o quasi, era de Catalunya, i per ço se reservà allí la llengua catalana i no l’aragonesa. Ab tot, no deixaren de restar-­hi també alguns llinatges d’Aragó (…), que per a vui encara se troben allí.

(…)

Don Pedro: (…) la llengua catalana se restà i esten­gué per tot lo regne, com per a vui se parla des d’Oriola fins a Taiguera. (…)que és cosa certa que en aquell temps, no sols lo rei, mas tots los escrits del rei parlaven català, i així pogué restar la llengua ca­talana i no l’aragonesa.

Lúcio: Que no hi ha que dubtar en això, i lo mateix fou en la conquista de Mallorca que féu lo mateix rei, i en Menorca i en Ivissa, que aprés se conquistaren, fonc lo mateix; que en totes estes isles restà la llengua catalana, com encara per vui la tenen, i tal com la prengueren en los principis, perquè no han tingut ocasió d’alterar-la com los valencians; i en Sardenya, la qual conquista l’in­fant don Alfonso que aprés fonc rei d’Aragó, tenen tam­bé la llengua catalana, bé que allí tots no parlen català, que en moltes parts de l’illa retenen encara la llengua antiga del regne, però los cavallers i les persones de pri­mor i finalment tots los que negocien parlen català, per­que la catalana és allí cortesana.

Làpida escrita en català a Santa Maria del Mar, a Barcelona, recordant la col·locació de la primera pedra del temple, el 25 de març de 1329, per Alfons III, el benigne, en tornar de la conquesta de Sardenya. (Foto: Jordi Peñarroja)

     També ens recorda, en paraules dites pel seu alter ego, el cavaller tortosí Lúcio, que los reis, encara que priven l’apellido d’Aragó no per ço parlaven aragonès, sinó català, i fins lo rei don Martín, últim rei de la línea masculina dels comtes de Barcelona, parlava català. I son pare d’aquest rei, qui fonc en Pere Ter­cer, la crònica que compongué de les gest[es] de son avi, de son pare i seus, en llengua catalana la compongué, i de la pròpria mà sua se troba per a vui escrita dins lo Real Arxiu de Barcelona, copia de la qual té posada Pere Miquel Carbonell en la crònica que de Catalunya té feta.

     Més avant vos diré una cosa per a abonar ma raó que cert és de ponderar: i és que en Aragó, tant com afronta lo regne ab Catalunya i València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera, dos i tres llegües dins lo regne, que dins de Catalunya i València, en aquesta frontera, no hi ha memòria de la llengua aragonesa. Açò passa ab veritat així com ho dic, i d’aquí ve l’escàndol que jo prenc en veure que per a vui tan absolutament s’abraça la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors i altres cavallers de Catalunya, re­cordant-me que en altre temps no donaven lloc ad aquest abús los magnànims reis d’Aragó. I no dic que la castellana no sia gentil llengua (…), però condemne i reprove l’ordinariament parlar-la entre nosaltres, perquè d’açò se pot seguir que poc a poc se lleve de rael la de la pàtria, i així pareixeria ser per los castellans conquistada.


Edifici de “las Cortes”, a Madrid. (Foto: Galdric Peñarroja) 

     La validesa de la conclusió que en treu Despuig de tot plegat la veiem avui acreditada per la històrica constància castellana en els atacs al català, fins ara.

Aquesta importància de la llengua com a signe d’identitat troba la plena conformitat dels seus interlocutors de ficció. En el “Col·loqui primer”, el valencià Don Pedro comenta a Lúcio-Despuig que No estic mal ab lo que diu, que cert ja comença de passar la ralla aquest abús; tant i més que ací, allà en València entre nosaltres. Jo tindria per bé que es con­sideras per tots açò. I, per la seva banda, el mercader Fàbio-Despuig troba correcte, diguem que políticament correcte, que se sia esforçada la llengua nostra sobre l’aragonesa en lo regne de València i en aqueixes illes.

(continuarà…)

h1

MAIG DEL 68, LLUNY DEL MITE

19 Juliol 2010

L’any 1968, el mes de maig arriba arreu, com cada any. Fins a l’estat veí del nord, amb menys Llibertat del que presumeixen, ben poca Igualtat i menys encara d’aquella Fraternitat que proclamen, com en temps de la més recent “memòria històrica” han demostrat durant la, segons ells, guerre d’Espagne. Després, i durant la II Guerra Mundial, cal recordar el tracte pervers donat als refugiats republicans als camps de concentració (expressió avui prohibida a la premsa francesa) i la col·laboració cordial amb els nazis del Frankreich presidit pel mariscal Petain, secundat pels francesos de la zona ocupada. Aquesta col·laboració en la construcció del nou ordre feixista a Europa la demostren els francesos en la repressió de republicans esquerranosos i la gent de la resistència, a més de participar amb entusiasme en l’extermini de jueus. De gent com Hugo, Zola i Jaurés n’hi ha ben poca a França.

Encara hi ha gavatxos que opinen que Europa comença als Pirineus. Des de 1659 allà hi ha una frontera interestatal, que el 1968 té gendarmes a una banda i guàrdies civils a l’altra, sense problemes. A l’altra banda de l’Atlàntic, Bogart afirma que un policia sempre és un policia, bufant el fum de la pipa que acaba de disparar. Dos policies són una parella i de tres policies vestits de gris i armats amb pipa i porra en diuen “una pareja de a tres”.

El 1968, a València hi ha un homenatge a Joan Fuster… Sí, el 68, un homenatge a Joan Fuster, a l’Ateneu Mercantil de València, a la plaça de l’Ajuntament, rebatejada llavors a honor del dictador. L’acte va ser fotografiat per l’excel·lent professional valencià Francesc Jarque i pel barceloní Jordi Peñarroja. I prou. Algunes de les fotos de Peñarroja les podreu trobar a les revistes de llavors Tele/estel, Serra d’Or i Destino. I, més endavant, també en aquest bloc. I ho deixo en bloc, defugint discussions filològiques, en referència a la seva funció de bloc de notes.

Abans de l’homenatge a Fuster hi ha el Primer de Maig.

El Primer de Maig, per obra i gràcia del general Ísimo, aquí esdevé la festa de San José Artesano, que és l’excusa per a folklórics actes de Demostración Sindical, que surten a la tele i al No-Do. Els que no celebren la festa de San José Artesano són uns pàries que no surten a TVE (una, grande, libre) i que amb prou feines apareixen als arxius privats de l’època.

Perquè les imatges del Primer de Maig no es poden publicar. Són ACR, actividades contra el Régimen. Per això se’n fan poques i aquestes no es publiquen.

Es cantarà en els temps ombrívols? 
També es cantarà sobre els temps ombrívols
.

Paraules de Brecht.

I com podia haver dit Bogart a Casablanca, sempre ens quedarà Barcelona.


Llibertat sindical, guixada d’abril del 1968.


Els cocos són modernets i el 68 ja pinten amb esprai. Per a qui no ho sàpiga: CNS és la Central Nacional de Sindicatos feixista i CO, una simplificació de CCOO, Comissions Obreres.


1MAIG, breu i simple. El risc imposa velocitat a les pintades.



Tapar simbologia nazi a voltes no l’esborra, encara que a sobre es pinti un altre missatge.


Primer de Maig. Intent de concentració al Turó de la Peira, sense enjardinar. Arribats en una tocinera els grisos es concentren ordenadament. Són gent d’ordre.

Primer de Maig al turó de la Peira. La relació de forces és clarament favorable a la griszapo i al cap de no res, sense incidents memorables, el turó és seu. Tot és normal i maco i el poble resta en pau, que cantava Ovidi Montllor.

Aquestes imatges formen part de l’exposició de fotografies Homenatge a Joan Fuster i altres imatges del 68, que ha tingut fins ara un recorregut força curiós: Canet de Mar (1988), Barcelona (1998) i Sueca (2009).